divendres, 18 de desembre de 2009

Ay, ay, ay

Divendres, 18 de decembre. S'acosta Nadal i arriba el sopar d'empresa. U ja no té dihuit anys, i la begudeta, amb molt escasa presència al meu cos durant la resta de l'any, troba hui via lliure per circular. I circula. I fins ahí m'arriba la memòria...

diumenge, 6 de desembre de 2009

El Raval.... i sense patir

Senyores i senyors, aquesta és la novetat: He fet una carrera, l'he feta a menys de cinc per km i, NO HE PATIT!

Clar, quan pasa una cosa així sempre et queda l'espineta de dir: "Tindria que haver apretat una miqueta més, hagués pogut fer clarament un temps millor..." Però mire'm-ho pel costat bo: Sense cansar-me, sense apretar massa, gaudint de l'entorn i del moment, m'he plantat en meta a una mitja real de 4:56 (4:58 d'oficials). Estic content, no es pot demanar més, bon ritme i bones sensacions.

Qué com ha segut? D'esta manera: Eixida, mals auguris, tinc un mal al peu esquerre que em fa plantejar-me si he de córrer. Pegue quatre camallades per escalfar i tinc dolor, però pense que ja que estic allí ara no vaig a deixar-ho estar. I em coloque amb la gent per fer l'eixida. Comence a brincar, i als 200 metres el dolor desapareix. M'asusta pensar que quan em gele estarà ahí i em farà vore les estrelles, però bo, pense que el que va davant va davant i que després ja vorem. Anem pel carrer Major, primer kilòmetre, i no vaig malament. Procure no apretar, estic escarmentat de la Mitja i tremole de pensar en tornar a patir el mateix que allí.

Xino xano anem fent km, vaig mirant-me el rellotge, i veig que estic rodant a 5 per km. Bé està. Vaig passant gent coneguda (estem a Gandia, no podia ser d'altra manera) mentre vaig vegent els paisatges de tota una vida: Carrer Sant Pasqual, la pasarel·la aquella per la qual no volia passar el conserge de l'Institut perque segons deia "la han hecho los socialistas éstos", el parc del Mercat (on per la nit hi haurà un altre tipus de gent) i de repent, el Raval altra vegada. Ja hem fet els primers quatre km i m'han passat volant i bé.

Carrer Major altra vegada. Pega l'ombreta i fa geloreta. Qué bo! Calcule que ja estem prop de l'aigua, i aprofite per obrir la bosseta de Gel que porte a la mà i espijar-lo cap a dins la boca. Justet quan ja he buidat el paquet i estic lluitant per tractar de que baixe per l'esòfag, em donen l'aigua. M'empine la botella mentres vaig corrent, i amb quatre glops netege la boca i faig caure el Gel a l'estòmac. Perfecte, ho he calculat bé. He matat la sed i la dolçor pegalosa de Gel tot d'una tacada, i note com agarre energia. Aprete una miqueta el ritme, però no massa, que no vull patir...

Estic anant a 4:55, podria apretar més però no vull. Qualsevol precaució és poca, el monstre de la fatiga ronda continuament i cal fer esforços per amagar-se d'ell; si al final et pren dins les seues garres, millor que ja tingues a la vista la senyal salvadora de la meta.

I allà vaig, xino xano, xino xano. Eixim de Gandia, ens porten cap al Leroy Merlin per a vora de la carretera. Els cotxes piten quan ens veuen. Arribem al Leroy Merlin, girem, i més enllà em creue amb Marian que va cap allà, patint una miqueta... És la seua estrena al món de les carreres populars i està patint-la com Déu mana. Seguisc corrent, per tornar a entrar en Gandia passem per damunt de la pasarel·la per la qual fa anys anava el tren. El soroll del ferro retumba baix dels centenars de peus que la maltracten, i pense que si aguantarà... I pense també que ja fa anys, quan estuviava a l'Institut, a l'hora del esmorçar anàvem allí, i que una xiqueta va caure de dalt baix, i que no es va matar de milacre... Açò de córrer pel lloc on t'has criat t'ompli el cap de pensaments i records, que d'altra banda t'ajuden a oblidar que estàs fent un esforç i t'ajuda a patir menys...

S'acaba la pasarel·la, queda un km per a meta i decidisc que ja és hora "d'amollar el resto". Desboque la màquina i faig el darrer km a uns 4:10 per minut. Al costat de meta, el meus pares, les meues xiquetes i els meus sogres. Tots per vore'm entrar a la primera carrera on no he patit i que he disfrutat com mai... Córrer enganxa, és pijor que fumar...

dijous, 3 de desembre de 2009

Cap al Raval

L'objectiu s'acosta, i la preparació no és l'adequada. Diumenge tenim la Carrera del Raval. 10 Km planets i bàsicament per dins del poble. Les dates fresquetes i la falta de rampes significatives obliguen a fer-la rapideta. S'ha de fer un bon temps, estem a casa i la gent coneix i comenta...

Esta carrera marcarà un hite: Per primera vegada anem a córrer tota la família. O es podria dir d'una altra manera: Per primera vegada, no sóc l'únic membre de la família que corre. Marian ha decidit estrenar-se en esta, i ja per rematar ha convollat les xiquetes per a que també ho facen. I més encara, convollades les xiquetes, elles han convollat les seues amiguetes del cole, i per fer-ho redó entre les amiguetes i ella mateix han acabat per convollar també altres mares. Total, que diumenge estarem tota la família i mig col·legi allí. Per que la cosa siga vistosa, a més a més s'han fet samarretes. Les xiquetes, totes iguals, verdetes i amb un lletrero que per cert té una falta d'ortografia com un piano. Serà una manera de plasmar públicament i davant de tots el que ja fa temps que sabem: La gent cada vegada escriu pijor... Elles, les mares, totes de negre i amb un altre lletrero significatiu. Si he de dir la veritat, i a part de les faltes, cap dels dos em convenç, però tenen un bon convoll i això és el que compta... I després, dinarot amb tots. Supose que primer anirem a casa a dutxar-nos, perquè si no entre l'oloreta i les faltes d'ortografia farem gràcia allà on anem, tots bruts i tots mal escrits...

Dissabte passat vam anar amb les xiquetes a fer un entrenament a la pista del Poliesportiu. Clareta ha de córrer 100m, Alba n'ha de fer 600m. Amb Clareta em vaig pixar de risa veient-la, amb el seu cul cap a dalt, les seues camalladetes i la seua carasa mentres corre... Per menjar-se-la. Alba, que ja és més majoreta, va fer el que volíem evitar: Eixir desesperada i als 400m quedar-se sense gas i parar. Ja els hem fet a les dues les explicacions de com ho han de fer el diumenge. Tot siga que Alba no se'ns quede parada allà pel Passeig i hajam d'anar a per ella...

Per la meua part, com sempre: Entrenaments sense planificar (total, per a qué, les mitges maratons m'ixen millor quan vaig a reu que quan estic setmanes preparant-me) i desesperats. Ahir, per exemple, volia fer 14 km. tranquilets. Isc de casa, a la marxeta, i la ruta de sempre. Barranquet, BWM, Corea, Tele de Gandia... i "hete aquí" que a eixa altura em passen tres xavals que portaven una marxeta una miqueta més ràpida que la meua. I jo dic, bé, no passa res, tranquil, no és una carrera, ves tranquilet que la cansera ja serà el diumenge... I vaig vegent com s'allunyen, i aconseguisc que la meua "piquera" natural romanga aletargada i no fer cas. A l'arribar al Grau ja van uns 300m per davant, i quan em plante a la Primera Fila de la Platja estan encara més lluny. Xino-xano per primera fila, i me'ls creue que ja tornen. Vaja! Pareix que fan el mateix recorregut que jo! També volen fer-ne 14?? Arribe al Coco-Loco i em toca girar. Des de ma casa fins allí i han 7, i amb al tornada ja en tindré 14... I dic: Bueno, vaig a apretar una miqueta. I em coloque a 5 per km. I el cor també s'apreta. Els veig al fons, girant per l'antic Montecarlo, i com note que vaig bé (o això vull creure) ja definitivament se me'n va el cap i vaig a per ells. Sense adonar-me'n, ja estic a menys de 5 per km, l'alé i el cor em diuen que no còrrega tant, però el cap no fa cas de cap d'estos signes vitals i ja estic anant a 4.40. Estic al fi com sempre: Auto-cremant-me. Per la carretera del Grau, tornant cap a Gandia, els tinc a tir de pedra, frene una miqueta per a donar un descans al cos, però així i tot els passe. I una vegada davant, no és qüestió de decaure. Total, que rebente i em plante baix de casa preguntant-me si diumenge em quedarà alguna força per dins per fer la carrera del Raval.

En fi, en tres dies ho sabrem...