La mercadotècnia no té parangó a cap altre lloc conegut; tant és així, tant per davant van, que el Corte Inglés no pot fer-los ni ombra. D'esta manera, atenció, mentre encara és primavera al Corte Inglés, amics i amigues, JA ÉS ESTIU en El Verger. Podem resumir la cursa que ens ocupa amb esta sentència, agradable si es presenta per davant un llarg i relaxat dia de platja però fastigosa si el tema que ens ocupa és, com en aquest cas, una cursa: QUINA CALOR!
Dit açò, i amb els antecedents en múltiples ocasions presentats de què quan es tracta de córrer jo sóc persona de gelor que es codeja de manera amistosa amb les més baixes temperatures i els cels més encapotats i grisos, ja quedaria tot dit i es pot intuir quina classe d'exhibició tindré ocasió d'oferir a la dita localitat. Podríem resumir-ho com una rendició abans de començar, com un paset més cap al desastre total al qual van guiant-me, poc a poc però sense pausa, les tres curses que ja he tingut ocasió de "gaudir" enguany a la Marina. Jo, que sóc persona de ciències, semble en esta ocasió marxar de la mà en cordial passejada amb l'estat de l'economia, tots dos anem caiguent sense tocar fons. Sempre queda l'esperança de què el pitjor ja ha passat, però sempre s'imposa la realitat dels fets consumats: De mal en més mal encara...
Ai, i podríem parlar ara d'un fidel company del corredor popular, una figura amplament difosa, per tots coneguda i per tots recorrida (per tal de curar-se en salut) als moments previs de les proves, i segons com haja anat la cosa, també al moments posteriors: El grandiós i fastuós món de les EXCUSES diverses, on l'enginy del corredor arriba a tocar amb la punteta dels dits les més altes cotes d'agudesa i d'inspiració. N'he sentit, i per qué no confesar-ho, també n'he utilitzat, de la més diversa natura: Que si esta setmana no he pogut entrenar, que si hui em fa mal la panxa, que si venint he punxat i canviant la roda del cotxe m'he quedat enganxat de l'esquena, que si la meua dóna (o el meu home) hui tenia ganes de marxa (esta és la més difícil de creure, sobretot quan es tracta de la dona, però hi ha qui així i tot l'usa...) En fi, de tots els gustos i colors, i sempre infinites. De segur que si una cursa tingués una competició paral·lela d'excuses, la cosa estaria molt més renyida i la participació seria molt elevada, aconseguint-se elevats graus d'excel·lència.
Però no, jo no vaig a tirar d'excuses. I és que Clan TV, que és pràcticament l'únic canal de televisió que es veu a ma casa (en una altra entrada del blog podríem parlar de la "dictatura dels xiquets", un tema que de ben segur donaria molt de sí), és un canal instructiu i que pot orientar-te molt bé a la vida. L'altre dia, sentat al menjador de casa amb la meua xiqueta Clareta mirant els Pingüins de Madagascar (on estiguen sèries com aquesta o Bob Esponja, ja cal que es lleven de davant altres com CSI) vaig tindre ocasió d'obrir els ulls i rendir-me a l'evidència. Un pingüí li contava a un altre -què coses, eh- els quatre graons psiquiàtrics davant d'un fet negatiu: Negació, ira, depressió i per fi, l'acceptació. I allí, davant de ClanTV, mirant uns animals que parlen i que són capaços de manipular amb èxit les màquines més estranyes i diverses, vaig vore la llum i em vaig rendir als fets, vaig traure bandera blanca: Estic a anys llum (concretament, a 20 segons per km) del meu estat de l'any passat... Gràcies, pingüins que parleu, per obrir-me els ulls, i ajudar-me a acceptar la realitat!
En fi, esta vist que donat que ja córrec poc, gaste totes les energies escrivint. Estes entrades del blog cada dia són més llargues, igual que la paciència del lector (en este cas, únic lector, Julio, al qual aprofite per salutar novament des d'ací). Anem al que anem, la cursa del Verger, que se'm cansen els dits i encara no he dit res de trellat.
Dissabte amaneix amb una ingrata sorpresa: Fa una calor que talva. "Ja ho tenim ahí!" -pense amb amargor-. La mala pata meteorològica sembla estar lluint-se enguany, cebant-se amb la meua pobra persona, que només demana una miqueta de grisor preferiblement acompanyada d'inquietant gelor. Està clar que els favors divins fa temps que se m'han esgotat, i em prepare psicològicament per a una nova debacle pregnada de suors i re-bufits. Prenc poc interés per la cursa, i acabe dinant quan són ja quasi les 16:00h, clarament una hora massa tardana.
Em torbe per casa, segurament mirant ClanTV (és estadísticament difícil que fos altra cadena, donat que a eixes hores les meues filles estan despertes), i a les 17:00h, sense moltes ganes per variar, em tire damunt la roba corredora, pose quatre coses en una bossa d'esport i tire cap a El Verger en la moto que em va regalar la meua dona quan vaig complir la quarentena. Com que l'apartament el tenim a una platja que malgrat dir-se de Dénia hauria de ser del Verger, pense que lo millor serà anar allí, posar el termo, deixar trastos i anar al trot fins el lloc d'eixida.
I està clar que pitjor no podria haver estat la idea. Només pegue quatre camallades ja me'n penedisc del pla que m'he montat. Quina calor! Els estrangers, que estan sentats a les terrases dels bars fent-se una cerveceta, em miren i es riuen quan em veuen passar, a pas de formiga però ja suant com si estigués cremant-me a l'infern. Aconseguiré arribar al Verger a temps? Em mire el rellotge, calcule la distància que em fa falta i no tinc més remei que apretar una miqueta. La bona qüestió és que quan hi arribe vaig ja banyat de dalt a baix. Açò es suposava que era l'escalfament? I ara què queda doncs, la cremor?
Si una característica té el meu cunyat, apart de bona persona, és que és més llarg que un dia sense pa. Així que amb fer una ullada a la marabunta que espera per començar a córrer, ahí que el veig, amb el seu cap per damunt dels de la resta. Em pose amb ell, i en l'espera per començar a patir pels carrers del Verger tinc ocasió de sentir un speaker que la veritat és que ho fa amb prou gràcia. Pujat com està en una tarima alta, en un moment determinat comenta: "Qué bonica es veu la gent des d'ací dalt, si fins i tot quasi m'agrada més que córrer les curses" I jo pense: "Xe, hui precissament estic amb tu". Estic a un pas de furtar-li el micro i dir-li que córrega ell, que jo també vull disfrutar mirant des de dalt.
Però no tinc temps. Es dona l'eixida. Caguen la sombra, allà vaig! Altra vegada al mig d'esta bogeria que és córrer en un dia on el millor lloc per estar seria dins d'una piscina, amb el cap ben fresquet i un refresc a la mà!
Pense amb anyorança en la cursa de l'any passat. Feia fred, estava núvol i jo la vaig completar a una mitja de 4:44 min/km, la meua MMP en 10K per ara (i pot ser per sempre, visto lo visto). Qué trist és saber lo lluny que queda allò, no tant en el temps sino més bé en les possibilitats.
Quina diferència hi ha entre córrer sol i fer-ho amb gent. Si per arribar fins ací des de l'apartament m'ofegava i suava anant al trot, en canvi rodejat de gent em deixe arrossegar sense patir massa, i acabe fent el primer kilòmetre en 4:45 i amb sensacions que no són roïns. Corrobore que no vaig tant mal mirant el pulsòmetre. Tinc el cor a 160, acceptable per mi.
El segon kilòmetre, que inclou una part que va cap a Oliva per l'antiga carretera nacional, volta de 180 graus i des-fer el camí fet, ara en lleugera (apenes perceptible, però existent) pujada, acabe rematant-lo en un temps de 4:46; però amb sensacions ja no tant bones. El Sol castiga, i per si amb ell no teníem prou, un incendi forestal a prop d'ací està aportant el seu granet de sorra a la calentor general que ens envolta. Comence a tindre la boca eixuta. A més, en este segon kilòmetre ja m'emporte una desilusió. Han canviat el circuit respecte al de l'any passat, que a mi em va agradar molt perque tirava per fora del poble. Vorem hui per on ens porten.
El tercer kilòmetre serveix per confirmar que el traçat és prou més lleig que el de l'anterior edició. Anant per la carretera ens fan trencar a la dreta, li peguem la volta a una illa de cases amb edifici al mig, i quan estem a punt de tornar a la carretera ens fan pegar-li la volta a una altra illa de cases, es este cas sense edifici. Total, que veus a tots pegant voltes per allí, uns que van i altres que tornen. Realment llejot. A més, comence a estar castigat. He començat massa bé i els fet són els que són. Comence a pagar el ritme massa fort. El tercer kilòmetre l'acabe en 4:55 i amb el cor ja acceleradet per a ser tant prompte: A 174 el tenim.
El quart kilòmetre repeteix traçat respecte a l'any passat: Seguir pujant per l'antiga nacional cap a Ondara, i a les afores del Verger, mitja volta i tornar cap al poble pel mateix lloc, creuant-te amb els que van per darrere de tu. Per cert, que la cursa van a ser dues voltes exactament iguals de cinc kilòmetres cadascuna, la qual cosa fa que els lletrerots indicatius per a la primera i segona volta estiguen ubicats exactament al mateix lloc. Per això, quan acabem el quatre, allí està també el lletrerot del nou. Algú, que encara té ganes de fer bromes, diu: "Au, ja estem pel kilòmetre 94". Qui té resoll es riu en veu alta, els altres riem per dins mentre analitzem de manera constant d'on anem a traure la propera bocanada d'aire. Temps per a aquest kilòmetre "94": 4:53, el que constituirà el principi de l'enfonsament de hui.
Estem ja quasi per la meitat. Ara estem per dins del poble, carrers amunt i carrers avall. Si una cosa no m'agrada del circuit d'enguany és que estem tota l'estona fent i des-fent, per carrers paral·lels. Això du a pensaments del tipus: "Xe, ara tinc que anar fins allà total per a després tornar..." En estos raonaments estic quan em veig ja a la pancarta de meta, que suposa la meitat de la cursa. En este cas, kilòmetre "105", però molt que ara ningú diu la gràcia en veu alta. Mire l'electrònic i veig que fins ara porte una mitja per baix de cinc el kilòmetre, però les sensacions que tinc no són ja gens bones, comence a trobar-me cansat i fa ja estona que molt, molt, molt, molt acalorat. I només portem el 50% de la fita! Temps en aquest cas: 5:07, el primer kilòmetre que puge de cinc.
Hala, anem allà, a repetir-ho tot altra vegada! Ens donen aigua i patisc per poder beure, encara que tinc la boca més eixuta que un poll a una perruca. I és que si em pose a beure, em manca l'aire, i si respire, no bec. Estic donant ja bocanades llastimoses. Lluitam amb l'aigua i la botella he arriba ja al kilòmetre "61". Amb pesar comprobe el temps: 5:09, i "subiendo".
De nou per la nacional. Al mateix lloc on al principi de cursa em trobava prou bé, ara, només 25 minuts després, voldria ja desaparéixer. El baf brull de la carretera nacional, i tinc la samarreta totalment xopa i apegada al cos. Si no fos que no vull que a ningú li agarre un colapso, agarrava i me la llevava; però hi ha visions que no se li desitgen ni al pitjor enemic. Estirant-me la samarreta passe pel kilòmetre "72". En esta ocasió, un trist 5:20 assoma al meu rellotge. I és que comence a no poder ja més.
Em veig altra vegada pegant-li voltes a illes de cases, amb edificis i sense edificis, i pensant lo llejot que és açò. A més, el que a la primera volta era una lleugera pendent apenes perceptible, s'ha convertit en esta segona en una costera de primera categoria. Els meus sentits s'han afilat i sóc ja capaç de detectar sense problemes qualsevol alteració sobre la planície. Per fi arribem al "83". Em fa vergonya fins i tot reconéixer el temps: 5:22.
Vinga, va, que ne queden dos. Posarem tota la carn en l'"asador". Apretarem el que es puga, per tal de salvar, si això encara és remotament viable, el poc honor corredor que em queda ja. Entre suors, calentors i bafs, lluitant amb la llengua que al mateix temps lluita per fer-se un lloc en una boca que ha esdevingut un desert socarrat, m'arrastre com puc una miqueta més depresa. Qué lleig és córrer per la nacional, qué dur és fer-ho amb calor, qué negatiu es veu tot quan el cos no respon. Ahí està, kilòmetre "94" altra vegada, amb un preciós, per dir alguna cosa, clar, 5:08 a l'electrònic que m'envolta la munyica.
Vinga, va, una miqueta més i açò s'haurà acabat. La proximitat de la meta, amb la possibilitat d'una botelleta d'aigua, em fa avançar amb un mínim d'il·lusió, almeys tinc un objectiu clar: Beure! Fem carrers per desfer-los després i, qué bonica!, la meta. Quan falten 100 metres pegue quatre camallades desgavellades i avance un! corredor. Tota una gesta. Açò s'ha acabat en un temps de 50:41, a una mitja de 5:03. Exactament, 19 segons més per kilòmetre que l'any passat.
Estic malament, però no sóc l'únic. Quan faig cua per arreplegar la samarreta, veig entrar a Màrio, hui també he arribat davant d'ell. "Quién nos ha visto y quién nos ve". Estem bonicos els dos.
Almenys, puc comentar un parell de coses bones: La cursa, si el lletrerot no m'ha enganyat, ha estat d'un total de 105 kilòmetres (mai n'havia fet tants), i d'altra banda, hui sí que ens donen Coca-Cola! Alguna cosa bona havia d'haver, home!
Salutacions, màquina de La Safor... Bona carrereta i bon temps!
ResponEliminaSalut!
Jeje, màquina rovellada, voldràs dir...
ResponEliminaSalutacions!