Està bé escriure per parlar de coses bones i que no tot siguen queixes i penes. La felicitat, quan és present (i hauria de ser-ho sempre, però malauradament per unes coses o altres no és així) és un estat que cal compartir i gaudir, més per intentar escampar-la que no per provocar enveja, encara que de ben segur això és una cosa que no es pot evitar en algun que altre cas, en funció tant del tipus de felicitat com de la personalitat del receptor de la notícia; però deixem estes disquisicions per a psicòlegs, i anem al que anem.
Com alguns pot ser ja saben, he passat quatre mesos complicats com a conseqüència d’un parell de lesions: Una primera de més senzilla, menys perillosa i menys preocupant, radicada al meu turmell, i amb un origen conegut i concret: Un giró de peu allà pel mes de juny, quan encara estava en marxa el Circuit de la Marina Alta, la calor començava a estar present sense ofegar i jo em preparava il•lusionat per fer la cursa d’Ondara. Lesió que malgrat ser-hi, em permetia fer entrenaments i curses de manera més o menys normal, amb por però amb eficiència i sempre en companyia d’un doloret que si el peu no feia moviments estranys era una molèstia però no anava a més.
La segona lesió era, i ho ha segut fins ahir mateix (i confie en que haja quedat ja com una anècdota més d’esta vida meua que ja comença a estar madura), la seriosa, preocupant i si més no inexplicable, per no tindre un origen clar i romandre al limb dels misteris de la vida i del cos.
I és que un bon dia del mes d’agost, sense motiu aparent ni causa que ho justifiqués, el meu genoll de la cama esquerre va decidir unflar-se com una bota sense donar més explicacions, evitant d’esta manera que jo puguera girar la cama amb normalitat i molt menys, per exemple, que puguera adoptar postures si no per poc habituals innecessàries, com ara la de la gatzoneta (“cuclillas”, per als no iniciats al món lingüístic de les paraules normalitzades, com jo mateix que he hagut de cercar-ho al diccionari). I òbviament, evitant que puguera desenvolupar amb normalitat el leitmotiv d’este blog que m’ocupa: Les meues curses i els meus entrenaments, i les sensacions i experiències que en són associades.
De les lesions ja n’he parlat. Tant i tant les he explicades i m’he centrat en elles a les meues darreres entrades en esta pàgina, que en un moment determinat de les últimes setmanes em vaig plantejar si hauria de canviar-li el nom al blog, i que en lloc de ser “A patir que són dos dies” esdevingués “La WEB del pupas. Historia de una agonía”. Un bon lloc per donar tota classe d’explicacions sobre tots el meus dolors i totes les meues tecles, que de ben segur es dispararan d’ací uns mesos quan entre en quarantena i passen a escena totes les misèries físiques i psíquiques que tradicionalment venes associades als 40 anys.
El genoll m’ha tingut mes i mig parat pel que a curses fa referència, però en moviment en quant a ampliació del meu perímetre a l’altura de la cintura.
Eixa aturada va tindre el seu final fa un parell de setmanes, quan pensant que el tema ja estava solucionat me’n vaig anar a córrer per fi, com bé s’explica en altres llocs d’este mateix blog, dins de la part del mateix que podríem considerar com “Las entradas del pupas”.
Tanmateix, malgrat que la primera eixida va ser prou normal (encara que matadora des del punt de vista físic, donat que el flotador que m’ha aportat la falta d’activitat sembla pesar i evitar que puga córrer de la manera que ho feia), la segona eixida, que vaig fer un parell de dies després, va tindre conseqüències dràstiques: En acabar de córrer, i ja passades unes hores, la cama va començar a fer-me mal altra vegada, i encara que no es va unflar, el dolor va anar in crescendo, arribant al seu punt culminant el dissabte 25 de setembre, aniversari de la meua xiqueta Clara (que ja té cinc anyets, per cert, i és la llum de la meua vida, juntament amb la seua germaneta Alba, que ja en té huit), i dia en que vaig haver de pujar i baixar escales una i altra vegada com a conseqüència de la festeta (molt boniqueta, per cert) que li vam fer a la xiqueta al terrat de casa. Eixe dia vaig vore les estrelles de prop sense telescopi, el genoll per la part de dins semblava tindre punxes i em va deixar en un estat anímic prou penós. Vaig arribar a la conclusió de que lo meu és un tema de menisc, que com possiblement sabreu té prou mala pata (mai millor dit) i sol tindre dues conseqüències: D’una banda intervenció quirúrgica, d’altra banda prohibició vitalícia d’anar a córrer.
El metge, un palestí que parla valencià, a diferència de molts valencians que parlen castellà, em va fer unes plaques i com era d’esperar no va trobar res, donat que el menisc es veu amb una ressonància magnètica, que li vaig demanar i per a la qual estic esperant data, si és que me la donen.
Tot i això, dimarts 28 de setembre, amb dolors i punxades, me’n vaig anar a fer mèrits per seguir atresorant avals per rebre el premi a la inconsciència i el poc-trellat. Em vaig col•locar les malles, les espandenyes, una samarreta xillona que em van donar a la cursa de Benissa i allà que vaig tirar. Vaig fer sis kilòmetres amb mal de cama, que ara ja s’estenia no sols al genoll, sinó també als músculs de la part de damunt, que segons he pogut investigar per Internet són el “vasto” i el “bíceps femoral”. Vaig fer sis kilòmetres patint prou, per dolors i per falta de forma física, i vaig tornar a casa totalment abatut, convençut de què potser era la darrera vegada que eixia a córrer...
La setmana es va rematar amb la Fira i Festes de Gandia. Les xiquetes, la meua dóna i jo hem passejat prou per Gandia, a part de gaudir de bons espectacles, que no per ser realitzats per gent desconeguda manquen de qualitat, ni molt menys. Tanta patejada pels carrers va fer divendres passat que la cama en qüestió es resentira, i que el genoll presentara bio-queixes al cervell en forma de dolor i incapacitat per a estar molta estona de peu.
Però amb la Fira tot és festa i alegria, i el genoll es va contagiar d’este ambient jovial i dissabte va decidir portar-se bé. Ni un dolor, ni un record de que hi és. Sorprés, diumenge vam continuar cap ací i cap allà, passejada va, atraccions tornen, euros volen, xiquetes disfruten, i vaig comprobar que el genoll havia decidit seguir portant-se bé, situació que es va repetir ahir, ja dia laborable.
Arribades les 20:00h de dilluns, el repte es presentava de nou. Anar al carrer i posar el genoll a prova, ara no ja caminant sinó corrent com cal. Així que novament m’avie de la manera que estos esdeveniments requerixen, amb roba multicolor i espardenyes corredores, estire al balcó mentre el xiquet de la casa del costat em mira i li diu a sa mare que cride a Bétera i em reserve lloc, i tire cap a baix expectant pel que puga passar. I el que passa es que comence a córrer i no hi ha res que em faça mal. I seguisc corrent i arribe a la platja i encara no me fa mal res. I gire i torne a Gandia amb cara de felicitat perque seguisc sense tindre dolors. I he fet 10 km a 5:48 per km (sí, ja ho sé, un ritme patètic) i tot ha anat bé. I em dutxe i sope feliç perquè sembla que açò funciona. I al remat passe bona nit i hui estic amb una cama com la d’un xicon de dihuit anys.
Per fi sembla que el malson ha acabat.
Ara queda l’altra: La Mitja Marató de Gandia, a mitjans de novembre i jo que estic apuntat. La faig o no la faig? Ara mateix acabe 10 km cansat i a poc menys de 6 per km. L’objectiu és fer-ne 21 de km. a poc més de 5 per km, idealment en menys d’una hora i cinquanta minuts. Tot un repte. Tinc un mes i pico per fer un bot qualitatiu i quantitatiu ¿massa? important. Però així és la vida, o almenys la vida del corredor popular: Et marques un objectiu i has d’acomplir-lo.
El repte és important i pot ser impossible amb tant poc de temps, però això em motiva més encara. Comença el compte enrere! A CÓRRER!
