Xàbia 2011: Temps de canvis, caiguda d'Imperis

L'Imperi Romà va existir fa ja molt de temps, aproximadament entre el primer segle abans de Crist i el quart després del personatge en qüestió (si ens quedem només amb la part Occidental, donat que la part Oriental, com bé es pot consultar en Wikipèdia -font de sabiesa i manantial de coneixements dels nostres dies- va perdurar més). A la seua època de màxim esplendor, la seua plenitud, era tant poderós, gran i imbatible, que si hagueres agarrat a un romà i li hagueres preguntat quant de temps pensava que anava a durar allò, sense cap dubte t'hagués contestat que per a sempre. Tanmateix, sabem molt bé que Roma, igual que va pujar, va caure, fent bona la dita aquella de "más fuerte será la caída...". I és que tot s'acaba...

El món, ho vulguem o no, és un indret caracteritzat pels canvis. Res és per a sempre (ja ho tenien ben clar al seu moment els meus ídols de joventut i vellea, els Héroes del Silencio, que un dia van cantar una cançó que tenia precisament eixe nom ("Parasiempre") i ja no se'ls va tornar a vore pels escenaris). Tot canvia, tot passa, tot es meneja. Passen els governs, passen les religions (sí, les actuals, per molt increíble que ens puga parèixer, tenen els dies comptats, com totes les altres que les han precedides al llarg dels mil•lennis i de les civilitzacions), passen els costums, passen els imperis. L'evolució és constant, la transformació imparable.

Moviment, moviment i més moviment. En qualsevol cas, tota transformació ve precedida per signes, senyals inequívoques que ulls experts seran capaços d'identificar i diagnosticar, avançant el que ha de vindre per a que no ens pille sense saber-ho. La Caiguda de Roma es veia vindre, per exemple, quan l'emperador Diocleciano va decidir partir-lo en dos (Wikipèdia dixit). Es veien vindre les revoltes a Líbia o Egipte quan van començar a haver-ne altres en països del voltant. Es veu vindre que d'ací poc anirem tots en bicicleta perquè el preu del petroli és vergonyós. I es veu vindre que el món ha de rebentar perquè el tractem lamentablement fatal, pensant-nos que les coses han de durar per a sempre, com els romans...

I tu diràs: Re-collons, quin rotllo està soltant l'individu este, o redirigeix el post o deixe de llegir (si és que no ho has fet ja)! Però la introducció que he fet té el seu fonament i la seua explicació: Dic tot açò perquè hui ha començat el Circuit de la Marina Alta amb la cursa de Xàbia, i he vist tremolar els pilars que sostenen el món corredor que vinc explicant en este blog des de fa un temps. He vist, he percebut senyals de canvi amb claredat i força, i en este cas un canvi a pitjor, pot ser el començament de la fi, la caiguda d'un Imperi... Ho conte i ho vorem.

M'alce de bon matí. Per desgràcia la cursa de Xàbia és matutina, i a més a més al ser la primera cal arribar abans per tal d'arreplegar el dorsal i estes coses. Així que allà vaig amb només quatre hores i mitja de son al cos, repetint-me per enèsima vegada que haig de dormir més, que estaria millor i viuria més espavilat i gaudiria més de les coses.

Havia proposat quedar amb la resta del super-equip NO TORNE MÉS a les 8:15h a la gasolinera de les Palmeres, però al final el quòrum va quedar fixat a les 8:30h, i jo per fer-ho encara més complicat, m'adorm, de manera que arribe allí a les 8:40, quan la gent ja està posant-se nerviosa d'esperar. Tirem cap allà tots juntets, encara que repartits en diversos vehicles, per tal de contribuir a la despesa de petroli i ja que estem, a la pol•lució ambiental. Fem plàcid viatge (sense passar de 110, eh!), i en arribar aparquem al Lidl, que ens ofereix un pàrking gran i encara buit.

Xarrem tranquil•lament mentre passegem cap al Poliesportiu de Xàbia, on es fa el repartiment de dorsals i regals de benvinguda. En arribar, primer warning, primer avís: La cua per arreplegar estes cosetes és llarga com un dia sense pa i més perillosa que Curro Jiménez a la porta d’un banc, i ens fa témer el pitjor: Que no anem a tindre temps d'arreplegar res abans de la cursa! Per sort, l'"organització" (per no dir la des-organització, que seria més adequat en este cas) ha vist el desgavell i ha decidit canviar l'hora d'eixida, que ara serà a les 10:30h en lloc de a les 10:00h. Fem pacient qua, i en el transcurs de la mateixa m’arriba la segona decepció: Veig un lloc on donen café i quan la cua passa pel costat me'n demane un de ben calentet. Al moment en el qual la persona que els fa va a donar-me'l, em demana un euro... Xe, què no és de bades? Pues no el vull! On ha quedat el món desinteressat, fidel company fins no fa massa temps de les curses, on tu corries però et donaven coses?

Arribem per fi a la taula d'arreplegada. Em faig amb el dorsal i em donen el regal d'enguany: Una gorreta groga que em ve menuda, però resulta que són totes de la mateixa talla... Tercer desengany! Tants desenganys seguits estan començant a prendre cos i convertir-se en un primer signe clar de que alguna cosa no encaixa, un incipient desencant va obrint-se pas per la meua ment, espentant cap a fora la inicial il•lusió que tots els anys em fa el començament del Circuit.

Esborró i compte nou. Anem al trot al cotxe per deixar la roba d'abric i tornem al mateix ritme cap a la zona d'eixida. No em sent massa bé i em mire el pulsòmetre: 155. Xe, que estaré mirant l’hora en lloc de les pulsacions? Però no, són les 10:20h del matí, l’hora no és! És el cor que s’ha tornat turuleta i bota i rebota per dins del pit quan no hauria d’estar fent-ho encara.

Mareu meua, un altre senyal perillós, que em fa baixar un graó més la moral amb la qual encare la fita! On va el cor desbocat d'esta manera per quatre camallades tranqui-les?

I encara no ho he dit, però ja per rematar la mala pata que està tenint la jornada hui és un dia de molta calor. M'he cansat de repetir en altres entrades del blog que jo sóc persona de gelor, que la calor m'ofega. Esta setmana ha estat de pluges i temps fresc. El cel ha estat molt encapotat des de dilluns passat, i de fet ha estat diluviant des de dimecres. Pero mira tu com són les coses, hui, precissament hui, el cel està ras, no es veu un núvol, i per desgràcia sí que es veu, i amb molta força, a l'astre rei, que em fa suar ja mentre estic fent la cua, i em fa agarrar bona xopera només d'anar al cotxe i tornar...

No passa res, em pose amb tots, un munt de gent multi-color que correrà en multitudiària armonia la cursa que ens ocupa.

Comença la cursa! Em recorde a mi mateix que l'any passat la vaig fer a 4:46, si vull almenys mantindre el nivell no puc començar massa espaiet.



Així que, encara que intentant controlar, faig el primer kilòmetre en 4:59, acompanyat per males sensacions i per un pobre cor asustat que s'accelera ja d'entrada més del que ja ho estava. Mire de reüll el pulsòmetre per vore que el tinc ja, al final del kilòmetre 1, a 173 pulsacions. Açò no és normal, què em passa hui?



No és moment de rendir-se, per a això millor no haver vingut. Em concentre en la respiració, en les camallades, en intentar agarrar un ritme bo, en aconseguir anar fort sense cansar-me massa. En eixes estic i ja veig el lletrerot del kilòmetre 2. Este l'he fet en 4:47, ritme adequat, encara que el que també està marcant-se un dia estrany és el cor. Ara ja va a 175, i acabem de començar. Mala pinta té açò. De tota manera, ell va a la seua i jo a la meua, de moment encara no tinc temors de no poder aguantar bé el que resta de cursa.

El tercer kilòmetre és el de començar a fixar-me en el Sol mentre córrec cara a ell en una llarga recta. La mare que l'ha fet, com apreta! Tinc una suada ja espectacular, fa una calor que no és normal. "L'únic bo que vaig a traure d'esta aventura és agarrar una miqueta de color de pell", pense mentre veig ja ahí el kilòmetre 3. Quan pita el rellotge i el mire, comprobe que el temps ha estat de 4:50, i de paso veig també que tinc ja les pulsacions a 178.

Ja en el quatre, és el moment de començar, ara ja sí, a tindre els primers símptomes seriosos de que el que queda vaig a patir-ho de valent, per fer bo el títol que li vaig posar al seu dia a este blog. Comence a tindre ganes d'acabar i encara no estem ni a la meitat. El complete en 4:54, i amb el cor aconseguint, ell sí ja que jo no vaig a poder fer-ho, récords dels que es recorden per sempre. A 180 s’ha col•locat ja el tio, si anem així acabaré al Guinness, o més probablement, a una ambulància.

El baixó fort m'arriba a meitat del kilòmetre cinc. En estos casos, sempre queda l'esperança del recurs final, el miraculós, el que fa traure d'on no hi ha. Obric la bosseta de Gel Isostar i me'l pose a la boca. Qué calent està, el cabrito! Entre dur-lo a la mà i el Sol que casca, ha adquirit una temperatura que em fa posar cara de fàstic quan me'l note pegant voltes entre les dents i la llengua, amb tota la seua empalagamenta. El tire cap a dins, i amb la botelleta d'aigua que m'acaben de donar rente la boca. El moment de beure és el del desfonde definitiu. Ara sí que ja m'aturaria, estem a la meitat d'una cursa curta (10 km) i estic ja rebentat. Quan el rellotge m'avisa de que he completat el km, veig un 5:05 a la pantalla del temps, i un 181 a la part de les pulsacions. D'esta possiblemente vaig a morir, que algú vaja pensant el meu epitafi!.

Tinc temps ara de pensar en el futur, per tal de pensar en alguna cosa que no siga l'infern en el què (voluntàriament, tot siga dit) estic clavat. Em ve al cap la Mitja Marató de Dénia, que és d'ací a un mes. Pense en ella per dir-me i afirmar-me que no vaig ni boig, si ací estic morint, allí ja arribaria a la categoria de màrtir i hauria de vindre la gent en processó per adorar-me i deixar-me donatius. Tatxe mentalment la fita del calendari (encara que sé que al final acabaré anant-hi) i m'alegre de vore que ja he completat el kilòmetre 6, ara en 5:11 i amb el cor a 185!

Queden quatre kilòmetres de tortura, de Sol que crema, de cames que no responen, de suor que es clava als ulls, de pensaments d'abandonar ja, de patir com una serp en un forat. El Gel m'ha servit únicament per posar cara de fàstic quan me'l prenia, per a res més. Estic a les últimes. En este Via Crucis particular estic quan m'avança el meu amic Sergio. Li dic conforme m'ho permeten la respiració entretallada i la meua boca que xucla aire d'on pot, que ja no puc més, i em diu el més lògic: “Baixa una miqueta el ritme!” El ritme, amic meu, ja ha baixat tot sol, no cal que ho faça jo voluntàriament, però li conteste que ja pel que queda vaig a tirar el resto, i si és precís, morir com un home. El kilòmetre 7, al mig d'un patiment que no es pot descriure amb paraules conegudes i per al qual caldria crear noves entrades al diccionari, l'acabe en 5:11 i amb les pulsacions a 183.

És moment ara de pensar en altres coses. Em ve al cap el meu primer ordinador, un Spectrum de 64k. L'artefacte en qüestió, a poc que intentares fer una operació un poc complicada, es treia el mort de damunt amb un missatge que deia "Number too big", és a dir, que no li cavia el número, que era massa gran. Em ve un rictus a la cara, que vol ser una mitja sonriseta torta però que estic segur que queda con l’estertor que precedeix a la mort al mig d'una cara roja i surcada per rius de suor, pensant que pot ser si la cosa segueix d'esta manera el pulsòmetre em traurà el missatge en qüestió d'ací no res. Pita de nou, he acabat el 8, i em diu que en 5:14, i senyores i senyors, amb la víscera bategadora marcant nous récords. Ara anem ja per 187, pense que si el pit rebenta almenys donaré un bon espectacle i motiu de xarreta per a uns quants dies. Almenys que la gent parle de mi!.

Dos kilòmetres finals. Açò no s'acaba mai, voldria morir encara que intente no pensar-ho amb massa intensitat perquè conforme estan les coses igual podria resultar que este pensament retòric es convertira en una realitat i acabe eixint d'ací amb els peus per davant. Quina tortura infinita, tinc el cap entre emboirat pel cansament i cegat per la lluminària del Sol. On estic, qui sóc, què faig ací? M'arrastre cap a la meta mentre va passant-me un corredor darrere d'un altre. Seré ja l'últim? Sóc un autòmata que meneja les cames sense saber molt bé com, el marcador de reserves fa temps que està ja amb les llums roges enceses i amb una sirena pitant, totes les alarmes estan disparades. Al mig de la boira que s'ha apoderat del meu cap veig aparéixer la pancarta de meta. Serà una al•lucinació? Dóna igual, cap allà que vaig, i sembla que és real. Al mig del somni patidor ni he vist el kilòmetre 9. Total, que m'arrastre cap a la pancarta i la creue encara viu. He aconseguit sobreviure, no m'ho explique. Revise el crono, i em diu que el 9 l'he fet en 5:13 i el 10 i final en 5:32, amb uns respectius 188 i 187 per al cor. Temps total: 50:40, a una mitja de 5:04. Qué trist, l'any passat vaig fer esta mateixa cursa en 47:35, és a dir, en tres minuts i pico menys, i patint un 500% menys!!!! Quin desastre!



Estic que no sé ni com em diuen. Arreplegue la bossa amb la samarreta, i em veig atrapat per una marabunta de gent que intenta eixir del pati on ens han clavat per l’única porteta xicoteta existent, passadís per on cap una sola persona. Al mig de cosos suats, amb la calor, amb l'espera, amb el cansament, sent un mareig que pense que vaig a caure. Açò ja és el que faltava. Dos o tres minuts finals d'agobi.

Ja estic fora, per fi! Ara beuré uns bons gots de Coca-Cola, Fanta, Aquàrius o el que siga que vulguen donar-nos hui, com al final de totes les curses. Amb la calor és fonamental, hui em faré almenys tres o quatre gots, per fi una cosa que faré ben a gust! Pegue voltes cap ací, cap allà, refaig el camí, el torne a des-fer, mire amunt, avall, a dreta i esquerre, i com que no done crèdit al que està passant acabe per preguntar: “Xe, hui no donen beguda?” Em mirem i note a la seua cara la mateixa decepció que ja comence a tindre jo. Crec que vaig a sentir males notícies. I les escolte: “No, si vols beure has de comprar-la” Novament hauríem de incloure noves expressions al diccionari que permeteren descriure la sensació que m’embarga. “Com que no donen beguda?” Si em quedaren energies pegaria quatre bramits i m’enfrontaria amb algú, però en la situació lamentable en la qual estic, simplement baixe cap i braços i m’allunye pensatiu d’este lloc i cursa tant decebedors...

Temps de canvis, signes negatius, declivi ¿momentània, o pot ser perdurable? del meu món corredor. Mala organització, mala forma física, males sensacions, i com alguns ja sabran, genoll adolorit des de temps enrere...

Res és per a sempre, ja ho deia al principi del post. Mentre camine cap al cotxe, haig de fer-ho amb cura per tal de no xafar la meua moral, que s’arrossega lentament per davant de mi...