A patir que són dos dies: Xe, sempre dic que no torne i sempre torne... Teulada és un infern

Fa ara aproximadament dos anys em vaig estrenar al món de les curses populars a la bonica Vila de Teulada. En aquell moment, totalment "novato" com era i total desconeixedor de recorreguts, distàncies, objectius, i en general de tot allò que l'experiència va donant-te, em vaig presentar ilusionat a aquesta cursa d'11 km de llargada. La intenció, com als quatre vents pregonava a tot aquell que volguera sentir-me, era simpement acabar-la, experimentar qué era allò de córrer una cursa popular i comprovar no només si l'acabava, sinò també si aconseguia fer-ho sense ser l'últim. Recorde com vaig eixir pausadament, i sense fer grans esforços anava girant-me de tant en tant per vore (per a satisfacció meua) que no era l'últim, i que els que venien darrere eren almenys una cinquantena de persones.

Aquella cursa vaig acabar patint-la, amb les seues pujades contants només compensades per una llarga baixada al final que ni de lluny donava feia bones les pujades anteriors. Era la primera, vaig pensar que era normal, i cap avant. Desprçes vindrien altres, i me n-adonaria que la meua estrena va ser precissament a una cursa de les dures, i em vaig plantejar si hi tornaria... I l'any passat allí vaig estar altra vegada, i vaig tornar a patir.

Enguany no podia fallar. Ja no vaig poder anar a la cursa de Gata perquè estava a la mascletada de València eixe dia, i al Circuit només es pot fallar a dues si es vol poder arreplegar el regal final.

Ha coincidit el dia de la cursa de Teulada amb l'aniversari del meu sogre. Com és habitual, ens reunim per gaudir d'un dinar en família, i per fer-ho més xulo anem a un restaurant de Dénia vora mar. Per bé anar, hauria d'haver acabat de dinar a les 14:00h, però son les 14:45h i encara no hem començat... Comencen a servir plats, com que jo només vull un segon, veig com els altres van omplint la panxa mentre passa el temps i vaig picant ací i allà però sense dinar en sèrio. Per fi, a les 15:15h ix el meu plat. Un bon entrecot amb creïlles fregides, que està molt bo però està fent la seua entrada al meu cos a una hora massa tardona... Menge amb avidessa, m'unfle a Coca-Coles, m'acomiade ràpidament de tots i me'n vaig cap a l'apartament a posar-me la meua roba corredora.

Tinc el dinar pegant voltes a prop de la gola, i quan me n'adone són les 18:00h. Tinc mitja hora per arribar a Teulada, aparcar, calfar, buscar el lloc d'eixida i començar a córrer. Apurat com sempre, aconseguisc fer totes estes tasques i encara em sobren trenta segons i tot per xarrar quatre coses amb amics i coneguts a la línia d'eixida.

A part de que el dinar vol eixir pel mateix lloc per on no hauria d'haver entrat tant tard, tinc més males notícies. Fa un dia molt calorós. Comence ja a imaginar les pujades, la suor, el sol apretant i el menjar encara per digerir, tots aliats lluitant conjuntament contra mi.

Comencem a córrer, 200 metres plans i ja enfilem la primera costereta, per dins del poble. Recollons, un any més pense que ací no torne! Procure no apretar, en realitat no puc fer-ho massa, no em trobe hui bé, m'ha faltat menjar més prompte i descansar una miqueta després del dinar.

Amunt i avall com sempre, eixim del poble per enfilar, per camps i prats, una costera ben prolongada que ens ha de dur fin un punt ben alt des del qual ja tot serà baixar per tornar al poble.

La cursa va fent el seu efecte. No em trobé bé, pero hi ha qui està pitjor que jo. A partir del km.5 que ens donen l'aigua, i sempre cap amunt, comencen a aparéixer els primers cadàvers esportius. Gent desfondada que s'apara, altres que sense parar van tan espaiet que no sé ni com mantenen l'equilibri...

Patint i suant, suant i patint, aguantant calor i apretant les cames, i després d'un parell de falses alegries (dues vegades he pensat que ja havia arribat dalt i després al girar una corva torne a trobar-me rampes tenebroses, empinades i reptadores) em plante al punt alt de la cursa. A hores d'anar el menjar va pengant bots per dins la panxa i la suor em xopa el cos. De tota manera, enfile cap a baix a tota pastilla (per dir algo), passant a uns i ens ocasiones deixant-me passar per altres.

A un km. de meta, postre final. Una rampa com diria ma "wela" de "collons de mico". La gent espenta com pot mentre la llengua li toca terra. Novament quasi parats. Patim de valents este regalet de 250 metres enfilat cap al cel, i per fi al fons es veu la meta, salvació final d'una cursa per no tornar.