Acaba la partida, el match ha estat igualat i les espases estan per tot lo alt. Cerveces, rises i remat final amb gin tònics a l'ombra d'unes hamaques. Rises. Converses. Piques. La conversa deriva cap a les curses. Dels quatre presents, només un corre habitualment, encara que per temes de genolls està a punt de deixar de fer-ho (a eixe moment ell encara no ho sap). Sorgeix el repte. Els contertulis són gandians, i un d'ells, el més osat, es destapa dient que, encara que no corre des de fa tamps, és capaç de guanyar a la cursa del Raval per a la qual falten encara quatre mesos. Els altres, a excepció d'un que passa, arrepleguen la tovallola. La fita està tirada, el fet ha estat provocat, la lluita està servida. Per davant, quatre intensos mesos de preparació per vore qui guanya.
Els noms:
- Goyo, el provocador. Ha estat qui ha dit que és capaç de guanyar els altres, assegura que quan hi ha una aposta pel mig es deixa la vida per fer-se amb el triomf, i els altres ho ho dubten, l'experiència al pàdel així ho desmostra.
- Edu, l'arreplegador. La tentació del repte és superior a ell mateix. Ha fet la mili en África, és un home de ferro capaç de suportar els dolors i penalitats més intenses, o almenys això diu ell mentre es tira dins tres o quatre cerveses en un temps rècord.
- I jo mateix, el corredor habitual, a escasos dies d'un paró de mes i mig, que em prenc el repte amb rises i amb la seguretat de que per lògica haig de ser jo el guanyador.
La batalla està servida. Tenim quatre mesos per mirar-nos de refiló (en moltes ocasions a travers de botelletes buides de cervesa i altres de mig plenes d'altres productes no recomanables per menors de 18 anys, i ja que estem, tampoc per als majors) i llançar-nos indirectes insidioses i picadores en relació amb l'aposta que levita latent entre nosaltres com una boira espesa. Tenim tema per xarrar i tema per riure. Quatres mesos per traure i re-traure l'assumpte, amb la fita cada vegada més a prop.
Com en moltes ocasions, la realitat supera la ficció. Goyo tarda més d'un mes en començar a entrenar, va retrasant la posada en marxa del pla d'entrenament perquè ell mateix reconeix que li fa gosera. La guinda arriba quan finalment se n'agarra un ja a mitjans de setembre, i amb rises ens conta el cap de setmana anterior que eixa setmana comença el pla, però mira tu quina casualitat, dilluns ja li toca descansar... sense haver encara començat. Però més li val així, perquè quan dimarts i dimecres fa les dues primeres eixides suaus, es demostra que a la postre seran les úniques que va a fer. Segons diu, se li ha posat un dolor insuportable a la cama que el fa anar en repetides ocasions al fisioterapeuta. En dues setmanes, és a dir, a principis d'octubre, ja comença a deixar caure que amb estos dolors ell no pot córrer... Primera baixa. Això sí, se li quedarà ja per sempre la coletilla de lo dels dolors ha estat només una excusa perquè savia que no podia guanyar... Ja, ja, ja. Ara ja tenim tema per a cinc o sis sopars, el provocador ha estat el primer en caure i els altres no ho oblidarem amb facilitat, per a desgràcia seua i jolgori nostre.
Edu és d'una altra pasta. Callant callant comença a córrer a burro barra. No té pla d'entrenament, i tampoc té ni idea de quants kilòmetres fa a les seues eixides ni a quina velocitat. Açò també és qüestió de rises. Quan ens juntem ens fa unes explicacions de les seues rutes que acostumen a desconcertar-nos. En un primer cálcul, li contem 5 ó 6 kilòmetres per a la cursa descrita, i ell diu: "Si home, això són per lo menos 12 ó 13 km...". D'ahí no l'anem a traure, serà un tema recurrent. Això sí, ell va a córrer TOTS el dies. Jo li dic que si apreta tant, acabarà fent-se mal. Ell contesta que JA li fa mal tot, però que si ha get la mili en Àfrica és capaç de suportar qualsevol cosa. Ja, ja, ja. Més rises. Durant estos mesos enviarà senyals contradictòries. Ens contarà coses com "ahir vaig fer 10 km en 35 minuts", o "despús ahir vaig anar a Xeraco i vaig tornar a la pata coixa". Ell mateixa diu, entre rises, que es tracta, textualment, de "no donar pistes als contrincants, de despistar tant som sia possible". Més rises. Estem traient-li partit a l'aposta, benaventurat siga el Raval. No sé si correrem o no, però riure'ns, sí que ens riurem.
Per la meua banda, la història per qui haja llegit el blog és més que coneguda. A principis d'octubre, després de l'època de lesions, no sóc capaç de completar ni 8 km, i això a no molt més de 6 per minut. Així i tot, pense, xe, haig de guanyar jo, també seria cas...
I a base de rises, reptes i explicacions desconcertants de l'Edu, arriba el dia D, dilluns 6 de desembre, festa de la Constitució i carrera del Raval per celebrar tant magnífic text que tots defenen malgrat que ningú se l'ha llegit.
Com l'any passat, correrem tota la família, cadascú en la seua categoria. En primer lloc Alba, després Clareta. Totes dues posen cara feliç en acabar (900 metres la primera, 100 metres Clareta, la xicoteta) quan els donen la seua samarreta de la cursa, i també les altres cosetes. Clareta, que és més interesada en les propietats materials que la seua germana, observa atentament tota la zona d'arribada per tal de que no se li quede res per arreplegar: Samarreta, però també una poma, dues taronges, aigua i una bossa amb unes quantes cosetes més. Després totes dues es queden amb els iaios, perque els papàs anem a participar en la cursa gran.
Així que arribada l'hora (11:30h) i després d'haver escalfat no tant com hagués volgut per allò d'arreplegar xiquetes a la meta i dur-les amb els "welos", que estan per allí també mirant la cursa, ens coloquem tots junts a la congregació humana que és la gent a l'hora de l'eixida. Ahí està Marian, la meua dona, i també Bea, Myriam i Mònica (la dona de Goyo el provocador, que ella sí que correrà). Però lo bo és que ahí està també Edu, excitat per la fita, sabedor de que la teoria diu que té poques possibilitats de ser el vencedor de l'aposta. Ens mirem amb rises i comencen els comentaris jocosos. Com que Edu es nou en açò de les curses, vaig a prendre-li una miqueta el pèl. "Xe, Edu, això que tens a l'espardenya és el xip?". "Sí"-diu ell. I li conteste: "Home, que ahí no es posa, te l'has de clavar dins del calçotet per a que faça contacte amb les part nobles i li done energia, si no no marcarà". Rises, encara que Edu no té clar si el que estic dient-li és veritat o mentida. "Xe, Edu, el dorsal es posa en el cul, per a que te'l vegen per darrere quan entres a la meta". Més rises. Edu es destapa. Diu que no sé de què em burle, que ell és un especialista, i que fins i tot s'ha comprat uns cordells especials per a les espardenyes, en forma d'espiral (diu ell) que aconsegueixen que disposes d'un nuc perfecte impossible de des-fer, una garantia més per la cursa...
Entre rialla i rialla ja han donat l'eixida. Convençut que ja no tornaré a vore a ningú fins que s'acabe la cursa, els dic "Au, ahí es quedeu". I tire cap avant. Som 1300 persones corrent, i com sempre en estes ocasions es fa difícil no xafar a ningú, i cal suar tinta també per evitar que et xafen.
Carrers estrets d'eixida que ens fan anar ben apretadets, i teòricament més espaiet. Completem el primer kilòmetre. No veig el lletrero, però el rellotge em pita i me'l mire: Primer km en 4:54, i això que al principi, entre tanta gent, no anava cara a l'aire. Bé està. Fem les primeres voltes per dins de Gandia, i en passar pel Prado el camí es fa novament estret i hi ha una aglomeració important de gent. Això ve bé per a alçar el peu una miqueta. Portem ja tres kilòmetres, el segon a 5:01 i el tercer a 5:00 redó.
Com a novetat, no massa graciosa, enguany ens tiren per baix del riu per aprofitar el nou espai vert que ens han montat a Gandia. En els anys que he viscut, he vist este espai en més d'una ocasió totalment ple d'aigua, de manera que no puc deixar de pensar mentres córrec per allí que quan vinga una riuada, i de mitja sol haver una cada sis o set anys, l'espai vert esdevindrà espai marró color fang, això si no es convertix en espai desolat de color fang si l'aigua s'emporta tots els arreglos que han fet per ací baix. En fi, el temp dirà.
El problema de baixar al riu és que després hem de tornar a pujar, i es fa pesadet. Completem el km. 4, en el meu cas en 4:57.
Ja pel carrer Major, pense que l'aigua ha d'estar a prop, i m'enfile a la boca la clàssica bosseta de Gel Isostar, que hui entra en perfectes condicions, sense embrutar-me les mans. A més, com a novetat, passe pel costat d'una paperera i la tire dins quan ja està buida. Civisme total, fins i tot corrent. És per este punt quan, segons m'he d'enterar després, que Edu, que està fent un esforç que només són capaços de suportar les persones que han fet la mili a Àfrica, em passa sibilinament sense dir ací estic jo i supose que amb un bon sonriure en vore que es posa davant.
Jo, que no sé res de que l'individu se m'ha posat per davant, agarre amb tranquilitat i serenitat la botelleta d'aigua que ens donen apenes tres-cents metres després. La gent es veu que beu poc i llança molt. El piso de terra està completament xop i cal anar amb cura per no pegar un esbiró i anar a terra. Faig com tots, apenes pegue dos glopets però rente la boca i ho tire a terra per contribuir a la xopera general i augmentar el perill d'esbaró per als que venen darrere.
Altra vegada per la pasarel·la, completem el kilòmetre 5, en el meu cas en 5:00 clavats. En este punt em criden, i veig que són les meues xiquetes i mon pare i ma mare, que estan a la punta del pont i m'animen. M'alegre de vore'ls, córrer al teu poble dona estes satisfaccions.
Tirem cap a la part final, el tram més lleig i més pesat de la cursa, quan anem fins al Leroy Merlin per després tornar. Este tram inclou els kilòmetres 6 i 7, per als quals marquen uns temps de 5:05 i 4:57.
Cinc-cents metres més i ahí està la tenda en qüestió. Ací anem a girar i tornar ja cara a Gandia, queden tres kilòmetres per a completar açò. I és en este punt on veig un fenòmen para-normal. Ahí davant hi ha una cosa roja parada que la gent ha d'esquivar mentres corre. Conforme m'arrime vaig distingint nous colors, i veig que això roig és blau per baix, i més encara, que té braços i cames. És un persona! Ja a dos metres, verifique que la bola roja és el cap de la persona, i que l'invidu en qüestió és el meu amic Edu que està tot emponnat lligant-se l'espandenya. De la pallisa que està pegant-se té el cap roig com l'infern. Em pregunte d'on ha eixit este, que suposadament anava per darrere! No és moment de dubtes, el prestigi i l'aposta corren perill, així que jo també haig de córrer més encara del que ja estic fent-ho. No li dic res (igual que ell tampoc m'ho ha dit a mi quan fa tres kilòmetres m'ha passat) i aprete les dents. Estic segur que m'ha detecta i deu estar matant-se per darrere per intentar agarrar-me. No vull girar-me, em concentre només en fugir, en tirar cap avant.
Complete el kilòmetre 8 en 4:57, i el kilòmetre 9 en 4:53. M'agradaria córrer més, però no estic tant fort com abans de l'estiu, este estiu tant fastigós que m'ho fa fet perdre tot i m'ha obligat a començar pràcticament des de zero.
Passem el pont de ferro, a l'igual que l'any passat en este punt no puc evitar témer que açò es vinga avall amb tants peuets xafant-lo al mateix temps. Com era d'esperar, el pont aguanta. La punta del pont coincidex amb l'institut on vaig fer el BUP i COU. Des d'allí fins la meta, en línia recta, hi ha uns set-cents metres. Per tant, alguna cosa no me quadra, la cursa és suposadament de 10,4 kilòmetres. Immediatament me n'adone del que passa. Maldició! Maldita zona verda del riu! Altra vegada cap a baix, tant a prop que estàvem ja del final del patiment! Amb resignació baixé, córrec vora a l'aigua i torne a pujar, allà prop del párking municipal. Em mire el rellotge, he fet el 10 en 5:04, pujar i baixar em mata, i més encara ara que ja estic tant cansat...
Queden 400 metres teòrics (la realitat demostrarà que són 550 metres, el que ha dit que la cursa és de 10,4 s'equivocava...). Tire la resta, que no és molta. Em desfonde cap a la meta, mentre pense per on pararà Màrio, que hui no m'ha avançat al darrer terç de cursa. Quan ja tinc la meta a tir de pedra, i fent un esforç que va més enllà del que és comprensible (i això que jo la mili la vaig fer a Granada, no Àfrica) faig un esprint final i passe a deu o dotze corredors per completar finalment l'odisea en un temps real de 52:34, a una mitja de 4:59.
Quan ja estic parat, mentre em lleve el xip i arreplegue beguda, veig a Edu que ha vingut 30 segons per darrere de mi, i am rises em diu: "Fair play, fair play! M'has vist parat i no m'has preguntat si volia alguna cosa!". "Xe, però re-cabrito! Si tu m'has avançat callat com una zorra!" Rises finals. Ha estat bé, quatre mesos de caxondeo rematats amb un bon esforç compartit i gaudit. Reptarem a Edu a fer la Mitja de Santa Pola...
