dissabte, 15 de maig de 2010

Pedreger o la cursa perfecta

Dissabte, 19:00h, nova oportunitat per prendre contacte amb el Circuit de la Marina Alta. En aquesta ocasió a la bonica vila de Pedreguer.

Pedreguer, per qui no el conega, és un poblet no massa gran, guapet i acollidor, amb pujades i baixades com cal en un poble que es diu de la Marina. Tots els anys per aquestes dates es celebra la cursa de la localitat, que com bé es deduix s'inclou al Circuit que rep el mateix nom que la Comarca esmentada. Encara que el poble té pujades, es dona la circunstància de què el circuit de la cursa està fet de tal manera que en trau un profit molt d'agraïr per als corredors. I és que el primer km, des del primer metre fins l'últim, és tot de perfecta baixada, la qual cosa és fantàstica per a començar a córrer, perquè aconseguixes dur bon ritme sense cansar-te, i damunt calfar les cames sense patir.

Enguany, com ja ha passat en altres ocasions en que hi havia cursa per les rodalies, estem passant el cap de setmana a l'apartament que vam comprar a Dénia (bo, de Dénia és el terme municipal, perque en realitat està a dos kilòmetres del Verger), la qual cosa vol dir que estic ben a prop del lloc on haig de córrer.

Com sempre en estos casos, em relaxe fent coses improcedents i per no variar pose rumb a Pedreguer quan ja vaig ofegat de temps. No passa res, estic a prop i sé un bon camí per anar... O això pensava jo!. Agarre el cotxe, tire cap al Verger, d'allí gire cap a Ondara, i arribe a la rotonda on suposadament hauria d'haver un lletrero com un sol dient "Pegreguer, x km", sent x la distància fins allí, que jo calculava en 5 ó 6 km. Com que el lletrero no hi és, supose que en lloc de en la rotonda d'abans d'Ondara, el lletrero que estic segur que he vist en alguna ocasió ha d'estar en la rotonda de l'eixida d'Ondara. Així que travese el poble ja posant-me nerviós, i quan arribe a la dita rotonda, li pegue voltes com un bobo sense vore el lletrero per cap de lloc.

Collons! Mira que sóc confiat! Ho havia d'haver mirat al Google Maps abans d'eixir de casa. Així que, ara sí, ja vaig a ull. Me n'isc de la rotonda després de fer un "pito pito gorgorito, dónde vas tu tan bonito" en tota regla, i confie a la sort el fet de poder adreçar-me pel camí correcte. Veig passar cases, pivots km, arbres, pedres, formigues, un parell de bactèries i quatre àtoms perseguits de prop pels electrons que els peguen voltes com a bojos (i és quan vas agobiat, de tot te n'adones, cercant qualsevol tipus de senyal salvatòria que t'oriente i et done ànim) i, MIRACLE DEL CEL, DÉU EXISTEIX I ÉS AMIC MEU, veig un senyal que diu Pedreguer, acompanyat d'una preciosa fletxa que m'indica clarament, sense dubtes, de manera clara i concisa, per on haig de seguir. Em tranquilice, ara ja sé que vaig cara al lloc on vull anar.

Amb estes sensacions de "qué peso me he quitado de encima" arribe al poble. Com sempre, cerque un lloc on aparcar, confiant en que el lloc apareixerà davant de mi com per art de màgia al moment menys esperat. Però eixe moment es fa esperar. Travesse carrers plagats de cotxes i de gent que ja va escalfant, pegant camallades cap al lloc d'eixida. Al final, em plante a l'altre costat del poble, i per fi veig un lloc on des-fer-me temporalment del vehicle que m'ha dut fins ací. Lo pitjor és que estic a la part de baix del poble, i l'eixida està a la part de dalt. Així que ja em tens corrent de pujada per a aconseguir estar a l'hora a l'eixida, i de paso cansar-me com un burro ja abans de començar.

Una vegada allí, el mateix de sempre: Gent coneguda, rises nervioses, espectatives de patiment. Em clave pel mig de la congregació humana, i quan estic allí, me n'adone que la gent que escalfava mentre jo cercava lloc per aparcar ja està ben suada, i com a conseqüència d'això l'ambient inclou un insofrible olor a suor que flota cap ací i cap allà, fent-me pregar que comence ja el moviment per poder fugir de la gent que m'apreta per tots el costat i de paso m'ofega amb els seus efluvis corporals...

Tiren la traca, l'espectacle comença. Tots cap avall, primer kilòmetre senyorial. Gent que corre més i gent que corre menys, aquesta última estorbant i taponant els que volem anar una miqueta més depressa (no molt, eh, una miqueta). Serpentege pel mig del personal mentre la baixada m'arrastra, quin plaer, que bo.



Arribem baix, comença la planície pel costat de l'autopista. La gent que per allí circula aprofita per tocar el pito, la qual cosa em toca els nasos i a ells els deu tocar la fibra graciosa. La qüestió és tocar.

El dia finalment s'ha arreglat i no és tant calorós com em temia. Millor així, qualsevol gelor és sempre ben rebuda pel meu cos, si de córrer parlem. Trote a gust mentre els cotxes segueixen amb el seu festival acústic, i dos kilòmetres després trenquem a la dreta i ens endinsem per camins rodejats de bancals i tarongers, esta vegada sí, empinadets lleugerament cap a dalt. Tanmateix, el trajecte fins ací ha estat tant còmode que la pujada no molesta, i xino xano, ja estem retornant al poble.



Mire el rellotge, vaig que portem quatre kilòmetres, calcule que l'aigua ha d'estar al cinc (meitat de cursa), i em tire al pap el sobret de Get Isostar que porte a la mà. Hala, allà va la dolçor, boca pegalosa i llengua empastrada. Segueix la pujada, entrem al poble i fem el primer pas per meta, estava vegada sí, en rampa ben empinada (la que hem fet a l'eixir, però en sentit contrari...)

Ara anem per dins del poble, girem a la dreta i vinga! Rampa cap a baix. Visca la Fira, visca la muntanya rusa! Cap amunt i cap avall, com la Borsa les darreres setmanes. Ahí davant està l'avituallament d'aigua, sampe la botella, rente la boca, que encara està empastrada del ditxós Gel, mentre m'enfronte a una altra rampeta pujadora, fem un tomb a l'esquerre, i bingo, ja estem de nou a la rampa de baixada del primer kilòmetre.

Novament, sensació fabulosa, baixada llarga, recuperadora, cos a tope, enllestit per enfrontar-me novament a planícies, pitos de cotxes quan passem al costat de l'autopista i retorn pujant cap al poble. Passen els metres, la frescor m'ajuda, i no volent, no volent, em veig novament al mig del poble, passades les pujades de retorn que apenes he patit, i ja enfilat amb la darrera i empinada costera on està el cartell final, el lloc d'arribada, la finalització de l'esforç. Justet al costat de meta, abans d'entrar, encara tinc temp per a saludar amics i coneguts:



El temps ha estat molt bé, a 4:50 el km, he millorat en 11 s per km el temps de l'any passat, i les sensacions han estat bones.

I és que es pot dir que Pedreguer és la cursa perfecte: Comences baixant, i encara que puges i donat el fet que acabes al mateix lloc on has començat puges tant com has baixat, sembla com si les baixades foren més llargues que les pujades, que la major part de la cursa haja estat de baixada. En fi, l'any que ve altra vegada!

dissabte, 1 de maig de 2010

En Pego s'apeguen

Ja estem en maig. Arriba el bon temps, que si general m'agrada molt, per contra per a les curses em resulta sumament desagradable. Ha estat tota la setmana fent calor, i per tant ja estic anímicament preparat per a fer una cursa a Pego pel mig del baf calent, amb manca d'aire i sensació general de pesadesa.

Tanmateix, els miracles existeixen, i quan dissabte m'alce pel matí puc comprobar que una sèrie de núvols amenacen amb convertir el dia, encara asolejat, en una festa de la pluja i del temps desbaratat.

Hui tenim convoll a Marxuquera a casa d'uns amics. Pugem cap a dalt quan són més o menys les 12:00h, i allí xarrem i fem quatre cabrioles jugant al badmington (per cert, qué difícil és encertar-li a la pilota en aquest joc) i al ping-pong, i dinem (jo abans, amb els xiquets, perquè no vull omplir la panxa massa tard). El dia ha anat tapant-se, i abans de marxar cap a la carrera ja tinc oportunitat de vore caure quatre gotes que, sense arribar a quallar a terra, refresquen l'ambient. Qué bé!

A les cinc m'excuse i baixe cap a Gandia. Una vegada en casa, m'avie com cal mentre a fora comença a diluviar. Comence a tindre dubtes de si la cursa es farà o no, però en qualsevol cas com que Pego està prop agarre el cotxe i vaig cap allà.

Arribe sobrat de temps, i veig un espectacle estrany i un tant surrealista: Encara no ha parat de diluviar, els carrers de Pego són uns aigüerals abundants, i els corredor, que ja hi ha molts quan faig l'entrada al poble amb el meu cotxe, estan tots refugiats per ací i per allà, uns a l'entrant d'una escala, altres a les portes de negocis tancats, altres dintre del bars. Estan tots a l'expectativa, ningú sap si realment anem a córrer o no. Pregunte a tres o quatre persones en diferents llocs que he anat recorrent amb el cotxe (per no banyar-me) i tots em contesten el mateix: "De moment, diuen que sí que hi ha cursa".

Així que sense massa fe i pensant encara que no anem a competir, aparque el cotxe allà on trobe lloc i em decidisc a baixar i començar a trotar cap a l'eixida. Misteriosament, la meua eixida del cotxe coincideix amb la parada sobtosa de la pluja, i sortejant xarcos i aigüerals que encara baixen pels empinats carrers de Pego, aconseguisc plantar-me al lloc on comença la cursa pràcticament eixut i havent escalfat ja una miqueta. Així i tot, faig un parell de voltes a la pista d'atletisme que hi ha justet al costat.

Em pose a la línia d'eixida. Amb la tromba d'aigua, pareix que no han tingut temps de montar res, i comencem les camallades des d'un indret que se sap que és l'eixida simplement perque estem tots allí. No hi ha control d'eixida, de manera que en aquesta ocasió no anem a saber els temps real (que es controla per una espècie d'estoreta que quan hi és serveix per a detectar el teu pas i marcar el moment exacte en què has travessat la ratlla d'eixida).

Com dic, comencen a córrer. L'ambient és estrany: Gent xopada abans de començar, carrers banyats (encara que ja no plou gens), xarcos pel terra que et trobes quan ja no pots evitar clavar-te dins... A més, hui hauré d'estar especialment atent a les meues sensacions, perquè a casa he agarrat el pulsòmetre, però he oblidat posar-me la banda que va pel pit i controla les pulsacions, de manera que encara que sí que sé a quina velocitat vaig i quanta distància porte, no tinc ni idea de quantes polsacions té el meu cor a cada moment. Això em fa ser molt prudent, i no forçar en absolut, al menys per ara.




Amb les primeres rampetes, presents en aquesta cursa encara que sense arribar a ser com les de Teulada, note que no estic tant bé com em pensava. Tanmateix, la frescoreta s'agraix, encara que amb el piso calent i banyat com està, hi ha una sensació de baf calent que destorba una miqueta. El primer km és prou planet, i sense voler-ho, l'he fet a menys de cinc per km.

Els següent km és més bé de baixadeta, de manera que altra vegada, sense forçar, baixe de cinc. Xe, açò va bé! De tota manera, prudència, em conec la cursa i sé que hem de pujar unes quantes rampetes.

Xino xano fer el tercer i ja estem al Calvari. Per qui no sàpiga, el lloc fa mèrits per a tindre el nom que té, i consisteix en una pujada no molt pronunciada però llarga que es fa notar a les cames. És una espècie de passeig empinat; en arribar dalt, mitja volta i cap a baix, altra vegada la recta llarga però esta vegada de baixada.



No volent, no volent, ja quasi hem completat la primera meitat de la cursa. Passem per la pista d'atletisme, on es troba la meta, i veig que porte 22 minuts i pico. No és encara la meitat exacta, de manera que pense que als cinc km portaré 25 minuts i que per tant estic rondant a cinc minuts per km.

En la segona volta del Circuit, en principi tot controlat. Es tracta de re-fer el mateix recorregut per segona vegada, i acabar. Tanmateix, la meua tranquilitat s'evapora com l'aigua que està al terra. De repent, quan havíem de girar a la dreta per tornar a fer el mateix traçat, ens tiren cap a l'esquerre. Xe! Lo que faltava! No tinc ni idea de qué ens espera en aquest nou recorregut. Hi haura rampes fortes? M'asuste, però com que no vull empitjorar el temps mantenc el ritme. Entrem per dins del poble per un carrer diferent, llarg i de moment de baixada. Bé està per ara. Fem quatre corves cap ací i cap allà, i després d'uns dos kilòmetres i mig per terrenys inexplorats torne a camí conegut, malauradament de pujada. Al final de la pujada, i després d'una planície de 200 metres per respirar, hala, altra vegada el Calvari. Quin calvari!

Ja estic dalt del Calvari, el que queda ja, llevant d'un parell de pujades, és tot pla o cap a baix, així que aprete però sense ofegar-me, tampoc és qüestió de caure enrollat amb el cor eixint per la boca. Córrec i trote, trote i córrec, i ja veig des de dalt la pista d'atletisme altra vegada, on està la meta. Ara sí que cal apretar. Faig el darrer km traent el que em queda dins, i els darrers cinc cinquanta metres tipo sprint en el qual passe a deu o dotze corredors que s'arroseguen cap al final.



Mire el rellotge oficial: 49 minuts i pico. Pare el meu i el mire: 48 minuts i 40 segons. Mira tu per on, he aconseguit baixar de cinc per km en la cursa de Pego (4:52, temps oficiós del meu rellotge). Nou record doncs. Vaig millorant poc a poc, superant-me cursa a cursa. A este pas, a lo millor quan tinga 120 anys fins i tot aconseguisc guanyar-ne una!