diumenge, 22 de novembre de 2009

Camallades i pensaments

Diumenge per la nit. Després del dinarot familiar i berenar solitari, bon dia per a fer exercici.

Dutxe a Clareta i, aprofitant la calorada, pense que és bon moment per continuar suant però ara pel carrer.

Comence amb el ritual vestidor: Malles, espardenyes, pulsòmetre, samarreta de la Mitja. Em coloque els auriculars a les orelles, i amb els fils penjant pegue quatre voltes per casa tractant de recordar on vaig deixar el MP3 mentre de fons escolte una veueta que em diu que amb eixes espardenyes no hauria de patejar tota la casa... Finalment, la mateixa veueta em diu que no cal que cerque més, el MP3 no està disponible per motius que no venen al cas: Hui hauré de córrer sense música.

Així doncs, tire cap a baix després de fer el mico una miqueta al balcó de casa (els quatre estiraments de rigor). Em pose al trot, a vore vindre. Quan vaig pel barranc, tinc bones sensacions, el cor em diu que és diumenge i que s'ho vol prendre amb calma. Ja pel la BMW, el tinc encara a 140, la qual cosa m'alegra i em fa fixar l'auto-repte per a hui: No vull arribar a 160 en cap moment, ja està bé de patir...

Per la carretera del Grau encara està a 145 (també és de veres que estic rodant a 6 per minut). Una vegada allí, i després de comprobar que ja tinc el rellotge ben calibrat (mirant les marques de terra), l'absència de música i el ritme tranquil fa que em pose a pensar.

Pense en les casualitats de la vida: Ahir dissabte Marian i jo teníem previst anar a vore Xavi Castillo (http://www.potdeplom.tv/) a Palmera. Però mira per on, fa un parell de setmanes, quan ja teníem les entrades, ens enterem que el mateix dia a la mateixa hora ve Raimon al Teatre Serrano de Gandia. Qué fem? Entre presses, i tenint en compte que les entrades del Serrano volen amb facilitat i més per vore el mestre Raimon, decidim comprar-ne també d'entrades per al Raimon. Al final, anirem a vore'l, i per sort puc vendre les entrades de Xavi Castillo a un company de treball.

Al concert de Raimon, espectacular com sempre, espere el moment crític. Conec totes les seues cançons, i hi ha una que espere i tem al mateix temps. El recital avança, després d'una xicoteta pausa i sense previ avís, el moment esdevé realitat: Un crit desgarrador i preciós alhora anuncia l'arribada per fi de "Mentre s'acosta la nit". Em remoc inquiet al seient. "Amb més records que projectes, amb més passat que futur..." S'em posa la pell de gallina. "Quina dolçor intangible habitava al meu voltant..." Em pesigue el braç per resistir. "...amb un present prim com sempre, amb una vida que fuig". Ja estic patint de valent. "Alguns records em fan viure, mentre s'acosta la nit". Ja està, no he pogut evitar-ho, un parell de llagrimetes s'asomen als ulls. Pense alguna excusa per si algú se n'adona, i al mateix temps pense que ja van dos de dos: Vaig vore Raimon fa quatre mesos a la UPV, i aquella vegada també em va fer soltar llagrimetes amb la cançoneta de marres... La propera vegada seré més fort!

Mentre vaig pensant estes coses, m'he plantat a la primera fila de la platja de Gandia, el cor a 150. En arribar a l'hotel Bayren, porte 6,5 km i pense que amb això multiplicat per dos ja en tindré prou per hui. Faig mitja volta i torne cap a Gandia, tranquilet. Desfaig tot el camí fet, i amb 13 km a les cames i l'objectiu de hui aconseguit (no he passat de fet en cap moment de 155 ppm) entre a l'escala amb les claus que he dut tota l'estona a la mà.

Hui no he patit, almenys corrent...

http://www.youtube.com/watch?v=hOPJ74UjUSc


dijous, 19 de novembre de 2009

La represa

Dijous, 20:00h. Isc de treballar i me'n vaig a casa, després de passar pel Continente (Carrefour per als més joves) a mirar unes cosetes. La intenció hui és re-prendre la meua activitat corredora, en punt mort després del merescut repòs post-Mitja-Marató.

Arribe a casa. Xarre quatre coses amb la meua dona, jugue amb les xiquetes, em pose a l'ordinador a mirar no sé qué, bambe pel corredor, m'asome al balcó... Pareix que el meu subconscient vol retardar quant més millor el moment de tornar a posar el cos al trot. Són les 21:00h, em plantege que ja millor ho deixe per a un altre dia. Però alehores, quan pareix que ja tot està perdut, recorde el meu vell crit de guerra, el que em mou els dies de vent, fred o pluja a tirar-me al carrer qual boig i començar a córrer mentre la gent em mira i pensa que en Bétera "ni son todos los que están si están todos los que son". Aquell grit és "De los cobardes nada se ha escrito", li'l recorde a la meua dona (sempre li ho dic els dies que vaig a córrer sense gana o que les condicions no acompanyen, és ja una costum).

Em vist doncs: Les malles per a evitar escaldamentes, mitjons del Decathlon, les meues Asics Gel Nimbus que em van costar un rinyó i que ja comencen a demanar un canvi, el pulsòmetre, i com a remat, la samarreta tècnica de manyiga llarga que em van donar per fer la Mitja. Faig quatre estimaraments al balcó (els veïns tornen a enrecordar-se'n en eixe moment de Bétera), i tire cap a baix sense molta gana.

Isc al carrer i comence a trotar. Els primers metres no vaig sol. M'acompanya la meua panxa, que va pegant bots per davant de mi, com per fer la broma i tocar els nassos. La note cap ací i cap allà, i pense si no haguera segut millor quedar-me a casa; al mateix temps, també note que la cansera de l'altre dia encara dura una miqueta.

Passe pel Joan Martorell i enfile el barranc de Beniopa. Al passar per allí, veig vindre de lluny un altre runner que porta la mateixa samarreta que jo; pareix que també ha fet la Mitja... Ens estudiem en la distància mentre anem acostant-nos. En creuar-nos, es nota tensió esportiva en l'ambient mentre ens mirem de reüll fent com si nos ens veiésim. "A la propera cursa només em voràs l'esquena", pensem els dos mentre seguim corrent.

Ara que la panxa ja ha adoptat una posició queta entre el fetge i la melsa, he posat una marxeta no massa apretadora, 5:40 el minut. Amb aquesta marxeta arribe a la BMW, passe pel Centre Social de Corea i acabe a la carretera del Grau.

Pareix que estic agarrant-li el gustet. Com sempre, em marque auto-reptes que acaben passant-me factura. Allà davant veig a dos corredors que no pareixen anar molt ràpid, decidisc que he d'agarrar-los i passar-los. Aprete el ritme, i comence a rodar a 5 per minut. Faig ullades al pulsòmetre i el que veig m'agrada, el ritme es manté cap a les 150 pulsacions per minut, que per ser jo està molt bé. Abans de la rotonda de Daimús que ja m'he fet amb els dos xavalets, i ja posats, decidisc mantindre el ritme.

Em torbe mirant les marques de terra (la carretera del Grau té una marca cada 100m, la qual cosa va molt bé per fer sèries) i confirmar que el meu rellotge està regalant-me 30 metres per cada kilòmetre. Encara que la intenció era calibrar-li hui la velocitat i distància (després d'haver constatat a la Mitja que se'n va de mare), això implica parar, per una carrera d'un km i tornar a parar, i decidisc que hui no és el dia. Ja vaig llançat.

Arribe a la gasolinera del Grau, vaig suant a xorros però encara em trobe bé. M'agarre del senyal de trànsit que hi ha on acaba la vorera i faig ràpidament mitja volta com si estagués a l'atracció del "Làtigo" a la fira. En girar, veig vindre allà lluny els dos xavals que he passat abans, i això m'anima i aprete encara més la marxa. Comence a rodar a 4:30 i em creue amb ells deixant-los un ventall que els desfà el cabell. Ja vaig llançat, és que no escarmente. Hui serà un altre dia patidor, ho veig vindre...

Em faig la carretera del Grau a tota pastilla i arribe a la tele de Gandia, suant i ja amb el cor a 165. Tire cap al Parc, i en creuar el pas de piatons un cotxe no s'apara i quasi em xafa. Mentre escape corrent, li faig un parell de gestos llejos i li dic dos coses boniques. Em queden dos km. per arribar a casa, ja acuse el ritme i una vegada més comence a patir, com sempre. Vaig veient els espais coneguts mentre m'acoste al final del que em pertoca per hui: Centre de Corea, BMW, barranc de Beniopa, Natzaret, Joan Martorell. Tanque la boca per si el cor intenta fugir per ella, i em plante baix de casa satisfet.

No sé per qué, però és que patir m'agrada...

diumenge, 15 de novembre de 2009

Mitja Marató Ciutat de Gandia 2009: Història d'una decepció

Diumenge, 15 de novembre, un dia i un objectiu: Córrer la Mitja Marató de la Ciutat de Gandia en un temps inferior a 1:50:00.

L'empresa no és impossible (i tant, diran alguns que la fan en menys de 1:30:00). De fet, l'any passat, en la meua estrena al món de les Mitges Maratons, vaig fer un temps aprox d'una hora i cinquanta-sis minuts -havent seguint un pla d'entrenament com cal-, i sense anar més lluny enguany, al mes d'abril i justet abans de començar el Circuit de la Marina Alta, sense la preparació necessària, vaig fer la Mitja Marató de Dénia en una hora i cinquanta dos minuts (això sí, patint el que no està escrit a partir del km. 15).

Per tant enguany, després d'haver superat el meu repte personal de fer les carreres de 10 Km de la Marina a menys de cinc minuts per km, veia prou al meu abast fer la Mitja en 1:49:00. Així doncs, "manos a la obra". M'agarre un pla d'entrenament de deu setmanes, i amb més glòria que pena aconseguisc completar-lo:


Tant bé ho veig, que somnie que en lloc de fer 1:50:00, fins i tot m'acostaré més encara als cinc minuts per km...

Arriba el dia abans a l'event: Llisc per Internet que cal fer un bon sopar amb pasta i que els fruits secs són bons per a estes coses. A les 23:00h em sope una pizza enorme i done bon compte d'un paquet de cacahuets que hi ha per casa. Ho regue tot amb Fanta de la de Mercadona. La panxa comença a dir que qué és tot això que està entrant en tan gran quantitat a eixes hores de la nit. No done importància. Sóc fort i estic ben entrenat, la panxa aguantarà.

2:00h de la nit: Encara no m'he gitat, tinc l'estòmac a la gola i pense que si em pose a llit no aconseguiré mantindre dins el soparot que m'he pres. 2:30h em gite, dure un quart d'hora al llit, m'alce. 3:30h de la nit, finalment aconseguisc dormir-me. 7:00h del matí, el despertador diu que és hora de prende un bon desdejuny, la jornada serà dura i cal tindre forces (de moment, no ne tinc cap, simplement un estòmac a la gola i unes ganes de tornar a gitar-me prou importants). Tanmateix, seguisc les instruccions d'Internet i em tire dins un parell de tallades grans de pa torrades i amb melmelada, acompanyades per una barreta energètica i un pot de Red Bull: Resultat, la bomba atòmica al dintre del meu cos, esperem que eixa energia em servisca per rodar com un llam i no per explotar com una cigala... Em torne, a gitar, però amb l'agitació ja no dorm més. A les 9:30 m'alce definitivament. Sóc incapaç de tirar-me res més a la boca, només tinc ganes de beure... Em vist, em torbe per casa i quan me n'adone falten vint minuts per començar la cursa. Agarre la moto i me'n vaig pitant. Encara em dona temps a calfar tres o quatre minuts abans de l'eixida...

Em pose amb la gent. En som 2.000 corredors, i no he aconseguit colocar-me massa bé a l'eixida. Quan efectivament travesse la ratlla, el primer ja fa més de 1 minut i 10 segons que està corrent... Ja anem malament...

Les primeres camallades són per arreplegar sensacions. No vaig malament. Em mire el rellotge, el meu ritme està a prop dels cinc minuts i vint segons, que per ser el primer km d'una Mitja està bé. Cerce els globus, els veig per allà davant. Vaig a per ells, de moment a intentar agarrar el de 2:00h. Al passar pel km 1, primer avís: El meu rellotge no està ben calibrat, marca més distància i velocitat de la que toca, mal assumpte.

Abans del km 2, ja he superat en molt al globus de les 2:00h. Tinc a tir de pedra el d'una hora i cinquanta-cinc. Sense donar-me compte, em plante al seu costat, més o menys cap al km.3. Allà baix veig el d'una hora i cinquata, el meu objectiu. Si aconseguisc agarrar-lo i després seguir-li el ritme, voré culminat el meu objectiu. De tota manera, no hi ha pressa, l'objectiu és entrar amb ell a meta, tinc 17 km. per davant per a fer-ho.

Pasen els km., arribem al km.6, el dia ha eixit realment caloròs i amb un bon sol, i l'aigua s'agraïx. A la Mitja és important beure encara que no tingues ganes, però al meu cas el meu cos ja en demanava. Xucle mitja botella, l'altra mitja va a terra. Tampoc és qüestió d'empaxar-se. Eixe solet està matant-me, jo sóc de gelor, però encara vaig bé, tinc el globus d'una hora i cinquanta a la mateixa distància, controlat.

Seguim xino-xano, al km.8 senyal d'alarma: M'ha agarrat pixera, hauré de cercar el lloc i el moment per desfer-me d'allò que pareix està omplint-me la vejiga. Així que vaig corrent i mirant, però no veig lloc bo on exposar a l'aire lliure allò que no cal que vegen els altres, apart de que no em diguen cotxino. M'hauré d'aguantar, i mira que això molesta corrent. En fi... Per cert, en aquest mateix punt verifique que el meu rellotge se'n va de mare, em diu que porte 8,4 quan porte 8. Això vol dir que el ritme que em marca també està passat de rosca. Realment vaig més espai del que creia. Aprete una miqueta el ritme, i també les cames per no pixar-me.

Re-fem la primera fila de la platja de Gandia, ja de tornada cap al poble. Estem per la meitat. El calor m'ofega i el cos es resentix. Em trac la primera bosseta de Gel Isostar i me la tire dins. Una cosa dolça, que donarà forces, però també re-seca la boca. On estarà el següent avituallament d'aigua? Ara ja estic cercant dues coses al mateix temps: Un lloc on pixar i un lloc on beure. Massa coses, i el cor pega una aceleradeta. El ritme s'està disparant, així que alce una miqueta el peu. El globus d'una hora i cinquanta s'allunya una miqueta. Per primera vegada, comence a pensar si al final no seré capaç d'agarrar-lo... Al menys, arribem al segon avituallament d'aigua i esta vegada trague la botella sencera.

Acabem la primera fila, enfilem cap a Gandia pel camí Fondo. Km. 14, per fi veig un lloc on pixar. M'apare, el globus s'esfuma, però alivie allò que m'apretava per baix. Abandone el canyar i torne a la cursa. A més del globus, també ha desaparegut el meu ritme, les cames comencen a pesar.

Entrem a Gandia, allà baix veig el globus, que gira cap al Polígon Alcodar. És la darrera vegada que el voré (encara que jo a eixe moment encara no ho savia). El sol està cremant-me, la gola demana més aigua i les cames pesen. El Polígon, amb el seu entorn llejot, em fa empitjorar el ritme. Per eixir del Polígon, una bona rampeta per enfilar Natzaret. Mare meua, per primera vegada em trobe realment molt cansat! Abans d'entrar a Natzaret, em tract la segona bosseta de Gel. Espere que faça milacres i em retorne a un estat bo per a acabar com Déu mana. Aprofite l'excusa del Gel i m'apare per prendre'l tranquilament (segona parada, després de la pixadeta...).

Re-arranque, estem al km. 17, a punt de passar per baix de casa, al Parc de Sant Pere. Intente posar cara d'atleta en plena forma, encara que la goma em crema i tinc el Gel parat per l'esófag. Allà al fons veig a la meua dóna, les meues dues xiquetes i els meus sogres, animant-me al carrer. És ja el 18, estic molt fatigat, però passe per allí com si tal cosa. En deixar-los arrere, no hauran passat ni 200m i està el tercer i darrer punt d'aigua. Agarre la botella i em torne a parar. Estic ja, a estes altures, patint com un vertader campió. Pense allò de "Jo que faig ací, qui em mana vindre?". Bec com si m'anara la vida. Ha eixit un dia d'estiu, quina mala pata!

Em torne a posar a córrer, ara sí ja no pararé. El ritme no és el que jo voldria, no tinc cap esperança ja a estes altures d'agarrar el globus d'una hora i cinquanta, em fa por girar-me per si ja tinc darrere el d'una hora i cinquata-cinc...

Conforme puc, arribe a meta. Al final, 1:54:52 oficials, 1:53:40 de reals. Quina decepció! Per a rematar, bec com un posés tot l'Aquarius i aigua que em donen, i estic tant cansat que no sé ni com em matinc en peu.



En pensaré sobre l'assumpte, no sé qué és que el haurà fallat, havia entrenat bé i fins fa un parell de dies em trobava fort. Pot ser el sopar massa pesat i massa tard? El calor? Una combinació de tot? A hores d'ara, ja per la nit, tinc el cap embotat i no sé si una miqueta de calentura. A vore si al final el que ha passat és que estic pillant la Grip A...