El Raval.... i sense patir

Senyores i senyors, aquesta és la novetat: He fet una carrera, l'he feta a menys de cinc per km i, NO HE PATIT!

Clar, quan pasa una cosa així sempre et queda l'espineta de dir: "Tindria que haver apretat una miqueta més, hagués pogut fer clarament un temps millor..." Però mire'm-ho pel costat bo: Sense cansar-me, sense apretar massa, gaudint de l'entorn i del moment, m'he plantat en meta a una mitja real de 4:56 (4:58 d'oficials). Estic content, no es pot demanar més, bon ritme i bones sensacions.

Qué com ha segut? D'esta manera: Eixida, mals auguris, tinc un mal al peu esquerre que em fa plantejar-me si he de córrer. Pegue quatre camallades per escalfar i tinc dolor, però pense que ja que estic allí ara no vaig a deixar-ho estar. I em coloque amb la gent per fer l'eixida. Comence a brincar, i als 200 metres el dolor desapareix. M'asusta pensar que quan em gele estarà ahí i em farà vore les estrelles, però bo, pense que el que va davant va davant i que després ja vorem. Anem pel carrer Major, primer kilòmetre, i no vaig malament. Procure no apretar, estic escarmentat de la Mitja i tremole de pensar en tornar a patir el mateix que allí.

Xino xano anem fent km, vaig mirant-me el rellotge, i veig que estic rodant a 5 per km. Bé està. Vaig passant gent coneguda (estem a Gandia, no podia ser d'altra manera) mentre vaig vegent els paisatges de tota una vida: Carrer Sant Pasqual, la pasarel·la aquella per la qual no volia passar el conserge de l'Institut perque segons deia "la han hecho los socialistas éstos", el parc del Mercat (on per la nit hi haurà un altre tipus de gent) i de repent, el Raval altra vegada. Ja hem fet els primers quatre km i m'han passat volant i bé.

Carrer Major altra vegada. Pega l'ombreta i fa geloreta. Qué bo! Calcule que ja estem prop de l'aigua, i aprofite per obrir la bosseta de Gel que porte a la mà i espijar-lo cap a dins la boca. Justet quan ja he buidat el paquet i estic lluitant per tractar de que baixe per l'esòfag, em donen l'aigua. M'empine la botella mentres vaig corrent, i amb quatre glops netege la boca i faig caure el Gel a l'estòmac. Perfecte, ho he calculat bé. He matat la sed i la dolçor pegalosa de Gel tot d'una tacada, i note com agarre energia. Aprete una miqueta el ritme, però no massa, que no vull patir...

Estic anant a 4:55, podria apretar més però no vull. Qualsevol precaució és poca, el monstre de la fatiga ronda continuament i cal fer esforços per amagar-se d'ell; si al final et pren dins les seues garres, millor que ja tingues a la vista la senyal salvadora de la meta.

I allà vaig, xino xano, xino xano. Eixim de Gandia, ens porten cap al Leroy Merlin per a vora de la carretera. Els cotxes piten quan ens veuen. Arribem al Leroy Merlin, girem, i més enllà em creue amb Marian que va cap allà, patint una miqueta... És la seua estrena al món de les carreres populars i està patint-la com Déu mana. Seguisc corrent, per tornar a entrar en Gandia passem per damunt de la pasarel·la per la qual fa anys anava el tren. El soroll del ferro retumba baix dels centenars de peus que la maltracten, i pense que si aguantarà... I pense també que ja fa anys, quan estuviava a l'Institut, a l'hora del esmorçar anàvem allí, i que una xiqueta va caure de dalt baix, i que no es va matar de milacre... Açò de córrer pel lloc on t'has criat t'ompli el cap de pensaments i records, que d'altra banda t'ajuden a oblidar que estàs fent un esforç i t'ajuda a patir menys...

S'acaba la pasarel·la, queda un km per a meta i decidisc que ja és hora "d'amollar el resto". Desboque la màquina i faig el darrer km a uns 4:10 per minut. Al costat de meta, el meus pares, les meues xiquetes i els meus sogres. Tots per vore'm entrar a la primera carrera on no he patit i que he disfrutat com mai... Córrer enganxa, és pijor que fumar...