dilluns, 30 de maig de 2011

Ondara 2011: Mantenint el tipo

Acabem ja el Circuit de la Marina (qué vells som, ja ha passat un altre any, i òbviament ja tenim un any més...)

De les tres curses que queden, la de hui és ja l'última que em fa gràcia. Després vindran Jesús Pobre i Benissa, la primera un autèntic espectacle trenca-cames on mai vas per pla, o estàs pujant o estàs baixant, amb pujades i baixades curtes que ni et deixen recuperar ni et deixen viure. Després vindra Benissa, amb la seua cassoleta tant adequada per a que te torres i vullgues desaparéixer del mapa allà quan vas pel kilòmetre 5, i amb la seua costera final, indigna per dir alguna cosa, que fa que la gent s'apare, re-bufe, re-negue i re-jure que no torna més.

Així que ací estem, davant de la darrera oportunitat de fer una carrera digna dins del circuit, donat que el d'Ondara és un traçat agraït, bàsicament pla i amb un sol obstacle, encara que això sí, molt exigent i dissenyat per fet patir els corredors.
Per continuar amb la resurrecció que va començar la setmana passada, he entrenat adequadament al llarg de la setmana. M'he tirat al pap les següents sessions:
- Dilluns, 10 km a 5 i mig
- Dimecres, quinze minutets al trot, per després començar unes sèries que em fan suar i no precissament gaudir: 8x1000 a 4:30, amb un minutet de descans entre elles
- Dijous, 45 minuts al trot, que al final s'han convertit en 8 kilòmetres suaus.

Hui és un dia estrany. La meua dona tenia anit sopar de companyes d'escola allà al seu poble, de manera que s'ha quedat a dormir en casa de sa mare. Així que anit les xiquetes i jo vam tindre festa especial (per a elles), és a dir, sopar a McDonalds; després, Alba va dormir al seu llit però Clareta es gita amb mi, de manera que passe la nit al mig d'un partit de futbol al qual jo sóc el baló. Em pega unes quantes patadetes al llarg de tota la nit que curiosament aconsegueixen que no acabe de descansar del tot bé, i a més a més un parell de vegades es desperta i em desperta a mi també. De tota manera, sóc feliç, em costa imaginar cosa més agradable que dormir amb la meua xiqueta. Em desperte quan graciosament la meua filla, una vegada que s'ha despertat, es dedica a jugar a les caniques amb el neu nas, en un intent deseesperat per reclamar la meua atenció...

Així que m'alce pel matí mig cansat, mig des-cansat. Vorem si açò té alguna conseqüència per a la cursa...

A l'igual que la setmana passada, i una vegada que la meua dona ja ha fet acte de presència a casa, anem a dinar a casa dels meus pares, i per seguir la tradició encetada fa set dies, novament tenim macarrons, que tan bon resultat em van donar a la cursa de Pedreguer. En acabar de dinar intente pegar una becadeta, però hui no ho aconseguisc perquè hi ha lio de xiquetes i iaios per casa. Així que sense haver fet migdiada, i recordant que no he dormit tot el que hagués volgut esta nit, agarre la moto i com si del dia de la Marmota és tractés i encara estaguera pegant-li voltes a la jornada de Pedreguer, tire cap al Carrefour a posar-li gasolina, i d'allí a casa per a aviar-me com cal per a estes ocasions.

Hui no he quedat amb ningú. Vaig per lliure perquè vull anar a Ondara i tornar com un llam, que esta nit tenim final de la Champions i no vull perdre'm ni un minut. Novament, em plante en Ondara amb temps de sobra, i això que primer he fet una passadeta per l'apartament, que últimament tenim un poc oblidat per qüestions vàries com comunions d'amiguetes de les xiquetes i altres històries que no venen al cas. Aparque la moto i m'acoste a la plaça del poble, on està l'eixida, per vore si veig algú i xarre una miqueta per matar el temps. A soles no estic (de fet ací hi ha més de mil persones) però pel moment no veig a ningú conegut, així que després de bambar una miqueta per allí, buscant una aixeta on fer quatre glops d'aigua (i és que hui fa calor, sembla que el meu climat estimat, eixe al qual les iaies es que queden a casa pegades a les estufes, ha passat ja definitivament a millor vida fins d'ací uns quants mesos), però no ne trobe cap. En a l'ànim de que no vaig a poder beure, i comence a trotar per ahí per tal d'escalfar una miqueta. Faig entre un i dos kilòmetres, i em pose ja amb la gent.

Hui m'he quedat prou enrere; de tota manera, com que porte el xip, al final igual dona, el temps de cursa es medix des de que tu passes per l'eixida, encara que faça ja una bona estona que el primer ha començat a córrer. Així que quan per fi açò es posa en marxa, jo en realitat comence a córrer quan el primer ja porta més d'un minut fent-ho i per tant deu haver fet ja uns tres-cents metre i pico. Esta ja no la guanye!
El començament de la cursa és una volta de quasi dos kilòmetres per dins del poble. Enguany han canviat esta primera part de la cursa, de manera que encara que l'eixida està al mateix lloc, eixim en sentit contrari. Allà vaig per la primera corva, un tant desorientat per esta circumstància.



Vaig temerós, les rutes noves no m'agraden, preferisc saber què és el que tinc per davant. Em passa el primer kilòmetre sense adonar-me'n: 4:51. Tenim en compte que l'eixida, amb el maremàgnum de gent, és lenta, això vol dir que la segona part del kilòmetre l'he fet com un cohet!

Ens endinsem al segon kilòmetre, encara per dins del poble, i encara en ruta desconeguda. Sé que l'estiu passat van estar d'obres, i estan duent-nos precissament pels carrers que han arreglat. Fem alguna costereta curta i urbana. Després d'un descens en corva, apareix de nou la plaça i passem altra vegada per meta.



Ara sí segona part del circuit, ben coneguda, que ja fa uns quants anys que vinc a esta cursa i me la conec bé. Rodem ja per terreny amic, i a més agradable, perquè està en lleuger descens. Comencem a eixir del poble, i ahí està ja el final de segon kilòmetre: 4:36. Xe, a vore si resulta que porte un cohet al cul! Vaig fort i de moment molt bé.

Estem ja fora, a un camí asfaltat que va des d'Ondara cap a una carretera que uneix Els Poblets amb Dénia, per la qual transite asíduament a l'estiu. I és que açò està molt a prop del meu apartament! Hui córrec a casa. Amb felicitat i bons pensaments, mirant i re-mirant paisatges que són germans, acabem ja el tercer kilòmetre: 4:46. He alçat una miqueta el peu, vaig molt bé, la veritat, però vull guardar reserves, que esta cursa, encara que agraïda, té un caramelet amarg allà pel kilòmetre 6.

Seguim fent el quatre, encara pel mateix camí asfaltat. Quan falta poc per a arribar a la carretera que va a Dénia, trenquem a la dreta. El camí es fa més estret, però això no és problema, a estes altures de cursa l'aglomeració del principi ja no existeix. Cadascú va al seu ritme, i la gent va escampadeta. Pita ja el rellotge: 4:43. I sense estar cansat. De categoria!

El kilòmetre cinc és una barreja entre baixar i pujar, amb el seu punt d'inflexió en un barranquet que marca el final de la baixada i començament de la pujada. Al final, com diria un anglés, "fifty-fifty", que deriva en un 4:53.

El cinc ha marcat el començament de la pujada, que jo sé que ja no s'ha d'acabar fins que no coronem una costereta punyetera que hi ha allà pel set. Anem en pujada no massa forta però constant. El camí deixa d'estar asfaltat i passa a ser de pols i ameniçat amb diverses pedretes amb les quals can anar amb cura per tal de no fer un giró de peu. Encara me trobe bé, encara que com era d'esperar el que açò no siga precissament pla s'ha de notar al crono quan arribem al final d'este parcial: El sis l'he fet en 5:05. Xe, per a estar pujant, no està malament!

El set és el terrorífic. Encara recorde la costereta d'altres anys, amb el seu castellet allà dalt dominant el paisatge. Només comencem el kilòmetre ja me la re-trobe. A meitat de pujada hi ha una xica amb una manguereta ruixant els corredors. "Tiram aigua"-li dic. I me l'enfoca. Xe què bo. Crec recordar que l'any passat li vaig exactament el mateix a la persona que precissament tirava aigua en este mateix lloc, xi, i si no fora diria que era la mateixa xica.

Però no tinc temps de pensar en estes coses. Estic escalant les rampes i somiant amb arribar dalt, al peu del castellet que marca el final del calvari. Hi ha dues persones més mirant i xarrant, com que vaig mig clavat em dona temps a sentir la seua conversa sencera. Un diu: "Mira tu, no van cara l'aire". I l'altre contesta: "Home, si portares una hora corrent i t'amollaren esta rampeta, tu tampoc aniries cara l'aire". Agraïsc el comentari comprensiu d'esta segona persona, i encara que no és de veres que portem una hora, sino mitja hora i pico, crec que té tota la raó.

Per fi, ja estic dalt! Au, anem allà. Curiosament, açò no va ara de baixada, sino més bé en pla. Com que venint els primers kilòmetres anàvem en lleuger, encara que llarg, descens, amb la pujada constant que acabem de passar rematada amb rampa final el que hem fet bàsicament és recuperar la cota i situar-nos a l'altura del poble, d'Ondara, on hem de tornar. Així que malauradament no hi ha baixada recuperadora i el que resta és bàsicament pla. Vinga, va, ja s'ha acabat el set: 5:20.

Curiosament hui era un dia asolejat i calorós, però han aparegut uns núvols que estan mit-tapant el sol, i fins i tot amenaça amb futures pluges. Això hauria de ser una bona notícia, però la realitat és que segueix fent una calor apegalosa i humida. Jo seguisc rodant prou bé i amb sensacions positives, però ja sense la força i el brio de l'inici, la rampa m´ha mort. S'acaba el huit: 5:03.

Estem ja fent el nou. Tots els anys posen a estes altures, i enguany no és una excepció, una maquinària que tira baf d'aigua fresquet per a ajudar els corredors a suportar la calor. Travesse l'artefacte amb els braços escampats, per arreplegar quanta més aigua millor. De categoria. Recorde perfectament que tots els anys quan passe per ací vaig mort. Però hui vaig bé, estic fent un bon final de cursa, l'entrenament està donant els seus fruits i ajudant-me a arredonir la fita sense patir massa. Ja estem entrant en Ondara i pita el rellotge. S'ha acabat el nou, i el crono s'ha parat en un altre 5:03, germà bessó del del kilòmetre anterior.

I ja estem per dins dels carrers del poble. Ací cal tirar la resta, cremar qualsevol energia que pugar romandre encara per dins del cos. Avive el pas i vaig avançant algun que altre corredor. Estic apretant prou, i comence a resentir-me. Fem girs cap a cí i cap allà, i la meta que no arriba mai. Ai mare, patiment final! Després d'una revolta la veig aparéixer! Quina alegria. Aprete les dents, acurruque els ulls i em dispose a increment el patiment final accelerant més el ritme. Una vegada més, entre en meta embalat, i en els últims metres he passat a set o hui persones més.



Ja està, ja s'ha acabat açò, i el temps real ha estat de 47:57, a una mitja de 4:57. Xe, dos segons per kilòmetre més espaiet que l'any passat! Però tenint en compte l'època fosca de la que vinc, on acostar-me a les marques de l'any passat era una quimera, açò és novament un èxit!

I ara, pitant cap a casa, que hui és la Final de la Champions i juga el Barça!

1 comentari:

  1. Muy bien, buena carrera... As cogiendo la forma.... A ver si coincidimos algún dia

    ResponElimina