Santa Pola 2011: MPM

Comencem l'entrada explicant el títol. Més d'un en llegir-lo deu haver fet mitja sonriseta torta i enrevesada i pensat: Je, je, el pavo este s'ha enganyat, i quan volia posar MMP (de Millor Marca Personal), s'ha fet un lio penós i patètic i ha clavat un lamentable MPM. Doncs espereu, perquè qui riu darrere riu millor... El que posa és correcte, tenia tota la intenció de posar les lletres en eixe ordre, i no he volgut introduir allí mateix el significat en clar perquè ja em pareixia massa fort i de poc gust; però ací dins del text, una miqueta més amagadet, al refugi de la voràgin de lletres que puguen camuflar la meua de vegades curta educació, ho diré amb totes les paraules i sense res que amagar: El títol és "Santa Pola, Molt de Puta Mare". Ahí queda la cosa, qui no s'haja espantat pot seguir llegint, i qui sí, li demane perdó, però d'on no hi ha no se trau i la meua pobra persona i el meu prim esperit no donen més de sí...

Per als que heu decidit seguir llegint, us diré que dues vegades que he anat, dues vegades que he gaudit. I és que la Mitja Marató de Santa Pola és l'art de convertir una tirada llarga a bon ritme en una cursa fàcil, la gràcia de transformar un suposat patiment en un cúmul de bones sensacions, l'alegria de pasar-ho bé i fer esport en un ambient immillorable, el miracle de la transformació de l'esforç en glòria, l'escriptura de poesia sobre el papir de l'asfalt al son de milers de cames que traversen els mateixos indrets en acompasada armonia, i al remat, la cursa definitiva que voldria córrer tots els dies de l'any. Ahí queda eso, tota una declaració d'amor pregnada de nyonyeria per a un event esportiu...

Enguany, com ja havia insinuat a altres entrades del blog, he preparat esta Mitja fent una còpia del "no pla d'entrenament" que ja vaig estrenar l'any passat: Eixir a córrer sense ordre ni concert, a gaudir sense imposicions, seguir sensacions i fer les tirades que cada dia em vinguesen de gana. Amb este comportament "sobre la marxa", tanmateix, he entrenat de manera regular a base de distàncies llargues a ritme mig i m'ho he passat bé alhora que he posat el cos a to per a poder completar la Mitja de manera satisfactòria.

A mesura que s'acosta el dia de la fita, vaig pensant que el millor és passar el cap de setmana a Dénia. Santa Pola està lluny de Gandia, de tal manera que si puc estalviar 30 km de viatge, i de paso guanyar 20 minutets de son, serà perfecte. Així que em sona el despertador a les 6:30 d'un gelat diumenge 23 de gener a l'apartament, amb només cinc hores de son al pap, en principi suficients per a mi, que cada dia m'estic acostumant a dormir menys, fins que arribarà un moment si seguisc per la mateixa senda que no caldrà ni gitar-me.

La primera sensació del dia no pot ser pitjor ni més roïn. Del llit vaig directe al sofà. M'he despertat amb agonia, i durant un quart d'hora raone amb mi mateix en un doble i mig-oníric debat: Per un costat, si vomitar o no, per un altre costat, si anar a Santa Pola o directe al metge. Finalment, el cos s'arregla ell solet (quanta saviessa atresora la natura), i després d'estos quinze minuts d'incertessa, tot sembla tornar al puesto i la màquina recupera un funcionament que s'acosta a la normalitat. Vaig a la cuïna per preparar i engolir el de sempre, un parell de torrades de pa amb melmelada de maduixa espentats caps a dins pels habituals glops de Coca-Cola, i rematat tot finalment amb un cafenet ben bo i calentet. Em tire damunt la roba corredora, i enfile cap al cotxe després de revisar per darrera vegada que ho porte tot: Els sobrets de Gel Isostar, el pulsòmetre amb la cinta del pit (alguna vegada m'he posat el rellotge i he oblidat la cinta), un plàtan i un pot de Red Bull (que reservaré per a moments abans de començar a córrer com ja vaig fer l'any passat amb bon resultat) i altres cosetes que ahir abans de dormir em vaig preparar en ordenada disposició.

El camí cap a Santa Pola és un ball de gelors i temps glaciar. Quan passe per Ondara el termòmetre del cotxe em marca dos baix zero. Pense que xe, a mi m'agrada córrer amb fred, però potser el clima de hui és potser una miqueta extrem... Pel camí voré el termòtetre pujar i baixar sense parar, i quan finalment faig l'entrada a la destinació final, s'ha capficat en un 5 redó que sembla serà la temperatura amb la qual anem a fer la cursa.

A l'igual que l'any passat, el ser matiner m'ajuda a poder aparcar amb molta facilitat. Em tape ben tapat amb un xandall que també he dut i me'n vaig a pel dorsal. Collons, quin fred que fa! Comence a no notar les mans mentre recórrec el kilòmetre que separa el cotxe del lloc d'eixida, i em planteje si hauria de córrer amb mànyiga llarga, cosa que finalment (i afortunadament) no faré. Entre tremolons i raonaments em plante al lloc d'arreplegada, retire el dorsal i la samarreta (que enguany és molt xula) i torne en gelada caminada cap al cotxe, per deixar trastos i fer temps.

No tinc cap problema per trobar-lo (en l'anterior ocasió vaig haver de pegar unes voltetes pel poble per localitzar el vehicle), i el destí vestit de casualitat fa la seua aparició en este dia glaciar: Si fa un any vaig haver de vindre sol perquè l'¿amic? que havia de vindre amb mi a última hora va decidir "esborrar-se", enguany i sense haver quedat me'l trobe justament al costat del meu cotxe, on ell també ha aparcat i està canviant-se la roba. Un any sense vore'l, i me'l trobe precissament al lloc on havia d'haver estat 365 dies abans!. En fi, la qüestió és que fem les salutacions de rigor, em posa quatre excuses mal-pensades i ja descafeinades després de tot un any, i m'apreta per a que em canvie despresa i ens n'anem junts a fer-nos un cafenet fins l'hora de començar a córrer.

Xarrem en cordial ambient, i quan falten quinze minuts per a l'hora de l'eixida paga ell, clar. Tirem trotant cap a l'eixida, que està a 1 kilometret més o menys, i és a eixe moment que em ve un enlluernament al cap que em fa mirar-me cap als peus: "EL XIP!!", cride nerviós. Amb les preses he oblidat posar-me'l. Pegue mitja volta, deixe de trotar i comence a esprintar com un llam cap al cotxe. Ja no sé si tindré temps d'arribar a l'eixida. Vaig al cotxe, me'l pose, i esprinte cap a la meta, en un escalfament disfressat de sèries (1x300 + parada al cotxe + 1x1000) que em fa suar malgrat la congelada rasca que regna per doquier.

He arribat, em pose amb tots, i tinc temps per escoltar encara durant dos o tres minuts a un speaker pesat lligat a uns altaveus que estan a tant gran volum que fan que s'entenga poca cosa de tant distorsionada que ix la veu. El que sí distinguisc és que el parlament està fet en un castellà tancat d'algú que més que de Santa Pola semblaria per l'accent ser de Múrcia capital. El speaker li dóna el micròfon a l'alcalde, que sembla serà l'encarregat de donar l'eixida, que déu ser d'un poblet al costat del del speaker, perquè té un accent similar... Igualment m'he equivocat i me n'he anat a Lorca a córrer, serà això?



Comencem! Enguany m'he posat més per davant que l'any passat, de manera que quan passe per la línia d'eixida "només" portem 1 minut i 20 segons de cursa. Comence a trotar, recordant-me a mi mateix la màxima que vaig agarrar furtada d'uns altres corredors a la Mitja de l'any passat: "Primeros siete para calentar, segundos siete para apretar un poco, y terceros siete para sacar fuera todo el fruto de tu entrenamiento". Així que intente no apretar massa, i complete el primer km en 5:32... que per a mi és un ritme massa fort d'entrada, però tire endavant. La marabunta m'arrossega, som més de 8000 persones corrent i es veuen caps i cames per tots els llocs allà on mires. Arribem a la pancarta del segon kilòmetre. Curiosament, el pulsòmetre em pita uns 10 metres abans d'arribar-hi. El temps per al segon, 5:16. Estic anant-me'n de mare, el segon kilòmetre hauria d'haver estat en un temps superior als 5:30, però em trobe bé. He d'intentar frenar, sino acabaré rebentant i patint. En estes estic quan ja tinc ací la pancarta del tercer km, i el rellotge que em pita 20 metres abans... Ay mare, que el rellotge comença a regalar-me 10 metres i pico per km... En qualsevol cas, el tercer el faig en 5:21. He alçat el peu, però no lo suficient. Vorem en què queda la cosa.

Estem pegant voltes per carrers interiors del poble, rodejats de vivendes per tots el costats i també de gent que anima. Córrec distret basant-me en sensacions i sense mirar el rellotge. Total, que faig el km. 4 en 5:18, altra vegada massa fort, que encara ne queden 17!!!

Tornem a passar per la zona de meta, per anar a buscar un braç de mar que hem de fer i des-fer. Hui és el dia de les casualitats, dels fets impossibles. Ara vaig i veig entre la marabunta de gent que anima als meus veïns de Gandia, els que viuen baix de ma casa! Qué coses, entre açò i lo del meu ¿amic? sembla que ja tot és possible. Complete el km. 5, ara he fet 5:22. Ens donen aigua. És curiós, està fresca com si fos de la nevera... però és que clar, la temperatura ambient és possiblement més gelada que la que puga haver dins d'una nevera. Malgrat el fred, s'agraïx l'aigua fresqueta. Faig quatre glops i tres glopejades, i amb la resta practique el llançament de pes i faig arribar la botella ben lluny, per damunt de la gent que mira, a un descampat, on no moleste ningú.

Les sensacions que estic tenint són molt bones, estic gaudint de la cursa, corrent a bon ritme (per ser jo) i malgrat això sentint-me en tot moment fort i ple d'energia per continuar endavant. Entre glopejar i pensar que em trobe bé he fet un parell de kilòmetres més. El 6 i el 7, per als quals marque 5:16 i 5:18.A tot això, en qualsevol cas, cal afegir el factor corrector del meu rellotge, que està regalant-me com deia uns quants metres per kilòmetre. Per tant, caldria sumar uns segonets a eixo temps per ser exactes...

Anem ja per vora mar, en una llarga recta de tres kilòmetres, que primer per asfalt i després per un passeig lleugerament empinadet es remataran en una curva tancada per des-fer el camí fet ara per una part interior. Arriba el moment de recuperar forces, d'ingerir hidrats de carbó o lo que collons tinga el Gel Isostar que suposadament ajuda a recuperar durant la cursa. Obric la primera de les dues bossetes que durant tota l'estona porte a la mà, i la trague satisfet conscient de què estic portant un pla de cursa encertat i que açò encara em farà millorar.

En canviar de l'asfalt al passeig, hi ha un moment en que resulta fàcil desviar-se a la sorra de la platja. Al meu pas tres o quatre corredors s'unixen a un grup de set o huit que ja estan allí pixant. Dubte per uns segons si seguir jo també eixa senda, més com a mesura de prevenció que com necessitat real, pero decidisc que no, em faria trencar el ritme i en realitat no ho necessite. Complete el passeig i arribe a la corva tancada. Temps per a estos kilòmetres, 5:13 per al 8, 5:09 per al 9, i ja amb més trellat, 5:19 per al 10.

Després de la corva, toca fer el lògic lleuger descens després de l'anterior lleuger ascens. Això és bo, perquè ajuda a rebaixar polsacions, o almenys a que no pugen més. Tire cap allà content, perquè ja hem superat la meitat de la cursa i la cosa va "viento en popa". És moment d'arreplegar altra botelleta fresca d'aigua i remullar novament la gola. Esta vegada tira la botella dins d'un contenidor que em trobe al meu pas. Qué content vaig, estic aguantant com un jabato, duc un bot ritme i el cos no es resentix, i em distrac mirant el mar, escoltant els crits d'ànim de la gent i també algun que altre grupet que ens toca música en directe mentres passem per allí. Faig tres kilòmetres més per ja re-incorporarme al nucli urbà on anem a rematar la faena. En resum, km. 11 a 5:15, km. 5:16 a XX i km. 13 a 5:01.

És moment de buidar les mans, és a dir, de consumir l'altra bosseta de Gel Isostar. Hui no em resulta empalagós ni molest com en altres ocasions, segurament perquè la gelor omnipresent fa que tot em semble millor. Ens donen una esponjeta banyada per rentar cara i coll i de paso refrescar, encara que òbviamente açò no és que siga precissament necessari. Se me gela la mà amb la qual la prenc, la restregue per la cara i la deixe caure a terra. Fem els kilòmetres 14 i 15 per carrers del poble atestats de gent, jo marque uns temps de 5:02 i 5:01 respectivament, fa tras tres kilòmetres que estic apretant i pel que es veu mantenint un ritme bo i constant.

El remat final per nucli urbà és pot ser la part més lleja (si és que ho és alguna) de la prova. Després de passar per un carrer pròxim al lloc on està la meta, hem de fer una llarga tirada en línia pràcticament recta i monòtona cap a les Salines, arribar fins a una montanya blanca de sal, pegar mitja volta i des-fer tot per tornar a meta. En esta zona rebem novament aigua, que bec amb moderació i pense que estic ja pròxim a la conclussió de la fita, la part on segons la teoria cal "tirar el resto", o com diria una persona prima d'esperit com jo, "rebentar com una cigala". Així que allà vaig, ja a tope (per ser jo), encara que com que enguany he començat ¿massa? fort, anar a tope en este cas no em supose anar molt de depresa, sino més bé en este cas intentar mantindre el ritme que he dut fins ara. Allà vaig pel carrer recte infinit intentant trobar-li el final allà on s'ajunta amb la muntanya de sal. Faig el kilòmetres 16, 17 i 18, i el rellotge em diu que ha estat en uns temps de 5:02, 4:56 i 5:03.

Muntanya de sal, mitja volta, recta amb destinació final la meta. Recta només trencada al kilòmetre final per una corva a dreta i altra a esquerre per buscar la somniada pancarta. En alguns moments, com que anem vora a mar i hui, malgrat que encara no ho havia comentat, fa aire en alguns punts del circuit i este és un d'ells, fins i tot tinc fred, fet que en qualsevol cas a mi particularment m'ajuda a mantindre la màquina engreixada i refrigerada i amb major facilitat per traure-li rendiment. Ara sí, ja vaig desbocat, perdut, amb el cor volent eixir per la boca, desitjant el final però feliç perquè d'una manera estranya gaudisc amb este patiment, que algú m'ho explique! Faig el 19 i el 20, ja estic ahí, i sembla que els temps corresponents són de 5:00 i 4:59, no he millorat registre, però el que és més important, no els he empijorat! Estic fent un bon final sense afonar-me!.

Corva a dreta, corva a esquerre, allà està. Hi ha un parell d'arcs, no sé si la meta serà el primer o el segon, que queda cent metres més enllà. Faig l'esprint final, com sempre en estos casos sense saber ben bé d'on ix la força necessària per fer-lo, i passe embalat per la primera pancarta que, maldició!, no era el final. Tanque la boca per que no se me'n vaja la vida per ella, aprete com puc i allargue el desfonde final a bon ritme fins que xafe finalment l'estoreta que marca els temps mentre passe per baix de la pancarta. Faig càlculs mentals emboirats pel cansament del moment que tot ho capgira, mire el que posa a l'electrònic i reste el que he tardat en passar per l'eixida, que era un minut i pico. Quin era el pico? No ho recorde ara, així que no tinc clar el temps real que he fet.



Em lleve el xip i arreplegue les cosetes com en un núvol mentre recobre l'alé. Quan em donen la bossa, me la donen roja, i li dic a la xica: "Pots donar-me-la blaveta?" Em mira com si fos extra-terrestre i em diu "Qué?", allargant la eeee final. Li ho repetisc en castellà: "¿Puede ser azul?", i al temps que me la canvia em comenta "Si me lo hubieses dicho en castellano..." amb un to que a mi em sembla un tant despectiu. Xe, estem en Santa Pola o en Múrcia capital? He estat un maleducat parlant-li en valencià? Quina classe de xurros viuen ací, entre el speaker, l'alcalde i ara li xiqueta esta dels nassos? En fi, xicoteta taca negra per a una Mitja excel·lent.




Mentre torne cap al cotxe, tinc temps tant per congerlar-me com per fer comptes amb el cap més despejat. Al final, el temps ha estat de 1h 50m 36, a una mitja de 5:14. Collons, per 36 segons no he baixat d'1h50m!

De tota manera, i al fil del títol del post, açò ha estat MPM, he aconseguit MMP!