dilluns, 12 de juliol de 2010

Poques curses, moltes converses

El despertador sona a les 7:00h. És dilluns i ahir diumenge vaig eixir a córrer pel mig del baf calorós que tant poc m'agrada i que m'aprecaça al llarg de tot l'estiu. Estic encara cansat, i més a estes hores del matí. Sense obrir el ulls, trac els peus del llit, cerque les espardenyes i m'arrossegue cap al quarto de bany. Mig obric un ull mentre entre la primera cama a la dutxa, i una vegada ubicat el torne a tancar. Obric l'aixeta i espere a que l'aigüa isca calenta. Me la tire damunt, en lloc de despertar-me em convida a que em gite altra vegada. Resistisc com puc, i després d'ensabonar-me i rentar-me, ara ja amb ulls com plats, m'eixugue a tota pressa al temps que em desplace cap a l'armari per vestir-me. Una vegada més, vaig amb retard.

He d'anar a una reunió massa matinera i en un lloc massa llunyà. L'humor no és doncs el millor. La meua dona em deixa a la porta de la Renfe amb el temps justet per traure el bitllet i baixar trotant les escales per llençar-me dins del tren al precís moment en que les portes es tanquen. Consideraré tota esta acció com un xicotet entrenament per a les meues carreres: Esprint, recuperació, suadeta matutina...

Ja dins del tren, faig com tot el món (bo, tot el món que entra a la categoria de "normal" o situat al 90% de percentatge de població que fa el mateix que la resta dins d'eixe grup): Cerque un conjunt de quatre seients buits; u sempre prefereix, i més de bon matí, estar sol i no haver de sentar-se prop de gent a la qual no coneix. De tota manera, estem de sort: Són les 7:55 del matí i estem a l'estació de cap de trajecte, tinc doncs on triar. A mesura que vaja pujant gent, segur que ja se'm seurà algú al costat (quan no li quede altre remei si la persona en qüestió entra dins del 90% de població esmentat, i si no només puga).

Comencem el trajecte. La comoditat dels seients és sols comparable a la llum que hi ha en una cova fosca: Si la cerques i esperes, al final et creuràs que veus alguna cosa. Doncs ací és igual. Menege el cos amunt i avall, i finalment pareix que el cul encaixa en un xicotet recovec que fa el seient. L'esquena tropesa més que s'acomoda al respatller, coloque un braç a una baraneta que té la finestra i l'altre braç el reballe damunt del seient del costat. Les cames les estire i tracte de fer palanca per a aguantar mínimament la difícil (i única possible) posició en que m'he colocat. Comence a "dormitar".

El tren para a Xeraco. Pregue interiorment que els tres seients que m'envolten no li facen goig a ningú. De tota manera, en Xeraco pugen quatre gats i hi ha lloc suficient per a repartiment generalitzat del personal en solitari amb un grup de quatre seients per a cadascun. Sospire aliviat i seguisc dormitant.

Paregudes sensacions tindré en arribar a Tavernes i Cullera, les dos següents parades. En tots dos casos, em prepare pel pitjor i agraïsc quan es tanquen les portes i continue sol i ample (que no precissament còmode). Però en Sueca ja no em salve. L'andana està negra de gent que puja en tromba al tren i arrassa amb els llocs lliures.

La rifa de la vida fa que davant de mi es pose un senyor major que em fa un somriure i un Bon Dia quan al seure les nostres mirades es creuen; la seua entrada provoca que ja no puga fer més palanca amb el seient de davant, i he de re-configurar tota la meua posició. A més, fan també incursió al que fins ara era la meua zona privada un parell de xiques d'entre 30 i 50 anys (l'edat de les dones és un misteri, sempre amagades baix una capa més o menys grosa de pintures...). S'acaba definitivament la meua pau. La que seu directament al meu costat porta una bossa de tamany prou important que amb els traquetejos del tren va tocant-me la cameta. Eixa mateixa bossa provoca que el seu braç dret, amb el qual l'abraça, amb els mateixos traquetejos vaja pegant-me colçadetes... Comence a posar-me nerviós, mentre vaig pensant qué fer amb les cames, que no em caben i no sé on posar-les.

Quan pareixia que no podia ser pitjor, arriba un nou atac cap a la meua pau: Les dues dones, malgrat ser un hora més propícia per a la reflexió, ulls tancats i acostament místic al món oníric que per a altra cosa, pareix que han arribat amb ganes de xarrar. I no callen. Jo voldria poder dormitar, però entre les bossadetes a la cama, les colçadetes i que les tinc al costat de l'orella al final acabe escoltant el que diuen...

Pot ser ho provoque el mal humor i la son que tinc de bon matí, però tot el que els sent dir em sembla banal i perfectament estalviable. Comentaris sense trellat i que no conduixen enlloc, és a dir, informació irrelevant. L'èxtasi de la conversa arriba quan comencen a parlar del que van vore la nit anterior a la tele. Em quede sobretot amb la que va vore CSI en no sé quin canal (o pot ser video?), la qual expressa la seua opinió sobre la sèrie amb un "Xe quina sèrie més bona" i sense pensar-s'ho dues vegades passa a contar-li a l'amiga (i de paso a tots els que l'envoltem) l'episodi corresponent. Al·lucine. Sembla ser que es tractava d'un violador-assassí-lladre que regalava a les següents víctimes les joies que havia furtat a les anteriors. I clar: La policia el "sampa". No m'estranya, cal ser un assassí molt roïn per anar per ahí repartint proves; i cal ser un televident poc exigent per tragar-s´ho. I cal ser molt bona amiga per sentir la història i fer com que t'interessa...

Tot això em duu a pensar en les conversacions banals. Se poden tindre amb amics, però normalment se tenen amb desconeguts o gent poc coneguda en llocs tancats de reduïda amplària. Són les que es produeixen quan no se té altra cosa que dir. El seu exponent màxim i insubstituible és la conversa d'ascensor:
- "Hui s'ha girat aire"
- Sí, menys mal perquè el sol calfa de valent i ens fa suar.

I dic jo, per dir estes xorrades, no seria millor estar callat?

Pensant en estes coses mentre em peguen colçadetes i bossaetes a la cameta, el tren se m'ha plantat en València. Agraïsc quan la gent comença a desfillar i puc escampar els ossos.

Isc del tren i me'n vaig a la reunió. Espere que no parlem de xorrades...