dilluns, 30 de maig de 2011

Ondara 2011: Mantenint el tipo

Acabem ja el Circuit de la Marina (qué vells som, ja ha passat un altre any, i òbviament ja tenim un any més...)

De les tres curses que queden, la de hui és ja l'última que em fa gràcia. Després vindran Jesús Pobre i Benissa, la primera un autèntic espectacle trenca-cames on mai vas per pla, o estàs pujant o estàs baixant, amb pujades i baixades curtes que ni et deixen recuperar ni et deixen viure. Després vindra Benissa, amb la seua cassoleta tant adequada per a que te torres i vullgues desaparéixer del mapa allà quan vas pel kilòmetre 5, i amb la seua costera final, indigna per dir alguna cosa, que fa que la gent s'apare, re-bufe, re-negue i re-jure que no torna més.

Així que ací estem, davant de la darrera oportunitat de fer una carrera digna dins del circuit, donat que el d'Ondara és un traçat agraït, bàsicament pla i amb un sol obstacle, encara que això sí, molt exigent i dissenyat per fet patir els corredors.
Per continuar amb la resurrecció que va començar la setmana passada, he entrenat adequadament al llarg de la setmana. M'he tirat al pap les següents sessions:
- Dilluns, 10 km a 5 i mig
- Dimecres, quinze minutets al trot, per després començar unes sèries que em fan suar i no precissament gaudir: 8x1000 a 4:30, amb un minutet de descans entre elles
- Dijous, 45 minuts al trot, que al final s'han convertit en 8 kilòmetres suaus.

Hui és un dia estrany. La meua dona tenia anit sopar de companyes d'escola allà al seu poble, de manera que s'ha quedat a dormir en casa de sa mare. Així que anit les xiquetes i jo vam tindre festa especial (per a elles), és a dir, sopar a McDonalds; després, Alba va dormir al seu llit però Clareta es gita amb mi, de manera que passe la nit al mig d'un partit de futbol al qual jo sóc el baló. Em pega unes quantes patadetes al llarg de tota la nit que curiosament aconsegueixen que no acabe de descansar del tot bé, i a més a més un parell de vegades es desperta i em desperta a mi també. De tota manera, sóc feliç, em costa imaginar cosa més agradable que dormir amb la meua xiqueta. Em desperte quan graciosament la meua filla, una vegada que s'ha despertat, es dedica a jugar a les caniques amb el neu nas, en un intent deseesperat per reclamar la meua atenció...

Així que m'alce pel matí mig cansat, mig des-cansat. Vorem si açò té alguna conseqüència per a la cursa...

A l'igual que la setmana passada, i una vegada que la meua dona ja ha fet acte de presència a casa, anem a dinar a casa dels meus pares, i per seguir la tradició encetada fa set dies, novament tenim macarrons, que tan bon resultat em van donar a la cursa de Pedreguer. En acabar de dinar intente pegar una becadeta, però hui no ho aconseguisc perquè hi ha lio de xiquetes i iaios per casa. Així que sense haver fet migdiada, i recordant que no he dormit tot el que hagués volgut esta nit, agarre la moto i com si del dia de la Marmota és tractés i encara estaguera pegant-li voltes a la jornada de Pedreguer, tire cap al Carrefour a posar-li gasolina, i d'allí a casa per a aviar-me com cal per a estes ocasions.

Hui no he quedat amb ningú. Vaig per lliure perquè vull anar a Ondara i tornar com un llam, que esta nit tenim final de la Champions i no vull perdre'm ni un minut. Novament, em plante en Ondara amb temps de sobra, i això que primer he fet una passadeta per l'apartament, que últimament tenim un poc oblidat per qüestions vàries com comunions d'amiguetes de les xiquetes i altres històries que no venen al cas. Aparque la moto i m'acoste a la plaça del poble, on està l'eixida, per vore si veig algú i xarre una miqueta per matar el temps. A soles no estic (de fet ací hi ha més de mil persones) però pel moment no veig a ningú conegut, així que després de bambar una miqueta per allí, buscant una aixeta on fer quatre glops d'aigua (i és que hui fa calor, sembla que el meu climat estimat, eixe al qual les iaies es que queden a casa pegades a les estufes, ha passat ja definitivament a millor vida fins d'ací uns quants mesos), però no ne trobe cap. En a l'ànim de que no vaig a poder beure, i comence a trotar per ahí per tal d'escalfar una miqueta. Faig entre un i dos kilòmetres, i em pose ja amb la gent.

Hui m'he quedat prou enrere; de tota manera, com que porte el xip, al final igual dona, el temps de cursa es medix des de que tu passes per l'eixida, encara que faça ja una bona estona que el primer ha començat a córrer. Així que quan per fi açò es posa en marxa, jo en realitat comence a córrer quan el primer ja porta més d'un minut fent-ho i per tant deu haver fet ja uns tres-cents metre i pico. Esta ja no la guanye!
El començament de la cursa és una volta de quasi dos kilòmetres per dins del poble. Enguany han canviat esta primera part de la cursa, de manera que encara que l'eixida està al mateix lloc, eixim en sentit contrari. Allà vaig per la primera corva, un tant desorientat per esta circumstància.



Vaig temerós, les rutes noves no m'agraden, preferisc saber què és el que tinc per davant. Em passa el primer kilòmetre sense adonar-me'n: 4:51. Tenim en compte que l'eixida, amb el maremàgnum de gent, és lenta, això vol dir que la segona part del kilòmetre l'he fet com un cohet!

Ens endinsem al segon kilòmetre, encara per dins del poble, i encara en ruta desconeguda. Sé que l'estiu passat van estar d'obres, i estan duent-nos precissament pels carrers que han arreglat. Fem alguna costereta curta i urbana. Després d'un descens en corva, apareix de nou la plaça i passem altra vegada per meta.



Ara sí segona part del circuit, ben coneguda, que ja fa uns quants anys que vinc a esta cursa i me la conec bé. Rodem ja per terreny amic, i a més agradable, perquè està en lleuger descens. Comencem a eixir del poble, i ahí està ja el final de segon kilòmetre: 4:36. Xe, a vore si resulta que porte un cohet al cul! Vaig fort i de moment molt bé.

Estem ja fora, a un camí asfaltat que va des d'Ondara cap a una carretera que uneix Els Poblets amb Dénia, per la qual transite asíduament a l'estiu. I és que açò està molt a prop del meu apartament! Hui córrec a casa. Amb felicitat i bons pensaments, mirant i re-mirant paisatges que són germans, acabem ja el tercer kilòmetre: 4:46. He alçat una miqueta el peu, vaig molt bé, la veritat, però vull guardar reserves, que esta cursa, encara que agraïda, té un caramelet amarg allà pel kilòmetre 6.

Seguim fent el quatre, encara pel mateix camí asfaltat. Quan falta poc per a arribar a la carretera que va a Dénia, trenquem a la dreta. El camí es fa més estret, però això no és problema, a estes altures de cursa l'aglomeració del principi ja no existeix. Cadascú va al seu ritme, i la gent va escampadeta. Pita ja el rellotge: 4:43. I sense estar cansat. De categoria!

El kilòmetre cinc és una barreja entre baixar i pujar, amb el seu punt d'inflexió en un barranquet que marca el final de la baixada i començament de la pujada. Al final, com diria un anglés, "fifty-fifty", que deriva en un 4:53.

El cinc ha marcat el començament de la pujada, que jo sé que ja no s'ha d'acabar fins que no coronem una costereta punyetera que hi ha allà pel set. Anem en pujada no massa forta però constant. El camí deixa d'estar asfaltat i passa a ser de pols i ameniçat amb diverses pedretes amb les quals can anar amb cura per tal de no fer un giró de peu. Encara me trobe bé, encara que com era d'esperar el que açò no siga precissament pla s'ha de notar al crono quan arribem al final d'este parcial: El sis l'he fet en 5:05. Xe, per a estar pujant, no està malament!

El set és el terrorífic. Encara recorde la costereta d'altres anys, amb el seu castellet allà dalt dominant el paisatge. Només comencem el kilòmetre ja me la re-trobe. A meitat de pujada hi ha una xica amb una manguereta ruixant els corredors. "Tiram aigua"-li dic. I me l'enfoca. Xe què bo. Crec recordar que l'any passat li vaig exactament el mateix a la persona que precissament tirava aigua en este mateix lloc, xi, i si no fora diria que era la mateixa xica.

Però no tinc temps de pensar en estes coses. Estic escalant les rampes i somiant amb arribar dalt, al peu del castellet que marca el final del calvari. Hi ha dues persones més mirant i xarrant, com que vaig mig clavat em dona temps a sentir la seua conversa sencera. Un diu: "Mira tu, no van cara l'aire". I l'altre contesta: "Home, si portares una hora corrent i t'amollaren esta rampeta, tu tampoc aniries cara l'aire". Agraïsc el comentari comprensiu d'esta segona persona, i encara que no és de veres que portem una hora, sino mitja hora i pico, crec que té tota la raó.

Per fi, ja estic dalt! Au, anem allà. Curiosament, açò no va ara de baixada, sino més bé en pla. Com que venint els primers kilòmetres anàvem en lleuger, encara que llarg, descens, amb la pujada constant que acabem de passar rematada amb rampa final el que hem fet bàsicament és recuperar la cota i situar-nos a l'altura del poble, d'Ondara, on hem de tornar. Així que malauradament no hi ha baixada recuperadora i el que resta és bàsicament pla. Vinga, va, ja s'ha acabat el set: 5:20.

Curiosament hui era un dia asolejat i calorós, però han aparegut uns núvols que estan mit-tapant el sol, i fins i tot amenaça amb futures pluges. Això hauria de ser una bona notícia, però la realitat és que segueix fent una calor apegalosa i humida. Jo seguisc rodant prou bé i amb sensacions positives, però ja sense la força i el brio de l'inici, la rampa m´ha mort. S'acaba el huit: 5:03.

Estem ja fent el nou. Tots els anys posen a estes altures, i enguany no és una excepció, una maquinària que tira baf d'aigua fresquet per a ajudar els corredors a suportar la calor. Travesse l'artefacte amb els braços escampats, per arreplegar quanta més aigua millor. De categoria. Recorde perfectament que tots els anys quan passe per ací vaig mort. Però hui vaig bé, estic fent un bon final de cursa, l'entrenament està donant els seus fruits i ajudant-me a arredonir la fita sense patir massa. Ja estem entrant en Ondara i pita el rellotge. S'ha acabat el nou, i el crono s'ha parat en un altre 5:03, germà bessó del del kilòmetre anterior.

I ja estem per dins dels carrers del poble. Ací cal tirar la resta, cremar qualsevol energia que pugar romandre encara per dins del cos. Avive el pas i vaig avançant algun que altre corredor. Estic apretant prou, i comence a resentir-me. Fem girs cap a cí i cap allà, i la meta que no arriba mai. Ai mare, patiment final! Després d'una revolta la veig aparéixer! Quina alegria. Aprete les dents, acurruque els ulls i em dispose a increment el patiment final accelerant més el ritme. Una vegada més, entre en meta embalat, i en els últims metres he passat a set o hui persones més.



Ja està, ja s'ha acabat açò, i el temps real ha estat de 47:57, a una mitja de 4:57. Xe, dos segons per kilòmetre més espaiet que l'any passat! Però tenint en compte l'època fosca de la que vinc, on acostar-me a les marques de l'any passat era una quimera, açò és novament un èxit!

I ara, pitant cap a casa, que hui és la Final de la Champions i juga el Barça!

dilluns, 23 de maig de 2011

Pedreguer 2011: El caimà ha tornat

Pedreguer. Un poblet xicotet i amb encant, ubicat a la Comarca de la Marina Alta. Una localitat ubicada als contraforts del sistema pre-bètic valencià, a les rodalies del riu Girona i que, com curiositat, és creuat pel meridià de Greenwich per la carretera de Benidoleig, a l’altura del camí del Clot. Ai, què bonica és Wikipèdia per fer una bona introducció d’una entrada de blog.

I com a curiositat més gran encara: Un poblet on viu el cantant del grup McLan, eixe de melenes llargues i veu melodiosa, a qui els que l’han vist (no és el meu cas) ubiquen dins d’un Dos-Caballs passejant-se pel poble.

Destinació idílica per córrer una cursa agraïda que fa fugir el patiment amb un traçat inteligent, com ja déiem fa ara un any (Pedreguer 2010). Cursa que comença cara cap a baix, en una llarga i empinada costera que permet calfar i anar ràpid sense patir, per continuar per terreny pla al costat de l'autopista amb orquestra de pitos de cotxe incoporada, per després girar i tornar al poble per un altre lloc de tal manera que curiosament, malgrat que puges tot el que has baixat, sembla com si fos menys. I després altra vegada repetició de la jugada, encara que per carrers i camins en alguns casos diferents.

El perfil fantàstic (encara que millor seria per mi si fora plana, tot siga dit) i la llumeta que vaig començar a vore la setmana passada a Teulada, on l'infern es va convertir en una pseudo-glòria, em fan encarar la fita amb il·lusions renovades i nova espenta. A més, esta setmana m'he matat a córrer, això sí, de manera ordenada i amb planificació específica, i això, esta vegada sí, em fa anar amb moral i ganes.

Com que hui és jornada de reflexió, he aprofitat per reflexionar al llit fins les 11:30h, i m'alce pletòric i agraït a la família perquè m'han deixat dormir. I és que pot ser algú no s'ho creurà i em dirà exagerat, però entre el treball, el dormir poc entre setmana i els entrenaments, quan arriba el divendres ja no sé ni com em diuen...

Hui ens toca dinar a casa dels iaios (igual que la setmana passada, però en este cas tota la família). Ma mare ha fet macarrons, i pense satisfet que la dona ha encertat amb la vianda, i que de segur que em vindrà bé per al que em pertoca esta vesprada allà per la Comarca de la Marina Alta. Només acabar de dinar deixe allí dona i xiquetes i vaig fent camí.

Amb la moto, el primer que haig de fer és tirar-li gasolina, per a la qual cosa res millor que la gasolinera del Carrefour, que acumula punts amb prou celeritat (no com la Travel Club, que ara fa 15 annys -i no exagere- que la tinc i de moment em dona per a una torradora de pa...) Estic allí barallant-me amb la mànyiga del surtidor i en això que se'm planta al costat un cotxe del qual baixa un xaval vestit de corredor que ha vingut ací a fer el mateix que jo. El mire i li dic: "Xe, vas a Pedreguer?" Faig ací un stop a la crònica, només per comentar una cosa: Li ho puc dir sense problemes perquè és xic, si en lloc de xic fora xica, ja no seria igual, dirigir-me a ella ja hagués tingut matisos d'intentar "lligar" o alguna cosa estranya. Per què som així?

Bé, al que anàvem. Com que estem entre cavallers, malgrat no conéixer-nos, podem parlar sense problemes ni coses rares. Ell em mira i em respon: "Xe, bona vesprada. Sí, voy a Pedreguer, aunque creo que hoy habrá poca gente porque también es la Media de Almansa". I això literalment, és a dir, introducció en valencià, la resta en castellà. No sé per quin estrany motiu em ve Canal 9 al cap, però és un pensament fuginer que ràpidament oblide. Canviem quatre comentaris més i ens acomiadem, desitjant-nos mutua sort.

Tire cap a casa on em posaré la disfresa típica, revisaré que tinc dorsal i xip, em proveiré amb una tovallola que utilitzaré per mitigar la immensa xopada de suor que de ben segur vaig a agarrar quan còrrega, i pose rumb a la meua destinació, el poblet al peu que està als contraforts del sistema pre-bètic valencià on pot ser per eixa mateixa raó va triar viure el tio aquest de McLan.

És moment ara de dir que pràcticament estem ja en estiu, almenys pel que a l'oratge pertoca. Fa calor, així que el viatge en moto, en mànyiga i pantaló curt (l'equipatge de córrer) el gaudiré amb tot l'airet que em recorre el cos i me'l ventila lluitant contra la calina. A diferència del que va ocórrer l'any passat, enguany sé perfectament per on para Pedreguer, on em plante sense dificultat i amb temps de sobra per fer quatre tombs per allí i cercar un bon lloc on aparcar la moto.

La deixe, a un lloc que precissament té a prop un descampat que ja està visitant la gent per a alliberar aigües que després podrien ésser molestes durant l'exercici. Jo també seguisc el seu exemple, i després tire ja cap a la zona d'eixida, que queda més amunt, de manera que pugen tant el meu cos com les pulsacions per aconseguir plantar-me allí.

No és que m'haja enamorat, però em torba a vindre al cap el xic de la gasolinera, el de Canal9. En la vida havia vist tanta gent per a córrer esta cursa. Igual és que han acabat tots en Almansa i se n'han vingut trotant cap ací per a poder fer esta també... En fi, que la predicció no era massa encertada...

Em clave com puc entre la gent, que literalment està com sardines en una llauna esperant que donen l'eixida. Estirar ací és impossible, fins i tot hi ha sèries dificultats quan em pica el cap i vull rascar-me. Amb esta marabunta de gent, hui sí que no veig ningú. Vaig a eixir sol, la qual cosa tampoc em desagrada.

Sona un petardo, i ja estem en marxa! Pose en marxa el crono en travessar l'estoreta de l'eixida (més o menys un minut després que ho haja fet el primer) i cap a baix que me'n vaig. Els primers cinc-cents metres reclamen tota la meua atenció. Esta quantitat de gent, tots apretats i tots corrent alhora en terreny descendent, fa que açò siga complicat. Fas per no xafar i per què no et xafen. Malgrat la concentració, detecte que van a fer la foto i faig quatre paiasades amb els braços que a que després em resulte més fàcil trobar-me:



Una vegada localitzada la seqüència, ja es més fàcil trobar-ne una altra on se'm veja millor:



I cap a baix que anem, a tota pastilla, però deixant-nos caure, sense patir. Total, que en un tres i no res ja n'hem fet un de kilòmetre, en un temps que al meu cas és de 4:49. No va mal. Per cert, que l'any passat vaig fer la cursa completa a una mitja de 4:50.

El segon kilòmetre està encara parcialment de baixada, i després ja passa a ser pla o en lleuger descens, o almenys així ho sembla per les sensacions que té. Este segon kilòmetre discorre en paral·lel també durant un tros a l'autopista, i això, com no podia ser d'altra manera, implica orquestra d'acompanyament de cláxons de cotxes: Xe, però qui els haurà explicat als conductors que quan veuen una cursa han de pitar? Quan jo em vaig traure el carnet, això no es donava a l'auto-escola. Serà nou d'ara? Lleven punts si no pites? Al mig d'un pitit de cotxe veig el lletrero del kilòmetre 2. Em mire el rellotge i veig que vaig (igual massa) bé: 4:47, i el cor només a 166.

El tercer kilòmetre, en transcórrer un tros paral·lel a l'autopista, està també amenitzat per les bocinades que arriben des de la carretera. Trenquem a la dreta, i després d'unes poques maniobres de distracció a dreta i esquerre, açò comença a empinar-se: Estem començant a pujar tot el que hem baixat de manera tant agradable i ràpida. Pita ja el rellotge altra vegada en passar pel milòmetre 3, ara mostrant un 4:45. Massa ràpid!



El quart kilòmetre inclou el gros de la pujada de retorn al poble. Tanmateix, no sé per qué, pujar a Pedreguer, per algun estrany motiu, és molt menys pesat que en altres pobles. Seran forces estranyes provinents del centre de la Terra que ens espigen cap a dalt? Haurà estat ja per ací algun científic intentant explicar este fenòmen, o potser només són divagacions meues i simpatia per la cursa?. La pujada acaba, hem recuperat ja quasi tota la quota que havíem baixat, i queda ja només un par de girs del poble i després un llarg carrer que ens ha de dur quasi fins la zona d'eixida. Ja està el quatre fet: 5:06. Per a haver estat pujant, és un temps estupend per a mi!

Fem el carrer llarg, un poquet de pujada i un poquet en pla, i arriba una corva tancada a l'esquerre que ens situa a l'avinguda on està la pancarta, que queda en alt. Collons, quina pujada ara, esta sí que és forta! Aprete les dents, passe per baix de l'arc de meta i tire cap avant, pujant més encara. Bones rampes! Girem a la dreta, encara estem pujant però ja no tant. Ara girem a la dreta altra vegada, i ací tenim la muntanya rusa, un carrer que baixa com si d'un gran slam d'eski de muntanya es tractés. Aprofite per recuperar, i veig que ja en tenim cinc fets: 5:04. "Esto marcha"!

Baixem com a bojos, encara que jo intente controlar i acumular forces, que estem només a la meitat. Trenquem a la dreta, altra vegada cap a dalt! Un carrer ample i costaner, encara que no tant com aquell on s'ubica la pancarta de meta. Dos-cents metres de pujada, girem a l'esquerre, i cap a baix altra vegada! Ara sí, hem tornat a agarrar la baixada llarga que vam fer a l'eixida, estem començant a repetir circuit. En deixe portar cap a baix, i cap al final de la baixada ja ha caigut també el sis, ara en 4:51.

Em veig novament al costat de l'autopista, amb nous conductors que també han estudiat la lliçó dels pitos. Vinga, va, que no pare la fiesta. Em trobe bé, però ja no vole igual que quan he passat per ací la primera vegada. Armonitze respiració i camallades, buscant l'equilibri amb el cor, que de tota manera està portant-se molt bé hui i va a encara a 167 (cal dir que malgrat que hi ha pujades, les baixades ajuden a mantindre el cor acompasat i sense disparar-se). Al lletrero del set el crono mostra un 5:00 redó.

Girem a la dreta, per enfilar nova (i definitivament) el poble. En girar, després d'uns cinc-cents metres de lleuger ascens, es tiren per un camí diferent al de la primera volta. L'ascens, encara que present, segueix sent suau. "En algun moment s'haurà d'empinar açò", pense, "perquè si no ja em diràs tu a mi com anem a pujar al poble". Però no s'empina massa, almenys per ara, simplement pujada constant però asequible, per a acabar el kilòmetre 8 en un temps de 5:03.

Ja estem als dos últims. Com que l'últim tinc prou clar com és, pense que si queda alguna sorpresa empinada deu estar al caure. Però no, de fet malgrat que este kilòmetre és una miqueta trenca-cames (en alguns punts fins i tot anem cap a baix, i jo em mire el rellotge de reüll i veig que rode a 4:30), arribe al lletrerot del kilòmetre 9 sense haver patit cap pujada important... O pot ser és que estic com un bou! En qualsevol cas, el kilòmetre s'acaba i l'he fet per baix de cinc: 4:59

Kilòmetre final. Que comença amb una pendent pronunciada. Sembla que per fi estem reprenent la cota! Però la pujada, encara que intensa, s'acaba prompte, i em veig ja al carrer que conec, llarg, en lleuger ascens però asequible. Allà vaig, cansat però feliç, perquè sembla que per fi, després del Via Crucis i Setmana de Passió, ha arribat la Resurrecció. Complete el carrer, novament gire a l'esquerre i apareix la costera de les costeres, la que duu fins la pancarta de meta.

I pose en pràctica el que sempre faig: Cremar qualsevol rescoll d'energia que em puga quedar en un sprint final, cap a dalt, impressionant no tant per la velocitat sino per la pinta desgavellada que segurament faig (voldria vore'm en video per riure'm una estona). I li passe a set o hui corredor que van per la costera clavats, i complete finalment la cursa en un temps real de 49:50, a una mitja de 4:55.



El miracle s'ha produit! Quan ningú donava un duro per mi, he tornat a baixar de cinc! Ben content que me'n vaig cap a casa.

A més, al remat, hui donen beguda, i no poca. M'unfle a beure Aquarius del del MasyMas, que per cert, està ben bo, i damunt la samarreta que ens donen està ben xula.

Hala, felicitat completa, cap a casa, i la setmana que ve Ondara dirà!

dissabte, 14 de maig de 2011

Teulada 2011: "Brotes verdes"

Dissabte 14 de maig, una nova oportunitat a Teulada per a continuar el meu Via Crucis a travers de les Curses del Circuit de la Marina Alta, en un any, una maleida temporada esportiva, en la qual en lloc d'anar endavant seguisc enfonsant-me i empijorant, dia a dia, cursa a cursa, els meus resultats de l'any passat.

A més a més, a mi Teulada (la cursa que no el poble) mai m'ha agradat. Es tracta d'un traçat dur, caracteritzat per un començament en forta pujada ja per anar fent boca, descens suicida, fals pla i després una costera continuada durant varis quilòmetres de suor i patir, rematada al final pel que seria el Tourmalet de la Marina Alta, un quilometret que sembla no acabar mai de rampa més forta encara. Després mitja volta, i quan estàs en alt, esgotat… Sorpresa!! Allà baix, ben lluny, xicotet, el poble, amb el seu campanar, al peu del qual està la meta. I tu, que estàs que no pots més, penses: "Xe, allà baix haig d'anar jo ara?" I vas. Lo bo és que tornes de baixada, et confies, i quan queda un quilòmetre per acabar... Maldició! La rampa de les rampes, el summum final, el lloc on voldries morir i on per seguir la tradició, per enèsima vegada, penses: "Jo què faig ací patint, en lloc d'estar a casa segut al sofà fent-me una cervesseta?"

En fi, amb totes estes perspectives escabroses i amb poca il•lusió ens presentem al dia en qüestió, dia al qual per cert fa calor per arrendonir-lo. Hui resulta que estic sol a casa, i això em fa retornar als meus temps de jovenalla, quan a les 12:00 obria un ull per mirar el rellotge i em quedava un parell d'hores més al llit. No arribe a tant, però sí que és de veres que em faig fort al llit i aguante com un campió fins a les 13:00h. Quin plaer, quin descans!

Com que la meua dona i les xiquetes hui han fet fugina, dine a casa dels meues pares, i menge menjar de la mamà, i a les 14:30 ja tinc la panxeta ben pleneta, com si fora un xiquet malcriat. Reste una miqueta més a casa dels iaios a la sobre-taula, i me'n vaig per preparar-me les coses. Em vist com si fos l'Arc de Sant Martí, multi-color com sempre, i me'n vaig en la moto fins Teulada. Qué guai, només amb açò ja em conforme per hui, qué xulo es anar en moto!

Arribe al poble i, ja, ja, aparque sense dificultats propet del lloc d'eixida, on ja està ple de gent trotant cap amunt i cap avall (literalment parle, aquest poble és una muntanya rusa...). Pose el cadenat a la moto i m'unisc a la remor popular, faig una costera cap avall ben llarga per escalfar, encara que em sap mal perquè sé que després tocarà pujar-la; però les coses, amb calma, es poden fer totes, no cal rebentar tant prompte.

A la marabunta d'eixida, com que estic per la part de darrere, més escampada, trobe a la resta del meu equip NO TORNE MÉS. Fem rises nervioses, comentem lo matadora que és la cursa que anem a fer, xarrem un poc de les eleccions de la propera setmana i quan menys ens n'adonem ja estem corrent. Vinga va, com que ja he acceptat el fet de què no vaig cara l'aire, m'ho agarre amb calma. Patir per a res és bobada, així que hui no patiré! Així que veig com bona part de l'equip tira per davant i passe de tot, els deixe anar. I ja estem a les rampes. No aprete per a res, açò està molt empinat i no és curt, així que no m'ofegue.



En estes primeres rampes per dins del poble, acompanyades del principi de la baixada suicida també entre cases, passem pel kilòmetre 1, al temps que el meu rellotge mostra 5:21.

Completem la baixada, que aprofite per recuperar-me del escàs esforç que he fet pujant, i ja per pla fem el pas per línia de meta altra vegada, on un speaker pesat i amb poca gràcia s'empenya en parlar castellà malgrat tindre un accent valencianot que fa risa... Parla valencià, home, que podent triar és l'eleció correcta! Dos-cents metres més enllà ja en portem dos. Vaig sense apretar, relaxat, sense fer esforços innecessaris, i així i tot aquest l'he fet en 4:59.

Eixim de Teulada. Fem un aperitiu cap avall molt pronunciat d'uns tres-cents metres, per ara ja sí començar a rodar per un fals pla. Per cert, que tinc a Pele de manera continua uns cent metres per davant de mi. No estic fent cap esforç, però ell sembla que tampoc, perquè no se me'n va més lluny. I és que esta cursa té molta molla i tots dos ho sabem, sabem el que ens queda per davant, el Tourmalet... Així i tot, encara tinc ganes de fer el mico quan veig que van a tirar-me una foto:



Temps per al tercer, 5:03. Per a anar relaxat com vaig, la veritat és que els temps no són roïns. Supose que ja vindrà l'enfonsament de la segona meitat de cursa cap avant, com sempre...

Ara rodem pel fals pla, els que ens acosta al lloc que fa por, els dos kilòmetres de pujada fastigosa rematada amb cinc-cents metres de Tourmalet. Seguisc a la meua, hui estic suportant prou bé el sol malgrat que el tio collons apreta, serà perquè el que hui no apreta sóc jo. Lletrero del quatre, 5:04. Xe! Qui ho anava a dir! Però si vaig al trot i damunt acò està lleugerament empinat! Encara no rebente hui?

Comencem a pujar de veres! Alce el peu més encara, em reserve, vull tindre el dipòsit ple per a quan arribe el pitjor. Aixì que vaig escalant tranquil, i així i tot cap corredor em passa. A lo millor és que no vaig tant espaiet. Per cert, que alce el cap, i veig que tinc a Pele més prop, estic agarrant-lo sense intentar-ho. Pot ser hui estic millor que els altres dies? Amb estos bons pensaments estic fent metres sense adonar-me'n, sense cansar-me massa, i ja torna a pitar el rellotge. He completat el kilòmetre cinc, ara en 5:20. La pujada li passa factura al crono...

Ens donen aigua, que s'agraïx encara que tampoc estava somiant amb què me la donarem. Consumir energies amb dosificació com estic fent-ho hui té també eixe avantatge, no t'acalores tant i per tant pots aguantar més sense aigua. Faig quatre glops, i decidisc que hui no me'n tire pel cap, això serà líquid que es quedarà empastrat a la samarreta, i a més de la sensació al principi refrescant però després ja de xopera desagradable, no vull que el Tourmalet em pille amb cap pes innecessari.

Açò s'empina de valent. Reconec el lloc d'anys anteriors. Ja estem a l'infern, les rampes del gran mite. El ritme es reduïx més encara. Però ací ningú va sobrat. Segueix sense passar-me ningú, i a més a Pele ja estic a punt de tocar-li l'esquena, quasi l'he agarrat sense buscar-ho. Corves cap ací i cap allà, rampes que fan l'aparició de manera sincronitzada amb les corves. Identifique la casa que marca le final de les rampes. Encara queda alta, però cada vegada menys. Ja la tinc, ja estic ací! Adéu, Tourmalet, no vull tornar a vore't fins l'any que ve! El kilòmetre sis, el pitjor de la cursa, és ja història, una història que ha tingut una durada de cinc minuts i quaranta-quatre segons.

Allà baix, ben lluny, està Teulada, amb el seu campanar que destaca i li dona personalitat al poble. "Fins allà haig d'anar jo ara?" pense primer. I després "Mira, sabia que quan arribara dalt pensaria això!" Pensant i corrent, corrent i pensant, l'ànim està alt perquè ja estic ací i hui sembla que no rebente, i a més sé que el que resta és "quasi" tot de baixada. I marque el quasi perquè a falta d'un kilòmetre hi ha un regalet bo.. Perè bé, ja arribarem. El set és baixada (excepte al part inicial, que queia pujant el Tourmalet) i quan arribe al seu final el rellotge mostra un 5:10.

Durant el huit, que també és de baixada, no volent, no volent, vaig i li passe a Pele, que se'm queda per darrere. "Haurà tirat a roda?" pense, però m'oblide de seguida i em concentre al final de cursa. Cal fer atenció, això és baixada a "tumba abierta", i pots esvirar-te i fer-te mal. Ja està, s'acabat el huit també i està vist que hui aguantaré bé el final, està clar que començar espaiet dona els seus fruits. Aquest l'he fet en 4:43.

El nou passa a ser pla, encara que jo sé que inclou un regalet. Així que intente reservar, però aixi i tot quan el final està tant a prop u comença ja a tirar a tope i esgotar el que resta dins. Així que em plante al peu del regal, una rampa d'uns tres-cents metres la pendent de la qual és possible que no es pugar mesurar amb el sistema mètric-decimal a l´ús hui en dia. Açò puja tant ràpid que pot ser en acabar deu estar ja el cel. Em quede, i no sóc l'únic, clavat. Des de luego, el graciós que va tindre la idea de posar este troset al final de cursa era un il·luminat. El patiment final. Li busquem el final a esta cosa, final que arriba amb la fi del kilòmetre 9. El temps ha estat de 5 redons. Tant m'ha costat pujar açò, que pense que segurament la rampa de tres-cents metres m'ha ocupat quatre dels cinc minuts, i els altres set-cents metres els he fet en un minut. Pensaments al mig de la boira, clar!

I ja estem al poble, a prop del campanar que abans, fa tres kilòmetres, em semblava tant llunyà. Aprete pels carrers de Teulada, que sé que acaben desembocant a la pancarta final, la que senyala el final del patiment. A falta de mig kilòmetre, veig que em passa Pele, que es veu que venia per darrere, o potser m'ha agarrat a la rampa. Em passa però no es despega massa. Tanmateix, em queda l'arma final, sóc el rei de l'esprint final, eixe que es fa demanant energies al banc, perquè tu ja no ne tens. El banc em fa una transferència, i pose les cames en moviment. Vaig com una bala. A falta de vint metres torne a passar a Pele, i traverse la pancarta con una exhalació!





El temps ha estat de 50:41 reals, a una mitja de 5:04. Mira tu per on! A la cursa on menys m'ho esperava, a la cursa odiada i que sempre se m'ha donat fatal, vaig i em sent bé i faig millor temps del que hagués pogut imaginar. Però si és que l'he feta en 5:04, la meua MMP de Teulada!

"Brotes verdes", com els que tothom cerca a l'economia en esta època de vaques primes. Estarem el país i jo ja per fi eixint de la crisi?

divendres, 13 de maig de 2011

Pego 2011: Aigua, fang, suor i llàgrimes

Pego s'acosta amb il·lusiones renovades i perspectives de triomf.

El dia ha eixit fresquet i nuvolós, i de quan en quan ens sorpren amb un ruixat geladet que s'agraïx. D'altra banda, des de fa un parell de setmanes porte un pla d'entrenament assessorat per un amic que enten del tema, i que dia a dia, i sobre la base de les experiències acumulades, ritmes del cor i capacitats recents de resistència, va dient-me què he de fer i com: Que si hui corre quasi com si estagueres passejant, però una bona tirada, que si fes un ratet xino-xano i després tira-li a tope fent sèries, que si açò i que si allò.

A més a més, des de fa uns dies sent rumors de què el circuit de Pego l'han canviat, que si ara és una cursa facileta, que si ja no hi han pujades, que si açò i que si allò altra vegada. Mire la WEB de SomEsport i les bones esperances semblen convertir-se en realitat. Literalment, puc llegir: "Nou Circuit! Altura màxima: 65 metres. Altura mínima: 34 metres". Vamos, que 30 metres repartits en 10 km és joc de xiquets per a un planiciero com jo.

Açò ha d'eixir hui bé, no hi ha altra. Tot està de cara: El clima, l'entrenament i el circuit. Així que dine a l'hora correcta, el menjar correcte en la quantitat correcta, i faig un repós correcte per a completar la jornada correcta. Tot correcte, tot en ordre. Anem allà!

Ens plantem en Pego al mig d'un clima desbaratat. Quan arribem i baixem del cotxe, pega un ruixó que ens obliga a retornar al vehicle. Quin plaer! Falten vint minuts per la cursa, tot correcte encara!

Para el ruixó, quatre gotes soltes romanen per l'ambient però més que molestar s'agraïxen. Cerquem un descampat per amollar aigues menors que es barrejen en cordial armonia amb les aigües majors que cauen des de les altures en soltar-se dels núvols que no aconseguixen retindre-les. Qué bonico semblen les coses hui, fins i tot les més mundanes pixarrades pre-cursa!

Enfilem cap a la línia d'eixida, on l'organització ha disposat un muntatge especial amb dues línies d'eixida: La dels valents, els que ixen a tota pastilla, i la dels mataos, els que no som tant valents. Trie la segona i ahí que em coloque. Falten cinc minuts, i cosa estranya, ha deixat de ploure i ja no corre el vent...

Mentre passa el temps fins les 19:00h, passen també els núvols que corren pel cel. On fa deu minuts hi havia mases nuvoloses, resten només quatre gasos solts que a dures penes aconseguixen tapar el sol. Tant a dures penes que en un moment donat, quan falten dos minuts per a les 19:00h, es veuen finalment superades per la força d'un sol calent que comença a fer acte de presència amb tota la seua ràbia.

Dos minuts més tard, quan es dona l'eixida, l'existència de núvols sembla ja un xiste, i qui no ho haguera vist, no s'ho creuria. De la pluja d'abans, de fa tant poquet, queda només un sol de terra totalment xop que agura risc d'esbarons i de caigudes. Una vegada més, per seguir el costum, anem a tindre calor a la cursa.



Comencem a córrer. L'avinguda inicial és ampla, i a l'estar separat l'arranc en dos eixides diferenciades, no hi ha problemes d'espai. Més tard me n'adonaré, justet quan ens ajuntem amb els lentorros dels que s'han posat a la part dels valents, de que sembla que ells hagen fet menys distància. He triat malament, la meua part és uns 200 metres més llarga, hui no correré 10km, correré 10,2 km. Només trencar per primera vegada a la dreta, el que era un carrer ample de ciutat acabada es convertix en carrer ample descuidat de ciutat en obres. Comença la tasca infernal de xafar fang i esquivar xarcos, que apareixen de repent, a l'anar pegats amb els de davant és fa difícil esbrinar per on paren. I ni un ni dos, a montons. S'acaba este primer estrany kilòmetre, amb Sol calent per dalt i piso banyat per baix. El complete en 5:13.

Al segon kilòmetre comencen a eixir de Pego. El que era un ample carrer en obres esdevé un estret caminal entre tarongers banyats. De repent, el que era lògic: Un tapó monumental. La gent s'apreta, els xarcos apereixen més de repent. Comence a tindre en paral·lel a un xaval amb un carro, el que faltava, si no cabíem ara cabem menys. I a més a més, açò està de pujada .Estarem pujant els 30 metres de desnivell de colp? Acabem el segon: 5:18.

Per tal de no xafar xarcos, que semblem estar per la part del mig del camí, tire cap a les vores. Acoseguisc esquivar xarcos, i em trobe pel mig del fangueral. Qué bonico! Semblem porcs apretats, i el del carro fent la mà per ací també. Ara sí, tot el que puja baixa, els 30 metres que hem pujat els tornem a baixar. S'acaba el tercer parcial, amb 4:58.

Sembla que estem tornant cap a Pego. Amunt i avall, els 30 metres de desnivell estem pujant-los i baixant-los de manera continua. Tinc ganes de pillar al graciós que deia que açò era pla... El Sol s'ha fet l'amo del cel, els núvols han fugit acobardits i no bufa ni una brisna d'aire. Per variar, comence a tindre una calor pegadissa i xorroiosa, tot això potenciat per l'humitat de l'aire i la xopera del pis de terra. Xarco per ací, fang per allà, entrant al poble altra vegada arribem al quatre. El parcial és de cinc redó.

Per dins del poble, per seguir el costum, uns trosos son cap amunt, altres cap a baix. La planor brilla per seua absència. Sembla curiós, malgrat el desnivell constant, els xarcos s'han forts i no regolen com caldria suposar. Tanmateix, cada vegada més buits, conforme els xafa la gent i va furtant-los aigua, que va quedant-se xopa a les sabates. El Sol aconseguix calfar el piso xofat, i un baf comença a pujar cap amunt. Qué calor! Acabem el cinc: 4:59



I "vuelta a empezar". El circuit consisteix en repetir dues vegades el mateix. Per tant, novament carrers amples més aseats, altres més desastres, lletrero del 6 i 5:05. Vaig ben calent.

En estes em passa el meu amic Pele, entre bocanades desesperades provocades per la calor i la cansera del treca-cames que ha resultat ser el circuit li dic que si arribe a saber la KK de circuit que ens havien preparat jo ací no vinc. En això clave el peu dins d'un xarco. Xof, xof, xof, ahí està el set: 5:09.

Ja només queden tres. Tant acalorat vaig que fins i tot em sembla vore l'evaporació de l'aigua del terra. Xe, quina calor! No em canse de pensar-ho. Porte la samarreta pegada al cos, xopada, asquerosa. Les cames plenes de fang, sembla que vinc de la guerra. Amunt i avall, costera ve, costera se'n va, complete el huit: 5:20, quin desastre!

Vinga va, els dos del final. Ja tornem al poble, eixim de tarongers, els carrers es fan amples, el cor re-bufa cansat, jo renegue mentalment del circuit, de la pluja, del sol i de tot el que es meneja. Hui va a ser un nou fracàs. Vinga va, ja hem acabat el nou: 4:59

Desesperat, pregue per arribar a meta. Quines ganes tinc de duxar-me i llevar-me este empastre de damunt. Encara que això haurà d'esperar. Xof, xof, xof, allà vaig, amb el peu empapat, quina sensació més desagradable. Rampeta suau (encara que a mi ja a estes altures em sembla forta), rampeta avall, corva va, corva torna, vaig per fi a acabar. Note una presència per darrere, no sé qui és però és algú que ara, a cent metres escasos de la meta, està intentant avançar-me... A altres coses no, però a tirar la resta no em guanya ningú. Faig un esforç que crec que només jo sé fer i inventar, i pegue un esprint. Sent les xafades amenaçadores cada vegada més lluny. L'he deixat arrere. Passe per fi la pancarta. Temps real: 51:12, a 5:06.



Novament, no donen beguda. No passa res, ja estic acostumat, és el de sempre. Entre aigua de ploure i rebotada del terra i suor, vaig xopat i brut. Al mig de la brutícia, trac comptes: Any passat a 4:55, enguany a 5:06. No puc comparar, en realitat el circuit no és el mateix, i si em demanen opinió, diria que el d'enguany és més dur. Per tant, igual al final no ha anat tant malament la cosa, pot ser estic millorant.

En qualsevol, felicitacions a qui ha dissenyat el nou circuit de Pego: Ha aconseguit juntar en un sol event una bona quantitat de llocs estrets, firm irregular i desnivells matadors. T'has lluit, matxo.

dissabte, 7 de maig de 2011

A cinc hores de Pego

Són les 14:00h. M'asome a la finestra: Núvols, ambient fresquet...

Enguany han canviat la cursa de Pego. Segons diuen, ja no té costeres.

A més a més, un amic ve donant-me consells des de fa un parell de setmanes sobre la manera en què haig de fer els entrenamets: Sèries, tirades llargues relaxades...

Se m'han acabat les excuses, hui haig de triomfar.

Vorem en què queda la cosa...