dilluns, 6 de desembre de 2010

Carrera del Raval: Història d'una aposta

Estiu del 2010. Piscina, sol, calor, sudor i quatre persones jugant al pàdel en l'apartament de Dénia.

Acaba la partida, el match ha estat igualat i les espases estan per tot lo alt. Cerveces, rises i remat final amb gin tònics a l'ombra d'unes hamaques. Rises. Converses. Piques. La conversa deriva cap a les curses. Dels quatre presents, només un corre habitualment, encara que per temes de genolls està a punt de deixar de fer-ho (a eixe moment ell encara no ho sap). Sorgeix el repte. Els contertulis són gandians, i un d'ells, el més osat, es destapa dient que, encara que no corre des de fa tamps, és capaç de guanyar a la cursa del Raval per a la qual falten encara quatre mesos. Els altres, a excepció d'un que passa, arrepleguen la tovallola. La fita està tirada, el fet ha estat provocat, la lluita està servida. Per davant, quatre intensos mesos de preparació per vore qui guanya.

Els noms:
- Goyo, el provocador. Ha estat qui ha dit que és capaç de guanyar els altres, assegura que quan hi ha una aposta pel mig es deixa la vida per fer-se amb el triomf, i els altres ho ho dubten, l'experiència al pàdel així ho desmostra.
- Edu, l'arreplegador. La tentació del repte és superior a ell mateix. Ha fet la mili en África, és un home de ferro capaç de suportar els dolors i penalitats més intenses, o almenys això diu ell mentre es tira dins tres o quatre cerveses en un temps rècord.
- I jo mateix, el corredor habitual, a escasos dies d'un paró de mes i mig, que em prenc el repte amb rises i amb la seguretat de que per lògica haig de ser jo el guanyador.

La batalla està servida. Tenim quatre mesos per mirar-nos de refiló (en moltes ocasions a travers de botelletes buides de cervesa i altres de mig plenes d'altres productes no recomanables per menors de 18 anys, i ja que estem, tampoc per als majors) i llançar-nos indirectes insidioses i picadores en relació amb l'aposta que levita latent entre nosaltres com una boira espesa. Tenim tema per xarrar i tema per riure. Quatres mesos per traure i re-traure l'assumpte, amb la fita cada vegada més a prop.

Com en moltes ocasions, la realitat supera la ficció. Goyo tarda més d'un mes en començar a entrenar, va retrasant la posada en marxa del pla d'entrenament perquè ell mateix reconeix que li fa gosera. La guinda arriba quan finalment se n'agarra un ja a mitjans de setembre, i amb rises ens conta el cap de setmana anterior que eixa setmana comença el pla, però mira tu quina casualitat, dilluns ja li toca descansar... sense haver encara començat. Però més li val així, perquè quan dimarts i dimecres fa les dues primeres eixides suaus, es demostra que a la postre seran les úniques que va a fer. Segons diu, se li ha posat un dolor insuportable a la cama que el fa anar en repetides ocasions al fisioterapeuta. En dues setmanes, és a dir, a principis d'octubre, ja comença a deixar caure que amb estos dolors ell no pot córrer... Primera baixa. Això sí, se li quedarà ja per sempre la coletilla de lo dels dolors ha estat només una excusa perquè savia que no podia guanyar... Ja, ja, ja. Ara ja tenim tema per a cinc o sis sopars, el provocador ha estat el primer en caure i els altres no ho oblidarem amb facilitat, per a desgràcia seua i jolgori nostre.

Edu és d'una altra pasta. Callant callant comença a córrer a burro barra. No té pla d'entrenament, i tampoc té ni idea de quants kilòmetres fa a les seues eixides ni a quina velocitat. Açò també és qüestió de rises. Quan ens juntem ens fa unes explicacions de les seues rutes que acostumen a desconcertar-nos. En un primer cálcul, li contem 5 ó 6 kilòmetres per a la cursa descrita, i ell diu: "Si home, això són per lo menos 12 ó 13 km...". D'ahí no l'anem a traure, serà un tema recurrent. Això sí, ell va a córrer TOTS el dies. Jo li dic que si apreta tant, acabarà fent-se mal. Ell contesta que JA li fa mal tot, però que si ha get la mili en Àfrica és capaç de suportar qualsevol cosa. Ja, ja, ja. Més rises. Durant estos mesos enviarà senyals contradictòries. Ens contarà coses com "ahir vaig fer 10 km en 35 minuts", o "despús ahir vaig anar a Xeraco i vaig tornar a la pata coixa". Ell mateixa diu, entre rises, que es tracta, textualment, de "no donar pistes als contrincants, de despistar tant som sia possible". Més rises. Estem traient-li partit a l'aposta, benaventurat siga el Raval. No sé si correrem o no, però riure'ns, sí que ens riurem.

Per la meua banda, la història per qui haja llegit el blog és més que coneguda. A principis d'octubre, després de l'època de lesions, no sóc capaç de completar ni 8 km, i això a no molt més de 6 per minut. Així i tot, pense, xe, haig de guanyar jo, també seria cas...

I a base de rises, reptes i explicacions desconcertants de l'Edu, arriba el dia D, dilluns 6 de desembre, festa de la Constitució i carrera del Raval per celebrar tant magnífic text que tots defenen malgrat que ningú se l'ha llegit.

Com l'any passat, correrem tota la família, cadascú en la seua categoria. En primer lloc Alba, després Clareta. Totes dues posen cara feliç en acabar (900 metres la primera, 100 metres Clareta, la xicoteta) quan els donen la seua samarreta de la cursa, i també les altres cosetes. Clareta, que és més interesada en les propietats materials que la seua germana, observa atentament tota la zona d'arribada per tal de que no se li quede res per arreplegar: Samarreta, però també una poma, dues taronges, aigua i una bossa amb unes quantes cosetes més. Després totes dues es queden amb els iaios, perque els papàs anem a participar en la cursa gran.

Així que arribada l'hora (11:30h) i després d'haver escalfat no tant com hagués volgut per allò d'arreplegar xiquetes a la meta i dur-les amb els "welos", que estan per allí també mirant la cursa, ens coloquem tots junts a la congregació humana que és la gent a l'hora de l'eixida. Ahí està Marian, la meua dona, i també Bea, Myriam i Mònica (la dona de Goyo el provocador, que ella sí que correrà). Però lo bo és que ahí està també Edu, excitat per la fita, sabedor de que la teoria diu que té poques possibilitats de ser el vencedor de l'aposta. Ens mirem amb rises i comencen els comentaris jocosos. Com que Edu es nou en açò de les curses, vaig a prendre-li una miqueta el pèl. "Xe, Edu, això que tens a l'espardenya és el xip?". "Sí"-diu ell. I li conteste: "Home, que ahí no es posa, te l'has de clavar dins del calçotet per a que faça contacte amb les part nobles i li done energia, si no no marcarà". Rises, encara que Edu no té clar si el que estic dient-li és veritat o mentida. "Xe, Edu, el dorsal es posa en el cul, per a que te'l vegen per darrere quan entres a la meta". Més rises. Edu es destapa. Diu que no sé de què em burle, que ell és un especialista, i que fins i tot s'ha comprat uns cordells especials per a les espardenyes, en forma d'espiral (diu ell) que aconsegueixen que disposes d'un nuc perfecte impossible de des-fer, una garantia més per la cursa...

Entre rialla i rialla ja han donat l'eixida. Convençut que ja no tornaré a vore a ningú fins que s'acabe la cursa, els dic "Au, ahí es quedeu". I tire cap avant. Som 1300 persones corrent, i com sempre en estes ocasions es fa difícil no xafar a ningú, i cal suar tinta també per evitar que et xafen.



Carrers estrets d'eixida que ens fan anar ben apretadets, i teòricament més espaiet. Completem el primer kilòmetre. No veig el lletrero, però el rellotge em pita i me'l mire: Primer km en 4:54, i això que al principi, entre tanta gent, no anava cara a l'aire. Bé està. Fem les primeres voltes per dins de Gandia, i en passar pel Prado el camí es fa novament estret i hi ha una aglomeració important de gent. Això ve bé per a alçar el peu una miqueta. Portem ja tres kilòmetres, el segon a 5:01 i el tercer a 5:00 redó.

Com a novetat, no massa graciosa, enguany ens tiren per baix del riu per aprofitar el nou espai vert que ens han montat a Gandia. En els anys que he viscut, he vist este espai en més d'una ocasió totalment ple d'aigua, de manera que no puc deixar de pensar mentres córrec per allí que quan vinga una riuada, i de mitja sol haver una cada sis o set anys, l'espai vert esdevindrà espai marró color fang, això si no es convertix en espai desolat de color fang si l'aigua s'emporta tots els arreglos que han fet per ací baix. En fi, el temp dirà.

El problema de baixar al riu és que després hem de tornar a pujar, i es fa pesadet. Completem el km. 4, en el meu cas en 4:57.

Ja pel carrer Major, pense que l'aigua ha d'estar a prop, i m'enfile a la boca la clàssica bosseta de Gel Isostar, que hui entra en perfectes condicions, sense embrutar-me les mans. A més, com a novetat, passe pel costat d'una paperera i la tire dins quan ja està buida. Civisme total, fins i tot corrent. És per este punt quan, segons m'he d'enterar després, que Edu, que està fent un esforç que només són capaços de suportar les persones que han fet la mili a Àfrica, em passa sibilinament sense dir ací estic jo i supose que amb un bon sonriure en vore que es posa davant.

Jo, que no sé res de que l'individu se m'ha posat per davant, agarre amb tranquilitat i serenitat la botelleta d'aigua que ens donen apenes tres-cents metres després. La gent es veu que beu poc i llança molt. El piso de terra està completament xop i cal anar amb cura per no pegar un esbiró i anar a terra. Faig com tots, apenes pegue dos glopets però rente la boca i ho tire a terra per contribuir a la xopera general i augmentar el perill d'esbaró per als que venen darrere.

Altra vegada per la pasarel·la, completem el kilòmetre 5, en el meu cas en 5:00 clavats. En este punt em criden, i veig que són les meues xiquetes i mon pare i ma mare, que estan a la punta del pont i m'animen. M'alegre de vore'ls, córrer al teu poble dona estes satisfaccions.



Tirem cap a la part final, el tram més lleig i més pesat de la cursa, quan anem fins al Leroy Merlin per després tornar. Este tram inclou els kilòmetres 6 i 7, per als quals marquen uns temps de 5:05 i 4:57.

Cinc-cents metres més i ahí està la tenda en qüestió. Ací anem a girar i tornar ja cara a Gandia, queden tres kilòmetres per a completar açò. I és en este punt on veig un fenòmen para-normal. Ahí davant hi ha una cosa roja parada que la gent ha d'esquivar mentres corre. Conforme m'arrime vaig distingint nous colors, i veig que això roig és blau per baix, i més encara, que té braços i cames. És un persona! Ja a dos metres, verifique que la bola roja és el cap de la persona, i que l'invidu en qüestió és el meu amic Edu que està tot emponnat lligant-se l'espandenya. De la pallisa que està pegant-se té el cap roig com l'infern. Em pregunte d'on ha eixit este, que suposadament anava per darrere! No és moment de dubtes, el prestigi i l'aposta corren perill, així que jo també haig de córrer més encara del que ja estic fent-ho. No li dic res (igual que ell tampoc m'ho ha dit a mi quan fa tres kilòmetres m'ha passat) i aprete les dents. Estic segur que m'ha detecta i deu estar matant-se per darrere per intentar agarrar-me. No vull girar-me, em concentre només en fugir, en tirar cap avant.

Complete el kilòmetre 8 en 4:57, i el kilòmetre 9 en 4:53. M'agradaria córrer més, però no estic tant fort com abans de l'estiu, este estiu tant fastigós que m'ho fa fet perdre tot i m'ha obligat a començar pràcticament des de zero.

Passem el pont de ferro, a l'igual que l'any passat en este punt no puc evitar témer que açò es vinga avall amb tants peuets xafant-lo al mateix temps. Com era d'esperar, el pont aguanta. La punta del pont coincidex amb l'institut on vaig fer el BUP i COU. Des d'allí fins la meta, en línia recta, hi ha uns set-cents metres. Per tant, alguna cosa no me quadra, la cursa és suposadament de 10,4 kilòmetres. Immediatament me n'adone del que passa. Maldició! Maldita zona verda del riu! Altra vegada cap a baix, tant a prop que estàvem ja del final del patiment! Amb resignació baixé, córrec vora a l'aigua i torne a pujar, allà prop del párking municipal. Em mire el rellotge, he fet el 10 en 5:04, pujar i baixar em mata, i més encara ara que ja estic tant cansat...

Queden 400 metres teòrics (la realitat demostrarà que són 550 metres, el que ha dit que la cursa és de 10,4 s'equivocava...). Tire la resta, que no és molta. Em desfonde cap a la meta, mentre pense per on pararà Màrio, que hui no m'ha avançat al darrer terç de cursa. Quan ja tinc la meta a tir de pedra, i fent un esforç que va més enllà del que és comprensible (i això que jo la mili la vaig fer a Granada, no Àfrica) faig un esprint final i passe a deu o dotze corredors per completar finalment l'odisea en un temps real de 52:34, a una mitja de 4:59.



Quan ja estic parat, mentre em lleve el xip i arreplegue beguda, veig a Edu que ha vingut 30 segons per darrere de mi, i am rises em diu: "Fair play, fair play! M'has vist parat i no m'has preguntat si volia alguna cosa!". "Xe, però re-cabrito! Si tu m'has avançat callat com una zorra!" Rises finals. Ha estat bé, quatre mesos de caxondeo rematats amb un bon esforç compartit i gaudit. Reptarem a Edu a fer la Mitja de Santa Pola...

diumenge, 21 de novembre de 2010

Mitja Marató Ciutat de Gandia 2010: El meu dia de la Marmota

Hi ha una pel·lícula protagonitzada per Bill Murray anomenada "Atrapado en el tiempo", que possiblement haveu vist, i que si heu vist possiblement recordareu. Tracta sobre un locutor de televisió que va a un poblet on hi ha una marmota amb habilitats per a fer prediccions del temps; concretament, és capaçde dir quan s'ha d'acabar l'estació de gelor per donar pas al desgel i joia primaveral. En este contexte, i una vegada fet el seu treball, el reporter es queda a passar la nit al poble amb la idea de tornar al dia següent al seu lloc d'origen. La gràcia de la película és que, per a sorpresa seua i de totes les persones que estan mirant el film, succeïx que quan desperta és exactament el dia anterior i tot es torna a repetir. I així una i altra vegada, sempre es repeteix el Dia de la Marmota, en un cicle que no acaba mai i on tots el dies són iguals...



I conte açò perque hui, diumenge 21 de novembre, he corregut la Mitja Marató Ciutat de Gandia 2010 i no he pogut evitar pensar que per gràcia del destí i per a desgràcia meua jo també m'havia vist atrapat en el meu Dia de la Marmota particular. A mesura que han passat les coses, he pensat en repetides ocasiones allò de... "xe, però si açò és el mateix que em va passar l'any passat!". Tal ha estat el calco del dia (i nit anterior) que fins i tot en un moment determinat, concretament quan estava corrent pel kilòmetre 14 i he hagut d'abandonar la cursa per fer una incursió en un hort de taronges per tal d'alliberar pressions relacionades amb líquids sobrants, ja quasi he decidit que esta entrada del blog no calia ni escriure-la, i que seria suficient amb posar un hipervincle a l'explicació ja escrita de la Mitja de l'any passat. És curiós vore, i això ho pense ara, com al mig del patiment (perquè jo al km. 14 he començat ja a patir) u encara té ganes d'anar pensant en blogs i històries... Eixa és la gràcia de les curses, entre d'altres...

Però bueno, tampoc es tracta de seguir la senda que marquen els alumnes d'instituts i universitats amb el "Rincón del Vago", lloc d'on trauen tots el treballs amb un simple corta / pega, i donat que el blog el faig perquè vull, almenys anem a contar les coses per molt que siguen tant i tant paregudes (per desgràcia) a les de l'any passat.

D'esta manera, començarem fent una ullada a la nit anterior. Dissabte per la nit, falten 12 hores llargues per començar a córrer i encara no he sopat. Comença a ser ja tard tenim en compte el que m'espera, així que pose remei a la situació amb un parell de pizzes que hem comprat a última hora al Vidal que tenim baix de casa. En eixe moment, pense que l'any passat la situació va ser semblant: Gran quantitat de pizza per sopar, i pot ser massa tard. Tanmateix, bé és cert que enguany sope mitja hora abans. Jo, persona de manies, si sope tard em gite tard; a més, hui m'enganxe mirant la Noria (quina vida més trista, ¿no?, dissabte per la nit a casa mirant la Nória, m'ho conten quan tenia dihuit anys i no m'ho crec...) i acabe per ficar-me al llit quan són les dos de la matinada llargues (més be les dos i mitja).

Agarre el fil de la son de seguida, però lamentablement quatre hores i mitja després ja està el pesat del despertador recordant-me que haig d'alçar-me per omplir la panxa de cara a la gesta que començarà a les 10:30. M'alce com puc, procurant que sia de bon humor (em recorde a mi mateix que m'alce perque vull, seria tan fàcil com tornar a gitar-me i oblidar-me de Mitges i d'històries), i vaig a la cuina per tirar-me dins un clàssic del desdejuny de corredor popular: Dos rebanades grans de pa torrat untades amb melmelada (que vaig comprar ahir també del Vidal), dues barretes energètiques, quatres tragos llargs de Coca-Cola i un bon café matiner. Hala pues, panxa ben plena. La sort de córrer a casa és que després d'açò puc tornar a gitar-me. Novament al sobre fins a les 9h i pico. En esta horeta adicional en que m'he permés escampar el ossos, he aconseguit dormir pot ser un quart d'hora més, però s'agraïx: Quatre hores i mitja més un quart d'hora, al final hauré dormit quasi cinc hores... Patètic. Em promet a mi mateix que açò de dormir tant poc abans d'una Mitja no em tornarà a passar, però em conec des de fa temps i sé que seré incapaç d'acomplir-ho...

Lo de córrer a casa, a part de l'avantatge esmentat, té altres inconvenients. Un d'ells, que no l'únic, és que et relaxes. Em vist com cal (tot de negre en esta ocasió) i bambe per casa deixant córrer el temps amb xorrades fins que veig que ja no me'n queda. Ja vaig a fer tard. Mira tu, igual que l'any passat. Faig brollir la moto mentre casualment, mira tu quina mala pata, em trobe amb tots el semàfors de Gandia en roig, i arribe amb el temps justet per posar-li el cadenat a l'artefacte i pràcticament començar a córrer una Mitja Marató sense haver escalfat i molt menys estirat. Au pues, de categoria per al meu genoll, ara vorem qué passa.

M'he posat per la part de davant (realment m'he colat per una valla mal tancada) i arranque la cursa amb les màquines que fan un temps per a mi sobre-natural, inalcançable i inexplicable. Em contagie d'estes presses pre-matures i ja me tens el primer kilòmetre a tota pastilla; això, sense escalfar ni estirar, és pot ser el pitjor que podia fer, però mira, és el que hi ha, sóc un borinot cabut i destrellatat.

Arribe al lletrero del kilòmetre 1 i el rellotge no pita. El mire i veig que ell encara està marcant 940 metres. Si l'any passat marcava massa, enguany resulta que es queda curt. Quan finalment pita (interpretant erròniament que he completat un kilòmetre quan en realitat porte uns 80 metres més) m'amostra un temps de 5:18. En altres paraules, pot ser he fet 5:10 ja per començar i sense haver escalfat ni estirat, i encara ne queden uns altres vint per davant!

Però a cabut i trompellot no se me guanya. Sé el que hi ha, vinc d'un paró de mes i mig per culpa del genoll, i he preparat la Mitja amb molt poc de temps, però tire sense peus ni cap i complete el segon kilòmetre en 5:07. Sóc un inconscient, acabaré pagant-ho... Per cert, el genoll dona durant este segon kilòmetre senyals de vida (les úniques que donarà en tota la cursa) i em pega tres o quatre punxades... Xafe fort per anestesiar-lo a garrotades... Sóc un corredor popular o un boig solt per la cursa? Apallisant el genoll, apretant el ritme sense trellat...

Hui tenim la sort de que el dia és tirant a gelat, però la mala pata de que fa un aire que tomba d'esquena. Complete els kilòmetres tres i quatre pensant que eixe airet, que de moment no m'ha donat de ple, en algun moment vindrà de cara amb esplendor. Pensant pensant en estes coses he alçat una miqueta el peu, el rellotge em diu que els he fet en 5:19 i 5:18 respectivament.

A tot i això, m'agarre a pensar per on pararan els globus. Per a mi la referència és el d'una hora i cinquanta minuts, però ni sé on està eixe, ni per on para tampoc de l'hora i quaranta-cinc minuts. En estos pensaments estic, ja entrant al Grau després d'haver completat el kilòmetre cinc, quan em pasa el globus d'1h45min, amb tota la seua comitiva. I és que resulta graciós com es capaç de congregar el seu pelotó particular cadascuna de les persones que serveixen de referència de temps finals. M'aparte una miqueta per a que pase tota la comandilla, i ni se'm passa pel cap seguir-li el ritme, ja només faltaria... Passem el lletrero del kilòmetre cinc, este l'he fet en 5:16.

Ens plantem ja a la primera fila de la platja de Gandia. Arrea, ara ja comença a notar-se l'aire, que en alguns punts et tira de costat, amb eixa força bufa... Hui és un dia no calorós (tampoc es pot dir que gelat), però l'aire aconseguix que el clima no siga el millor per córrer (nyas, una altra casualitat amb l'any passat, clima inadequat). Jo encara vaig content i sonrient, alié al patiment que ha d'arribar més tard, quan el meu amic Rafa, un maquinon corredor que hui està lesionat, em tira una foto:



Ací tenim el primer punt d'aigua. Agarre la botella i bec amb moderació, de moment malgrat el ritme massa fort d'entrada encara estic aguantant bé, i tant ingenu sóc que pense que potser ho aguantaré els 16 km que queden per davant. En eixes estic quan arriba el summum del Dia de la Marmota: Novament, i exclussivament (açò només em passa ací a la Mitja de Gandia) m'agarra pixera, com l'any passat. Hala pues, a cercar un lloc on aliviar les penes. Però clar, això rodant per la platja és pràcticament impossible (a no ser que a: Sigues molt guarro b: Siga dissabte per la nit i estigues bufat). Com que no s'acomplix cap de les dues premises, em faig a la idea de que hauré de conviure amb la pixera almenys fins tornar als caminals entre la platja i Gandia. Aprete doncs, i complete els kilòmetres 6 i 7 cercant el final de la platja, tots dos a ritme calcat de 5:15.

Arribem al final entre bufades d'aire infernal, fem quatre voltes per allí i reprenem la primera fila, per tornar a "gaudir" de l'aire altra vegada. És bon moment per tirar-me dins la primera bosseta de Gel Isostar. Amb l'aire, la cansera i la ansietat, se m'empastra per les mans, encara que la major part va dins de la boca. Faig status de situació: Estic rondant a ritme constant de 5:15 i de moment vaig relativament bé, amb el cor al voltant de les 165 polsacions, encara que ja volent pujar a les 170. Complete el kilòmetre 8 a 5:11, que a la postre serà el millor registre al que queda de cursa. En eixes veig que m'avacen el globus d'una hora i cinquanta i la seua corresponent comitiva. Em mire el rellotge i pense: "Este tio va massa fort, a eixe ritme acaba en 1h45min", així que passe d'ells i seguisc a la meua. Es despenja un xic de la comitiva en qüestió, i en passar pel seu costat veig que està comentant-li a un altre corredor al que sembla conéixer: "Me cague en la p..., anava darrere d'este cab... del globus i quasi em desfonde, eixe no va a 1h50, eixe va fent la m...à, au i que se'n vaja a paseo". Faig un sonriure satisfet pel comentari, que a a part de confirmar les meues sospites m'ha fet gràcia, i tire cap avant.

Novament aigua (bec mitja botella) i se'ns acaba la primera fila. La foto correspon a eixe moment més o menys:



Tirem cap a Gandia i faig el km 9 a 5:15. Done els primers signes de fatiga: Hi ha uns tambors animant a l'altura del Grau, i entre els músics arribe a distingir el meu amic Pedro, al qual fa més de vint anys que conec. Animadament el cride: "Pepe, Pepe". Ell, clar, ni cas, però al final sembla reconéixer la veu (el nom està clar que no, donat que no és el seu) i m'alça la mà per fer-me una salutació, mentre segurament deu estar pensant que amb l'aire que fa el nom "Pedro" que ha d'haver eixit de la meua boca ha semblat sentir-se com un "Pepe"... Tire cap a Gandia fent-me creus a mi mateix ("xe, com collons l'has cridat Pepe?") i pense que ja comence a donar les primeres senyals estranyes, açò acabarà en un desgabell...

Enfilem per fi els caminals per tornar a Gandia. Enguany, en lloc de tornar pel camí Fondo, ens tiren pel camí de l'Alqueria del Duc, pot ser per allò del cinqué Centenari i per passar per llocs emblemàtics de la Vila. Anant pel caminal passe a un xaval que està fent la cursa vestit com si fos l'any 1500 i que porta una bandera del Cinqué Centenari que fa dos d'ell, i que a més a més amb el vent que bufa deu estar fent-li la punyeta de valent. La foto és de quan el xaval anava per la platja:



Li passe amb llàstima per ell (espere que algú li pague alguna cosa per la gràcia, perquè si damunt és voluntari quan acabe la cursa me'l trobaré pegant-se cabotades contra la pared) i pense que és el lloc i el moment de manipular les parts nobles per soliviantar la pixera que ha estat la meua companya des de fa ja més de 6 km. Em debatisc entre parar i no parar, si pare em trencarà el ritme, si no pare em pixaré damunt... Opte per la primera opció i em tire dins d'un hort de tarongers. Faig el que havia de fer i retorne al caminal, i veig que el pobre xaval de la bandera ja m'ha passat altra vegada. Tire darrere, notant el paronet. En eixes arribem a un barranquet que travessa el caminal, i que sense ser molt gran implica primer baixar i després pujar. Agraïsc la baixada (estic segur de què el de la bandera també) i maleïsc la pujada entre rebufits per completar-la. Pense per a mi: "Comença l'infern, principi de cursa massa fort, final de cursa patit...".

Ja estem pel kilòmetre 15. Entre pixarrades, banderes i pensaments he fet uns temps de 5:12 per al 10, 5:26 per al 11, 5:25 per al 12, 5:28 per al 13 i 5:59!!! per al 14, el de la paradeta a l'hort de taronges.

Entrem en Gandia i ens donen aigua. Bec el que puc entre bocanades, i el fet de beure em trenca més encara el ritme. Estem ja en la part final, del 15 en avant, el punt on hauria de començar a apretar segons el meu pla de carrera però punt on en realitat l'única cosa que apreta és la idea que em ronda pel cap de parar i descansar. Tanmateix, avance ja que enguany no faré tal cosa, resistiré fins el final com un campió (campió per no parar, que si fos pel ritme no podríem dir el mateix).

A hores d'ara estic ja desfondat. Pense el que queda per davant i maleïsc el mal plantejament de carrera. Perdré en 6 kilòmetres tot el que suposadament he guanyat a la primera part, i damunt patiré de valent. Ens clavem ja als carrers de Gandia, lamentablement ara que hauria d'estar mostrant velocitat estic mostrant arrastramenta. El kilòmetre 15 el faig en 5:28 i el 16 en 5:35, i patint com una serp en un forat.



Passem pel Parc del País Valencià i es produïx el que ha esdevingut ja tot un clàssic de les meues curses, un fet que es repeteix una cursa darrere d'una altra, ja sien de 10km, de 15km ó de 21km: M'agarra per darrere el meu amic Màrio. Sempre igual, dos terços de carrera per davant i quan queda la part final arriba Màrio i amb mitja sonriseta a la cara i dos comentaris graciosos em passa. Em fa quatre salutacions, però no és moment de cortesies i ell segueix al seu ritme. Entrem a Benirredrà, ja no sé ni com estic menejant les cames, d'on ix la força i la voluntat per fer-ho. Resum de situació: Km 17 en 5:36, km. 18 ja en 5:44 i no sé ni com.

Ara sí, s'acaba Benirredrà i posem direcció al que ha de ser el final de cursa. Carrers per ací i per allà, i ahí tenim la Plaça del Prado. Quina pena tu, tanta gent mirant i jo pitjor que mai. Ens donen per última vegada aigua i pense que vaig a ofegar-me mentres intente beure algun glopet, açò ja és un show, una tortura.

Però trac esperit de la misèria per amillorar el ritme, si he arribat fins ací no vaig a rendir-me ara. Millorar el ritme no significa gran cosa, però sí que vol dir que complete el 19 i el 20 en 5:21 i 5:22 respectivament.

Per fi, kilòmetre final, Passeig, Ajuntament, Màquina del Tren, i allà al fons la pista d'atletisme, el final de l'agonia. M'agradaria esprintar, però prou faig amb mantindre el ritme i no caure redó. Falten ja 100 metres, ahí està la meta, i encara em falta el susto final: M'agarren del muscle per darrere, el meu amic del col·legi Mataix ("Moroco Toco", com solíem dir-li de menuts) també m'ha agarrat!

Entrem junts a meta, per fi s'ha acabat açò!





Al final, el temps real ha estat d'una hora, cinquanta-un minuts i cinquanta-un segons. Ben mirat, tampoc ha estat tant malament. La meua MMP, de Santa Pola d'enguany, és d'1h51m06. Realment, tan sols he tardat 45 segons més, i si tenim en compte que tinc la cama malament i que vinc d'una etapa de paró, fins i tot ho podríem considerar com un èxit. Però la gran diferència és que Santa Pola va estar una cursa ben plantejada, de menys a més, i en ella no vaig patir en cap moment i vaig acabar a molt bon ritme, i podria haver tirat uns kilòmetres més. Hui a Gandia, tanmateix, he fet pijor temps i he patit infinitament més.

Espere que siga un lliçó per a recordar: No començar fort, patixes menys i corres més. A l'any que ve Gandia em vorà rodar com un llam!

dilluns, 8 de novembre de 2010

Xe, ja està això ahí. Ai mare quina por!

Ha passat un mes des de la darrera entrada al blog, i ja va sent hora d'escriure alguna cosa, que el món veja que tots dos (blog i jo mateix) som vius i cuejant (açò últim, només quan ens deixen, clar).

Intentaré no parlar del genoll, que sempre hi haurà algú que diga que no pense en altra cosa. De tota manera serà inevitable al·ludir a l'articulació en qüestió, està ahí i emet senyals, llavors caldrà contar-ho, que si no és per contar les coses, que em diga algú per a qué és un blog...

Anem allà. Fa un mes deia que la situació era la següent: Aconseguia completar amb sofriment 10 km a un ritme més bé miseriós i patètic, i em plantejava si tan sols tenia sentit intentar adequar el cos per poder completar una Mitja Marató (la de Gandia) el 21 de novembre, i molt menys per intentar baixar de la meua obsesió, l'hora i cinquanta minuts.

Però quan una cosa es fa a gust, està clar que es fa encara no se tinga massa clar el seu sentit. Al llarg del mes d'octubre i el que portem de novembre, podem resumir la cosa en que he completat un recorregut de 221 km en un total de 16 eixidites. Això, amb un simple càlcul d'eixos que quan érem xicotets feiem amb paper i boli però que ara som incapaços de traure sense una calculadora (o mòbil que ens faça eixe paper) ens dirà que la distància mitja d'estes eixides ha estat de 13,81 km, i si em pregunteu i volguera respondre, us diria que la velocidad mitjana de tot este recorregut ha sigut aproximadament de 5 min 40 segons per kilòmetre. Però això seria una visió massa simplista de la situació, reflexada en unes estadístiques que poden dur a confusió per generalistes.

Per concretar, començaré per mostrar un quadre amb les distàncies i dies exactes:



Si mirem fixament el quadre durant cinc minuts... Està clar que acabarem amb mal de cap i mig borratxos, i tampoc tindria cal utilitat haver-ho fet.

No, fora bromes. Comence el mes amb les consabudes eixides, que són les primeres després de l'etapa estiuenca àmpliament descrita de dolors, queixes, parada esportiva i vellea pre-matura que m'ha dut de cap durant els mesos de calina. També és cert que s'ha d'agraïr que esta mala ratxa haja estat en estiu, estació roïnota per córrer no pels turistes (dels quals també es podria parlar, pot ser ho farem un altre dia) sinò per lo poc agraït que és fer esport quan estàs més pensant en la calor que tens que en altra cosa.

Estes primeres eixides són bones perque en donen l'alegria de tornar a trotar per caminals, camins, carreteres i carrils-bici, però són decebedores perque veig que tots aquells als quals jo abans passava com un raig ara es rieun mentre m'avancen per la carretera del Grau, mentre s'aparten per no tropeçar amb els 'mitxelins' que m'ha regalat el sedentarisme transitori i forçat.

Complete els entrenaments de les primeres dues setmanes a una mitja que està més prop dels 6 km per minut que d'altra cosa, si bé he d'admetre que el pulsòmetre, del qual també he parlat en altres entrades del blog, que tant bé m'ha anat durant els dos primers anys de funcionament, ara està fallant-me més que una escopeta de fira i està marcant el que vol, i també quan vol, perquè de quan en quan s'apara (igual també està lesionat, qui sap...), aixì que no em refie un pel ni de les distàncies ni de les velocitats que mostra.

En estes setmanes, i fins al dia d'avui, el genoll ha estat, com no podia ser d'altra manera, el meu company de viatge, i el tio està crescut i vol ser protagonista allà on vaig. Vaig pensant en ell continuament, no perque el vulga molt, sinò perquè m'envia senyals perquè no l'oblide. En les curses ha volgut estar present, i m'ha fet mal abans, durant i mira tu per on, normalment NO després de córrer. Ara per ara, si un dia no córrec, comença a fer-me mal, aixì que ja tinc clar el que haig de fer: Haig d'educar-lo "a la vieja usanza". Qué tu em fas mal? Doncs jo et pegue una bona pallisa. Per els que no correu, us diré que poques coses hi ha tan roïns pels genolls com les curses sobre asfalt. Cada camallada és una martellada allà on s'ajunta la tíbia i el fémur, lloc on gràcilment s'ubica el menisc per amortiguar fins on pot eixe desgabell. Però el menics no és Déu, i arriba un moment que el pobre es fa vellet i es cansa de que el tracten d'eixa manera, i és quan comença a fer mal. Bé, després d'esta explicació per a doctorats en Medicina (ojo, tincs els drets, que ningú la còpie per incloure-la en una inclopédia), i reprenent el fil del que estava dient, quan el genoll comença a fer-me mal, decidisc anestesiar-lo amb els mètodes tradicionals: A garrotades. Me'n vaig a córrer, i quant més córrec i més trompades va rebent, més se m'amansa i es retira de la brega.

Acabades les dues setmanes de resistència i apallisament genollil, m'enfronte a la velocitat. Es guanya en velocitat a base de fer sèries. Si corrent ja maltracte el genoll, en fer sèries del que es tracta és de tornar boig el cor. Així que s'ha de córrer a tota pastilla, asustar el cor, i quan ja es pense que se'n va a rebentar, parar i donar-li vidilla. I així unes quantes vegades, per a que al final no sàpiga ni qui és ni com li diuen, ni si ha de bategar ràpid o espaiet. I en no saber i pensar-se que estàs enganyant-lo, quan comences a córrer fort ell decidix no bategar depresa, perque es pensa que no farà falta perque vas a parar, i així aconseguixes córrer ràpid amb el cor pausat. Qué malos som, eh! Com enganyem el cos!

Faig sèries la tercera setmana. Tenint em compte el poc temps que tinc per preparar la Mitja de Gandia, comence per fer-ne cinc de 800 metres ja el primer dia. Mareje el cor a base de bé i acabe marejat jo també. No faig sèries estrictament parlant, sinò fartlek, de manera que no arribe mai a parar del tot, encara que ganes no me'n falten...

Les sèries són agoixes, pesades, desagradables, terrífiques, horribles i espantoses, però al menys és indubtable que donen els seues resultats. D'esta manera, la següent eixida que faré és de 13 kilòmetres, i ja baixe de cinc i mig, quan estàvem dient que anava vora a 6.

Faig després la primera ben llarga un divendres, quan estem a l'apartament de Dénia. Vaig pels llocs més insòlits, sobretot ara que la zona està desolada per l'espantada d'estiuejants, i fins i tot passe per la porta d'un parell de llocs d'eixos on hi ha xiques molt simpàtiques (diuen, clar, que jo no he comprovat). Vaig per l'antiga nacional que travessa el Verger, i en arribar novament a l'apartament, me'l passe de llarg i complete quasi 19 kilòmetres, envoltat per la foscor i acompanyat per tota la suor que se m'acumula a la samarreta i ja pesa lo seu.

Faig una altra de curteta, i novament sèries, ara 3 de mil sis-cents, i altra vegada a l'apartament una altra de llarga, ara ja de 21 km. Me'n vaig a Dénia i torne, dos hores corrent. Hui, que li he pegat un bon apallisament al genoll, el so fastigós renaix de les seues cendres amb esplendor i decidix fer-me mal. Però si ell es cabut, jo cabut i mig, i tres dies després em llance a pegar-li una altra bona tunda, ara en forma de 4 per mil sis-cents. I dos eixidetes més, amb una de setze a cinc i mig, i ja ens plantem en el dia de hui, a dues setmanes vista de la Mitja.

Ai mare quina por, que jo em conec i malgrat que l'estat no és el que pertocaria per a la gesta, em llançaré a córrer com un boig per intentar baixar d'1:50h i ho passaré malament...

Situación doncs: Aguante la distància, i no quedaré l'últim, però veig difícil millorar la meua marca de Santa Pola, no estic bé del tot. Però bueno, estic apuntat i m'agrada patir, que ja ho diu el títol del blog. 21 km m'esperen!

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Sembla que açò ja va de bo...

Estic feliç i vull contar-ho.

Està bé escriure per parlar de coses bones i que no tot siguen queixes i penes. La felicitat, quan és present (i hauria de ser-ho sempre, però malauradament per unes coses o altres no és així) és un estat que cal compartir i gaudir, més per intentar escampar-la que no per provocar enveja, encara que de ben segur això és una cosa que no es pot evitar en algun que altre cas, en funció tant del tipus de felicitat com de la personalitat del receptor de la notícia; però deixem estes disquisicions per a psicòlegs, i anem al que anem.

Com alguns pot ser ja saben, he passat quatre mesos complicats com a conseqüència d’un parell de lesions: Una primera de més senzilla, menys perillosa i menys preocupant, radicada al meu turmell, i amb un origen conegut i concret: Un giró de peu allà pel mes de juny, quan encara estava en marxa el Circuit de la Marina Alta, la calor començava a estar present sense ofegar i jo em preparava il•lusionat per fer la cursa d’Ondara. Lesió que malgrat ser-hi, em permetia fer entrenaments i curses de manera més o menys normal, amb por però amb eficiència i sempre en companyia d’un doloret que si el peu no feia moviments estranys era una molèstia però no anava a més.

La segona lesió era, i ho ha segut fins ahir mateix (i confie en que haja quedat ja com una anècdota més d’esta vida meua que ja comença a estar madura), la seriosa, preocupant i si més no inexplicable, per no tindre un origen clar i romandre al limb dels misteris de la vida i del cos.

I és que un bon dia del mes d’agost, sense motiu aparent ni causa que ho justifiqués, el meu genoll de la cama esquerre va decidir unflar-se com una bota sense donar més explicacions, evitant d’esta manera que jo puguera girar la cama amb normalitat i molt menys, per exemple, que puguera adoptar postures si no per poc habituals innecessàries, com ara la de la gatzoneta (“cuclillas”, per als no iniciats al món lingüístic de les paraules normalitzades, com jo mateix que he hagut de cercar-ho al diccionari). I òbviament, evitant que puguera desenvolupar amb normalitat el leitmotiv d’este blog que m’ocupa: Les meues curses i els meus entrenaments, i les sensacions i experiències que en són associades.



De les lesions ja n’he parlat. Tant i tant les he explicades i m’he centrat en elles a les meues darreres entrades en esta pàgina, que en un moment determinat de les últimes setmanes em vaig plantejar si hauria de canviar-li el nom al blog, i que en lloc de ser “A patir que són dos dies” esdevingués “La WEB del pupas. Historia de una agonía”. Un bon lloc per donar tota classe d’explicacions sobre tots el meus dolors i totes les meues tecles, que de ben segur es dispararan d’ací uns mesos quan entre en quarantena i passen a escena totes les misèries físiques i psíquiques que tradicionalment venes associades als 40 anys.

El genoll m’ha tingut mes i mig parat pel que a curses fa referència, però en moviment en quant a ampliació del meu perímetre a l’altura de la cintura.



Eixa aturada va tindre el seu final fa un parell de setmanes, quan pensant que el tema ja estava solucionat me’n vaig anar a córrer per fi, com bé s’explica en altres llocs d’este mateix blog, dins de la part del mateix que podríem considerar com “Las entradas del pupas”.

Tanmateix, malgrat que la primera eixida va ser prou normal (encara que matadora des del punt de vista físic, donat que el flotador que m’ha aportat la falta d’activitat sembla pesar i evitar que puga córrer de la manera que ho feia), la segona eixida, que vaig fer un parell de dies després, va tindre conseqüències dràstiques: En acabar de córrer, i ja passades unes hores, la cama va començar a fer-me mal altra vegada, i encara que no es va unflar, el dolor va anar in crescendo, arribant al seu punt culminant el dissabte 25 de setembre, aniversari de la meua xiqueta Clara (que ja té cinc anyets, per cert, i és la llum de la meua vida, juntament amb la seua germaneta Alba, que ja en té huit), i dia en que vaig haver de pujar i baixar escales una i altra vegada com a conseqüència de la festeta (molt boniqueta, per cert) que li vam fer a la xiqueta al terrat de casa. Eixe dia vaig vore les estrelles de prop sense telescopi, el genoll per la part de dins semblava tindre punxes i em va deixar en un estat anímic prou penós. Vaig arribar a la conclusió de que lo meu és un tema de menisc, que com possiblement sabreu té prou mala pata (mai millor dit) i sol tindre dues conseqüències: D’una banda intervenció quirúrgica, d’altra banda prohibició vitalícia d’anar a córrer.

El metge, un palestí que parla valencià, a diferència de molts valencians que parlen castellà, em va fer unes plaques i com era d’esperar no va trobar res, donat que el menisc es veu amb una ressonància magnètica, que li vaig demanar i per a la qual estic esperant data, si és que me la donen.

Tot i això, dimarts 28 de setembre, amb dolors i punxades, me’n vaig anar a fer mèrits per seguir atresorant avals per rebre el premi a la inconsciència i el poc-trellat. Em vaig col•locar les malles, les espandenyes, una samarreta xillona que em van donar a la cursa de Benissa i allà que vaig tirar. Vaig fer sis kilòmetres amb mal de cama, que ara ja s’estenia no sols al genoll, sinó també als músculs de la part de damunt, que segons he pogut investigar per Internet són el “vasto” i el “bíceps femoral”. Vaig fer sis kilòmetres patint prou, per dolors i per falta de forma física, i vaig tornar a casa totalment abatut, convençut de què potser era la darrera vegada que eixia a córrer...

La setmana es va rematar amb la Fira i Festes de Gandia. Les xiquetes, la meua dóna i jo hem passejat prou per Gandia, a part de gaudir de bons espectacles, que no per ser realitzats per gent desconeguda manquen de qualitat, ni molt menys. Tanta patejada pels carrers va fer divendres passat que la cama en qüestió es resentira, i que el genoll presentara bio-queixes al cervell en forma de dolor i incapacitat per a estar molta estona de peu.



Però amb la Fira tot és festa i alegria, i el genoll es va contagiar d’este ambient jovial i dissabte va decidir portar-se bé. Ni un dolor, ni un record de que hi és. Sorprés, diumenge vam continuar cap ací i cap allà, passejada va, atraccions tornen, euros volen, xiquetes disfruten, i vaig comprobar que el genoll havia decidit seguir portant-se bé, situació que es va repetir ahir, ja dia laborable.

Arribades les 20:00h de dilluns, el repte es presentava de nou. Anar al carrer i posar el genoll a prova, ara no ja caminant sinó corrent com cal. Així que novament m’avie de la manera que estos esdeveniments requerixen, amb roba multicolor i espardenyes corredores, estire al balcó mentre el xiquet de la casa del costat em mira i li diu a sa mare que cride a Bétera i em reserve lloc, i tire cap a baix expectant pel que puga passar. I el que passa es que comence a córrer i no hi ha res que em faça mal. I seguisc corrent i arribe a la platja i encara no me fa mal res. I gire i torne a Gandia amb cara de felicitat perque seguisc sense tindre dolors. I he fet 10 km a 5:48 per km (sí, ja ho sé, un ritme patètic) i tot ha anat bé. I em dutxe i sope feliç perquè sembla que açò funciona. I al remat passe bona nit i hui estic amb una cama com la d’un xicon de dihuit anys.

Per fi sembla que el malson ha acabat.

Ara queda l’altra: La Mitja Marató de Gandia, a mitjans de novembre i jo que estic apuntat. La faig o no la faig? Ara mateix acabe 10 km cansat i a poc menys de 6 per km. L’objectiu és fer-ne 21 de km. a poc més de 5 per km, idealment en menys d’una hora i cinquanta minuts. Tot un repte. Tinc un mes i pico per fer un bot qualitatiu i quantitatiu ¿massa? important. Però així és la vida, o almenys la vida del corredor popular: Et marques un objectiu i has d’acomplir-lo.

El repte és important i pot ser impossible amb tant poc de temps, però això em motiva més encara. Comença el compte enrere! A CÓRRER!

dimarts, 21 de setembre de 2010

Altra vegada en marxa

Ja estic ací, després d'haver viscut una experiència única al llarg dels dos darrers mesos, i una altra també de novedosa justet abans d'ahir.

La primera és que, per primera vegada en uns cinc o sis anys, he estat més d'un mes (el primer amb accent, adverbi de quantitat, el segon sense accent, substantiu que identifica un període de temps de 28, 29, 30 ó 31 dies, segons una sèrie de variables que ja ens van explicar a Barrios Sésamo i al cole) sense pegar una sola camallada, vamos, sense anar a córrer.



Concretament, l'agonia, perquè això ha estat, una agonia, ha durat des del 8 d'agost fins al 19 de setembre. El meu cos, mal amic al qual conec des de fa prop de quaranta anys, fet un cromo, lesionat i com ja deia en una altra entrada, fet a banderes, m'ha obligat a un fer un insidiós període de repós que d'altra banda ha comportat, a més de malhumor, una lògica pèrdua de estat de forma, pèrdua compensada amb un guany, mira tu per on: El d'uns quilets (cinc o sis, toma ya) que molt graciosament s'han ubicat sobretot al voltant de la meua cintura..

I és que el tema no era per a bromes. El genoll, eixa part del cos amb la qual val més no jugar (entre d'altres parts amb les quals tampoc es juga, ja m'enteneu...), va decidir començar a unflar-se per algun motiu més bé desconegut. El que va començar com una anècdota inexplicable va esdevindre un problema igual d'inexplicable però ja seriós en vore que l'unflamenta no baixava, i que sense fer-me mal, no em deixava doblar la cama. Eixe genoll, que m'ha dut de cap, ha passat durant este mes i pico per les mans de fisioterapeutes, s'ha vist ornamentat amb estranys vendatges post-moderns de tipus kinesiològics -que, sincerament, fan bonico però arreglen poca cosa- i ha hagut de suportar intenses sessions de gel congelat i congelador, teòricament reparador, i tot per a aconseguir un resultat final decebedor: Res, amb majúscules. Al final, la millor recepta és el repòs, i a base de caminar poc i seure molt, ha retornat a tindre quasi el aspecte que se li suposa a un genoll normal.



Tot i això, i que dilluns passat ja tenia bona pinta, vaig decidir "anar fent camí" a la Seguretat Social, i acudir al metge de capçalera per a que al mateix temps m'enviara a un traumatòleg per a que al mateix temps m'enviara a fer-me una resonància per a que al mateix temps, al final de l'odisea, em diguera qué collons tinc al genoll. Enveje en estos casos els futbolistes: Hui es casquen, demà ja els ho han fet tot el que els hagueren de fer (radiografies, resonàncies, masatges, visites mèdiques, posar-los a un parell d'esbirros a ventar-los... En canvi, la gent normal, entre la qual m'incloc, aconseguim molt menys, i damunt en molt més de temps. En el meu cas, supose que estem parlant de mesos...

De tota manera, la meua experiència amb el metge també mereix ser explicada. Resulta que si fins ara, i des de ja fa anys, el metge que tenia era un argentí d'exòtic cognom identificatiu del seu origen, ara vaig i em trobe que aquell s'ha jubitat i que me l'han canviat per un, senyores i senyors, qui anava a dir-ho, palestí, de cognom Abderraman. Açò d'anar al metge, al menys, té una cosa positiva: Primer un argentí, este estiu en Dénia tota classe de sudamericans, i ara també un àrab, constituixen una successió d'experiències que m'han dut a incloure ja al meu C.V., sense cap tipus de rubor i dins de l'apartat "Otras cualidades", la de "Experto en relaciones internacionales. Experiencia acreditada".

Però anècdotes apart, i tornant a lo que anem, quan arriba el dia en què haig de visitar el meu nou metge de capçalera, en primer lloc pense que quina sort no ser israelià, per evitar que em recepte cicuta. En segon lloc em preocupa la manera en què anem a relacionar-nos i explicar-nos: Per estrany que parega, jo no parle palestí, espere doncs que ell parlé castellà! Així que entre un poc confós i sense saber si hauré de començar a fer el ridícul, una vegada més, intentant explicar-me en anglés. Però xe, vaig i em trobe que, encara que amb dificultat, el meu metge va i em parla en valencià! He de reconéixer, arribat este punt de la narració, que els palestins em cauen bé per defecte. Però després de sentir-lo parlant en valencià, el meu nou metge és ja el meu ídol. Té collons la cosa, hi ha qui vivint ací tota la vida i sobretot i el que més em crema, presumint de lo valencià que és i de defendre "lo nuestro, lo valenciano", no en dispara una en la llengua pròpia (ni ganes ni interés que té en fer-ho), i han de vindre de fora a demostrar-nos com s'han de fer les coses, encara que no siguen "tuyas".



Pues bé, li explique al metge el que em passa, i també li dic, suplantant el seu paper, passant-me de llest i tractant de trobar un camí més curt a la llarga història a la qual sé que m'enfronte amb la Salut Pública, el que jo crec que ha de fer. Li dic que vull una resonància magnètica per vore els lligaments i el menisc. Tanmateix, aquest home té ben clares les coses, i em conta que el procediment, d'altra banda inamobible, comença per fer unes plaques al ossos, plaques per a les que ara mateix encara no tinc data i que, sincerament, crec que no van a donar cap tipus d'informació, perquè açò no és tema d'ossos.

De tota manera, isc d'allí amb la satisfacció d'haver començat el camí de llarg recorregut sanitari, i amb el convenciment de què, donat l'estat quasi bo del genoll, puc reprende ja l'activitat corredora. Així que espere encara uns dies més, i diumenge 19 de setembre, dia D dins de la meua història recent, decidisc ja per fi tirar-me al carrer a retrobar-me a mi mateix fent allò que m'agrada i que m'ajuda a sentir-me bé. Si el genoll respon bé, aleshores de categoria, i si el tio collons es torna a unflar qual globus terrenal, pues mira, ja estic en mans de metges, millor si està unflat per a que l'estudien millor.

Així que ahí estic, nerviós per la fita, pel retrobament, per la repressa, per la tornada a la normalitat, per la por de fer-me mal, per l'alegria de córrer, per la preocupació per la lesió... Em vist la roba que feia ja uns 45 dies que no lluïa, isc al balcó de casa on feia tant de temps que no escalfava, i m'agarre molt seriosament el tema dels estiraments. Si el genoll es fot, almenys que no siga per desidía meua. Estire cap ací i cap allà, més estona de l'habitual, i quan crec que ja he estirat prou, agarre i torne a estirar altra vegada.



Bé, ja hi ja prou, no puc passar-me la vida al balcó fent volantins. Me'n vaig cap a baix molt ben estirat. Obric la porta del carrer, mire cap a un costat, mire cap a l'altre. Ja havia oblidat esta sensació. Pose en marxa el pulsòmetre, tanque els ulls i pegue la primera camallada, asustat. No va malament. Seguisc, això sí, a pas de tortuga, amb precaució. Note un doloret remanent a la part del genoll, res que no es puga suportar i res que parega que vaja a convertir-se en un dolor continu. Allà vaig, atent a les sensacions, concentrat com mai, content com sempre. Porte dos-cents metres, i com que hui és el primer dia, pense que amb un quart d'hora ha de ser prou, dos kilòmetres i pico han de ser suficients i fins i tot massa.

Passe pel barranc de Beniopa, vaig pensant que el genoll en qüestió pareix anar bé, però certament tem el que puga passar quan pare. Podré girar la cama? Hauria de ser que sí, però estes trivialitats són un misteri. Revisse la situació de la resta del cos, que no tot ha de ser genoll. Òbviament, la pèrdua del meu antic estat de forma és un fet. Encara que vaig al trot, sempre per damunt de 6 minuts al kilòmetre, a les primeres de canvi el cor se m'ha colocat per damunt de les 150 polsacions, quan en condicions "normals" no hauria d'anar més enllà de les 135. La respiració és acompasada i tranquila, però les cames van pesades, malgrat la baixa velocitat i escasa distància feta.

Quan porte kilòmetre i mig, pense que hauria de girar. Però bueno, xe, anem a fer una miqueta més. Així que xino xano, xino xano, escrutant la cama i revivint sensacions antigues, em plante a la carretera del Grau. Una vegada allí, em sap malament no tirar una miqueta més, i quan me n'adone porte ja més de 3 km, i encara he de tornar. Gire, ara sí, quan estic a punt d'arribar a la rodona que tira cap a Daimús. Encara que el cor està desbocat (va ja a 170), en realitat jo no estic massa cansat, encara que sí molt preocupat pensant en què acabarà tot açò. Serà la primera i última vegada de córrer? Se m'unflarà el genoll com una bota esta nit dormint? Podré tornar hui mateix a casa? Açò de córrer es un patir, quan no per cansera, per pensament, com en esta ocasió, però m'agrada.

Torne cap a Gandia, el genoll un tant molest però sembla que acceptablement bé. La velocitat segueix sent patètica (com cal, d'altra banda, després de tant de temps d'inactivitat i a més lessió recent), encara que en alguna ocasió arribe a baixar fins al 5 i mig per km. Corrent i pensant em plante a la Tele de Gandia. Porte quasi cinc kilòmetres (!!més del doble dels que volia fer!!) , i pense que xe, una vegada posats, vaig a completar i fer número redó; així que quan porte cinc, allà pel Centre de Salut de Corea on treballa el meu palestí de capçalera, m'apare i em dispose analitzar la cama: Sembla que gira bé i em permet caminar en condicions normals. Faig estiraments per posar el genoll al puesto, i torne passejant els dos kilòmetres que em queden fins a casa.

Quan açò escric han passat ja dos dies d'aquesta retrouvé amb l'esport. He constatat que el genoll no s'ha unflat en cap moment, i que sembla que la cosa funciona. Així que, si no passa res, !tremoleu! El caimà retorna.

divendres, 6 d’agost de 2010

Un cos fet a banderes

Si una cosa tinc (a part d'una dona, dos xiquetes, dos cotxes, una moto i un lloc on viure), és força de voluntat. No tinc cap dubte al respecte.

Vaig a córrer ploga o neve, i si una cosa m'agrada, la faré encara que em vaja la vida i encara que qualsevol lògica normal indique que hauria de comportar-me en sentit contrari.

I dic açò perque este estiu estic fent tota una demostració d'actuar "contra viento y marea" i en molt casos amb molt poc de trellat. Si fa poc, i per continuar ja tota una tradició bloguera de referències al turmell ferit que tinc, deia que miraculosament se m'havia curat la dita part del cos en una partida de pàdel -vore entrada "El meu amic em sorpren"-, al dia següent i fent-ne una altra de partideta vaig tindre la "sort" de fer un nou, grandiós, dolorós, fastigós i tot lo roïn que acabe en "ós" giró de peu afectant exactament al mateix lloc de la meua anatomia, resultat del qual pensava (i no es broma) que em quedava invàlid i hauria de començar a viure de la Seguretat Social.

Tant, tant i tant de mal em vaig fer que me'n vaig anar fins i tot al metge, que després de dues plaques (i de paso sia dit, cinc hores a la sala d'espera en l'Hospital de Dénia), em va dir exactament i amb accent peruà de la part de Lima, disticte de Miraflores, "el hueso está bien, la lesión la tienes en los tejidos blandos del tobillo, tómate estas pastillas y ponte esta crema, además de hacer resposo".

Jo, xiquet responsable i obedient, ni em vaig comprar la crema ni em vaig prendre les pastilles, amb saber que no tenia res trencat em vaig donar per satisfet i vaig confiar a la saviesa de la natura i del meu cos la prompta recuperació per mitjans propis. Il·lusió d'altra banda poc realista, donada la lesió remanent, fastigosa i ja pesada que no acaba d'anar-se'n.

El que sí vaig notar, en començar a oblidar-me del turmell al dia següent, va ser que al bac del giró de peu m'havia fet mal també al genoll, que hui per hui tinc una miqueta unflat i puc doblar amb relativa normalitat, a més d'emetre un característic "cloc, cloc" quan el gire.

Per rematar la faena i glorificar definitivament el meu físic, ahir quan em vaig alçar de dormir ho vaig fer amb l'esquena totalment enganxada, de manera tal que girar-me per mirar cap a un altre costat m'implica ara per ara doblar no sols el coll sino tota la part superior del meu cos, aconseguint que cada vegada m'asemble més a un perfecte robot cibernètic de moviments cuadrats i toscos.

Amb este panorama, amb dolors, enganxons i lensions per tots els puestos, amb un cos fet a banderes i fent gala de la responsabilitat que em caracteritza, res millor ahir per la nit que anar a fer una eixideta de 10 km., i així d'esta manera ja no fer cas tampoc de la darrera recomanació del metge ("reposo" amb accent peruà). Ni curt ni gos (per cert, qué mal queda la traducció a la nostra llengua de l'expressió castellana "ni corto ni perezoso") em pose les meues espardenyes (de les quals parlaré prompte, perquè tenen 1.900 km i supose que va sent hora de retirar-les), les malles i au, a la carretera de les Marines a trotar.

Mai la carretera en qüestió havia vist persona més baldada fent footing per allí.

Tanmateix, ja dic que si una cosa tinc és força de voluntat. Lluitant contra dolors i com no, contra la maleïda calor omnipresent de nit i de dia tot l'estiu, comence a córrer per constatar que puc fer-ho, i xe, no malament. En eixir de l'apartament (al km. 9 de l'esmentada carretera), gire cap a la dreta i tire direcció a Gandia, trotant de manera suau, i sense adonar-me'n ni patir massa complete el primer km en menys de cinc i mig.



Obviàment, quan es va fer la foto del Google Maps, el meu apartament encara no existia, a vore si es penseu que estiueje en un descampat...

Agarrat el gustet, i sentint que el genoll va unflant-se però per ara no molesta, travesse el creuament que tira cap al Verger, on la gent que hi està parada al semàfor em mira i se'n fa creus, mentre li tiren mà al seu aire condicionat per donar-li més potència. Em creue amb bicis, altres corredors i també una ambulància, que de ben segur hagués parat en cas de tindre coneixement del conjunt de dolors i lesions que atesore.



Seguisc, al km 2,5, com sempre, passe per l'Autocine de Dénia un poc ofegat pel calor però amb sensacions millors de les esperades. Fregue el camping que hi ha prop, ara ja pràcticament fosc, i a punt estic de tirar-me damunt d'uns vianants (possiblement campingtes a la recerca de marxa) que, al igual que jo, van per la vora de la carretera.



Ja vaig totalment xopat de suor, si vull vore si ve algun cotxe haig de girar el cos sencer per allò del mal de coll, el genoll comença a fer el seu cata-crock (encara que no mal) però allà vaig. Arribe al punt intermig del "circuit" (km. 4,65), lloc on hi ha un cúmul de restaurant plagats d'estrangers que em miren encuriosits mentre sopen al temps que comenten quatre coses en llengües estranyes. Punt on la carretera de les Marines s'acaba en vore's tallada radicalment pel Riu dels Racons.



Gire veloç i desfaig el camí fet des de que he eixit de casa. Els estrangers tornen a mirar, em creue novament amb els campingtes, que en este cas tenen un detall amb mi i criden "Vamos, que tú puedes" entre rialles. Em gire (bo, gire tot el cos) i els conteste entre bocanades caloroses: "Y vosotros también, sólo es cuestión de ponerse..." (mentre em guarde per a mi la resta de la frase que m'ha faltat un bufit per què se m'escapés, i que era "...en lugar de estar haciendo el vago por la carretera y tocando los huevos y haciendo guasa de los que hacemos deporte").

Passe altra vegada pel semàfor del creuament amb el Verger, on nous vehicles parats a eixe punt, sense saber que no són els primers en fer-ho, tiren mà de l'aire condicionat per donar-li força quan em veuen (és un dir, perquè està fosc) acalorat. No puc soportar més la samarreta, xopada i pegada al cos. Me la lleve mentres córrec i amague un gest de dolor en alçar els braços per culpa de l'enganxament d'esquena.

Finalment, ja he arribat novament a l'apartament. Com que vull arredonir els 10km, tire una miqueta més, ara ja a ritme paxanguero, al temps que escórrec la samarreta i no m'acabe de creure encara que estic veient-ho la quantitat de líquid que pot arribar a contindre una prenda de vestir.

Ja està, objectiu acomplit: Una bona tiradeta a un ritme que tenint en compte les circunstàncies no ha estat malament, cinc minuts i pico per km.

Ara a la piscina, a baixar la calorada i xarrar amb el veïnat. I és que no tot ha de ser patir...

dilluns, 2 d’agost de 2010

El meu amic em sorpren

Tinc un amic al que fa quasi quaranta anys que conec, i encara no l'acabe de comprendre. Vaig amb ells a totes parts i m'ajuda, dia a dia, en qualsevol cosa que vulga fer, però així i tot no deixa de sorprendre'm.

Me l'estime i me'l cuide (encara que de vegades no tant com deuria) però em desconcerta. Quan d'ell pense una cosa, m'ix per una altra banda, i quan menys m'ho espere, em dona sorpresetes, unes vegades agradables, i d'altres més bé penoses.

La nosta relació és d'amor-odi, tant de temps junts al final fa que ens tinguem una mica avorrits, però ho duguem bé, donat que no hi ha solució per al nostre cas. Estem condemnats a entendre'ns, no som res l'u sense l'altre, ens necessitem mútuament i no concevisc la meua existència sense la seua presència constant amb mi. Ha crescut amb mi, som inseparables qual siamesos i la vida sempre ens durà pels mateixos camins, ho volguem o no.

De matí m'alce amb ell, m'acompanya al treball matí i vesprada, es gita amb mi a fer la migdiada i torna per la vesprada novament a l'actividad amb mi. Per la nit sopem junts, i ja posats, anem ben apretadets cap al catre, on compartim hores de somni i emocions oníriques.

Parle, com no, del meu cos, el mateix que uns dies estime i altres, mentre em revisse al mirall, odie. El mateix que un dia travessa curses a velocitat del raig i d'altres no és capaç de dur-me més enllà de quatre o cinc quilòmetres sense fer-me patir i re-bufar. El meu cos, lesionat des del dia 1 de juny al turmell, quan vaig eixir content al carrer per preparar-me la cursa d'Ondara, allà pels temps no tant llunyans on, encara que fent calor, l'ambient no cremava com estos dies on anar a córrer és només per valents resistents a la calina.

Des de que estem a l'apartament estiuejant, per les rodalies de la carretera de les Marines, prop de la mar i de la felicitat, el meu cos i jo hem vingut lluitant contra el turmell en qüestió i tractant-lo amb molt de respecte. Hem vingut fent algunes eixidites ocasionals, per vora la carretera (no hi ha altre lloc on córrer per allí, o almenys jo encara no l'he descobert), on hem estat atents a com reaccionava la dita part del cos. I no es pot dir que no s'explicara: Per seguir el costum ja convertit en hàbit des del primer dia de juny, el final de la cursa ha estat acompanyat amb regularitat per un doloret sord a la part superior del peu, on s'ajunta amb la cama, "o séase", al turmell. Un costum que ja començava a pensar si anava a convertir-se ja en una tradició fins el final dels temps (al menys, dels meus temps) i esdevindre una sensació crònica amb la qual conviure por el jamás de los jamases.

El turmell en qüestió m'havia (ens havia, al meu cos i a mi) fet perdre oportunitats interessants, com ara per algunes partidetes de pàdel, i fins i tot clavar-me en lios maritals, quan la meua senyora em deia si jugàvem al dit esport i jo li deia que no, que tenia el peu tocat i que, si corrent en línia recta ja em feia mal en acabar la gesta, no volia ni pensar qué podria passar si el forçava fent un exercici on anava a exigir-li girs bruscos, contra-peus forçats i tota una sèrie de postures i moviments inverosímils que podrien dur-nos (al meu cos i a mi) a situacions físiques peueres ja més complicades que les presents...

Però l'altre dia ja em vaig cansar. Va vindre a vore'ns el meu amic Edu amb la seua xiqueta Anna per la vesprada. Vam xarrar i riure, i en un moment donat, quan estàvem pegant quatre bots i fent tres cabrioles per la piscina, un raig de locura em va agarrar i li vaig dir: "Xe, fem un pàdel?". La meua dóna em va mirar amb mala o molt mala cara (després per la nit ja em va fer el raonament complet, del tipus "tantes vegades que m'has dit a mi que no, i ara ve este i te'n vas de cap a la pista"), però vaig desviar la meua mirada d'eixa seua que cremava, em vaig vestir (tècnicament parlant, em vaig posar les espardenyes, donat que em vaig quedar amb el banyador xopat que diua) i vam tirar cap allà. La partideta, de risa, va ser una molt bona competició per vore qui dels dos era més roïn. Al final, no ho vam saber dil·lucidar, perquè ho vam deixar amb un 1-1, i vam tornar a la piscina per remullar (prèvia dutxa, tot sia dit) la calorada que havíem agarrat.

I ahí va ser quan el meu cos va començar a sorprendre'm. Mentre em tirava el primer escabuçó, mentre volava cap a l'aigua en pirueta angelical, vaig tindre temps de pensar que havia botat per tirar-me a la piscina i no havia notat el turmellet dels collons. Sorprés, vaig eixir de l'aigua i vaig caminar per vora de la piscina, per constatar què, de manera imprevista, inesperada i també il·lògica, ja no em feia mal.

Mira tu per on, ara resulta que el turmell s'ha curat ¿definitivament? fent precissament allò que en teoria pitjor li havia de vindre. Però açò qué és? El regnat del despropòsit i el món del revés? A vore si a partir d'ara m'hauré de donar a la beguda per millorar l'estat del meu fetge i fumar com un carreter per tindre major capacitat pulmonar....

En fi, viure'm per contar-ho, i per ací ho contarem.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Poques curses, moltes converses

El despertador sona a les 7:00h. És dilluns i ahir diumenge vaig eixir a córrer pel mig del baf calorós que tant poc m'agrada i que m'aprecaça al llarg de tot l'estiu. Estic encara cansat, i més a estes hores del matí. Sense obrir el ulls, trac els peus del llit, cerque les espardenyes i m'arrossegue cap al quarto de bany. Mig obric un ull mentre entre la primera cama a la dutxa, i una vegada ubicat el torne a tancar. Obric l'aixeta i espere a que l'aigüa isca calenta. Me la tire damunt, en lloc de despertar-me em convida a que em gite altra vegada. Resistisc com puc, i després d'ensabonar-me i rentar-me, ara ja amb ulls com plats, m'eixugue a tota pressa al temps que em desplace cap a l'armari per vestir-me. Una vegada més, vaig amb retard.

He d'anar a una reunió massa matinera i en un lloc massa llunyà. L'humor no és doncs el millor. La meua dona em deixa a la porta de la Renfe amb el temps justet per traure el bitllet i baixar trotant les escales per llençar-me dins del tren al precís moment en que les portes es tanquen. Consideraré tota esta acció com un xicotet entrenament per a les meues carreres: Esprint, recuperació, suadeta matutina...

Ja dins del tren, faig com tot el món (bo, tot el món que entra a la categoria de "normal" o situat al 90% de percentatge de població que fa el mateix que la resta dins d'eixe grup): Cerque un conjunt de quatre seients buits; u sempre prefereix, i més de bon matí, estar sol i no haver de sentar-se prop de gent a la qual no coneix. De tota manera, estem de sort: Són les 7:55 del matí i estem a l'estació de cap de trajecte, tinc doncs on triar. A mesura que vaja pujant gent, segur que ja se'm seurà algú al costat (quan no li quede altre remei si la persona en qüestió entra dins del 90% de població esmentat, i si no només puga).

Comencem el trajecte. La comoditat dels seients és sols comparable a la llum que hi ha en una cova fosca: Si la cerques i esperes, al final et creuràs que veus alguna cosa. Doncs ací és igual. Menege el cos amunt i avall, i finalment pareix que el cul encaixa en un xicotet recovec que fa el seient. L'esquena tropesa més que s'acomoda al respatller, coloque un braç a una baraneta que té la finestra i l'altre braç el reballe damunt del seient del costat. Les cames les estire i tracte de fer palanca per a aguantar mínimament la difícil (i única possible) posició en que m'he colocat. Comence a "dormitar".

El tren para a Xeraco. Pregue interiorment que els tres seients que m'envolten no li facen goig a ningú. De tota manera, en Xeraco pugen quatre gats i hi ha lloc suficient per a repartiment generalitzat del personal en solitari amb un grup de quatre seients per a cadascun. Sospire aliviat i seguisc dormitant.

Paregudes sensacions tindré en arribar a Tavernes i Cullera, les dos següents parades. En tots dos casos, em prepare pel pitjor i agraïsc quan es tanquen les portes i continue sol i ample (que no precissament còmode). Però en Sueca ja no em salve. L'andana està negra de gent que puja en tromba al tren i arrassa amb els llocs lliures.

La rifa de la vida fa que davant de mi es pose un senyor major que em fa un somriure i un Bon Dia quan al seure les nostres mirades es creuen; la seua entrada provoca que ja no puga fer més palanca amb el seient de davant, i he de re-configurar tota la meua posició. A més, fan també incursió al que fins ara era la meua zona privada un parell de xiques d'entre 30 i 50 anys (l'edat de les dones és un misteri, sempre amagades baix una capa més o menys grosa de pintures...). S'acaba definitivament la meua pau. La que seu directament al meu costat porta una bossa de tamany prou important que amb els traquetejos del tren va tocant-me la cameta. Eixa mateixa bossa provoca que el seu braç dret, amb el qual l'abraça, amb els mateixos traquetejos vaja pegant-me colçadetes... Comence a posar-me nerviós, mentre vaig pensant qué fer amb les cames, que no em caben i no sé on posar-les.

Quan pareixia que no podia ser pitjor, arriba un nou atac cap a la meua pau: Les dues dones, malgrat ser un hora més propícia per a la reflexió, ulls tancats i acostament místic al món oníric que per a altra cosa, pareix que han arribat amb ganes de xarrar. I no callen. Jo voldria poder dormitar, però entre les bossadetes a la cama, les colçadetes i que les tinc al costat de l'orella al final acabe escoltant el que diuen...

Pot ser ho provoque el mal humor i la son que tinc de bon matí, però tot el que els sent dir em sembla banal i perfectament estalviable. Comentaris sense trellat i que no conduixen enlloc, és a dir, informació irrelevant. L'èxtasi de la conversa arriba quan comencen a parlar del que van vore la nit anterior a la tele. Em quede sobretot amb la que va vore CSI en no sé quin canal (o pot ser video?), la qual expressa la seua opinió sobre la sèrie amb un "Xe quina sèrie més bona" i sense pensar-s'ho dues vegades passa a contar-li a l'amiga (i de paso a tots els que l'envoltem) l'episodi corresponent. Al·lucine. Sembla ser que es tractava d'un violador-assassí-lladre que regalava a les següents víctimes les joies que havia furtat a les anteriors. I clar: La policia el "sampa". No m'estranya, cal ser un assassí molt roïn per anar per ahí repartint proves; i cal ser un televident poc exigent per tragar-s´ho. I cal ser molt bona amiga per sentir la història i fer com que t'interessa...

Tot això em duu a pensar en les conversacions banals. Se poden tindre amb amics, però normalment se tenen amb desconeguts o gent poc coneguda en llocs tancats de reduïda amplària. Són les que es produeixen quan no se té altra cosa que dir. El seu exponent màxim i insubstituible és la conversa d'ascensor:
- "Hui s'ha girat aire"
- Sí, menys mal perquè el sol calfa de valent i ens fa suar.

I dic jo, per dir estes xorrades, no seria millor estar callat?

Pensant en estes coses mentre em peguen colçadetes i bossaetes a la cameta, el tren se m'ha plantat en València. Agraïsc quan la gent comença a desfillar i puc escampar els ossos.

Isc del tren i me'n vaig a la reunió. Espere que no parlem de xorrades...

dimarts, 29 de juny de 2010

Ni Bellreguard ni res de res

Acabat el Circuit, arriba el moment de prendre decissions vitals sobre la continuitat corredora.

Com ja sabrà qui haja llegit el blog, d'una banda tinc un problema més o menys seriós amb el peu. Després d'un giró de peu, fa tres setmanes que tinc el turmell amb dolor, que augmenta cada vegada que vaig a córrer. D'altra banda, no vull parar de córrer, i tinc (tenia) il·lusió per fer la cursa de Bellreguard, i també intenció d'anar a Xeresa a patir calor i suar i perjurar com sempre per la paelleta xeresana entre muntanyes.



Tanmateix, els fets són els que manen. Dimarts passat, superat ja el trauma post-cassola de Benissa, i traent profit de que una vegada més el temps desbaratat estava regalant-me una vesprada de frescor on se suposa que hauria d'haver calina sofocant, vaig eixir content al carrer per fer unes camallades reconfortants.

En eixir, el turmell va prendre contacte amb mi a través de les fibres nervioses, i va presentar una queixa formal al cervell, que va documentar dient que estava lesionat i que qué feia el boig de l'amo del cos que no descansava i el deixava resposar i sanar. Com a prova de la lesió, va soltar unes quantes punxades que vaig haver de soportar amb més força a l'inici de la cursa, i ja més amortiguades una vegada la zona va estar calenta. Vaig fer cas omís del turmell i del cervell i me'n vaig anar on sempre, a la platja, a trote ligero i amb cara feliç. Em vaig creuar amb uns i altres, i vaig coincidir amb més d'una samarreta de les que ens van donar dissabte passat a Benissa. "Xe, tu també vas estar patint per Benissa?"-pensava mentre mirava de reüll als portadors de la samarreta, que al mateix temps feien el mateix amb mi i supose que pensaven alguna cosa pareguda... En tornar a casa, després de 13 km., vaig tindre ocasió de comprobar que el turmell estava cabrejat de mal que estic tratant-lo, i per demostrar-ho va a anar soltant-me dolorets per ací i per allà, per a que el tinguera present.

Dimecres vam anar on tot el món, a botar fogueres i banyar-nos els peus al mar. Ho vam passar francament bé amb amics, dones i xiquets, i vaig tindre ocasió de regar la sang amb unes quantes cervecetes que de ben segur em donaran força per a futurs esdeveniments esportius. Però "hete tu" que en botar la foguera el peu em va tornar a recordar que no anara fent bobades, i esta vegada sí, ja va enviar un burofax virtual al cervell, amenaçant amb mesures legals entre les quals s'inclou la vaga si no el deixava definitivament descansar... Vaig anar a casa preocupat amb este tema, però feliç de la vetllada i empudegat de fum (per sort, este problema el vaig poder solucionar fàcilment amb una bona dutxa abans d'anar al sobre).



Acobardit com estava per la natura que estava agarrant la meua relación amb el turmell, dijous no vaig eixir a córrer, un dia de descans que de ben segur que la dita part del cos va agarrar amb alegria i agraïment.

En època d'entrada d'estiu, final de col·legi i final d'activitats extra-colegials, a una cosa segueix l'altra, i divendres vam tindre festival de ballet amb les xiquetes, l'hora del qual coincidia amb la meua hora habitual d'anar a córrer (21:00h). Les xiquetes van ballar, ens van fer disfrutar i també riure una miqueta, i per seguir la festa anàrem després a sopar amb altres pares i xiquets per continuar rient i regant el cos amb productes alcohòlics que no sé en quina mesura podríem dir que són substituts de l'entrenament que no havia fet al dia.

La dansa de festes i celebracions encara havia de tindre el seu remat final dissabte, en un doble esdeveniment repartit al llarg de la jornada: Per començar, dinar amb els sogres, que estan aconseguint el que la joventut de hui en dia pareix incapaç de fer: Romandre junts per tota una vida. La fita en esta ocasió era per celebrar els 40 anys de casats. Novament rialles i festa, rematades de forma espectacular per la nit en el segon esdeveniment lúdic del dia: Un soparot amb amics i xiquets al Poliesportiu de Benirredrà, amb degustació de xulles i llengonices ameniçades amb cervessa primer i amb altres productes no recomables per a menors de 18 anys i dels que quan els anuncien acompanyen amb una advertencia: "Consuma con moderación".

Arribat a casa doncs dissabte per la nit, i a poques hores de l'esdeveniment esportiu de Bellreguard (diumenge a les 10:00h), no tinc més remei que fer recompte i balanç de la situació: El turmell amenaça amb donar-se definitivament de baixa si no el deixe reposar una miqueta, no he corregut res des de dimarts (encara que sí que he fet uns quants bots dimecres, per la sorra i pel mar) i m'he dedicat al llarg de la setmana a participar en activitats lúdico-festives que lluny d'ajudar-me a tindre un bon rendiment esportiu, han aconseguit amodorrar-me i fer-me sentir pesat. Haig de prendre una decissió: Vaig a Bellreguard? Decidisc que no vull decidir-ho (visca l'esperit decissiu) i que deixaré que siga el meu cos qui mane, de manera que em gite a dormir i espere que siga el meu subconscient qui actúe con a regulador. Dorm con un xiquet, somnie amb festes i alegries i finalment, després d'una nit reparadora, obric el ulls. A casa tots dormen encara, jo em mire el rellotge: 10:30h, fa ja mitja hora que la gent està trotant per Bellreguard, pareix que el meu cos finalment ha pres una decissió sàbia i m'ha fet descansar.



A hores d'ara és ja dimarts, ha passat tota una setmana des de la meua darrera eixida corredora i el turmell segueix amb el seu doloret sord, que s'accentúa quan force una miqueta. Estic encara pressionat per la possibilitat de què açò vaja a pijor, però tinc ja ganes d'alliberar energies i tinc intenció de reprendre l'activitat esportiva esta nit. Tinc intenció també d'anar dissabte a Xeresa, encara que siga per arribar l´últim després d'una cursa penosa i calorosa.

De tota manera, el temps dirà... Vorem com queda la cosa, si córrec hui o no i si vaig o no a patir a Xeresa... Ja tindrem ocasió de contar-ho.

dissabte, 19 de juny de 2010

La cassola benissenca

El Circuit de la Marina Alta toca a la seua fi. Ja tenim un any més, i com m'agrada dir, un any menys...

Una vegada més, el Circuit es remata en Benissa, cursa temuda per traçat i per meteorologia. El poblet en qüestió, si per una cosa es caracteritza, és per desconéixer el significat de la paraula "pla". I és que no els cal utilitzar el vocable per res, donat que no hi ha un sol lloc que responga a eixa característica. Si alguna cosa segur que tenen clara, és el significat del terme "empinat", i també de l'altre relacionat i que és "més empinat encara".



Posat a buscar analogies, podem pensar en esta cursa en termes alfabètics. Concretament, estaríem parlant de la vint-i-unena lletra de l'abecedari (lletra "U"). I és que no he vist cursa que es parega més en traçat a esta lletra, encara que si hem de ser estrictes hauríem de dir que lleugerament modificada per afegir-li dificultat inicial (no es comença de baixada, sino amb un aperitiu trenca-cames i trenca-morals pujant i baixant com bojos per dins del poble). També hi ha una analogia molt bona en termes d'utensilis de cuina, i podríem dir que la cursa de Benissa és una perfecta cassola, tant per forma com per calentor (encara que si hem de parlar de calentor, no puc evitar que em vinga de seguida al cap la cursa de Xeresa, de la qual ja tindrem ocasió de parlar en breu). I és que el traçat és una cassola vista transversalment (comencem pel borde, baixem cap al fons de la cassola i després pugem per l'altre borde), i quan estàs dins tens un calor que t'ofegues... Ja per últim, i en termes cinematogràfics, em permetreu que li pose títol a la cursa i li diga "El Valle Maldito", no ja per l'argument sino simplement per lo de "valle" i per lo de "maldito".

En fi, feta aquesta introducció per situar-nos, revissem com es presenta la cosa enguany: Arribat el moment de l'esdeveniment, tinc el peu malalt (un giró de peu de fa un parell de setmanes que en lloc de millorar pareix que va empitjorant amb les curses que vaig fent i que supose que finalment em durà a un període d'inactivitat per tal de poder curar-lo) i estic recent curat d'un constitat barrejat amb alèrgia que m'ha fet baixar significativament el meu nivell de rendiment esportiu.

Tanmateix, un raig d'esperança m'enlluerna de cara a la fita: En primer lloc, el miracle d'Ondara, descrit en una altra entrada d'este blog. D'altra banda, i cosa molt bona, l'escalfament global, que ha tornat el temps boig, ha aconseguit que la darrera setmana haja semblat més un període de tardor que d'entrada d'estiu: Ha fet un temps fresquet ameniçat amb pluges diverses. El dimarts vaig eixir a córrer amb temps gelat i pluja amenaçant, dos factors fantàstics per mi. Com sempre en estos casos, vaig córrer millor, i també com ja pareix una tradició, la pluja em va agarrar quan més lluny estava de casa i em va fer xop de dalt a baix per completar els 13 km del dia. Dijous vaig tornar a eixir per fer 10 km, sense pluja encara que també amb frescoreta.

Divendres cau una aiguada impressionant, i dissabte (dia D) quan m'alce està núvol i amb pluja amenaçant. Tant és així que de nou a deu plou de manera intermitent (amb estones de sol pel mig), i a l'hora de dinar està plovent amb alegria i tenim un dia tardorenc. Pareix que tindré bon clima per córrer la cursa i que hui no semblarà tant una cassola...

Per a desgràcia meua, a mesura que s'acosten les 19:00h, hora de córrer, el sol va agarrant força al cel. A les 18:30h no queda ni un núvol, i malauradament quan deu minuts després arribe a Benissa ja fa una calor que talva. Se m'encull l'esperit i maleisc interiorment per la mala pata meteorològica.

Escalfe pel poble durant deu minuts, i més que escalfar el que faig és cremar-me, física i psicològicament. No trobe un sol lloc pla on escalfar i ja d'entrada estic trotant per rampes, si se'm permet l'expressió i amb perdó, "asqueroses".

Vaig al lloc d'eixida, i mentre espere que comence la cursa, em pega el sol a la cara duent-me a una contradicció: No tinc ganes de començar a córrer perquè sé el patiment que m'espera, però tinc ganes ja d'eixir d'ahí ja corrent i podem camuflar-me, encara que siga temporalment, d'este solet...

Eixim per fi. Qué bonico. Cap a dalt. Cinc-cents metres de pujada només començar que no són més que un aperitiu de la moguda posterior.



Fets el cinc-metres, girem 180 graus i per carrers paral·lels baixem tot el que havíem pujat, i encara més. Quan estem baix, altra vegada gir de 180 graus i vinga, altra vegada cap amunt. Tornem a passar per meta, sempre cara amunt, tornem a fer altra vegada els 500 metres de pujada que ja havíem fet només començar, i ara en lloc de girar cara avall, seguim pujant cap amunt. Redéu, quina manera de patir, i encara no portem ni tres kilómetres. Si fins i tot sembla que en lloc d'anar cap a davant, vaja de costat!



Quan es cumplix el kilòmetre tres ja estem fora del poble, hem alcançat el punt àlgid d'estos primers trenca-cames i ens disposem a enfonsar-nos en la cassola, el valle maldito, la maleida lletra U. És moment de fer recompte del primer terç de cursa. Mire el rellotge, que per ara encara no m'ha fallat, i trac estadístiques: Primer kilòmetre a 5:11, segon kilòmetre a 4:42, tercer kilòmetre a 5:00 justet. Massa fort, estic patint i el que em queda no és jauja, és la cassoleta.

En eixir del poble el sol ja està cascant-nos amb tota la seua força, més que calfar, crema, el mire de reull i suplique l'arribada d'un núbol impossible que el tape, donat que ni arbres, ni parets, ni històries, no hi ha res que done ni la més mínima sombra, estem fent la baixada de la vall cap a l'autopista que està baix, kilòmetre i mig de baixada aproximadament, que seria bona si no fos perque després cal pujar-ho tot altra vegada. Damunt, com que tinc el peu malament haig d'anar amb molta cura i no en trac profit.

Arribe al fons de la Vall i córrec en paral·lel a l'autopista per un tres-cents metres. Com mana la tradició i la cultura popular no escrita però sembla que per tots coneguda, el cotxes que passen per l'autopista ens piten, la qual cosa em fa pensar en lo bé que van dins del seus cotxes, amb el seu aire condicionat.

Encara que els darrers dos kilòmetres han estat de baixada, no estic per a res bé i tinc ganes de què açò acabe el més aviat possible. Estic contenint-me molt, sé el que ens espera al final i encara pel mig. Quin fàstic de cursa, quin traçat i quina calor! Al passar pel cinc ja estem de pujada altra vegada, per l'altre costat de la Vall, ja travessada l'autopista per un tunelet on m'haig d'agaxar per no pegar-me al cap. Faig nou recompte de situació: Kilòmetre 4 a 4:57, kilòmetre 5 a 5:20, aquest darrer en bona part de pujada.

Ja m'he pres el Gel, que hui no sembla fer-me cap efecte, i en coronar l'altra part de la cassola (punt més allunyat de meta, en alt però justet a l'altre costat de la Vall) em donen aigua. Bec quasi tota la botella i el poquet que queda me'l tire pel cap. Fem un kilòmetre de baixada fins a l'autopista, altra vegada baix de la cassola, i mire el rellotge: kilòmetre 6 a 4:56, kilòmetre 7 a 5:14.

Trenca-cames espectacular, queda la traca final. Ara des de l'autopista hem de tornar al poble, és a dir, pujar cap a una punta de la U, ara per fi ja per darrera vegada. El remat és realment un punyal per assestar l'estoc definitiu als cadàvers esportius. Dins de l'últim kilòmetre hi ha una pujada d'uns sis-cents metres, tres-cents dels quals (els primers) són insofribles, i els altres tres-cents, simplement indecents d'empinats que estan. Així que faig el km. huit amb molta por, en pendent constant cap amunt, i el complete en 5:11, segons m'informa el meu rellotge. Anem allà, kilòmetre final.

Arribe a les rampes, el cap calent del sol, la samarreta xopa de suor, les cames carregades, el turmell recordant-me amb seu doloret de manera constant el giró de peu que vaig pegar l'altre dia. Primeres estribacions de la super-rampa. Velocitat de cargol, ganes d'acabar. Empinanament final, tres-cents metres indecents. Mire cap a dalt. La rampa està plagada de gent que en lloc de córrer camina. Jo aguante. El que va davant de mi també s'apara. Jo, que estic sofrint, pense: "Per a qué?" I m'apare també... Camine cent metres, m'agarre de nou. Complete la rampa, fem una baixada, passem pel lletrero del km. nou. Temps per al kilòmetre: Una kk, 6:05, encara que també no sé de qué em queixe, m'he parat...

Ja només queden dos-cents metres (oficialment cent, però jo crec que hi han més). Hui no estic per fer esprints finals. Conforme puc, travesse la ratlla de meta.



Si l'any que ve fa esta calor, jo no córrec esta cursa...