dilluns, 2 d’agost del 2010

El meu amic em sorpren

Tinc un amic al que fa quasi quaranta anys que conec, i encara no l'acabe de comprendre. Vaig amb ells a totes parts i m'ajuda, dia a dia, en qualsevol cosa que vulga fer, però així i tot no deixa de sorprendre'm.

Me l'estime i me'l cuide (encara que de vegades no tant com deuria) però em desconcerta. Quan d'ell pense una cosa, m'ix per una altra banda, i quan menys m'ho espere, em dona sorpresetes, unes vegades agradables, i d'altres més bé penoses.

La nosta relació és d'amor-odi, tant de temps junts al final fa que ens tinguem una mica avorrits, però ho duguem bé, donat que no hi ha solució per al nostre cas. Estem condemnats a entendre'ns, no som res l'u sense l'altre, ens necessitem mútuament i no concevisc la meua existència sense la seua presència constant amb mi. Ha crescut amb mi, som inseparables qual siamesos i la vida sempre ens durà pels mateixos camins, ho volguem o no.

De matí m'alce amb ell, m'acompanya al treball matí i vesprada, es gita amb mi a fer la migdiada i torna per la vesprada novament a l'actividad amb mi. Per la nit sopem junts, i ja posats, anem ben apretadets cap al catre, on compartim hores de somni i emocions oníriques.

Parle, com no, del meu cos, el mateix que uns dies estime i altres, mentre em revisse al mirall, odie. El mateix que un dia travessa curses a velocitat del raig i d'altres no és capaç de dur-me més enllà de quatre o cinc quilòmetres sense fer-me patir i re-bufar. El meu cos, lesionat des del dia 1 de juny al turmell, quan vaig eixir content al carrer per preparar-me la cursa d'Ondara, allà pels temps no tant llunyans on, encara que fent calor, l'ambient no cremava com estos dies on anar a córrer és només per valents resistents a la calina.

Des de que estem a l'apartament estiuejant, per les rodalies de la carretera de les Marines, prop de la mar i de la felicitat, el meu cos i jo hem vingut lluitant contra el turmell en qüestió i tractant-lo amb molt de respecte. Hem vingut fent algunes eixidites ocasionals, per vora la carretera (no hi ha altre lloc on córrer per allí, o almenys jo encara no l'he descobert), on hem estat atents a com reaccionava la dita part del cos. I no es pot dir que no s'explicara: Per seguir el costum ja convertit en hàbit des del primer dia de juny, el final de la cursa ha estat acompanyat amb regularitat per un doloret sord a la part superior del peu, on s'ajunta amb la cama, "o séase", al turmell. Un costum que ja començava a pensar si anava a convertir-se ja en una tradició fins el final dels temps (al menys, dels meus temps) i esdevindre una sensació crònica amb la qual conviure por el jamás de los jamases.

El turmell en qüestió m'havia (ens havia, al meu cos i a mi) fet perdre oportunitats interessants, com ara per algunes partidetes de pàdel, i fins i tot clavar-me en lios maritals, quan la meua senyora em deia si jugàvem al dit esport i jo li deia que no, que tenia el peu tocat i que, si corrent en línia recta ja em feia mal en acabar la gesta, no volia ni pensar qué podria passar si el forçava fent un exercici on anava a exigir-li girs bruscos, contra-peus forçats i tota una sèrie de postures i moviments inverosímils que podrien dur-nos (al meu cos i a mi) a situacions físiques peueres ja més complicades que les presents...

Però l'altre dia ja em vaig cansar. Va vindre a vore'ns el meu amic Edu amb la seua xiqueta Anna per la vesprada. Vam xarrar i riure, i en un moment donat, quan estàvem pegant quatre bots i fent tres cabrioles per la piscina, un raig de locura em va agarrar i li vaig dir: "Xe, fem un pàdel?". La meua dóna em va mirar amb mala o molt mala cara (després per la nit ja em va fer el raonament complet, del tipus "tantes vegades que m'has dit a mi que no, i ara ve este i te'n vas de cap a la pista"), però vaig desviar la meua mirada d'eixa seua que cremava, em vaig vestir (tècnicament parlant, em vaig posar les espardenyes, donat que em vaig quedar amb el banyador xopat que diua) i vam tirar cap allà. La partideta, de risa, va ser una molt bona competició per vore qui dels dos era més roïn. Al final, no ho vam saber dil·lucidar, perquè ho vam deixar amb un 1-1, i vam tornar a la piscina per remullar (prèvia dutxa, tot sia dit) la calorada que havíem agarrat.

I ahí va ser quan el meu cos va començar a sorprendre'm. Mentre em tirava el primer escabuçó, mentre volava cap a l'aigua en pirueta angelical, vaig tindre temps de pensar que havia botat per tirar-me a la piscina i no havia notat el turmellet dels collons. Sorprés, vaig eixir de l'aigua i vaig caminar per vora de la piscina, per constatar què, de manera imprevista, inesperada i també il·lògica, ja no em feia mal.

Mira tu per on, ara resulta que el turmell s'ha curat ¿definitivament? fent precissament allò que en teoria pitjor li havia de vindre. Però açò qué és? El regnat del despropòsit i el món del revés? A vore si a partir d'ara m'hauré de donar a la beguda per millorar l'estat del meu fetge i fumar com un carreter per tindre major capacitat pulmonar....

En fi, viure'm per contar-ho, i per ací ho contarem.

2 comentaris:

  1. Salutacions, i que no siga res la teva 'lesió' de turmell.

    Salut i força!

    ResponElimina
  2. Força Miguel,

    he llegit per ahí que tu li pegues igual en hivern que en estiu. Et felicite,jo amb la calof m'ofegue, ya vindran "tiempos mejores".

    Au

    ResponElimina