Vaig a córrer ploga o neve, i si una cosa m'agrada, la faré encara que em vaja la vida i encara que qualsevol lògica normal indique que hauria de comportar-me en sentit contrari.
I dic açò perque este estiu estic fent tota una demostració d'actuar "contra viento y marea" i en molt casos amb molt poc de trellat. Si fa poc, i per continuar ja tota una tradició bloguera de referències al turmell ferit que tinc, deia que miraculosament se m'havia curat la dita part del cos en una partida de pàdel -vore entrada "El meu amic em sorpren"-, al dia següent i fent-ne una altra de partideta vaig tindre la "sort" de fer un nou, grandiós, dolorós, fastigós i tot lo roïn que acabe en "ós" giró de peu afectant exactament al mateix lloc de la meua anatomia, resultat del qual pensava (i no es broma) que em quedava invàlid i hauria de començar a viure de la Seguretat Social.
Tant, tant i tant de mal em vaig fer que me'n vaig anar fins i tot al metge, que després de dues plaques (i de paso sia dit, cinc hores a la sala d'espera en l'Hospital de Dénia), em va dir exactament i amb accent peruà de la part de Lima, disticte de Miraflores, "el hueso está bien, la lesión la tienes en los tejidos blandos del tobillo, tómate estas pastillas y ponte esta crema, además de hacer resposo".
Jo, xiquet responsable i obedient, ni em vaig comprar la crema ni em vaig prendre les pastilles, amb saber que no tenia res trencat em vaig donar per satisfet i vaig confiar a la saviesa de la natura i del meu cos la prompta recuperació per mitjans propis. Il·lusió d'altra banda poc realista, donada la lesió remanent, fastigosa i ja pesada que no acaba d'anar-se'n.
El que sí vaig notar, en començar a oblidar-me del turmell al dia següent, va ser que al bac del giró de peu m'havia fet mal també al genoll, que hui per hui tinc una miqueta unflat i puc doblar amb relativa normalitat, a més d'emetre un característic "cloc, cloc" quan el gire.
Per rematar la faena i glorificar definitivament el meu físic, ahir quan em vaig alçar de dormir ho vaig fer amb l'esquena totalment enganxada, de manera tal que girar-me per mirar cap a un altre costat m'implica ara per ara doblar no sols el coll sino tota la part superior del meu cos, aconseguint que cada vegada m'asemble més a un perfecte robot cibernètic de moviments cuadrats i toscos.
Amb este panorama, amb dolors, enganxons i lensions per tots els puestos, amb un cos fet a banderes i fent gala de la responsabilitat que em caracteritza, res millor ahir per la nit que anar a fer una eixideta de 10 km., i així d'esta manera ja no fer cas tampoc de la darrera recomanació del metge ("reposo" amb accent peruà). Ni curt ni gos (per cert, qué mal queda la traducció a la nostra llengua de l'expressió castellana "ni corto ni perezoso") em pose les meues espardenyes (de les quals parlaré prompte, perquè tenen 1.900 km i supose que va sent hora de retirar-les), les malles i au, a la carretera de les Marines a trotar.
Mai la carretera en qüestió havia vist persona més baldada fent footing per allí.
Tanmateix, ja dic que si una cosa tinc és força de voluntat. Lluitant contra dolors i com no, contra la maleïda calor omnipresent de nit i de dia tot l'estiu, comence a córrer per constatar que puc fer-ho, i xe, no malament. En eixir de l'apartament (al km. 9 de l'esmentada carretera), gire cap a la dreta i tire direcció a Gandia, trotant de manera suau, i sense adonar-me'n ni patir massa complete el primer km en menys de cinc i mig.
Obviàment, quan es va fer la foto del Google Maps, el meu apartament encara no existia, a vore si es penseu que estiueje en un descampat...
Agarrat el gustet, i sentint que el genoll va unflant-se però per ara no molesta, travesse el creuament que tira cap al Verger, on la gent que hi està parada al semàfor em mira i se'n fa creus, mentre li tiren mà al seu aire condicionat per donar-li més potència. Em creue amb bicis, altres corredors i també una ambulància, que de ben segur hagués parat en cas de tindre coneixement del conjunt de dolors i lesions que atesore.
Seguisc, al km 2,5, com sempre, passe per l'Autocine de Dénia un poc ofegat pel calor però amb sensacions millors de les esperades. Fregue el camping que hi ha prop, ara ja pràcticament fosc, i a punt estic de tirar-me damunt d'uns vianants (possiblement campingtes a la recerca de marxa) que, al igual que jo, van per la vora de la carretera.
Ja vaig totalment xopat de suor, si vull vore si ve algun cotxe haig de girar el cos sencer per allò del mal de coll, el genoll comença a fer el seu cata-crock (encara que no mal) però allà vaig. Arribe al punt intermig del "circuit" (km. 4,65), lloc on hi ha un cúmul de restaurant plagats d'estrangers que em miren encuriosits mentre sopen al temps que comenten quatre coses en llengües estranyes. Punt on la carretera de les Marines s'acaba en vore's tallada radicalment pel Riu dels Racons.
Gire veloç i desfaig el camí fet des de que he eixit de casa. Els estrangers tornen a mirar, em creue novament amb els campingtes, que en este cas tenen un detall amb mi i criden "Vamos, que tú puedes" entre rialles. Em gire (bo, gire tot el cos) i els conteste entre bocanades caloroses: "Y vosotros también, sólo es cuestión de ponerse..." (mentre em guarde per a mi la resta de la frase que m'ha faltat un bufit per què se m'escapés, i que era "...en lugar de estar haciendo el vago por la carretera y tocando los huevos y haciendo guasa de los que hacemos deporte").
Passe altra vegada pel semàfor del creuament amb el Verger, on nous vehicles parats a eixe punt, sense saber que no són els primers en fer-ho, tiren mà de l'aire condicionat per donar-li força quan em veuen (és un dir, perquè està fosc) acalorat. No puc soportar més la samarreta, xopada i pegada al cos. Me la lleve mentres córrec i amague un gest de dolor en alçar els braços per culpa de l'enganxament d'esquena.
Finalment, ja he arribat novament a l'apartament. Com que vull arredonir els 10km, tire una miqueta més, ara ja a ritme paxanguero, al temps que escórrec la samarreta i no m'acabe de creure encara que estic veient-ho la quantitat de líquid que pot arribar a contindre una prenda de vestir.
Ja està, objectiu acomplit: Una bona tiradeta a un ritme que tenint en compte les circunstàncies no ha estat malament, cinc minuts i pico per km.
Ara a la piscina, a baixar la calorada i xarrar amb el veïnat. I és que no tot ha de ser patir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada