Ni Bellreguard ni res de res

Acabat el Circuit, arriba el moment de prendre decissions vitals sobre la continuitat corredora.

Com ja sabrà qui haja llegit el blog, d'una banda tinc un problema més o menys seriós amb el peu. Després d'un giró de peu, fa tres setmanes que tinc el turmell amb dolor, que augmenta cada vegada que vaig a córrer. D'altra banda, no vull parar de córrer, i tinc (tenia) il·lusió per fer la cursa de Bellreguard, i també intenció d'anar a Xeresa a patir calor i suar i perjurar com sempre per la paelleta xeresana entre muntanyes.



Tanmateix, els fets són els que manen. Dimarts passat, superat ja el trauma post-cassola de Benissa, i traent profit de que una vegada més el temps desbaratat estava regalant-me una vesprada de frescor on se suposa que hauria d'haver calina sofocant, vaig eixir content al carrer per fer unes camallades reconfortants.

En eixir, el turmell va prendre contacte amb mi a través de les fibres nervioses, i va presentar una queixa formal al cervell, que va documentar dient que estava lesionat i que qué feia el boig de l'amo del cos que no descansava i el deixava resposar i sanar. Com a prova de la lesió, va soltar unes quantes punxades que vaig haver de soportar amb més força a l'inici de la cursa, i ja més amortiguades una vegada la zona va estar calenta. Vaig fer cas omís del turmell i del cervell i me'n vaig anar on sempre, a la platja, a trote ligero i amb cara feliç. Em vaig creuar amb uns i altres, i vaig coincidir amb més d'una samarreta de les que ens van donar dissabte passat a Benissa. "Xe, tu també vas estar patint per Benissa?"-pensava mentre mirava de reüll als portadors de la samarreta, que al mateix temps feien el mateix amb mi i supose que pensaven alguna cosa pareguda... En tornar a casa, després de 13 km., vaig tindre ocasió de comprobar que el turmell estava cabrejat de mal que estic tratant-lo, i per demostrar-ho va a anar soltant-me dolorets per ací i per allà, per a que el tinguera present.

Dimecres vam anar on tot el món, a botar fogueres i banyar-nos els peus al mar. Ho vam passar francament bé amb amics, dones i xiquets, i vaig tindre ocasió de regar la sang amb unes quantes cervecetes que de ben segur em donaran força per a futurs esdeveniments esportius. Però "hete tu" que en botar la foguera el peu em va tornar a recordar que no anara fent bobades, i esta vegada sí, ja va enviar un burofax virtual al cervell, amenaçant amb mesures legals entre les quals s'inclou la vaga si no el deixava definitivament descansar... Vaig anar a casa preocupat amb este tema, però feliç de la vetllada i empudegat de fum (per sort, este problema el vaig poder solucionar fàcilment amb una bona dutxa abans d'anar al sobre).



Acobardit com estava per la natura que estava agarrant la meua relación amb el turmell, dijous no vaig eixir a córrer, un dia de descans que de ben segur que la dita part del cos va agarrar amb alegria i agraïment.

En època d'entrada d'estiu, final de col·legi i final d'activitats extra-colegials, a una cosa segueix l'altra, i divendres vam tindre festival de ballet amb les xiquetes, l'hora del qual coincidia amb la meua hora habitual d'anar a córrer (21:00h). Les xiquetes van ballar, ens van fer disfrutar i també riure una miqueta, i per seguir la festa anàrem després a sopar amb altres pares i xiquets per continuar rient i regant el cos amb productes alcohòlics que no sé en quina mesura podríem dir que són substituts de l'entrenament que no havia fet al dia.

La dansa de festes i celebracions encara havia de tindre el seu remat final dissabte, en un doble esdeveniment repartit al llarg de la jornada: Per començar, dinar amb els sogres, que estan aconseguint el que la joventut de hui en dia pareix incapaç de fer: Romandre junts per tota una vida. La fita en esta ocasió era per celebrar els 40 anys de casats. Novament rialles i festa, rematades de forma espectacular per la nit en el segon esdeveniment lúdic del dia: Un soparot amb amics i xiquets al Poliesportiu de Benirredrà, amb degustació de xulles i llengonices ameniçades amb cervessa primer i amb altres productes no recomables per a menors de 18 anys i dels que quan els anuncien acompanyen amb una advertencia: "Consuma con moderación".

Arribat a casa doncs dissabte per la nit, i a poques hores de l'esdeveniment esportiu de Bellreguard (diumenge a les 10:00h), no tinc més remei que fer recompte i balanç de la situació: El turmell amenaça amb donar-se definitivament de baixa si no el deixe reposar una miqueta, no he corregut res des de dimarts (encara que sí que he fet uns quants bots dimecres, per la sorra i pel mar) i m'he dedicat al llarg de la setmana a participar en activitats lúdico-festives que lluny d'ajudar-me a tindre un bon rendiment esportiu, han aconseguit amodorrar-me i fer-me sentir pesat. Haig de prendre una decissió: Vaig a Bellreguard? Decidisc que no vull decidir-ho (visca l'esperit decissiu) i que deixaré que siga el meu cos qui mane, de manera que em gite a dormir i espere que siga el meu subconscient qui actúe con a regulador. Dorm con un xiquet, somnie amb festes i alegries i finalment, després d'una nit reparadora, obric el ulls. A casa tots dormen encara, jo em mire el rellotge: 10:30h, fa ja mitja hora que la gent està trotant per Bellreguard, pareix que el meu cos finalment ha pres una decissió sàbia i m'ha fet descansar.



A hores d'ara és ja dimarts, ha passat tota una setmana des de la meua darrera eixida corredora i el turmell segueix amb el seu doloret sord, que s'accentúa quan force una miqueta. Estic encara pressionat per la possibilitat de què açò vaja a pijor, però tinc ja ganes d'alliberar energies i tinc intenció de reprendre l'activitat esportiva esta nit. Tinc intenció també d'anar dissabte a Xeresa, encara que siga per arribar l´últim després d'una cursa penosa i calorosa.

De tota manera, el temps dirà... Vorem com queda la cosa, si córrec hui o no i si vaig o no a patir a Xeresa... Ja tindrem ocasió de contar-ho.

La cassola benissenca

El Circuit de la Marina Alta toca a la seua fi. Ja tenim un any més, i com m'agrada dir, un any menys...

Una vegada més, el Circuit es remata en Benissa, cursa temuda per traçat i per meteorologia. El poblet en qüestió, si per una cosa es caracteritza, és per desconéixer el significat de la paraula "pla". I és que no els cal utilitzar el vocable per res, donat que no hi ha un sol lloc que responga a eixa característica. Si alguna cosa segur que tenen clara, és el significat del terme "empinat", i també de l'altre relacionat i que és "més empinat encara".



Posat a buscar analogies, podem pensar en esta cursa en termes alfabètics. Concretament, estaríem parlant de la vint-i-unena lletra de l'abecedari (lletra "U"). I és que no he vist cursa que es parega més en traçat a esta lletra, encara que si hem de ser estrictes hauríem de dir que lleugerament modificada per afegir-li dificultat inicial (no es comença de baixada, sino amb un aperitiu trenca-cames i trenca-morals pujant i baixant com bojos per dins del poble). També hi ha una analogia molt bona en termes d'utensilis de cuina, i podríem dir que la cursa de Benissa és una perfecta cassola, tant per forma com per calentor (encara que si hem de parlar de calentor, no puc evitar que em vinga de seguida al cap la cursa de Xeresa, de la qual ja tindrem ocasió de parlar en breu). I és que el traçat és una cassola vista transversalment (comencem pel borde, baixem cap al fons de la cassola i després pugem per l'altre borde), i quan estàs dins tens un calor que t'ofegues... Ja per últim, i en termes cinematogràfics, em permetreu que li pose títol a la cursa i li diga "El Valle Maldito", no ja per l'argument sino simplement per lo de "valle" i per lo de "maldito".

En fi, feta aquesta introducció per situar-nos, revissem com es presenta la cosa enguany: Arribat el moment de l'esdeveniment, tinc el peu malalt (un giró de peu de fa un parell de setmanes que en lloc de millorar pareix que va empitjorant amb les curses que vaig fent i que supose que finalment em durà a un període d'inactivitat per tal de poder curar-lo) i estic recent curat d'un constitat barrejat amb alèrgia que m'ha fet baixar significativament el meu nivell de rendiment esportiu.

Tanmateix, un raig d'esperança m'enlluerna de cara a la fita: En primer lloc, el miracle d'Ondara, descrit en una altra entrada d'este blog. D'altra banda, i cosa molt bona, l'escalfament global, que ha tornat el temps boig, ha aconseguit que la darrera setmana haja semblat més un període de tardor que d'entrada d'estiu: Ha fet un temps fresquet ameniçat amb pluges diverses. El dimarts vaig eixir a córrer amb temps gelat i pluja amenaçant, dos factors fantàstics per mi. Com sempre en estos casos, vaig córrer millor, i també com ja pareix una tradició, la pluja em va agarrar quan més lluny estava de casa i em va fer xop de dalt a baix per completar els 13 km del dia. Dijous vaig tornar a eixir per fer 10 km, sense pluja encara que també amb frescoreta.

Divendres cau una aiguada impressionant, i dissabte (dia D) quan m'alce està núvol i amb pluja amenaçant. Tant és així que de nou a deu plou de manera intermitent (amb estones de sol pel mig), i a l'hora de dinar està plovent amb alegria i tenim un dia tardorenc. Pareix que tindré bon clima per córrer la cursa i que hui no semblarà tant una cassola...

Per a desgràcia meua, a mesura que s'acosten les 19:00h, hora de córrer, el sol va agarrant força al cel. A les 18:30h no queda ni un núvol, i malauradament quan deu minuts després arribe a Benissa ja fa una calor que talva. Se m'encull l'esperit i maleisc interiorment per la mala pata meteorològica.

Escalfe pel poble durant deu minuts, i més que escalfar el que faig és cremar-me, física i psicològicament. No trobe un sol lloc pla on escalfar i ja d'entrada estic trotant per rampes, si se'm permet l'expressió i amb perdó, "asqueroses".

Vaig al lloc d'eixida, i mentre espere que comence la cursa, em pega el sol a la cara duent-me a una contradicció: No tinc ganes de començar a córrer perquè sé el patiment que m'espera, però tinc ganes ja d'eixir d'ahí ja corrent i podem camuflar-me, encara que siga temporalment, d'este solet...

Eixim per fi. Qué bonico. Cap a dalt. Cinc-cents metres de pujada només començar que no són més que un aperitiu de la moguda posterior.



Fets el cinc-metres, girem 180 graus i per carrers paral·lels baixem tot el que havíem pujat, i encara més. Quan estem baix, altra vegada gir de 180 graus i vinga, altra vegada cap amunt. Tornem a passar per meta, sempre cara amunt, tornem a fer altra vegada els 500 metres de pujada que ja havíem fet només començar, i ara en lloc de girar cara avall, seguim pujant cap amunt. Redéu, quina manera de patir, i encara no portem ni tres kilómetres. Si fins i tot sembla que en lloc d'anar cap a davant, vaja de costat!



Quan es cumplix el kilòmetre tres ja estem fora del poble, hem alcançat el punt àlgid d'estos primers trenca-cames i ens disposem a enfonsar-nos en la cassola, el valle maldito, la maleida lletra U. És moment de fer recompte del primer terç de cursa. Mire el rellotge, que per ara encara no m'ha fallat, i trac estadístiques: Primer kilòmetre a 5:11, segon kilòmetre a 4:42, tercer kilòmetre a 5:00 justet. Massa fort, estic patint i el que em queda no és jauja, és la cassoleta.

En eixir del poble el sol ja està cascant-nos amb tota la seua força, més que calfar, crema, el mire de reull i suplique l'arribada d'un núbol impossible que el tape, donat que ni arbres, ni parets, ni històries, no hi ha res que done ni la més mínima sombra, estem fent la baixada de la vall cap a l'autopista que està baix, kilòmetre i mig de baixada aproximadament, que seria bona si no fos perque després cal pujar-ho tot altra vegada. Damunt, com que tinc el peu malament haig d'anar amb molta cura i no en trac profit.

Arribe al fons de la Vall i córrec en paral·lel a l'autopista per un tres-cents metres. Com mana la tradició i la cultura popular no escrita però sembla que per tots coneguda, el cotxes que passen per l'autopista ens piten, la qual cosa em fa pensar en lo bé que van dins del seus cotxes, amb el seu aire condicionat.

Encara que els darrers dos kilòmetres han estat de baixada, no estic per a res bé i tinc ganes de què açò acabe el més aviat possible. Estic contenint-me molt, sé el que ens espera al final i encara pel mig. Quin fàstic de cursa, quin traçat i quina calor! Al passar pel cinc ja estem de pujada altra vegada, per l'altre costat de la Vall, ja travessada l'autopista per un tunelet on m'haig d'agaxar per no pegar-me al cap. Faig nou recompte de situació: Kilòmetre 4 a 4:57, kilòmetre 5 a 5:20, aquest darrer en bona part de pujada.

Ja m'he pres el Gel, que hui no sembla fer-me cap efecte, i en coronar l'altra part de la cassola (punt més allunyat de meta, en alt però justet a l'altre costat de la Vall) em donen aigua. Bec quasi tota la botella i el poquet que queda me'l tire pel cap. Fem un kilòmetre de baixada fins a l'autopista, altra vegada baix de la cassola, i mire el rellotge: kilòmetre 6 a 4:56, kilòmetre 7 a 5:14.

Trenca-cames espectacular, queda la traca final. Ara des de l'autopista hem de tornar al poble, és a dir, pujar cap a una punta de la U, ara per fi ja per darrera vegada. El remat és realment un punyal per assestar l'estoc definitiu als cadàvers esportius. Dins de l'últim kilòmetre hi ha una pujada d'uns sis-cents metres, tres-cents dels quals (els primers) són insofribles, i els altres tres-cents, simplement indecents d'empinats que estan. Així que faig el km. huit amb molta por, en pendent constant cap amunt, i el complete en 5:11, segons m'informa el meu rellotge. Anem allà, kilòmetre final.

Arribe a les rampes, el cap calent del sol, la samarreta xopa de suor, les cames carregades, el turmell recordant-me amb seu doloret de manera constant el giró de peu que vaig pegar l'altre dia. Primeres estribacions de la super-rampa. Velocitat de cargol, ganes d'acabar. Empinanament final, tres-cents metres indecents. Mire cap a dalt. La rampa està plagada de gent que en lloc de córrer camina. Jo aguante. El que va davant de mi també s'apara. Jo, que estic sofrint, pense: "Per a qué?" I m'apare també... Camine cent metres, m'agarre de nou. Complete la rampa, fem una baixada, passem pel lletrero del km. nou. Temps per al kilòmetre: Una kk, 6:05, encara que també no sé de qué em queixe, m'he parat...

Ja només queden dos-cents metres (oficialment cent, però jo crec que hi han més). Hui no estic per fer esprints finals. Conforme puc, travesse la ratlla de meta.



Si l'any que ve fa esta calor, jo no córrec esta cursa...

El miracle d'Ondara

La setmana passada havia d'haver fet la cursa de Jesús Pobre. Per qui no la conega, es tracta d'un trenca-cames que et fa patir des del mateix moment de l'eixida. El particular traçat, unit a la caloreta que sol fer per l'època, la convertix, per a mi, en la pitjor del Circuit, juntament amb la de Teulada.

Per a preparar tant maleïda fita, vaig fer un parell d'eixides dimarts i dijous, totes dues penoses. En la del dimarts, només eixir de casa ja vaig vore que la temperatura anava a fer-me la punyeta. Ofegat des del primer metre, per a remat quan anava pel carril bici cara al Grau vaig pegar un grandiós giró de peu que em va fer vore les estreles. I és que per culpa d'unes obres que estaven fent vaig xafar allà on el pis no era pla. Vaig seguir corrent, però en arribar a casa, quan es va gelar el peu, vaig poder comprobar que alguna cosa m'havia fet, de manera que vaig dormir poc del dolor de turmell que tenia. Tanmateix, dijous vaig tornar a eixir, però eixe dia ja començava a notar una sensació general de malestar que vaig atribuir en primer terme al omnipresent calor. Amb el peu mal i cansanci generalitzat, així i tot vaig decidir que dissabte havia de córrer, així de cabut sóc jo... Però arribat el dia i hora de l'esdeveniment esportiu, estava tombat al sofà de casa amb calentura i un bon refredat, així que finalment no vaig anar a la cursa.

El refredat i mal de peu van persistir amb fortalessa fins dimarts passat. Ahí estava el límit: Havia de tornar a córrer ja si no volia perdre definitivament qualsevol resta d'entrenament que em quedara per dins i haver de començar altra vegada des de zero. Però les malalties i períodes d'inactivitat no perdonen: Vaig anar cansat des del primer pas, vaig patir per fer 10 km i vaig tornar a casa conforme vaig poder, convençut que dissabte, a Ondara, si acabava la cursa ja faria prou, tan malament ho veia. Dijous vaig fer una altra eixideta, i eixe dia ja em vaig trobar millor, encara que amb un mal de peu remanent que comence a pensar que té mala solució i fent només uns pocs km., donat que només faltaven dos dies per a Ondara.

Així que ahí em tens, dissabte, amb la moral per terra, la por al cos i el peu al cap, amb desànim per enfrontar-me definitivament al traçat ondarenc, pla en bona part però condimentat amb un parell de costeretes, una de les quals no mereix aquest adjectiu sinò més bé el de port de primera categoria.

He pensat que hui me'n vaig en moto. Així que arribades les cinc, em comiade com cal i tire cap a Dénia. Faré una parada a l'apartament per posar el termo, i després cap allà. Esta vegada sí, no tinc cap dubte d'on està Ondara ni de com arribar-hi, no com el dia de Pedreguer...

L'avantatge d'anar en moto és que tens una preocupació menys: Buscar lloc per aparcar. La moto la pots deixar al primer forat que trobes, i això és el que faig. Parar pràcticament al costat del lloc d'eixida de la cursa. Baixe tranquilament, deixe les coses al forat que hi ha baix del seient, i em lligue la clau al cordell de les malles de córrer. M'unisc a la riudada humana que escalfa trotant amunt i avall pel poble, mentre escrute el cel i me n'alegre en vore uns núbols que afortunadament estan tapant el sol i ajudant a que el dia no siga tant calurós com tot feia preveure...

Hora d'eixida, marabunta humana. Com que portem el xip, l'animador sap quanta gent participa a mesura que una vegada donada l'eixida anem travessant la ratlla de començament. Més o menys quan passe jo sent la seua veu dient "...i ja portem 800 corredors", i quan estic uns metres més enllà, ja n'han passat 200 més i sent com diu que hui correm més d'un miler de persones. Faig els meus comptes mentals, tenint en compte que sempre quede per la meitat, en un dia normal hui hauria d'arribar el 550 més o menys, però tenint en compte que estic fatal entre poc entrenament, constipats i peus, pense que espere almenys no quedar l'últim...

Embotit en estos pensaments ja hem fet el primer kilòmetre. Resulta que l'inesperada frescor m'ha vingut bé, i el faig en 4:50. I això, tenint em compte que els primers dos-cents metres el que feia era més intentar no xafar a ningú que córrer, està molt bé. No vull fer-me falses il·lusions, estic mig malalt i açò no pot acabar bé.

Seguim corrent, per completar el primer minicircuit per tornar a passar per meta després d'haver fet quatre tombs pel poble. Portem ja uns 3 kilòmetres, i en tots ells he baixat de cinc. Els miracles existeixen? A hores d'ara hauria d'estar l'últim de la cursa, amb el peu com una bota i el nas tapat, però estic aguantant el tipo molt bé. No fa sol, regal del cel, i això està ajudant-me. Salude al fotògraf amb il·lusió!



Eixim definitivament d'Ondara per enfilar el camí que va cap a Els Poblets, que tantes vegades he fet l'estiu passat en moto o cotxe, en sentit contrari, per anar a comprar a Mercadona. Me'l conec, i amb la sombreta que ens dónen els núbols i la seguretat de qui sap per on xafa, continue rondant rapidet, el peu re-sentit però fent bé la seua funció. Allà al fons veig el punt on girem a la dreta i ens clavem per caminals, mire el rellotge i veig que encara estic per baix de cinc. Molt bé.

Ja en el caminal, prepare el cos i la ment pel que m'espera. El cos prenent-me la bosseta de Gel que ha esdevingut ja companya inseparable a les curses en què participe, la ment repassant amb la imaginació el traçat immediat, el pitjor d'esta cursa: Primer travessar un bosquet per camí no asfaltat i lleugerament de pujada. Després desaparició d'arbres i continuació per camí de pedres, ara pla. I remat amb la "pujada de les pujades", una costera inhumana que remata en un torreó que faria nosequi en nosequina època, això sí, de ben segur inspirat en l'altitud del lloc...

Mentre travesse el recorregut que prèviament he repassat amb la ment, vaig cercant l'aigua. El gel m'ha deixat, per no variar, la boca empastrada, i per sí variar, hui també les mans. Però l'aigua es fa d'esperar: Bosc empinat, caminal pla... Tota l'estona pensant en la boca i en el peu, ja posant-me nerviós perquè estem al sis i l'aigua no arriba...

Finalment, s'ajunta tot: Justet on comença la pujada cap al cel, ens donen la botelleta d'aigua. Mal lloc, perquè el fet de beure acostuma a trencar-me el ritme. Això per no parlar d'haver de pujar esta paret amb el pes de la botelleta... Total, que bec uns glops amb les primeres estribacions i em quede clavat, el peu es desperta i em fa mal, el cos se'm resentix i comence a patir. Em tire l'aigua pel cap en un intent de fugir del patiment. Em mire el rellotge i no puc creure el que veig: Estic rodant a 3:15 el km, com en la vida... I es que es veu que s'ha banyat el sensor de velocitat, i ja tenim el rellotge com sempre, falsejant-me les dades...

Puge com puc fins al castellet dels collons (amb perdó). Pel camí una xicota estan banyant amb una manguera a aquell que li ho demana. "Tira'm aigua!"- li dic amb un resquill de veu, i m'enfoca el xorro. Qué bo, però que curt! Una vegada dalt en lloc de llançar-me, intente recuperar una miqueta l'alé. En eixes em criden per darrere, i veig passar el meu amic Màrio com una bala... Qui puguera seguir-lo...

Em queden 3 kilòmetres, faig un esforç mentre tire cap al poble; a punt d'entrar dins, trenquem cap a la dreta i ens allunyem per finalment fer mitja volta i enfilar el darrer kilòmetre i mig. Estic rondant a cinc, diu el rellotge, però no em fie un pèl de l'artefacte després de la demostració que m'ha fet a la pujada. Passem per una espècie de corredor amb xorros d'aigua, que s'agraïxen però novament resulten escasos. Cinc-cents metres, ja està quasi. Quan finalment veig el lletrero final, faig l'esprint que acostume, traent velocitat d'on pensava que només quedava misèria, i avance catorze o quinze corredors que em miren amb cara d'incredulitat.



El miracle s'ha produït: Quan no donava un duro per aquesta cursa, he aconseguit completar-la en 46:53 reals (47:32 oficials), a una mitja de 4:55 el kilòmetre. Més espaiet que l'any passat, però tenint en compte totes les desgràcies físiques que m'han apercaçat les dues darreres setmanes, un gran èxit!

Ja només queda Benissa. El Circuit, un any més, toca a la seua fi. Segur que el meu peu i el turmell que sempre l'ha acompanyat ho agraïxen...