Com ja sabrà qui haja llegit el blog, d'una banda tinc un problema més o menys seriós amb el peu. Després d'un giró de peu, fa tres setmanes que tinc el turmell amb dolor, que augmenta cada vegada que vaig a córrer. D'altra banda, no vull parar de córrer, i tinc (tenia) il·lusió per fer la cursa de Bellreguard, i també intenció d'anar a Xeresa a patir calor i suar i perjurar com sempre per la paelleta xeresana entre muntanyes.
Tanmateix, els fets són els que manen. Dimarts passat, superat ja el trauma post-cassola de Benissa, i traent profit de que una vegada més el temps desbaratat estava regalant-me una vesprada de frescor on se suposa que hauria d'haver calina sofocant, vaig eixir content al carrer per fer unes camallades reconfortants.
En eixir, el turmell va prendre contacte amb mi a través de les fibres nervioses, i va presentar una queixa formal al cervell, que va documentar dient que estava lesionat i que qué feia el boig de l'amo del cos que no descansava i el deixava resposar i sanar. Com a prova de la lesió, va soltar unes quantes punxades que vaig haver de soportar amb més força a l'inici de la cursa, i ja més amortiguades una vegada la zona va estar calenta. Vaig fer cas omís del turmell i del cervell i me'n vaig anar on sempre, a la platja, a trote ligero i amb cara feliç. Em vaig creuar amb uns i altres, i vaig coincidir amb més d'una samarreta de les que ens van donar dissabte passat a Benissa. "Xe, tu també vas estar patint per Benissa?"-pensava mentre mirava de reüll als portadors de la samarreta, que al mateix temps feien el mateix amb mi i supose que pensaven alguna cosa pareguda... En tornar a casa, després de 13 km., vaig tindre ocasió de comprobar que el turmell estava cabrejat de mal que estic tratant-lo, i per demostrar-ho va a anar soltant-me dolorets per ací i per allà, per a que el tinguera present.
Dimecres vam anar on tot el món, a botar fogueres i banyar-nos els peus al mar. Ho vam passar francament bé amb amics, dones i xiquets, i vaig tindre ocasió de regar la sang amb unes quantes cervecetes que de ben segur em donaran força per a futurs esdeveniments esportius. Però "hete tu" que en botar la foguera el peu em va tornar a recordar que no anara fent bobades, i esta vegada sí, ja va enviar un burofax virtual al cervell, amenaçant amb mesures legals entre les quals s'inclou la vaga si no el deixava definitivament descansar... Vaig anar a casa preocupat amb este tema, però feliç de la vetllada i empudegat de fum (per sort, este problema el vaig poder solucionar fàcilment amb una bona dutxa abans d'anar al sobre).
Acobardit com estava per la natura que estava agarrant la meua relación amb el turmell, dijous no vaig eixir a córrer, un dia de descans que de ben segur que la dita part del cos va agarrar amb alegria i agraïment.
En època d'entrada d'estiu, final de col·legi i final d'activitats extra-colegials, a una cosa segueix l'altra, i divendres vam tindre festival de ballet amb les xiquetes, l'hora del qual coincidia amb la meua hora habitual d'anar a córrer (21:00h). Les xiquetes van ballar, ens van fer disfrutar i també riure una miqueta, i per seguir la festa anàrem després a sopar amb altres pares i xiquets per continuar rient i regant el cos amb productes alcohòlics que no sé en quina mesura podríem dir que són substituts de l'entrenament que no havia fet al dia.
La dansa de festes i celebracions encara havia de tindre el seu remat final dissabte, en un doble esdeveniment repartit al llarg de la jornada: Per començar, dinar amb els sogres, que estan aconseguint el que la joventut de hui en dia pareix incapaç de fer: Romandre junts per tota una vida. La fita en esta ocasió era per celebrar els 40 anys de casats. Novament rialles i festa, rematades de forma espectacular per la nit en el segon esdeveniment lúdic del dia: Un soparot amb amics i xiquets al Poliesportiu de Benirredrà, amb degustació de xulles i llengonices ameniçades amb cervessa primer i amb altres productes no recomables per a menors de 18 anys i dels que quan els anuncien acompanyen amb una advertencia: "Consuma con moderación".
Arribat a casa doncs dissabte per la nit, i a poques hores de l'esdeveniment esportiu de Bellreguard (diumenge a les 10:00h), no tinc més remei que fer recompte i balanç de la situació: El turmell amenaça amb donar-se definitivament de baixa si no el deixe reposar una miqueta, no he corregut res des de dimarts (encara que sí que he fet uns quants bots dimecres, per la sorra i pel mar) i m'he dedicat al llarg de la setmana a participar en activitats lúdico-festives que lluny d'ajudar-me a tindre un bon rendiment esportiu, han aconseguit amodorrar-me i fer-me sentir pesat. Haig de prendre una decissió: Vaig a Bellreguard? Decidisc que no vull decidir-ho (visca l'esperit decissiu) i que deixaré que siga el meu cos qui mane, de manera que em gite a dormir i espere que siga el meu subconscient qui actúe con a regulador. Dorm con un xiquet, somnie amb festes i alegries i finalment, després d'una nit reparadora, obric el ulls. A casa tots dormen encara, jo em mire el rellotge: 10:30h, fa ja mitja hora que la gent està trotant per Bellreguard, pareix que el meu cos finalment ha pres una decissió sàbia i m'ha fet descansar.
A hores d'ara és ja dimarts, ha passat tota una setmana des de la meua darrera eixida corredora i el turmell segueix amb el seu doloret sord, que s'accentúa quan force una miqueta. Estic encara pressionat per la possibilitat de què açò vaja a pijor, però tinc ja ganes d'alliberar energies i tinc intenció de reprendre l'activitat esportiva esta nit. Tinc intenció també d'anar dissabte a Xeresa, encara que siga per arribar l´últim després d'una cursa penosa i calorosa.
De tota manera, el temps dirà... Vorem com queda la cosa, si córrec hui o no i si vaig o no a patir a Xeresa... Ja tindrem ocasió de contar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada