La cassola benissenca

El Circuit de la Marina Alta toca a la seua fi. Ja tenim un any més, i com m'agrada dir, un any menys...

Una vegada més, el Circuit es remata en Benissa, cursa temuda per traçat i per meteorologia. El poblet en qüestió, si per una cosa es caracteritza, és per desconéixer el significat de la paraula "pla". I és que no els cal utilitzar el vocable per res, donat que no hi ha un sol lloc que responga a eixa característica. Si alguna cosa segur que tenen clara, és el significat del terme "empinat", i també de l'altre relacionat i que és "més empinat encara".



Posat a buscar analogies, podem pensar en esta cursa en termes alfabètics. Concretament, estaríem parlant de la vint-i-unena lletra de l'abecedari (lletra "U"). I és que no he vist cursa que es parega més en traçat a esta lletra, encara que si hem de ser estrictes hauríem de dir que lleugerament modificada per afegir-li dificultat inicial (no es comença de baixada, sino amb un aperitiu trenca-cames i trenca-morals pujant i baixant com bojos per dins del poble). També hi ha una analogia molt bona en termes d'utensilis de cuina, i podríem dir que la cursa de Benissa és una perfecta cassola, tant per forma com per calentor (encara que si hem de parlar de calentor, no puc evitar que em vinga de seguida al cap la cursa de Xeresa, de la qual ja tindrem ocasió de parlar en breu). I és que el traçat és una cassola vista transversalment (comencem pel borde, baixem cap al fons de la cassola i després pugem per l'altre borde), i quan estàs dins tens un calor que t'ofegues... Ja per últim, i en termes cinematogràfics, em permetreu que li pose títol a la cursa i li diga "El Valle Maldito", no ja per l'argument sino simplement per lo de "valle" i per lo de "maldito".

En fi, feta aquesta introducció per situar-nos, revissem com es presenta la cosa enguany: Arribat el moment de l'esdeveniment, tinc el peu malalt (un giró de peu de fa un parell de setmanes que en lloc de millorar pareix que va empitjorant amb les curses que vaig fent i que supose que finalment em durà a un període d'inactivitat per tal de poder curar-lo) i estic recent curat d'un constitat barrejat amb alèrgia que m'ha fet baixar significativament el meu nivell de rendiment esportiu.

Tanmateix, un raig d'esperança m'enlluerna de cara a la fita: En primer lloc, el miracle d'Ondara, descrit en una altra entrada d'este blog. D'altra banda, i cosa molt bona, l'escalfament global, que ha tornat el temps boig, ha aconseguit que la darrera setmana haja semblat més un període de tardor que d'entrada d'estiu: Ha fet un temps fresquet ameniçat amb pluges diverses. El dimarts vaig eixir a córrer amb temps gelat i pluja amenaçant, dos factors fantàstics per mi. Com sempre en estos casos, vaig córrer millor, i també com ja pareix una tradició, la pluja em va agarrar quan més lluny estava de casa i em va fer xop de dalt a baix per completar els 13 km del dia. Dijous vaig tornar a eixir per fer 10 km, sense pluja encara que també amb frescoreta.

Divendres cau una aiguada impressionant, i dissabte (dia D) quan m'alce està núvol i amb pluja amenaçant. Tant és així que de nou a deu plou de manera intermitent (amb estones de sol pel mig), i a l'hora de dinar està plovent amb alegria i tenim un dia tardorenc. Pareix que tindré bon clima per córrer la cursa i que hui no semblarà tant una cassola...

Per a desgràcia meua, a mesura que s'acosten les 19:00h, hora de córrer, el sol va agarrant força al cel. A les 18:30h no queda ni un núvol, i malauradament quan deu minuts després arribe a Benissa ja fa una calor que talva. Se m'encull l'esperit i maleisc interiorment per la mala pata meteorològica.

Escalfe pel poble durant deu minuts, i més que escalfar el que faig és cremar-me, física i psicològicament. No trobe un sol lloc pla on escalfar i ja d'entrada estic trotant per rampes, si se'm permet l'expressió i amb perdó, "asqueroses".

Vaig al lloc d'eixida, i mentre espere que comence la cursa, em pega el sol a la cara duent-me a una contradicció: No tinc ganes de començar a córrer perquè sé el patiment que m'espera, però tinc ganes ja d'eixir d'ahí ja corrent i podem camuflar-me, encara que siga temporalment, d'este solet...

Eixim per fi. Qué bonico. Cap a dalt. Cinc-cents metres de pujada només començar que no són més que un aperitiu de la moguda posterior.



Fets el cinc-metres, girem 180 graus i per carrers paral·lels baixem tot el que havíem pujat, i encara més. Quan estem baix, altra vegada gir de 180 graus i vinga, altra vegada cap amunt. Tornem a passar per meta, sempre cara amunt, tornem a fer altra vegada els 500 metres de pujada que ja havíem fet només començar, i ara en lloc de girar cara avall, seguim pujant cap amunt. Redéu, quina manera de patir, i encara no portem ni tres kilómetres. Si fins i tot sembla que en lloc d'anar cap a davant, vaja de costat!



Quan es cumplix el kilòmetre tres ja estem fora del poble, hem alcançat el punt àlgid d'estos primers trenca-cames i ens disposem a enfonsar-nos en la cassola, el valle maldito, la maleida lletra U. És moment de fer recompte del primer terç de cursa. Mire el rellotge, que per ara encara no m'ha fallat, i trac estadístiques: Primer kilòmetre a 5:11, segon kilòmetre a 4:42, tercer kilòmetre a 5:00 justet. Massa fort, estic patint i el que em queda no és jauja, és la cassoleta.

En eixir del poble el sol ja està cascant-nos amb tota la seua força, més que calfar, crema, el mire de reull i suplique l'arribada d'un núbol impossible que el tape, donat que ni arbres, ni parets, ni històries, no hi ha res que done ni la més mínima sombra, estem fent la baixada de la vall cap a l'autopista que està baix, kilòmetre i mig de baixada aproximadament, que seria bona si no fos perque després cal pujar-ho tot altra vegada. Damunt, com que tinc el peu malament haig d'anar amb molta cura i no en trac profit.

Arribe al fons de la Vall i córrec en paral·lel a l'autopista per un tres-cents metres. Com mana la tradició i la cultura popular no escrita però sembla que per tots coneguda, el cotxes que passen per l'autopista ens piten, la qual cosa em fa pensar en lo bé que van dins del seus cotxes, amb el seu aire condicionat.

Encara que els darrers dos kilòmetres han estat de baixada, no estic per a res bé i tinc ganes de què açò acabe el més aviat possible. Estic contenint-me molt, sé el que ens espera al final i encara pel mig. Quin fàstic de cursa, quin traçat i quina calor! Al passar pel cinc ja estem de pujada altra vegada, per l'altre costat de la Vall, ja travessada l'autopista per un tunelet on m'haig d'agaxar per no pegar-me al cap. Faig nou recompte de situació: Kilòmetre 4 a 4:57, kilòmetre 5 a 5:20, aquest darrer en bona part de pujada.

Ja m'he pres el Gel, que hui no sembla fer-me cap efecte, i en coronar l'altra part de la cassola (punt més allunyat de meta, en alt però justet a l'altre costat de la Vall) em donen aigua. Bec quasi tota la botella i el poquet que queda me'l tire pel cap. Fem un kilòmetre de baixada fins a l'autopista, altra vegada baix de la cassola, i mire el rellotge: kilòmetre 6 a 4:56, kilòmetre 7 a 5:14.

Trenca-cames espectacular, queda la traca final. Ara des de l'autopista hem de tornar al poble, és a dir, pujar cap a una punta de la U, ara per fi ja per darrera vegada. El remat és realment un punyal per assestar l'estoc definitiu als cadàvers esportius. Dins de l'últim kilòmetre hi ha una pujada d'uns sis-cents metres, tres-cents dels quals (els primers) són insofribles, i els altres tres-cents, simplement indecents d'empinats que estan. Així que faig el km. huit amb molta por, en pendent constant cap amunt, i el complete en 5:11, segons m'informa el meu rellotge. Anem allà, kilòmetre final.

Arribe a les rampes, el cap calent del sol, la samarreta xopa de suor, les cames carregades, el turmell recordant-me amb seu doloret de manera constant el giró de peu que vaig pegar l'altre dia. Primeres estribacions de la super-rampa. Velocitat de cargol, ganes d'acabar. Empinanament final, tres-cents metres indecents. Mire cap a dalt. La rampa està plagada de gent que en lloc de córrer camina. Jo aguante. El que va davant de mi també s'apara. Jo, que estic sofrint, pense: "Per a qué?" I m'apare també... Camine cent metres, m'agarre de nou. Complete la rampa, fem una baixada, passem pel lletrero del km. nou. Temps per al kilòmetre: Una kk, 6:05, encara que també no sé de qué em queixe, m'he parat...

Ja només queden dos-cents metres (oficialment cent, però jo crec que hi han més). Hui no estic per fer esprints finals. Conforme puc, travesse la ratlla de meta.



Si l'any que ve fa esta calor, jo no córrec esta cursa...