dimarts, 27 d’abril de 2010

S'acaba lo bo...

Dimarts, 21:00h. Fa tres dies que vaig córrer la cursa de Teulada, on vaig patir de valent i de la qual una vegada més vaig renegar i jurar i perjurar que no tornaré més.

Les cames i el cos, tres dies després, encara estan resentits, però toca ja per una eixideta per no perdre el to i continuar lluitant contra mi mateix i contra el crono a les curses que encara resten del Circuit de la Marina Alta, que per cert no en soc poques.

Així que me'n vaig cap al carrer vestit com cal per a l'ocasió després d'haver fet dos volantins calfadors al balcó de casa. Comence a córrer, i circunstàncies de la vida entre unes coses i altres que no venen al cas agarre ritme fort des del primer moment.

Els que corren ho saben, quan comences fort des del principi després et sap mal baixar el ritme, així que me'n vaig cap a la platja a tota pastilla matant-me a mi mateix.

A part del cansanci que ja arrastre des del dissabte, he notat promptet un detall adicional. La sensació tèrmica ha canviat respecte al que havia vingut sient habitual els darrers mesos (eixa geloreta que tant m'agrada) i ja fa calor. A més del cansanci físic, cal lluitar contra el calor, que fa que comence a banyar de suor la samarreta, sensació prou desagradable amb la qual haig de conviure a totes del curses i entrenaments d'estiu.

A més, en esta època de l'any, primavera, on torna a florir la vida i el camp desperta als colors i els olors, s'escampa per l'ambient l'aroma de les gramínees a les quals malauradament sóc alèrgic. Així que, a més del cansanci i el calor, també vaig notant que em costa respirar l'aire calent que fluix per l'entorn.

Amb estos pensaments, sensacions i males vibracions m'he plantat xop de suor i amb manca d'alé a l'Hotel Bayren, a primera fila de la platja. Pegue la volta i trote a ritme lleuger cap a Gandia, des-fent el camí fet.

Arribe a casa mort, banyat i amb una miqueta de tristesa: S'ha acabat lo bo, quan jo corria tant a gust pel mig del fred glaciar que m'abraçava a les meues hores de trot.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Xe, sempre dic que no torne i sempre torne... Teulada és un infern

Fa ara aproximadament dos anys em vaig estrenar al món de les curses populars a la bonica Vila de Teulada. En aquell moment, totalment "novato" com era i total desconeixedor de recorreguts, distàncies, objectius, i en general de tot allò que l'experiència va donant-te, em vaig presentar ilusionat a aquesta cursa d'11 km de llargada. La intenció, com als quatre vents pregonava a tot aquell que volguera sentir-me, era simpement acabar-la, experimentar qué era allò de córrer una cursa popular i comprovar no només si l'acabava, sinò també si aconseguia fer-ho sense ser l'últim. Recorde com vaig eixir pausadament, i sense fer grans esforços anava girant-me de tant en tant per vore (per a satisfacció meua) que no era l'últim, i que els que venien darrere eren almenys una cinquantena de persones.

Aquella cursa vaig acabar patint-la, amb les seues pujades contants només compensades per una llarga baixada al final que ni de lluny donava feia bones les pujades anteriors. Era la primera, vaig pensar que era normal, i cap avant. Desprçes vindrien altres, i me n-adonaria que la meua estrena va ser precissament a una cursa de les dures, i em vaig plantejar si hi tornaria... I l'any passat allí vaig estar altra vegada, i vaig tornar a patir.

Enguany no podia fallar. Ja no vaig poder anar a la cursa de Gata perquè estava a la mascletada de València eixe dia, i al Circuit només es pot fallar a dues si es vol poder arreplegar el regal final.

Ha coincidit el dia de la cursa de Teulada amb l'aniversari del meu sogre. Com és habitual, ens reunim per gaudir d'un dinar en família, i per fer-ho més xulo anem a un restaurant de Dénia vora mar. Per bé anar, hauria d'haver acabat de dinar a les 14:00h, però son les 14:45h i encara no hem començat... Comencen a servir plats, com que jo només vull un segon, veig com els altres van omplint la panxa mentre passa el temps i vaig picant ací i allà però sense dinar en sèrio. Per fi, a les 15:15h ix el meu plat. Un bon entrecot amb creïlles fregides, que està molt bo però està fent la seua entrada al meu cos a una hora massa tardona... Menge amb avidessa, m'unfle a Coca-Coles, m'acomiade ràpidament de tots i me'n vaig cap a l'apartament a posar-me la meua roba corredora.

Tinc el dinar pegant voltes a prop de la gola, i quan me n'adone són les 18:00h. Tinc mitja hora per arribar a Teulada, aparcar, calfar, buscar el lloc d'eixida i començar a córrer. Apurat com sempre, aconseguisc fer totes estes tasques i encara em sobren trenta segons i tot per xarrar quatre coses amb amics i coneguts a la línia d'eixida.

A part de que el dinar vol eixir pel mateix lloc per on no hauria d'haver entrat tant tard, tinc més males notícies. Fa un dia molt calorós. Comence ja a imaginar les pujades, la suor, el sol apretant i el menjar encara per digerir, tots aliats lluitant conjuntament contra mi.

Comencem a córrer, 200 metres plans i ja enfilem la primera costereta, per dins del poble. Recollons, un any més pense que ací no torne! Procure no apretar, en realitat no puc fer-ho massa, no em trobe hui bé, m'ha faltat menjar més prompte i descansar una miqueta després del dinar.



Amunt i avall com sempre, eixim del poble per enfilar, per camps i prats, una costera ben prolongada que ens ha de dur fin un punt ben alt des del qual ja tot serà baixar per tornar al poble.

La cursa va fent el seu efecte. No em trobé bé, pero hi ha qui està pitjor que jo. A partir del km.5 que ens donen l'aigua, i sempre cap amunt, comencen a aparéixer els primers cadàvers esportius. Gent desfondada que s'apara, altres que sense parar van tan espaiet que no sé ni com mantenen l'equilibri...

Patint i suant, suant i patint, aguantant calor i apretant les cames, i després d'un parell de falses alegries (dues vegades he pensat que ja havia arribat dalt i després al girar una corva torne a trobar-me rampes tenebroses, empinades i reptadores) em plante al punt alt de la cursa. A hores d'anar el menjar va pengant bots per dins la panxa i la suor em xopa el cos. De tota manera, enfile cap a baix a tota pastilla (per dir algo), passant a uns i ens ocasiones deixant-me passar per altres.

A un km. de meta, postre final. Una rampa com diria ma "wela" de "collons de mico". La gent espenta com pot mentre la llengua li toca terra. Novament quasi parats. Patim de valents este regalet de 250 metres enfilat cap al cel, i per fi al fons es veu la meta, salvació final d'una cursa per no tornar.



Al final, una mitja de 5:10, he baixat 6 segons / km respecte a l'any passat, però les curses patides no m'agraden. Vorem si a l'any que ve torne...

dissabte, 17 d’abril de 2010

El Verger, planeta i ràpida

Un clàssic de la velocitat al Circuit de la Marina Alta és la Cursa del Verger. Una cursa plana (els desnivells que hi ha, que "haberlos hailos", són pràcticament imperceptibles per a una persona normal, només detectables per un corredor cansat), tot un esdeveniment pel món dels velocistes i no velocistes als que no ens agraden les pujades.

Es dona la circunstància de que enguany passaré el dia a l'apartament, que encara que vora a mar, està només a 2 km del Verger per molt que el terme municipal siga de Dénia. Així que la idea és anar a la cursa "al trote", per tal d'escalfar i arribar a l'eixida en plenes condicions físiques disposat a menjar-me el món i rodar com un llam per les planínicies vergerianes.

La planificació és molt correcta. A les 14:00h ja he acabat de dinar. Em relaxe al sofà, i posteriorment acabe de relaxar-me al llit, on em pegue una bona migdiada. M'alce, mire el mar, menge una barreta energètica i em torbe amb les xiquetes i amb no sé qué. Quan em mire el rellotge veig que com sempre vaig a fer tard. Els meus plans d'anar corrent a la cursa van per terra i haig de demanar a Marian que em porte en cotxe: Un viatge de dos minuts.

En arribar, l'ambient de costum: Gent escalfant pel carrer, riuades humanes que es menegen cap ací i cap allà en una remor que no té final. Em deixe dur per la riuada i pegue quatre voltes pels carrers del Verger per calfar les cames i preparar l'esperit. Quan vaig cap a l'eixida comence a vore amics i coneguts i parlem de quatre coses sense importància, amb el cap realment pensant a l'esforç que ens espera.

El dia és núvol i la temperatura fresqueta, perfecte per rodar. Tot són bones sensacions, vorem en qué queda la cosa.

Es dona l'eixida i pose el cos en moviment. La gent comencça a volar des del primer moment, em mire el rellotge en passar pel primer km. i veig que l'he fet en 4:48. M'asuste, si comence d'esta manera acabaré patint i pregant el final al mig d'un mar de sofriment. Hauria de baixar el ritme, però la gent em porta i no alce el peu. Anem llançats. Vaig mirant-me el cor, de moment es manté en zona estable, per damunt de 160 però sense arribar als 170.

El km. 1,5 em depara una agradable sorpresa: Han canviat el recorregut, la carrera del Verger, a més de per plana i ràpida, es caracteritzava per un circuit molt lleig per carrers, antiga carretera nacional i eixamples de ciutat. Hui ens fan girar a l'esquerra quan anàvem direcció Oliva i ens clavem per horts i camins. Xe, qué bé. El problema és que aquest nou circuit aporta també algunes rampetes no esperades.

La geloreta i ambient nuvolós està fent el seu treball i el meu cos respon bé. Els km 2 i 3, entre tarongers, els faig també a menys de cinc i aguantant bé. Pel km 4, quan entem re-entrant per primera vegada al Verger, agarre una bosseta de gel i me la prenc. Sent els músculs bullir i el cos espentar. El gel travessa la gola, passa per l'esòfag i arriba a la panxa, on és ràpidament absorvit, fent circular els hidrats de carbon per artèries i ajudant el cos a rendir amb precissió. Ajude a aquest procés amb un bon glop d'aigua que arreplegue a l'avituallament del km.m 5. Passe per primera vegada per meta i veig que el temps que estic aconseguint és senzillament espectacular. Això m'anima.

Comencem la segona volta al circuit. Estic començant a estar cansat, les pulsacions estan al voltant de les 170, però amb l'entrenament que tinc crec que seré capaç de suportar esta segona volta al mateix ritme.

En tornar a passar per les rampetes entre taronger veig que vaig una miqueta més espai, una miqueta per damunt de cinc, però és normal, porte molta tralla. Resistics l'envit, aprete les dents i tire cap avant patint una miqueta però savent que estic fent alguna cosa important.

Ja estem al km. 8, s'han acabat els taronger i ens re-incorporem a l'antiga carretera nacional anant cap a Ondara per fer l'últim canvi de sentit al km.9 i tornar pel mateix lloc. És el darrer km. Procure no pensar al que estic fent, per patir una miqueta menys. Ja estic suant de valent, però no queda res. Corva a la dreta, carrers del poble, corva a l'esquerre, s'intuix el final, que arriba després d'una darrera corva. Faig els darrers 100 metres traent tot el que em queda dins, i travesse la ratlla final esgotat, però content. He fet els 10 km a 4:44. Tota una fita. Tot un èxit.