Enguany ha començat prou abans (hem passat de finals d'abril a principis de març), amb algunes variaciones del que ha estat la rutina del circuit en anys anterior. D'esta manera, les curses no seran tots del dissabtes seguits (per a alegria supose de la meua senyora), i a més les dues primeres seran pel matí.
L'estrena del Circuit 2010 és Xàbia, un bon repte per a mi per dues coses:
- Cursa totalment planeta
- Principis de març, geloreta, bona carburació del meu cos i com a conseqüencia (esperem) bon resultat
Així que em prepare per a Xàbia amb il·lusió. Seguint amb la meua marxeta, faig entrenament de no menys de 10 km (en general de més de 12, per ser més específics). Faig normalment estos entrenaments de menys a més, començant espaiet i acabant a tope els darrers quatre o cinc kilòmetres. Aquesta tàctica m'ha conduit a fer mitges de 12 km a un ritme entre 5:15 i 5:30. A més, i com ja vaig fer abans de la Mitja de Santa Pola, també he clavat pel mig una miqueta de fartlek, que Internet i altres entesos al món de les curses diuen que és convenient fer variar el ritme per tornar una miqueta boig el cor i fer-lo patir menys els dies de cursa.
I arriba el diumenge 7 de març. Com sempre, m´alce de bon matí. He convollat la família per passar el cap de setmana a Dénia, a eixe preciós apartament vora mar que ens té endeutats fins els ulls en època de crisi però que ens fa feliços nosaltres i a les xiquetes en estiu i alguns altres períodes vacacionals. D'esta manera, estic a només 15 km del lloc d'eixida i m'ho prenc amb tranquilitat.
Em pose em peu, amb els ulls pegats per la son. Ahir va estar tot el dia plovent, així que em vaig gitar tard convençut de que hui també plouria i no hi hauria cursa. M'asome a la finestra. Són les 7:30, però ja es veu que hui el dia, encara que núbol, no està desitjant deixar caure l'aigua del cel pel moment, així que m'encare cap a la cuina i menge el que pertoca a estos casos: Que si les torradetes de pa, que si la melmelada... Amb la son, se m'oblida prende café (quina contradicció, no?) Em vist amb l'equipatge de rigor, incloent calcetins llargs agarra-cames, i me'n vaig cap al cotxe. Entre unes coses i altres ja són les 8:15, i sent com és el primer dia de Circuit cal no arribar massa tard, cal arreplegar el dorsal i estes coses.
Arribe a Xàbia i aparque amb facilitat prop del lloc d'eixida. Una vegada més, he sigut matiner (llàstima que no em passe igual quan la finalitat no és una cursa). M'adrece al Poliesportiu on fa el repartiment de samarretes i dorsals, i allí ja em trobe amb algunes cares conegudes. "Ja estim ací altra vegada, ja ha passat un any!", és un comentari que es repeteix i es sent per ací i per allà. Cares contentes i il·lusionades, no sé qué té este Circuit que la gent el viu i el disfruta.
Torne al cotxe. Com que sobra temps, pense que és bon moment per prendre en un bar el café que no he pres a casa. Busque, re-busque i capgire tot el cotxe intentant localitzar un miserable euro que em permeta donar-me eixe gust, però no trobe ni un gallet. Així que, com que no tinc altra cosa que fer, em dedique a matar el temps al cotxe mentre sent la ràdio.
Quan falten vint minuts per a que es done l'eixida, faig la meua particular del cotxe i comence a calfar pegant quatre camallades cap ací i cap allà. Tantes camallades pegue que quan me n'adone estic ben lluny del lloc d'eixida i falten cinc minuts per a que sone el rellotge comence a contar i la gent a trotar. Així que faig el primer sprint de la jornada, i em plante a la línia de meta esgotat i suant. Sí que comencem bé...
Em clave per on puc pel mig de la gent, i comence finalment la cursa amb els demés, no he fet tard. Intente no calfar l´'anim i agarrar-m´ho amb calma, però fet el primer km a cinc i pico veig que em trobe bé (serà per l'esprint pre-cursa que he hagut de fer?) i em pose una marxeta apretadora, sempre per baix de cinc i fent ullades al pulsòmetre per controlar que el cor no se'm desboque i acabe fent-me rebentar i patir.
Estic a primers de març, i això es nota al clima. Vaig amb samarreta curta i fa fred, combinació perfecta que em fa gaudir de la geloreta que em recorre el cos i se'm clava pel nas i per la gola, refrigerant la maquinària del meu cos i fent-la rendir molt millor que en estiu.
Porte ja quatre km a bona marxeta i el cos aguanta bé. Com que suposadament al km 5 ens haurien de donar aigua, li pegue un mos a la bosseta de gel que porte a la mà, li trenque un tros i tire cap a dins la gelatina apegalosa i dolça que m'ha de fer suposadament triomfar donant-me un plus de forces. Efectivament al cinc donen l'aigua, i amb la botella ja a la mà faig el darrer glop de gel i després quatre xorradetes d'aigua per rentar la boca i l'esòfag.
En un primer moment l'acció de beure em trenca el ritme, però eixos 10 ó 15 segons crítics passen ràpidament i torne a la marxeta de menys de cinc, però sense cansar-me massa. Van passant els carrers i les cares d'espectadors esporàdics que pensen el que pensaria jo al seu lloc (això és, "Quina coia de pirats, amb lo bé que s'està ací sentadet al banc del passeig"), i seguisc trobant-me bé.
Arribats al km. 8, amb la proximitat del final, faig per enterar-me de quina és la distància exacta qué he de córrer. A internet posava 11 km, però li pregunte a un que momentàniament corre al meu costat i em diu que són 10. "Xe, això és de veres?". I amb aquesta notícia, i vent que haig de fet un km. menys del que em pensava, aprete una miqueta. En agarrar a altres dos corredors, torne a fer la pregunta (tinc por d'estar corrent massa i després trobar-me amb un km no esperat i que podria resultar mortal), i un d'ellls em diu també 10 km, però l'altre diu que no, que en són 12 de km. Això em desconcerta, però en qualsevol cas no afluixe massa. Un dels dos se m'apega a roda, i quan ja ens hem separat del descolgat, em confirma que en són 10 de km., que l'altre tio estava fent-me una broma. "Xe, pos quina broma!"- pense jo mentres trote.
D'ahí fins el final vaig llançat (total, són 1.500 metres), i entre a meta, una vegada més, esgotat però content i satisfet.
Mire el rellotge i no m'ho crec. He fet un temps de p.. m... (perdó, volia dir "de categoria"), i això m'alegra més encara. Per més conya, la foto d'entrada a meta m'agarra com si estaguera badallant, com volent dir "bah, açò, una tonteria per a mi". Així que ahí queda per al record la foto badallant.
Ja més tard, mentre estic a l'apartament amb les xiquetes i Marian, un missatge al mòbil em confirmarà que la meu mitja ha estat de 4 minuts i 46 segons per kilòmetre. Nou rècord personal, nova alegria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada