A més a més, a mi Teulada (la cursa que no el poble) mai m'ha agradat. Es tracta d'un traçat dur, caracteritzat per un començament en forta pujada ja per anar fent boca, descens suicida, fals pla i després una costera continuada durant varis quilòmetres de suor i patir, rematada al final pel que seria el Tourmalet de la Marina Alta, un quilometret que sembla no acabar mai de rampa més forta encara. Després mitja volta, i quan estàs en alt, esgotat… Sorpresa!! Allà baix, ben lluny, xicotet, el poble, amb el seu campanar, al peu del qual està la meta. I tu, que estàs que no pots més, penses: "Xe, allà baix haig d'anar jo ara?" I vas. Lo bo és que tornes de baixada, et confies, i quan queda un quilòmetre per acabar... Maldició! La rampa de les rampes, el summum final, el lloc on voldries morir i on per seguir la tradició, per enèsima vegada, penses: "Jo què faig ací patint, en lloc d'estar a casa segut al sofà fent-me una cervesseta?"
En fi, amb totes estes perspectives escabroses i amb poca il•lusió ens presentem al dia en qüestió, dia al qual per cert fa calor per arrendonir-lo. Hui resulta que estic sol a casa, i això em fa retornar als meus temps de jovenalla, quan a les 12:00 obria un ull per mirar el rellotge i em quedava un parell d'hores més al llit. No arribe a tant, però sí que és de veres que em faig fort al llit i aguante com un campió fins a les 13:00h. Quin plaer, quin descans!
Com que la meua dona i les xiquetes hui han fet fugina, dine a casa dels meues pares, i menge menjar de la mamà, i a les 14:30 ja tinc la panxeta ben pleneta, com si fora un xiquet malcriat. Reste una miqueta més a casa dels iaios a la sobre-taula, i me'n vaig per preparar-me les coses. Em vist com si fos l'Arc de Sant Martí, multi-color com sempre, i me'n vaig en la moto fins Teulada. Qué guai, només amb açò ja em conforme per hui, qué xulo es anar en moto!
Arribe al poble i, ja, ja, aparque sense dificultats propet del lloc d'eixida, on ja està ple de gent trotant cap amunt i cap avall (literalment parle, aquest poble és una muntanya rusa...). Pose el cadenat a la moto i m'unisc a la remor popular, faig una costera cap avall ben llarga per escalfar, encara que em sap mal perquè sé que després tocarà pujar-la; però les coses, amb calma, es poden fer totes, no cal rebentar tant prompte.
A la marabunta d'eixida, com que estic per la part de darrere, més escampada, trobe a la resta del meu equip NO TORNE MÉS. Fem rises nervioses, comentem lo matadora que és la cursa que anem a fer, xarrem un poc de les eleccions de la propera setmana i quan menys ens n'adonem ja estem corrent. Vinga va, com que ja he acceptat el fet de què no vaig cara l'aire, m'ho agarre amb calma. Patir per a res és bobada, així que hui no patiré! Així que veig com bona part de l'equip tira per davant i passe de tot, els deixe anar. I ja estem a les rampes. No aprete per a res, açò està molt empinat i no és curt, així que no m'ofegue.
En estes primeres rampes per dins del poble, acompanyades del principi de la baixada suicida també entre cases, passem pel kilòmetre 1, al temps que el meu rellotge mostra 5:21.
Completem la baixada, que aprofite per recuperar-me del escàs esforç que he fet pujant, i ja per pla fem el pas per línia de meta altra vegada, on un speaker pesat i amb poca gràcia s'empenya en parlar castellà malgrat tindre un accent valencianot que fa risa... Parla valencià, home, que podent triar és l'eleció correcta! Dos-cents metres més enllà ja en portem dos. Vaig sense apretar, relaxat, sense fer esforços innecessaris, i així i tot aquest l'he fet en 4:59.
Eixim de Teulada. Fem un aperitiu cap avall molt pronunciat d'uns tres-cents metres, per ara ja sí començar a rodar per un fals pla. Per cert, que tinc a Pele de manera continua uns cent metres per davant de mi. No estic fent cap esforç, però ell sembla que tampoc, perquè no se me'n va més lluny. I és que esta cursa té molta molla i tots dos ho sabem, sabem el que ens queda per davant, el Tourmalet... Així i tot, encara tinc ganes de fer el mico quan veig que van a tirar-me una foto:
Temps per al tercer, 5:03. Per a anar relaxat com vaig, la veritat és que els temps no són roïns. Supose que ja vindrà l'enfonsament de la segona meitat de cursa cap avant, com sempre...
Ara rodem pel fals pla, els que ens acosta al lloc que fa por, els dos kilòmetres de pujada fastigosa rematada amb cinc-cents metres de Tourmalet. Seguisc a la meua, hui estic suportant prou bé el sol malgrat que el tio collons apreta, serà perquè el que hui no apreta sóc jo. Lletrero del quatre, 5:04. Xe! Qui ho anava a dir! Però si vaig al trot i damunt acò està lleugerament empinat! Encara no rebente hui?
Comencem a pujar de veres! Alce el peu més encara, em reserve, vull tindre el dipòsit ple per a quan arribe el pitjor. Aixì que vaig escalant tranquil, i així i tot cap corredor em passa. A lo millor és que no vaig tant espaiet. Per cert, que alce el cap, i veig que tinc a Pele més prop, estic agarrant-lo sense intentar-ho. Pot ser hui estic millor que els altres dies? Amb estos bons pensaments estic fent metres sense adonar-me'n, sense cansar-me massa, i ja torna a pitar el rellotge. He completat el kilòmetre cinc, ara en 5:20. La pujada li passa factura al crono...
Ens donen aigua, que s'agraïx encara que tampoc estava somiant amb què me la donarem. Consumir energies amb dosificació com estic fent-ho hui té també eixe avantatge, no t'acalores tant i per tant pots aguantar més sense aigua. Faig quatre glops, i decidisc que hui no me'n tire pel cap, això serà líquid que es quedarà empastrat a la samarreta, i a més de la sensació al principi refrescant però després ja de xopera desagradable, no vull que el Tourmalet em pille amb cap pes innecessari.
Açò s'empina de valent. Reconec el lloc d'anys anteriors. Ja estem a l'infern, les rampes del gran mite. El ritme es reduïx més encara. Però ací ningú va sobrat. Segueix sense passar-me ningú, i a més a Pele ja estic a punt de tocar-li l'esquena, quasi l'he agarrat sense buscar-ho. Corves cap ací i cap allà, rampes que fan l'aparició de manera sincronitzada amb les corves. Identifique la casa que marca le final de les rampes. Encara queda alta, però cada vegada menys. Ja la tinc, ja estic ací! Adéu, Tourmalet, no vull tornar a vore't fins l'any que ve! El kilòmetre sis, el pitjor de la cursa, és ja història, una història que ha tingut una durada de cinc minuts i quaranta-quatre segons.
Allà baix, ben lluny, està Teulada, amb el seu campanar que destaca i li dona personalitat al poble. "Fins allà haig d'anar jo ara?" pense primer. I després "Mira, sabia que quan arribara dalt pensaria això!" Pensant i corrent, corrent i pensant, l'ànim està alt perquè ja estic ací i hui sembla que no rebente, i a més sé que el que resta és "quasi" tot de baixada. I marque el quasi perquè a falta d'un kilòmetre hi ha un regalet bo.. Perè bé, ja arribarem. El set és baixada (excepte al part inicial, que queia pujant el Tourmalet) i quan arribe al seu final el rellotge mostra un 5:10.
Durant el huit, que també és de baixada, no volent, no volent, vaig i li passe a Pele, que se'm queda per darrere. "Haurà tirat a roda?" pense, però m'oblide de seguida i em concentre al final de cursa. Cal fer atenció, això és baixada a "tumba abierta", i pots esvirar-te i fer-te mal. Ja està, s'acabat el huit també i està vist que hui aguantaré bé el final, està clar que començar espaiet dona els seus fruits. Aquest l'he fet en 4:43.
El nou passa a ser pla, encara que jo sé que inclou un regalet. Així que intente reservar, però aixi i tot quan el final està tant a prop u comença ja a tirar a tope i esgotar el que resta dins. Així que em plante al peu del regal, una rampa d'uns tres-cents metres la pendent de la qual és possible que no es pugar mesurar amb el sistema mètric-decimal a l´ús hui en dia. Açò puja tant ràpid que pot ser en acabar deu estar ja el cel. Em quede, i no sóc l'únic, clavat. Des de luego, el graciós que va tindre la idea de posar este troset al final de cursa era un il·luminat. El patiment final. Li busquem el final a esta cosa, final que arriba amb la fi del kilòmetre 9. El temps ha estat de 5 redons. Tant m'ha costat pujar açò, que pense que segurament la rampa de tres-cents metres m'ha ocupat quatre dels cinc minuts, i els altres set-cents metres els he fet en un minut. Pensaments al mig de la boira, clar!
I ja estem al poble, a prop del campanar que abans, fa tres kilòmetres, em semblava tant llunyà. Aprete pels carrers de Teulada, que sé que acaben desembocant a la pancarta final, la que senyala el final del patiment. A falta de mig kilòmetre, veig que em passa Pele, que es veu que venia per darrere, o potser m'ha agarrat a la rampa. Em passa però no es despega massa. Tanmateix, em queda l'arma final, sóc el rei de l'esprint final, eixe que es fa demanant energies al banc, perquè tu ja no ne tens. El banc em fa una transferència, i pose les cames en moviment. Vaig com una bala. A falta de vint metres torne a passar a Pele, i traverse la pancarta con una exhalació!
El temps ha estat de 50:41 reals, a una mitja de 5:04. Mira tu per on! A la cursa on menys m'ho esperava, a la cursa odiada i que sempre se m'ha donat fatal, vaig i em sent bé i faig millor temps del que hagués pogut imaginar. Però si és que l'he feta en 5:04, la meua MMP de Teulada!
"Brotes verdes", com els que tothom cerca a l'economia en esta època de vaques primes. Estarem el país i jo ja per fi eixint de la crisi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada