dimarts, 21 de setembre de 2010

Altra vegada en marxa

Ja estic ací, després d'haver viscut una experiència única al llarg dels dos darrers mesos, i una altra també de novedosa justet abans d'ahir.

La primera és que, per primera vegada en uns cinc o sis anys, he estat més d'un mes (el primer amb accent, adverbi de quantitat, el segon sense accent, substantiu que identifica un període de temps de 28, 29, 30 ó 31 dies, segons una sèrie de variables que ja ens van explicar a Barrios Sésamo i al cole) sense pegar una sola camallada, vamos, sense anar a córrer.



Concretament, l'agonia, perquè això ha estat, una agonia, ha durat des del 8 d'agost fins al 19 de setembre. El meu cos, mal amic al qual conec des de fa prop de quaranta anys, fet un cromo, lesionat i com ja deia en una altra entrada, fet a banderes, m'ha obligat a un fer un insidiós període de repós que d'altra banda ha comportat, a més de malhumor, una lògica pèrdua de estat de forma, pèrdua compensada amb un guany, mira tu per on: El d'uns quilets (cinc o sis, toma ya) que molt graciosament s'han ubicat sobretot al voltant de la meua cintura..

I és que el tema no era per a bromes. El genoll, eixa part del cos amb la qual val més no jugar (entre d'altres parts amb les quals tampoc es juga, ja m'enteneu...), va decidir començar a unflar-se per algun motiu més bé desconegut. El que va començar com una anècdota inexplicable va esdevindre un problema igual d'inexplicable però ja seriós en vore que l'unflamenta no baixava, i que sense fer-me mal, no em deixava doblar la cama. Eixe genoll, que m'ha dut de cap, ha passat durant este mes i pico per les mans de fisioterapeutes, s'ha vist ornamentat amb estranys vendatges post-moderns de tipus kinesiològics -que, sincerament, fan bonico però arreglen poca cosa- i ha hagut de suportar intenses sessions de gel congelat i congelador, teòricament reparador, i tot per a aconseguir un resultat final decebedor: Res, amb majúscules. Al final, la millor recepta és el repòs, i a base de caminar poc i seure molt, ha retornat a tindre quasi el aspecte que se li suposa a un genoll normal.



Tot i això, i que dilluns passat ja tenia bona pinta, vaig decidir "anar fent camí" a la Seguretat Social, i acudir al metge de capçalera per a que al mateix temps m'enviara a un traumatòleg per a que al mateix temps m'enviara a fer-me una resonància per a que al mateix temps, al final de l'odisea, em diguera qué collons tinc al genoll. Enveje en estos casos els futbolistes: Hui es casquen, demà ja els ho han fet tot el que els hagueren de fer (radiografies, resonàncies, masatges, visites mèdiques, posar-los a un parell d'esbirros a ventar-los... En canvi, la gent normal, entre la qual m'incloc, aconseguim molt menys, i damunt en molt més de temps. En el meu cas, supose que estem parlant de mesos...

De tota manera, la meua experiència amb el metge també mereix ser explicada. Resulta que si fins ara, i des de ja fa anys, el metge que tenia era un argentí d'exòtic cognom identificatiu del seu origen, ara vaig i em trobe que aquell s'ha jubitat i que me l'han canviat per un, senyores i senyors, qui anava a dir-ho, palestí, de cognom Abderraman. Açò d'anar al metge, al menys, té una cosa positiva: Primer un argentí, este estiu en Dénia tota classe de sudamericans, i ara també un àrab, constituixen una successió d'experiències que m'han dut a incloure ja al meu C.V., sense cap tipus de rubor i dins de l'apartat "Otras cualidades", la de "Experto en relaciones internacionales. Experiencia acreditada".

Però anècdotes apart, i tornant a lo que anem, quan arriba el dia en què haig de visitar el meu nou metge de capçalera, en primer lloc pense que quina sort no ser israelià, per evitar que em recepte cicuta. En segon lloc em preocupa la manera en què anem a relacionar-nos i explicar-nos: Per estrany que parega, jo no parle palestí, espere doncs que ell parlé castellà! Així que entre un poc confós i sense saber si hauré de començar a fer el ridícul, una vegada més, intentant explicar-me en anglés. Però xe, vaig i em trobe que, encara que amb dificultat, el meu metge va i em parla en valencià! He de reconéixer, arribat este punt de la narració, que els palestins em cauen bé per defecte. Però després de sentir-lo parlant en valencià, el meu nou metge és ja el meu ídol. Té collons la cosa, hi ha qui vivint ací tota la vida i sobretot i el que més em crema, presumint de lo valencià que és i de defendre "lo nuestro, lo valenciano", no en dispara una en la llengua pròpia (ni ganes ni interés que té en fer-ho), i han de vindre de fora a demostrar-nos com s'han de fer les coses, encara que no siguen "tuyas".



Pues bé, li explique al metge el que em passa, i també li dic, suplantant el seu paper, passant-me de llest i tractant de trobar un camí més curt a la llarga història a la qual sé que m'enfronte amb la Salut Pública, el que jo crec que ha de fer. Li dic que vull una resonància magnètica per vore els lligaments i el menisc. Tanmateix, aquest home té ben clares les coses, i em conta que el procediment, d'altra banda inamobible, comença per fer unes plaques al ossos, plaques per a les que ara mateix encara no tinc data i que, sincerament, crec que no van a donar cap tipus d'informació, perquè açò no és tema d'ossos.

De tota manera, isc d'allí amb la satisfacció d'haver començat el camí de llarg recorregut sanitari, i amb el convenciment de què, donat l'estat quasi bo del genoll, puc reprende ja l'activitat corredora. Així que espere encara uns dies més, i diumenge 19 de setembre, dia D dins de la meua història recent, decidisc ja per fi tirar-me al carrer a retrobar-me a mi mateix fent allò que m'agrada i que m'ajuda a sentir-me bé. Si el genoll respon bé, aleshores de categoria, i si el tio collons es torna a unflar qual globus terrenal, pues mira, ja estic en mans de metges, millor si està unflat per a que l'estudien millor.

Així que ahí estic, nerviós per la fita, pel retrobament, per la repressa, per la tornada a la normalitat, per la por de fer-me mal, per l'alegria de córrer, per la preocupació per la lesió... Em vist la roba que feia ja uns 45 dies que no lluïa, isc al balcó de casa on feia tant de temps que no escalfava, i m'agarre molt seriosament el tema dels estiraments. Si el genoll es fot, almenys que no siga per desidía meua. Estire cap ací i cap allà, més estona de l'habitual, i quan crec que ja he estirat prou, agarre i torne a estirar altra vegada.



Bé, ja hi ja prou, no puc passar-me la vida al balcó fent volantins. Me'n vaig cap a baix molt ben estirat. Obric la porta del carrer, mire cap a un costat, mire cap a l'altre. Ja havia oblidat esta sensació. Pose en marxa el pulsòmetre, tanque els ulls i pegue la primera camallada, asustat. No va malament. Seguisc, això sí, a pas de tortuga, amb precaució. Note un doloret remanent a la part del genoll, res que no es puga suportar i res que parega que vaja a convertir-se en un dolor continu. Allà vaig, atent a les sensacions, concentrat com mai, content com sempre. Porte dos-cents metres, i com que hui és el primer dia, pense que amb un quart d'hora ha de ser prou, dos kilòmetres i pico han de ser suficients i fins i tot massa.

Passe pel barranc de Beniopa, vaig pensant que el genoll en qüestió pareix anar bé, però certament tem el que puga passar quan pare. Podré girar la cama? Hauria de ser que sí, però estes trivialitats són un misteri. Revisse la situació de la resta del cos, que no tot ha de ser genoll. Òbviament, la pèrdua del meu antic estat de forma és un fet. Encara que vaig al trot, sempre per damunt de 6 minuts al kilòmetre, a les primeres de canvi el cor se m'ha colocat per damunt de les 150 polsacions, quan en condicions "normals" no hauria d'anar més enllà de les 135. La respiració és acompasada i tranquila, però les cames van pesades, malgrat la baixa velocitat i escasa distància feta.

Quan porte kilòmetre i mig, pense que hauria de girar. Però bueno, xe, anem a fer una miqueta més. Així que xino xano, xino xano, escrutant la cama i revivint sensacions antigues, em plante a la carretera del Grau. Una vegada allí, em sap malament no tirar una miqueta més, i quan me n'adone porte ja més de 3 km, i encara he de tornar. Gire, ara sí, quan estic a punt d'arribar a la rodona que tira cap a Daimús. Encara que el cor està desbocat (va ja a 170), en realitat jo no estic massa cansat, encara que sí molt preocupat pensant en què acabarà tot açò. Serà la primera i última vegada de córrer? Se m'unflarà el genoll com una bota esta nit dormint? Podré tornar hui mateix a casa? Açò de córrer es un patir, quan no per cansera, per pensament, com en esta ocasió, però m'agrada.

Torne cap a Gandia, el genoll un tant molest però sembla que acceptablement bé. La velocitat segueix sent patètica (com cal, d'altra banda, després de tant de temps d'inactivitat i a més lessió recent), encara que en alguna ocasió arribe a baixar fins al 5 i mig per km. Corrent i pensant em plante a la Tele de Gandia. Porte quasi cinc kilòmetres (!!més del doble dels que volia fer!!) , i pense que xe, una vegada posats, vaig a completar i fer número redó; així que quan porte cinc, allà pel Centre de Salut de Corea on treballa el meu palestí de capçalera, m'apare i em dispose analitzar la cama: Sembla que gira bé i em permet caminar en condicions normals. Faig estiraments per posar el genoll al puesto, i torne passejant els dos kilòmetres que em queden fins a casa.

Quan açò escric han passat ja dos dies d'aquesta retrouvé amb l'esport. He constatat que el genoll no s'ha unflat en cap moment, i que sembla que la cosa funciona. Així que, si no passa res, !tremoleu! El caimà retorna.