diumenge, 21 de novembre de 2010

Mitja Marató Ciutat de Gandia 2010: El meu dia de la Marmota

Hi ha una pel·lícula protagonitzada per Bill Murray anomenada "Atrapado en el tiempo", que possiblement haveu vist, i que si heu vist possiblement recordareu. Tracta sobre un locutor de televisió que va a un poblet on hi ha una marmota amb habilitats per a fer prediccions del temps; concretament, és capaçde dir quan s'ha d'acabar l'estació de gelor per donar pas al desgel i joia primaveral. En este contexte, i una vegada fet el seu treball, el reporter es queda a passar la nit al poble amb la idea de tornar al dia següent al seu lloc d'origen. La gràcia de la película és que, per a sorpresa seua i de totes les persones que estan mirant el film, succeïx que quan desperta és exactament el dia anterior i tot es torna a repetir. I així una i altra vegada, sempre es repeteix el Dia de la Marmota, en un cicle que no acaba mai i on tots el dies són iguals...



I conte açò perque hui, diumenge 21 de novembre, he corregut la Mitja Marató Ciutat de Gandia 2010 i no he pogut evitar pensar que per gràcia del destí i per a desgràcia meua jo també m'havia vist atrapat en el meu Dia de la Marmota particular. A mesura que han passat les coses, he pensat en repetides ocasiones allò de... "xe, però si açò és el mateix que em va passar l'any passat!". Tal ha estat el calco del dia (i nit anterior) que fins i tot en un moment determinat, concretament quan estava corrent pel kilòmetre 14 i he hagut d'abandonar la cursa per fer una incursió en un hort de taronges per tal d'alliberar pressions relacionades amb líquids sobrants, ja quasi he decidit que esta entrada del blog no calia ni escriure-la, i que seria suficient amb posar un hipervincle a l'explicació ja escrita de la Mitja de l'any passat. És curiós vore, i això ho pense ara, com al mig del patiment (perquè jo al km. 14 he començat ja a patir) u encara té ganes d'anar pensant en blogs i històries... Eixa és la gràcia de les curses, entre d'altres...

Però bueno, tampoc es tracta de seguir la senda que marquen els alumnes d'instituts i universitats amb el "Rincón del Vago", lloc d'on trauen tots el treballs amb un simple corta / pega, i donat que el blog el faig perquè vull, almenys anem a contar les coses per molt que siguen tant i tant paregudes (per desgràcia) a les de l'any passat.

D'esta manera, començarem fent una ullada a la nit anterior. Dissabte per la nit, falten 12 hores llargues per començar a córrer i encara no he sopat. Comença a ser ja tard tenim en compte el que m'espera, així que pose remei a la situació amb un parell de pizzes que hem comprat a última hora al Vidal que tenim baix de casa. En eixe moment, pense que l'any passat la situació va ser semblant: Gran quantitat de pizza per sopar, i pot ser massa tard. Tanmateix, bé és cert que enguany sope mitja hora abans. Jo, persona de manies, si sope tard em gite tard; a més, hui m'enganxe mirant la Noria (quina vida més trista, ¿no?, dissabte per la nit a casa mirant la Nória, m'ho conten quan tenia dihuit anys i no m'ho crec...) i acabe per ficar-me al llit quan són les dos de la matinada llargues (més be les dos i mitja).

Agarre el fil de la son de seguida, però lamentablement quatre hores i mitja després ja està el pesat del despertador recordant-me que haig d'alçar-me per omplir la panxa de cara a la gesta que començarà a les 10:30. M'alce com puc, procurant que sia de bon humor (em recorde a mi mateix que m'alce perque vull, seria tan fàcil com tornar a gitar-me i oblidar-me de Mitges i d'històries), i vaig a la cuina per tirar-me dins un clàssic del desdejuny de corredor popular: Dos rebanades grans de pa torrat untades amb melmelada (que vaig comprar ahir també del Vidal), dues barretes energètiques, quatres tragos llargs de Coca-Cola i un bon café matiner. Hala pues, panxa ben plena. La sort de córrer a casa és que després d'açò puc tornar a gitar-me. Novament al sobre fins a les 9h i pico. En esta horeta adicional en que m'he permés escampar el ossos, he aconseguit dormir pot ser un quart d'hora més, però s'agraïx: Quatre hores i mitja més un quart d'hora, al final hauré dormit quasi cinc hores... Patètic. Em promet a mi mateix que açò de dormir tant poc abans d'una Mitja no em tornarà a passar, però em conec des de fa temps i sé que seré incapaç d'acomplir-ho...

Lo de córrer a casa, a part de l'avantatge esmentat, té altres inconvenients. Un d'ells, que no l'únic, és que et relaxes. Em vist com cal (tot de negre en esta ocasió) i bambe per casa deixant córrer el temps amb xorrades fins que veig que ja no me'n queda. Ja vaig a fer tard. Mira tu, igual que l'any passat. Faig brollir la moto mentre casualment, mira tu quina mala pata, em trobe amb tots el semàfors de Gandia en roig, i arribe amb el temps justet per posar-li el cadenat a l'artefacte i pràcticament començar a córrer una Mitja Marató sense haver escalfat i molt menys estirat. Au pues, de categoria per al meu genoll, ara vorem qué passa.

M'he posat per la part de davant (realment m'he colat per una valla mal tancada) i arranque la cursa amb les màquines que fan un temps per a mi sobre-natural, inalcançable i inexplicable. Em contagie d'estes presses pre-matures i ja me tens el primer kilòmetre a tota pastilla; això, sense escalfar ni estirar, és pot ser el pitjor que podia fer, però mira, és el que hi ha, sóc un borinot cabut i destrellatat.

Arribe al lletrero del kilòmetre 1 i el rellotge no pita. El mire i veig que ell encara està marcant 940 metres. Si l'any passat marcava massa, enguany resulta que es queda curt. Quan finalment pita (interpretant erròniament que he completat un kilòmetre quan en realitat porte uns 80 metres més) m'amostra un temps de 5:18. En altres paraules, pot ser he fet 5:10 ja per començar i sense haver escalfat ni estirat, i encara ne queden uns altres vint per davant!

Però a cabut i trompellot no se me guanya. Sé el que hi ha, vinc d'un paró de mes i mig per culpa del genoll, i he preparat la Mitja amb molt poc de temps, però tire sense peus ni cap i complete el segon kilòmetre en 5:07. Sóc un inconscient, acabaré pagant-ho... Per cert, el genoll dona durant este segon kilòmetre senyals de vida (les úniques que donarà en tota la cursa) i em pega tres o quatre punxades... Xafe fort per anestesiar-lo a garrotades... Sóc un corredor popular o un boig solt per la cursa? Apallisant el genoll, apretant el ritme sense trellat...

Hui tenim la sort de que el dia és tirant a gelat, però la mala pata de que fa un aire que tomba d'esquena. Complete els kilòmetres tres i quatre pensant que eixe airet, que de moment no m'ha donat de ple, en algun moment vindrà de cara amb esplendor. Pensant pensant en estes coses he alçat una miqueta el peu, el rellotge em diu que els he fet en 5:19 i 5:18 respectivament.

A tot i això, m'agarre a pensar per on pararan els globus. Per a mi la referència és el d'una hora i cinquanta minuts, però ni sé on està eixe, ni per on para tampoc de l'hora i quaranta-cinc minuts. En estos pensaments estic, ja entrant al Grau després d'haver completat el kilòmetre cinc, quan em pasa el globus d'1h45min, amb tota la seua comitiva. I és que resulta graciós com es capaç de congregar el seu pelotó particular cadascuna de les persones que serveixen de referència de temps finals. M'aparte una miqueta per a que pase tota la comandilla, i ni se'm passa pel cap seguir-li el ritme, ja només faltaria... Passem el lletrero del kilòmetre cinc, este l'he fet en 5:16.

Ens plantem ja a la primera fila de la platja de Gandia. Arrea, ara ja comença a notar-se l'aire, que en alguns punts et tira de costat, amb eixa força bufa... Hui és un dia no calorós (tampoc es pot dir que gelat), però l'aire aconseguix que el clima no siga el millor per córrer (nyas, una altra casualitat amb l'any passat, clima inadequat). Jo encara vaig content i sonrient, alié al patiment que ha d'arribar més tard, quan el meu amic Rafa, un maquinon corredor que hui està lesionat, em tira una foto:



Ací tenim el primer punt d'aigua. Agarre la botella i bec amb moderació, de moment malgrat el ritme massa fort d'entrada encara estic aguantant bé, i tant ingenu sóc que pense que potser ho aguantaré els 16 km que queden per davant. En eixes estic quan arriba el summum del Dia de la Marmota: Novament, i exclussivament (açò només em passa ací a la Mitja de Gandia) m'agarra pixera, com l'any passat. Hala pues, a cercar un lloc on aliviar les penes. Però clar, això rodant per la platja és pràcticament impossible (a no ser que a: Sigues molt guarro b: Siga dissabte per la nit i estigues bufat). Com que no s'acomplix cap de les dues premises, em faig a la idea de que hauré de conviure amb la pixera almenys fins tornar als caminals entre la platja i Gandia. Aprete doncs, i complete els kilòmetres 6 i 7 cercant el final de la platja, tots dos a ritme calcat de 5:15.

Arribem al final entre bufades d'aire infernal, fem quatre voltes per allí i reprenem la primera fila, per tornar a "gaudir" de l'aire altra vegada. És bon moment per tirar-me dins la primera bosseta de Gel Isostar. Amb l'aire, la cansera i la ansietat, se m'empastra per les mans, encara que la major part va dins de la boca. Faig status de situació: Estic rondant a ritme constant de 5:15 i de moment vaig relativament bé, amb el cor al voltant de les 165 polsacions, encara que ja volent pujar a les 170. Complete el kilòmetre 8 a 5:11, que a la postre serà el millor registre al que queda de cursa. En eixes veig que m'avacen el globus d'una hora i cinquanta i la seua corresponent comitiva. Em mire el rellotge i pense: "Este tio va massa fort, a eixe ritme acaba en 1h45min", així que passe d'ells i seguisc a la meua. Es despenja un xic de la comitiva en qüestió, i en passar pel seu costat veig que està comentant-li a un altre corredor al que sembla conéixer: "Me cague en la p..., anava darrere d'este cab... del globus i quasi em desfonde, eixe no va a 1h50, eixe va fent la m...à, au i que se'n vaja a paseo". Faig un sonriure satisfet pel comentari, que a a part de confirmar les meues sospites m'ha fet gràcia, i tire cap avant.

Novament aigua (bec mitja botella) i se'ns acaba la primera fila. La foto correspon a eixe moment més o menys:



Tirem cap a Gandia i faig el km 9 a 5:15. Done els primers signes de fatiga: Hi ha uns tambors animant a l'altura del Grau, i entre els músics arribe a distingir el meu amic Pedro, al qual fa més de vint anys que conec. Animadament el cride: "Pepe, Pepe". Ell, clar, ni cas, però al final sembla reconéixer la veu (el nom està clar que no, donat que no és el seu) i m'alça la mà per fer-me una salutació, mentre segurament deu estar pensant que amb l'aire que fa el nom "Pedro" que ha d'haver eixit de la meua boca ha semblat sentir-se com un "Pepe"... Tire cap a Gandia fent-me creus a mi mateix ("xe, com collons l'has cridat Pepe?") i pense que ja comence a donar les primeres senyals estranyes, açò acabarà en un desgabell...

Enfilem per fi els caminals per tornar a Gandia. Enguany, en lloc de tornar pel camí Fondo, ens tiren pel camí de l'Alqueria del Duc, pot ser per allò del cinqué Centenari i per passar per llocs emblemàtics de la Vila. Anant pel caminal passe a un xaval que està fent la cursa vestit com si fos l'any 1500 i que porta una bandera del Cinqué Centenari que fa dos d'ell, i que a més a més amb el vent que bufa deu estar fent-li la punyeta de valent. La foto és de quan el xaval anava per la platja:



Li passe amb llàstima per ell (espere que algú li pague alguna cosa per la gràcia, perquè si damunt és voluntari quan acabe la cursa me'l trobaré pegant-se cabotades contra la pared) i pense que és el lloc i el moment de manipular les parts nobles per soliviantar la pixera que ha estat la meua companya des de fa ja més de 6 km. Em debatisc entre parar i no parar, si pare em trencarà el ritme, si no pare em pixaré damunt... Opte per la primera opció i em tire dins d'un hort de tarongers. Faig el que havia de fer i retorne al caminal, i veig que el pobre xaval de la bandera ja m'ha passat altra vegada. Tire darrere, notant el paronet. En eixes arribem a un barranquet que travessa el caminal, i que sense ser molt gran implica primer baixar i després pujar. Agraïsc la baixada (estic segur de què el de la bandera també) i maleïsc la pujada entre rebufits per completar-la. Pense per a mi: "Comença l'infern, principi de cursa massa fort, final de cursa patit...".

Ja estem pel kilòmetre 15. Entre pixarrades, banderes i pensaments he fet uns temps de 5:12 per al 10, 5:26 per al 11, 5:25 per al 12, 5:28 per al 13 i 5:59!!! per al 14, el de la paradeta a l'hort de taronges.

Entrem en Gandia i ens donen aigua. Bec el que puc entre bocanades, i el fet de beure em trenca més encara el ritme. Estem ja en la part final, del 15 en avant, el punt on hauria de començar a apretar segons el meu pla de carrera però punt on en realitat l'única cosa que apreta és la idea que em ronda pel cap de parar i descansar. Tanmateix, avance ja que enguany no faré tal cosa, resistiré fins el final com un campió (campió per no parar, que si fos pel ritme no podríem dir el mateix).

A hores d'ara estic ja desfondat. Pense el que queda per davant i maleïsc el mal plantejament de carrera. Perdré en 6 kilòmetres tot el que suposadament he guanyat a la primera part, i damunt patiré de valent. Ens clavem ja als carrers de Gandia, lamentablement ara que hauria d'estar mostrant velocitat estic mostrant arrastramenta. El kilòmetre 15 el faig en 5:28 i el 16 en 5:35, i patint com una serp en un forat.



Passem pel Parc del País Valencià i es produïx el que ha esdevingut ja tot un clàssic de les meues curses, un fet que es repeteix una cursa darrere d'una altra, ja sien de 10km, de 15km ó de 21km: M'agarra per darrere el meu amic Màrio. Sempre igual, dos terços de carrera per davant i quan queda la part final arriba Màrio i amb mitja sonriseta a la cara i dos comentaris graciosos em passa. Em fa quatre salutacions, però no és moment de cortesies i ell segueix al seu ritme. Entrem a Benirredrà, ja no sé ni com estic menejant les cames, d'on ix la força i la voluntat per fer-ho. Resum de situació: Km 17 en 5:36, km. 18 ja en 5:44 i no sé ni com.

Ara sí, s'acaba Benirredrà i posem direcció al que ha de ser el final de cursa. Carrers per ací i per allà, i ahí tenim la Plaça del Prado. Quina pena tu, tanta gent mirant i jo pitjor que mai. Ens donen per última vegada aigua i pense que vaig a ofegar-me mentres intente beure algun glopet, açò ja és un show, una tortura.

Però trac esperit de la misèria per amillorar el ritme, si he arribat fins ací no vaig a rendir-me ara. Millorar el ritme no significa gran cosa, però sí que vol dir que complete el 19 i el 20 en 5:21 i 5:22 respectivament.

Per fi, kilòmetre final, Passeig, Ajuntament, Màquina del Tren, i allà al fons la pista d'atletisme, el final de l'agonia. M'agradaria esprintar, però prou faig amb mantindre el ritme i no caure redó. Falten ja 100 metres, ahí està la meta, i encara em falta el susto final: M'agarren del muscle per darrere, el meu amic del col·legi Mataix ("Moroco Toco", com solíem dir-li de menuts) també m'ha agarrat!

Entrem junts a meta, per fi s'ha acabat açò!





Al final, el temps real ha estat d'una hora, cinquanta-un minuts i cinquanta-un segons. Ben mirat, tampoc ha estat tant malament. La meua MMP, de Santa Pola d'enguany, és d'1h51m06. Realment, tan sols he tardat 45 segons més, i si tenim en compte que tinc la cama malament i que vinc d'una etapa de paró, fins i tot ho podríem considerar com un èxit. Però la gran diferència és que Santa Pola va estar una cursa ben plantejada, de menys a més, i en ella no vaig patir en cap moment i vaig acabar a molt bon ritme, i podria haver tirat uns kilòmetres més. Hui a Gandia, tanmateix, he fet pijor temps i he patit infinitament més.

Espere que siga un lliçó per a recordar: No començar fort, patixes menys i corres més. A l'any que ve Gandia em vorà rodar com un llam!

dilluns, 8 de novembre de 2010

Xe, ja està això ahí. Ai mare quina por!

Ha passat un mes des de la darrera entrada al blog, i ja va sent hora d'escriure alguna cosa, que el món veja que tots dos (blog i jo mateix) som vius i cuejant (açò últim, només quan ens deixen, clar).

Intentaré no parlar del genoll, que sempre hi haurà algú que diga que no pense en altra cosa. De tota manera serà inevitable al·ludir a l'articulació en qüestió, està ahí i emet senyals, llavors caldrà contar-ho, que si no és per contar les coses, que em diga algú per a qué és un blog...

Anem allà. Fa un mes deia que la situació era la següent: Aconseguia completar amb sofriment 10 km a un ritme més bé miseriós i patètic, i em plantejava si tan sols tenia sentit intentar adequar el cos per poder completar una Mitja Marató (la de Gandia) el 21 de novembre, i molt menys per intentar baixar de la meua obsesió, l'hora i cinquanta minuts.

Però quan una cosa es fa a gust, està clar que es fa encara no se tinga massa clar el seu sentit. Al llarg del mes d'octubre i el que portem de novembre, podem resumir la cosa en que he completat un recorregut de 221 km en un total de 16 eixidites. Això, amb un simple càlcul d'eixos que quan érem xicotets feiem amb paper i boli però que ara som incapaços de traure sense una calculadora (o mòbil que ens faça eixe paper) ens dirà que la distància mitja d'estes eixides ha estat de 13,81 km, i si em pregunteu i volguera respondre, us diria que la velocidad mitjana de tot este recorregut ha sigut aproximadament de 5 min 40 segons per kilòmetre. Però això seria una visió massa simplista de la situació, reflexada en unes estadístiques que poden dur a confusió per generalistes.

Per concretar, començaré per mostrar un quadre amb les distàncies i dies exactes:



Si mirem fixament el quadre durant cinc minuts... Està clar que acabarem amb mal de cap i mig borratxos, i tampoc tindria cal utilitat haver-ho fet.

No, fora bromes. Comence el mes amb les consabudes eixides, que són les primeres després de l'etapa estiuenca àmpliament descrita de dolors, queixes, parada esportiva i vellea pre-matura que m'ha dut de cap durant els mesos de calina. També és cert que s'ha d'agraïr que esta mala ratxa haja estat en estiu, estació roïnota per córrer no pels turistes (dels quals també es podria parlar, pot ser ho farem un altre dia) sinò per lo poc agraït que és fer esport quan estàs més pensant en la calor que tens que en altra cosa.

Estes primeres eixides són bones perque en donen l'alegria de tornar a trotar per caminals, camins, carreteres i carrils-bici, però són decebedores perque veig que tots aquells als quals jo abans passava com un raig ara es rieun mentre m'avancen per la carretera del Grau, mentre s'aparten per no tropeçar amb els 'mitxelins' que m'ha regalat el sedentarisme transitori i forçat.

Complete els entrenaments de les primeres dues setmanes a una mitja que està més prop dels 6 km per minut que d'altra cosa, si bé he d'admetre que el pulsòmetre, del qual també he parlat en altres entrades del blog, que tant bé m'ha anat durant els dos primers anys de funcionament, ara està fallant-me més que una escopeta de fira i està marcant el que vol, i també quan vol, perquè de quan en quan s'apara (igual també està lesionat, qui sap...), aixì que no em refie un pel ni de les distàncies ni de les velocitats que mostra.

En estes setmanes, i fins al dia d'avui, el genoll ha estat, com no podia ser d'altra manera, el meu company de viatge, i el tio està crescut i vol ser protagonista allà on vaig. Vaig pensant en ell continuament, no perque el vulga molt, sinò perquè m'envia senyals perquè no l'oblide. En les curses ha volgut estar present, i m'ha fet mal abans, durant i mira tu per on, normalment NO després de córrer. Ara per ara, si un dia no córrec, comença a fer-me mal, aixì que ja tinc clar el que haig de fer: Haig d'educar-lo "a la vieja usanza". Qué tu em fas mal? Doncs jo et pegue una bona pallisa. Per els que no correu, us diré que poques coses hi ha tan roïns pels genolls com les curses sobre asfalt. Cada camallada és una martellada allà on s'ajunta la tíbia i el fémur, lloc on gràcilment s'ubica el menisc per amortiguar fins on pot eixe desgabell. Però el menics no és Déu, i arriba un moment que el pobre es fa vellet i es cansa de que el tracten d'eixa manera, i és quan comença a fer mal. Bé, després d'esta explicació per a doctorats en Medicina (ojo, tincs els drets, que ningú la còpie per incloure-la en una inclopédia), i reprenent el fil del que estava dient, quan el genoll comença a fer-me mal, decidisc anestesiar-lo amb els mètodes tradicionals: A garrotades. Me'n vaig a córrer, i quant més córrec i més trompades va rebent, més se m'amansa i es retira de la brega.

Acabades les dues setmanes de resistència i apallisament genollil, m'enfronte a la velocitat. Es guanya en velocitat a base de fer sèries. Si corrent ja maltracte el genoll, en fer sèries del que es tracta és de tornar boig el cor. Així que s'ha de córrer a tota pastilla, asustar el cor, i quan ja es pense que se'n va a rebentar, parar i donar-li vidilla. I així unes quantes vegades, per a que al final no sàpiga ni qui és ni com li diuen, ni si ha de bategar ràpid o espaiet. I en no saber i pensar-se que estàs enganyant-lo, quan comences a córrer fort ell decidix no bategar depresa, perque es pensa que no farà falta perque vas a parar, i així aconseguixes córrer ràpid amb el cor pausat. Qué malos som, eh! Com enganyem el cos!

Faig sèries la tercera setmana. Tenint em compte el poc temps que tinc per preparar la Mitja de Gandia, comence per fer-ne cinc de 800 metres ja el primer dia. Mareje el cor a base de bé i acabe marejat jo també. No faig sèries estrictament parlant, sinò fartlek, de manera que no arribe mai a parar del tot, encara que ganes no me'n falten...

Les sèries són agoixes, pesades, desagradables, terrífiques, horribles i espantoses, però al menys és indubtable que donen els seues resultats. D'esta manera, la següent eixida que faré és de 13 kilòmetres, i ja baixe de cinc i mig, quan estàvem dient que anava vora a 6.

Faig després la primera ben llarga un divendres, quan estem a l'apartament de Dénia. Vaig pels llocs més insòlits, sobretot ara que la zona està desolada per l'espantada d'estiuejants, i fins i tot passe per la porta d'un parell de llocs d'eixos on hi ha xiques molt simpàtiques (diuen, clar, que jo no he comprovat). Vaig per l'antiga nacional que travessa el Verger, i en arribar novament a l'apartament, me'l passe de llarg i complete quasi 19 kilòmetres, envoltat per la foscor i acompanyat per tota la suor que se m'acumula a la samarreta i ja pesa lo seu.

Faig una altra de curteta, i novament sèries, ara 3 de mil sis-cents, i altra vegada a l'apartament una altra de llarga, ara ja de 21 km. Me'n vaig a Dénia i torne, dos hores corrent. Hui, que li he pegat un bon apallisament al genoll, el so fastigós renaix de les seues cendres amb esplendor i decidix fer-me mal. Però si ell es cabut, jo cabut i mig, i tres dies després em llance a pegar-li una altra bona tunda, ara en forma de 4 per mil sis-cents. I dos eixidetes més, amb una de setze a cinc i mig, i ja ens plantem en el dia de hui, a dues setmanes vista de la Mitja.

Ai mare quina por, que jo em conec i malgrat que l'estat no és el que pertocaria per a la gesta, em llançaré a córrer com un boig per intentar baixar d'1:50h i ho passaré malament...

Situación doncs: Aguante la distància, i no quedaré l'últim, però veig difícil millorar la meua marca de Santa Pola, no estic bé del tot. Però bueno, estic apuntat i m'agrada patir, que ja ho diu el títol del blog. 21 km m'esperen!