dilluns, 23 de maig de 2011

Pedreguer 2011: El caimà ha tornat

Pedreguer. Un poblet xicotet i amb encant, ubicat a la Comarca de la Marina Alta. Una localitat ubicada als contraforts del sistema pre-bètic valencià, a les rodalies del riu Girona i que, com curiositat, és creuat pel meridià de Greenwich per la carretera de Benidoleig, a l’altura del camí del Clot. Ai, què bonica és Wikipèdia per fer una bona introducció d’una entrada de blog.

I com a curiositat més gran encara: Un poblet on viu el cantant del grup McLan, eixe de melenes llargues i veu melodiosa, a qui els que l’han vist (no és el meu cas) ubiquen dins d’un Dos-Caballs passejant-se pel poble.

Destinació idílica per córrer una cursa agraïda que fa fugir el patiment amb un traçat inteligent, com ja déiem fa ara un any (Pedreguer 2010). Cursa que comença cara cap a baix, en una llarga i empinada costera que permet calfar i anar ràpid sense patir, per continuar per terreny pla al costat de l'autopista amb orquestra de pitos de cotxe incoporada, per després girar i tornar al poble per un altre lloc de tal manera que curiosament, malgrat que puges tot el que has baixat, sembla com si fos menys. I després altra vegada repetició de la jugada, encara que per carrers i camins en alguns casos diferents.

El perfil fantàstic (encara que millor seria per mi si fora plana, tot siga dit) i la llumeta que vaig començar a vore la setmana passada a Teulada, on l'infern es va convertir en una pseudo-glòria, em fan encarar la fita amb il·lusions renovades i nova espenta. A més, esta setmana m'he matat a córrer, això sí, de manera ordenada i amb planificació específica, i això, esta vegada sí, em fa anar amb moral i ganes.

Com que hui és jornada de reflexió, he aprofitat per reflexionar al llit fins les 11:30h, i m'alce pletòric i agraït a la família perquè m'han deixat dormir. I és que pot ser algú no s'ho creurà i em dirà exagerat, però entre el treball, el dormir poc entre setmana i els entrenaments, quan arriba el divendres ja no sé ni com em diuen...

Hui ens toca dinar a casa dels iaios (igual que la setmana passada, però en este cas tota la família). Ma mare ha fet macarrons, i pense satisfet que la dona ha encertat amb la vianda, i que de segur que em vindrà bé per al que em pertoca esta vesprada allà per la Comarca de la Marina Alta. Només acabar de dinar deixe allí dona i xiquetes i vaig fent camí.

Amb la moto, el primer que haig de fer és tirar-li gasolina, per a la qual cosa res millor que la gasolinera del Carrefour, que acumula punts amb prou celeritat (no com la Travel Club, que ara fa 15 annys -i no exagere- que la tinc i de moment em dona per a una torradora de pa...) Estic allí barallant-me amb la mànyiga del surtidor i en això que se'm planta al costat un cotxe del qual baixa un xaval vestit de corredor que ha vingut ací a fer el mateix que jo. El mire i li dic: "Xe, vas a Pedreguer?" Faig ací un stop a la crònica, només per comentar una cosa: Li ho puc dir sense problemes perquè és xic, si en lloc de xic fora xica, ja no seria igual, dirigir-me a ella ja hagués tingut matisos d'intentar "lligar" o alguna cosa estranya. Per què som així?

Bé, al que anàvem. Com que estem entre cavallers, malgrat no conéixer-nos, podem parlar sense problemes ni coses rares. Ell em mira i em respon: "Xe, bona vesprada. Sí, voy a Pedreguer, aunque creo que hoy habrá poca gente porque también es la Media de Almansa". I això literalment, és a dir, introducció en valencià, la resta en castellà. No sé per quin estrany motiu em ve Canal 9 al cap, però és un pensament fuginer que ràpidament oblide. Canviem quatre comentaris més i ens acomiadem, desitjant-nos mutua sort.

Tire cap a casa on em posaré la disfresa típica, revisaré que tinc dorsal i xip, em proveiré amb una tovallola que utilitzaré per mitigar la immensa xopada de suor que de ben segur vaig a agarrar quan còrrega, i pose rumb a la meua destinació, el poblet al peu que està als contraforts del sistema pre-bètic valencià on pot ser per eixa mateixa raó va triar viure el tio aquest de McLan.

És moment ara de dir que pràcticament estem ja en estiu, almenys pel que a l'oratge pertoca. Fa calor, així que el viatge en moto, en mànyiga i pantaló curt (l'equipatge de córrer) el gaudiré amb tot l'airet que em recorre el cos i me'l ventila lluitant contra la calina. A diferència del que va ocórrer l'any passat, enguany sé perfectament per on para Pedreguer, on em plante sense dificultat i amb temps de sobra per fer quatre tombs per allí i cercar un bon lloc on aparcar la moto.

La deixe, a un lloc que precissament té a prop un descampat que ja està visitant la gent per a alliberar aigües que després podrien ésser molestes durant l'exercici. Jo també seguisc el seu exemple, i després tire ja cap a la zona d'eixida, que queda més amunt, de manera que pugen tant el meu cos com les pulsacions per aconseguir plantar-me allí.

No és que m'haja enamorat, però em torba a vindre al cap el xic de la gasolinera, el de Canal9. En la vida havia vist tanta gent per a córrer esta cursa. Igual és que han acabat tots en Almansa i se n'han vingut trotant cap ací per a poder fer esta també... En fi, que la predicció no era massa encertada...

Em clave com puc entre la gent, que literalment està com sardines en una llauna esperant que donen l'eixida. Estirar ací és impossible, fins i tot hi ha sèries dificultats quan em pica el cap i vull rascar-me. Amb esta marabunta de gent, hui sí que no veig ningú. Vaig a eixir sol, la qual cosa tampoc em desagrada.

Sona un petardo, i ja estem en marxa! Pose en marxa el crono en travessar l'estoreta de l'eixida (més o menys un minut després que ho haja fet el primer) i cap a baix que me'n vaig. Els primers cinc-cents metres reclamen tota la meua atenció. Esta quantitat de gent, tots apretats i tots corrent alhora en terreny descendent, fa que açò siga complicat. Fas per no xafar i per què no et xafen. Malgrat la concentració, detecte que van a fer la foto i faig quatre paiasades amb els braços que a que després em resulte més fàcil trobar-me:



Una vegada localitzada la seqüència, ja es més fàcil trobar-ne una altra on se'm veja millor:



I cap a baix que anem, a tota pastilla, però deixant-nos caure, sense patir. Total, que en un tres i no res ja n'hem fet un de kilòmetre, en un temps que al meu cas és de 4:49. No va mal. Per cert, que l'any passat vaig fer la cursa completa a una mitja de 4:50.

El segon kilòmetre està encara parcialment de baixada, i després ja passa a ser pla o en lleuger descens, o almenys així ho sembla per les sensacions que té. Este segon kilòmetre discorre en paral·lel també durant un tros a l'autopista, i això, com no podia ser d'altra manera, implica orquestra d'acompanyament de cláxons de cotxes: Xe, però qui els haurà explicat als conductors que quan veuen una cursa han de pitar? Quan jo em vaig traure el carnet, això no es donava a l'auto-escola. Serà nou d'ara? Lleven punts si no pites? Al mig d'un pitit de cotxe veig el lletrero del kilòmetre 2. Em mire el rellotge i veig que vaig (igual massa) bé: 4:47, i el cor només a 166.

El tercer kilòmetre, en transcórrer un tros paral·lel a l'autopista, està també amenitzat per les bocinades que arriben des de la carretera. Trenquem a la dreta, i després d'unes poques maniobres de distracció a dreta i esquerre, açò comença a empinar-se: Estem començant a pujar tot el que hem baixat de manera tant agradable i ràpida. Pita ja el rellotge altra vegada en passar pel milòmetre 3, ara mostrant un 4:45. Massa ràpid!



El quart kilòmetre inclou el gros de la pujada de retorn al poble. Tanmateix, no sé per qué, pujar a Pedreguer, per algun estrany motiu, és molt menys pesat que en altres pobles. Seran forces estranyes provinents del centre de la Terra que ens espigen cap a dalt? Haurà estat ja per ací algun científic intentant explicar este fenòmen, o potser només són divagacions meues i simpatia per la cursa?. La pujada acaba, hem recuperat ja quasi tota la quota que havíem baixat, i queda ja només un par de girs del poble i després un llarg carrer que ens ha de dur quasi fins la zona d'eixida. Ja està el quatre fet: 5:06. Per a haver estat pujant, és un temps estupend per a mi!

Fem el carrer llarg, un poquet de pujada i un poquet en pla, i arriba una corva tancada a l'esquerre que ens situa a l'avinguda on està la pancarta, que queda en alt. Collons, quina pujada ara, esta sí que és forta! Aprete les dents, passe per baix de l'arc de meta i tire cap avant, pujant més encara. Bones rampes! Girem a la dreta, encara estem pujant però ja no tant. Ara girem a la dreta altra vegada, i ací tenim la muntanya rusa, un carrer que baixa com si d'un gran slam d'eski de muntanya es tractés. Aprofite per recuperar, i veig que ja en tenim cinc fets: 5:04. "Esto marcha"!

Baixem com a bojos, encara que jo intente controlar i acumular forces, que estem només a la meitat. Trenquem a la dreta, altra vegada cap a dalt! Un carrer ample i costaner, encara que no tant com aquell on s'ubica la pancarta de meta. Dos-cents metres de pujada, girem a l'esquerre, i cap a baix altra vegada! Ara sí, hem tornat a agarrar la baixada llarga que vam fer a l'eixida, estem començant a repetir circuit. En deixe portar cap a baix, i cap al final de la baixada ja ha caigut també el sis, ara en 4:51.

Em veig novament al costat de l'autopista, amb nous conductors que també han estudiat la lliçó dels pitos. Vinga, va, que no pare la fiesta. Em trobe bé, però ja no vole igual que quan he passat per ací la primera vegada. Armonitze respiració i camallades, buscant l'equilibri amb el cor, que de tota manera està portant-se molt bé hui i va a encara a 167 (cal dir que malgrat que hi ha pujades, les baixades ajuden a mantindre el cor acompasat i sense disparar-se). Al lletrero del set el crono mostra un 5:00 redó.

Girem a la dreta, per enfilar nova (i definitivament) el poble. En girar, després d'uns cinc-cents metres de lleuger ascens, es tiren per un camí diferent al de la primera volta. L'ascens, encara que present, segueix sent suau. "En algun moment s'haurà d'empinar açò", pense, "perquè si no ja em diràs tu a mi com anem a pujar al poble". Però no s'empina massa, almenys per ara, simplement pujada constant però asequible, per a acabar el kilòmetre 8 en un temps de 5:03.

Ja estem als dos últims. Com que l'últim tinc prou clar com és, pense que si queda alguna sorpresa empinada deu estar al caure. Però no, de fet malgrat que este kilòmetre és una miqueta trenca-cames (en alguns punts fins i tot anem cap a baix, i jo em mire el rellotge de reüll i veig que rode a 4:30), arribe al lletrerot del kilòmetre 9 sense haver patit cap pujada important... O pot ser és que estic com un bou! En qualsevol cas, el kilòmetre s'acaba i l'he fet per baix de cinc: 4:59

Kilòmetre final. Que comença amb una pendent pronunciada. Sembla que per fi estem reprenent la cota! Però la pujada, encara que intensa, s'acaba prompte, i em veig ja al carrer que conec, llarg, en lleuger ascens però asequible. Allà vaig, cansat però feliç, perquè sembla que per fi, després del Via Crucis i Setmana de Passió, ha arribat la Resurrecció. Complete el carrer, novament gire a l'esquerre i apareix la costera de les costeres, la que duu fins la pancarta de meta.

I pose en pràctica el que sempre faig: Cremar qualsevol rescoll d'energia que em puga quedar en un sprint final, cap a dalt, impressionant no tant per la velocitat sino per la pinta desgavellada que segurament faig (voldria vore'm en video per riure'm una estona). I li passe a set o hui corredor que van per la costera clavats, i complete finalment la cursa en un temps real de 49:50, a una mitja de 4:55.



El miracle s'ha produit! Quan ningú donava un duro per mi, he tornat a baixar de cinc! Ben content que me'n vaig cap a casa.

A més, al remat, hui donen beguda, i no poca. M'unfle a beure Aquarius del del MasyMas, que per cert, està ben bo, i damunt la samarreta que ens donen està ben xula.

Hala, felicitat completa, cap a casa, i la setmana que ve Ondara dirà!

2 comentaris:

  1. El caimà ha tornat convertit en una màquina de córrer perfecta!

    Salut!

    ResponElimina
  2. Home Miquel,

    gràcies per l'adulació, però crec que tampoc hi ha per a tant :-)

    ResponElimina