dissabte, 18 de juny de 2011

La "sentella de la Safor" triomfa al Real de Gandia

És un cohet? És un avió? No, és la "sentella" de la Safor, que en triomfal passejada s'ha desplaçat a la velocitat de la llum per la cursa de Penya Real al Real de Gandia, a una velocitat tal que l'ull humà no ha estat capaç de vore'l...

Dissabte 18 de juny, jornada calorosa ubicada a un període de l'any que és possiblement dels més bonics que hi ha: El dia és llarg, la nit és curta (òbviament, donat que els dies continuen tenint 24 hores malgrat la crisi...), s'acosten les vacances de pares i fills, el clima és agraït, tot és alegria, felicitat i presagis de temps millors.

La setmana passada no vaig anar a Benissa. No podia, donat que era l'aniversari de la meua dona i li queia un número d'anys redó que no puc dir si vull mantindre la pau familiar, i l'esdeveniment mereixia una festa sorpresa "por todo lo alto" i la va tindre.

Així que tenia "mono" de córrer, donat que l'entrenament que estic seguint sembla ser l'apropiat i de l'enfonsament al qual estava clavat fa un parell de mesos estic escapant amb força, qual Au Fènix que resorgeix de les cendres amb esplendor i glòria.

Mire el calendari de carreraspopulares.com i el primer que trobe és la cursa de Penya Real, ací al costat de casa. A més són 8 kilòmetres, i damunt planets... Vamos, un caremelet... Així que pose "manos a la obra", i tire a apuntar-me per Internet. En això estic, i encara que no és la primera vegada que em passa, em sorpren el preu de la cursa: 4 euros i 40 cèntims, és a dir, per a que ens entenem, 740 pesetes. Invoque a tots els dimonis, trenque la connexió a meitat del procés d'inscripció i decidisc que passe de pagar eixe dineral per córrer una cursa. Ja ho he dit altres vegades: Damunt que córrec, encara he de pagar? Per a qué? Per a que em donen una samarreta? Però si tinc el calaix desbordat de semarretes (literalment, no puc ni tancar-lo...)! I últimament ja no donen ni per a beure...

En fi, que així estan les coses, decidit a no anar, quan pel treball comencen a fer-me goleta: "Xe, com que no vas al Real?". "Això és tens por que et guanyem"... I patatin, i patatan... Total, que al final acabe apuntant-me. Dic jo que si pagues 700 i pico peles, segur que en acabar almenys donaran Coca-Cola per refrescar-te i eixes coses, al final tampoc és tan car, xe....

Arriba el dia de l'efemèride. Com tantes altres vegades en dia de cursa, toca dinar a casa dels "welos". Quan hi arribem estan tots dos amb portes i finestres tancades, i la màquina de l'aire condicionat "a tot ometer". Per cert, que he buscat l'expressió per diccionaris i Webs i no l'he trobada, així que supose que deu ser un xascarrillo de Gandia, que per a que ens entenem, vol dir "a todo trapo".

Entrem a casa i agraïm la geloreta que ens acarona la pell i ens convida al relax. I és que el dia és realment calorós. "Mamà, fes el dinar prompte que hui tinc cursa i no vull anar amb la panxa plena". Ma mare em mira amb cara d'incredulitat, i sense canviar l'expressió m'amolla a la cara: "Tu estàs com una xota. On vas a córrer amb esta calor?". No faig cas, perquè sé que al fons té raó. Des de luego, igual quan ho veja amb perspectiva d'ací a uns anys, pegaré cabotada i jo també pensaré el mateix. Però de moment encara estic boig i m'agrada patir, suar, morir i rebentar pel mig de caminals aguantant un calor sofocant... I aixó que jo sóc de geloreta, ja ho he dit moltes vegades, però els que correm tenim una capacitat de sacrifi gran, això no ens ho pot negar ningú...

Total, que dinem a hora adequada el menjaret de la mamà, que com sempre està deliciós, i després de bambar una miqueta per allí abandone xiquetes i dona i tire cap a casa per a engalanar-me com cal per a estes coses. Dubte, davant la calor que fa, si posar-me els mitjons llargs, però al final me'ls dire damunt, i amb esta pinta me'n puge a la moto i em presente al Real sobrat de temps.

Tire cap a la zona d'eixida i arreplegue dorsal, i també veig que hui no hi ha xip. Xe, tant que m'agrada que em diguen el temps real en lloc de l'oficial! M'hauré de posar per davant si després vull que la mitja m'isca bé.

Xarre quatre coses amb dos amics que trobe per allí, i comence a trotar pel Real per tal de calfar una miqueta. Faig cosa d'un kilometret, i després, com si pensara guanyar la cursa o alguna cosa així, em marque cinc o sis sèries progressives que supose m'ajudaran a eixir amb força. A més, així faig una miqueta el pavo per allí i me les done d'atleta professional, encara que vegent-me la pinta no crec que ningú s'ho crega en sèrio.

S'acosta l'hora de l'arranc, així que tire cap a la zona des de la qual començarà hui l'aventura supose que patidora. Pegue quatre colçades per ací i per all'a i m'arrime una miqueta a la pancarta d'eixida, però així i tot no és que em quede baix precissament. Tant és així que quan per fi es posa en marxa la cursa, jo tarde uns 25 segons encara en efectivament començar a fer-ho.

Ja estem corrent!. Pose una marxeta forta ja des del principi, sempre per baix de cinc. Estic confiat, tot el que he vingut entrenant al llarg dels darrers dies s'ha de notar, i espere poder mantindre un ritme viu durant tota la cursa sense arribar a morir de pena. Tanmateix, ahir vaig estar de festa i em van caure dins com qui no vol la cosa un parell de Gin Tonics, a més de la cervessa de sopar, i no sé si al final això m'haurà de passar factura. El primer kilòmetre em passa volant, perquè en realitat vaig volant: 4:40

Comencem el segon. Per ara tota l'estona hem estat per dins del poble. No és que siga enorme, però diguem-ne que estem aprofitant bé els carrers que té, girant cap ací i cap allà. Anar per dins del poble té l'avantatge de que en molts carrers no pega el sol, i això s'agraïx. Ara sí, quan per un dels carrers pega el sol, no hi ha escapatòria, cal tragar-se'l. Arribem ja a la marca del segon kilòmetre. Hala, vinga, ara l'he fet en 4:37.



Tercer kilòmetre, encara per carrers. Al principi d'este kilòmetre, mira tu per on, ja tenim ací el primer avituallament d'aigua. I és que fa calor, i esta gent ha decidit donar-nos aigua dues vegades en un traçat que només té hui kilòmetres. Igual tenen por que algú caiga enrollat amb un telele de deshidratació. Mentre m'arrime dubte si agarrar-ne o no. Apenes portem deu minuts corrent, encara no tinc sed i a més a més a mi beure sol trencar-me el ritme. Però mira, xe, agarre una botella i faig quatre glops, i ahí està el resultat: Em trenca el ritme, quina sorpresa! (de que no, clar) Durant uns segons incerts no tinc clar si em recuperaré d'este baixó repentí, però ahí està la cosa dels entrenaments, el cos està fort i en quatre o cinc segons ja rode igual que abans. Eixim per fi del Real, travessant un barranquet. Veig una mànega que arruixa i passe per baix, encara no vaig totalment acalorat però no ve malament. I ja, per fi, la fi del tercer kilòmetre: 4:48

Anem ara fent un tomb per les rodalies del poble, per una carretereta asfaltada i estreta que primer passa per baix de l'autopista per després passar per dalt tornant, ara ja per damunt d'un pont. Seguisc trobant-me bé, encara que la caloreta comença a pesar una miqueta. En anar per damunt del pont, com era d'esperar, escoltem la melodia de l'orquestra simfònica dels pitos de cotxe. Re-collons, que aneu per l'autopista a 110 km/h, mireu davant i deixeu-se de pitos! Enfilem altra vegada cap al poble. Passem el barranquet de nou, i després d'un parell de xaflans apareix la pancarta de meta, que marca la meitat de cursa. Passem per baix quan el rellotge marca un 19:00 aprox. Faix càlculs mentre rode: De moment vaig a 4:45 de mitja, a vore si aconseguisc no enfonsar-me. En qualsevol cas, el 4 l'he fet en 4:45 també, per arredonir la mitja!

Toca fer-ho tot altra vegada. El kilòmetre 4 és el d'escoltar el cos. Estic rondant bé, justet on cal. Anar per espaiet seria bobada, i anar més fort seria rebentar. M'escolte el cos, sembla com si la panxa volgués dir alguna cosa, traduir-se en un doloret que podria esdevindre agonieta. Em mire i em re-mire. En això veig per ahí davant al meu amic Miquel. Ara que Mariet ja no ve a les curses (Mariet sempre m'agarrava all'a pel kilòmetre 4) sembla que la història és repetix, però amb diferent persona i resultat: Ara sóc jo qui normalment agarre a Miquel allà per meitat de cursa! Li dic mentre li passe: "Xe, mira, hui t'he agarrat al quatre". Des de darrere sent la seua veu: "No, estem al 4 i mig!" Em gire, i li dic: "Tens raó, ja tinc alguna cosa per contar-la al blog, que t'he agarrat i que m'has corregit el punt on això ha passat". El cos torna al puesto, el tema de la panxa semblava una falsa alarma. S'acaba el 5, amb un temps de 4:40, a lo campió!

El kilòmetre sis, pegant voltes per dins del poble, és el de començar a estar una miqueta cansat. I és hui estic rondant com un llam! En eixes sent una veu de dona que m'anima: "Vinga, el de blau, que ja falta menys" Redell, ja he lligat. Alce el cap i veig una xicota d'uns 75 anys que em sonriu. Li agraïsc l'ànim, però no és el meu tipo. Jo també li faig un somriure i tire cap avant, a vore si vaig acabant ja la cursa de hui i aconseguisc mantindre el tipo fins el final. El que sí que veu el seu final és el kilòmetre sis, que s'ha endut un total de 4:55. Ai mare, que estic posant el ralentí! Aprete les dents i intente augmentar el ritme.

El kilòmetre set és el de tornar a eixir cap a fora del Real. Primer arrepleguem novament aigua, que ara sí que agarre sense dubtar-ho, i és que ja tinc una calor pegadissa i xorroiosa i necessite líquid per al cos. La meitat va a la boca, l'altra meita me la tire pel cap i encara em sembla poca. El Sol apreta, qualsevol ajuda refrecant és agraïda. Travessem novament el barranquet, baixar-lo un plaer, pujar-lo ja es fa pesadet. En rodar per fora del poble hi ha una manguera que tira aigua cap a dalt. Passe per baix amb els braços escampats. Tota per a mi! Se'ns acaba el kilòmetre, mire el rellotge i veig que l'he completat en 4:58, fregant el cinc. Estic enfonsant-me?

No puc llançar per terra la primera bona meitat de cursa. Estem al kilòmetre final d'una de huit, l'entrenament és bo, açò haig de fer-ho bé. Marque un ritme més fort i en este darrer kilòmetre vaig avançant gent que ja va des-fondada. Altra vegada per damunt l'autopista, altra vegada clamor popular de clàxons de conductors distrets per la gent que passar per damunt del seu cap en intens esforç. S'esbrina ja el final de la cursa, ahí està altra vegada el barranquet, per ja reincorporar-nos als carrers del Real. Ufff! Pujar açò costa, i mira que és curteta la costereta! Costera superada, un parell de cantons i es materialitza davant dels meus ulls la recta de meta. Allà al fons l'electrònic, que encara no arriba a 38:00. Creme en una arrancada final qualsevol rescoll que puga quedar-me per dins, i augmente significativament la meua velocitat per a estos darrers 250 metres. Allà vaig, al fi passe per baix la pancarta, xop de dalt a baix de suor i d'aigua de botelles i mangueres.



Al final el temsp real ha estat de 38:04, senyores i senyors, he fet una mitja de 4:45. Arrere queden ja els temps, no tant llunyans, als quals no aconseguia baixar de 5 (Verger, Gata, Xàbia...) Els que han aconseguit vore'm, que no són tots donat que la meua velocitat ha fet que haja resultat no visible per a l'ull humà normal, ja han començat a anormenar-me com cal: La Sentella de la Safor! Vorem fins a quan dura la història...


diumenge, 5 de juny de 2011

Jesús Pobre 2011: Estic fet un bou

No fa massa temps, quan algú em preguntava: "Xe, del Circuit de la Marina Alta, tu quines diries que són les pitjors curses?". Sense dubtar-ho un moment, contestava amb veu seriosa i rictus sec: "Teulada, Benissa i Jesús Pobre"

Si això mateix m´ho haguéreu preguntat ahir, la resposta hagués estat la mateixa, encara que haguera matitzat i haguera dit: "Però enguany en Teulada em vaig trobar millor i vaig fer MMP". I si abans de la cursa de Jesús Pobre encara m'ho pregunteu, us respondré que espere no patir massa i simplement acabar-la. En les dues participacions anteriors que hi he fet, les mitges han estat prou tristes: 5:22 i 5:21, i este últim el mateix any que a Ondara, una setmana abans, havia fet 4:49... Així savent que enguany no és el meu any, vaig a Jesús Pobre amb la idea d'aconseguir, tenim molta sort, rodar a 5:20.

I és que la cursa de Jesús Pobre és tot un espectable patidor per als que com jo ens trobem a les costeres de la mateixa manera que es troba una serp en un forat: Atrapats i patint i desitjant eixir d'allí, però sense saber com.

Si l'any passat déiem que Benissa era comparable a la lletra U, enguany anem a fer una comparació semblant amb Jesús Pobre. Fem una ullada al seua perfil:



A quina lletra ens recorda? Vinga va, no digueu que no, açò és una W com un castell. I és que es donen tres fets impepinables que obliguen a que això siga així:
- El primer, Jesús Pobre és un poble que està en alt
- El segon, Jesús Pobre és un poblet no massa gran
- I el tercer, la cursa és de quasi 10 km i passa per meta dues vegades (una al mig de la cursa i la del final)

I clar, la qüestió és: Com fas una cursa llarga en un poblet xicotet que està en alt i a més a més passant dues vegades per allí? I la resposat està clara: Com dirien a Barrio Sésamo: "Abajo, arriba, abajo, y arriba". I efectivament, així és el perfil: Comences dalt, i el primer que has de fer és baixar. I xe, qué bo. A tota pastilla cap avall. Però quan estàs baix... !hala cap a dalt! i travesses el poble, i... !hala cap a baix! I al final... !vinga cap amunt!

Molt bé, amb estes perspectives ens presentem al dissabte dia D; este cap de setmana estem passant-lo a l'apartament, així que estic relativament prop del lloc on haig de córrer. Així que faig les coses amb calma i amb cap: Dine a una hora prudent en una quantitat adequada, i després m'allargue al llit per gaudir d'un dels millors moments de la setmana: La migdiada del dissabte. A les 17:30 obric un ull i decidisc que és ja moment d'obrir l'altre també. Vaig content cap a la cuina, i em prepare un bon cafenet, que a més d'acabar de despertar-me, espere que també tindrà el seu efecte dopping i m'ajudarà a la seua manera a suportar millor la cursa que m'espera.

Una vegada aviat com cal, i com sempre, després de revissar que no oblide dur el xip que marcarà la meua participació a la cursa allà on hi haja punts de control, me'n puge a la moto i cap allà que me'n vaig. Hui, per no variar, porte els mitjons llargs apreta-cames, i hui per sí variar els porte ja tots estirats des del moment en que isc de casa. Així que quan m'apare a un semàfor, els xiquets que estan dins del cotxe que m'ha quedat al costat em miren encuriosits i em fan quatre carases des del seu refugi mentre es peguen colçades de complicitat. Com que duc un casc integral, l'anonimat m'ajuda a no passar vergonya.

Després de pegar-li quatre pitades i dir-li tres coses boniques a un welo que s'ha botat un stop i quasi em tomba, arribe a Jesús Pobre, on l'ambient és ja espectacular. El fet de què el poble siga menudet augmenta la sensació de multitud. Es veuen corredors allà on mires, trotan cap ací uns, aparcant un altres, fents estiraments aquells de més enllà... Deixe la moto a un lloc que em sembla bé, i com que no em sobra el temps comence a trotar jo també. Trotar implica sense remei eixir del poble i baixar, així que el meu entrenament consisteix en baixar i després tornar a pujar per acostar-me ja a la zona de meta, on un marejol multi-color d'infinitat de corredors s'apreten intentant trobar un lloc des del qual arrancar la cursa. Tots apretadets la calor augmenta. Quan crec que no conec ningú, i justet al moment en que es dona l'eixida, em gire a la dreta i veig a Miquel i Sergio, uns amics de Gandia. Als dos segons que tenim per parlar em comenten que solen llegir el blog, així que aprofite per fer-los una salutació des d'ací. Si és de veres que ho lligen, saludats queden, i si no, la salutació es perdrà per l'espai telemàtic cercant un destinatari inexistent...



Allà anem! Tinc clar que vinc simplement a acabar la cursa, així que quan comencem ja cara amunt per dins del poble, m'ho prenc amb calma i deixe que la gent m'avance com si la cosa no anara amb mi. Acabats estos primers cent metre intra-poble cap amunt, comença la maniobra d'eixida del poble (és impossible córrer molt més de cent metres per ací sense acabar fora del poble) i amb ella el descens del qual parlàvem a l'inici del post. Em deixe dur, no només per la pendent sinó també per la gent, que m'arrossega i em fa rodar sense patir a un ritme viu. Quan acabem el primer kilòmetre, comprobe que l'he fet en 4:48. I això, tenint em compte que l'inici era de pujada, vol dir que estic baixant a molt bon ritme.

El segon kilòmetre segueix la tònica del primer. Continuem anant cap a baix, cosa que la gent agraïx, però que al mateix temps comença a crear un sentiment de nerviosisme generalitzat. "Tot el que baixa després puja", diu una veu anònima per ahí. "Massa estem baixant", diu un altre. "Menys mal que hui fa frescoreta per a pujar" diu un tercer, en este cas el típic graciós, donat que hui fa una calor que talva... Acabem el dos igual que l'hem començat, embalats cap a baix: 4:37.

A tot i això, jo me conec la cursa, i estic prenent molt bona nota dels comentaris jococos que van sentint-se per ahí, així que encara que ràpid, vaig molt còmode i reservant, reservant i reservant. M'imagine la pujada que ens espera, el retorn al poble, i ja tremole, així que qualsevol precaució és poca. El kilòmetre tres és un mix entre baixada i pujada. El seu començament és de lleugera pujada (jo pense, "ja està això ahí") però a meitat s'ho pensa millor i ens tira cap a baix altra vegada. Acabe este mix trobant-me encara molt bé, i en un temps de 4:54.

Estic content perquè no vaig malament, però no vull fer-me ilusions perquè sé que esta cursa no se'm dona bé i que més prompte que tard he d'acabar rebentant com una cigala. El començament del kilòmetre quatre es constituix com el punt d'inflexió definitiu. Ara sí que anem cap amunt, en clar camí de retorn al poble del qual tant contents baixàvem. Reduïsc el ritme i pose una marxeta còmoda per aguantar el millor possible. Em passa algun que altre corredor, però la veritat siga dita, tampoc molts. Estic escalant raonablement bé, i la costereta se les porta, és forta i molt prolongada. Tinc calor, però l'aguante prou bé mentre vaig somiant el moment de ser al poble altra vegada i que comence el descens. Al mig d'este desig passe ja pel lletrero del quatre: 5:01. Re-collons! Estic pujant a cinc i damunt de moment resistint bé. I si açò ha d'acabar bé....?

El començament del cinc no suposa cap novetat. Seguim pujant, i si volem buscar alguna diferència, podríem dir que la costera està ara encara més empinada. Acomode encara més el ritme a l'orografia, cosa que estic fent hui prou bé. El cos va cansat però no esgotat, està donant prou bon rendiment. Sembla que els entrenaments que estic fent no són de bades, i vaig menjant carretera a bon ritme. S'acaba el cinc, el poble ja està més a prop però encara queda allà dalt. Este kilòmetre, totalment en pujada important, l'he fet en 4:59. No tinc trellat, este temps no és normal, si no frene moriré, esta alegria i esta frescor no pot durar sempre... Pujant a menys de cinc!

Cada vegada més a prop, comencem finalment a endinsar-nos als carrers de Jesús Pobre, pujant i pujant de manera continua. Passem a prop de la zona de meta, trenquem a la dreta, en un fals pla, i trenquem a l'esquerre per enfilar la carretera que travassa el poble. Cap amunt encara! Però ja és quasi el final (temporal) d'este patiment, que he dut prou bé. En trencar novament a la dreta, i ja deixant el poble enrere, comená novament el descens, ara per caminal mal asfaltat i ple de pedres que en un moment determinat a punt estan de fer-me pegar un giró de peu que finalment conseguisc evitar mentre per darrere sent un "Cuidaooooo". Qué bo, cap a baix de nou. I qué por, tornar a baixar per tornar a pujar... Em coloque temporalment amb un grupet que semblen ser del terreny. Un està comentant: "L'altre dia per entrenar vaig fer el recorregut de la cursa i quasi rebente" Bona conversa per donar moral en un moment en que el cansament ja comença a fer acte de presència, encara que mitigat per la baixada que ja ha començat. Pita ja el crono, el sis és aigua passada. Mire el rellotge per vore un 5:13.

Estem ja en el set, cada vegada el final està més a prop. Este quilòmetre, que transcorre pel mig de camps i encara per caminal pedregós, és totalment de baixada. Pose un ritme fortet que sempre pensant en el que queda, el retorn cap a dalt. Corrent depressa però reservant. Estic cansat, però em sent fort. No em passa ningú, i poc a poc vaig agarrant a gent i deixant-la enrere. Qué bo baixar, s'ha acabat el set, el cos encara no està apurat i el temps ha estat de 4:40, a lo campió!

El kilòmetre huit es converteix en un terreny incert. En realitat no saps si estàs baixant o pujant, així que la conclussió més raonable és que estem rodant per pla, fent una revolta per buscar la pujada de retorn a la localitat. El seu començament coincideix amb que m'agarra per darrere el meu amic Ramonet. Em diu que es queda amb mi una estona (cosa que a mi no m'agrada, preferisc anar a soles i a la meua). El tio encara té ganes de xarrar, i jo lic que parle el que vulga, que jo ja li contestaré quan arribem a Jesús Pobre, no tinc ganes de perdre per la boca ni el més mínim resoll que després em podrà fer falta. Em concentre en administrar les forces, com he vingut fent a la resta de la cursa, en anar soltant les justes i necessàries per rodar adequadament però sabent que podré fer l'esforç final. L'acabament del kilòmetre coincidix amb una aglomeració d'amics. Agarrem per darrere a Miquel i a Loren. Miquel diu: "Tira cap avant, que jo ja estic enfonsat", mentre Loren fa un comentari relatiu a "este ja està recuperant". Comente com puc que no sé si estic recuperant, però que a este alçada ja vaig mig mort; però en realitat no serà tant, perquè me'ls deixe a tots, excepte a Ramon, que em deixa a mi. Mire el crono: 4:53. Es farà realitat la impossible ilusió de fer un resultat digne Jesús Pobre?

Açò està acabant-se ja, però el seu remat és una bona traca final. Afrontem el retorn, la pujada. El camí comença a empinar-se, i veig com Ramonet va allunyant-se. Pense que potser podria seguir-li el ritme, pero no vaig malament del tot i, per a qué patir? Així que seguisc a la meua, patint una miqueta però no molt mentre vaig escalant metres i metres. Tenim ja el poble a tir de pedra quan pita el crono per senyala el final del kilòmetre 9, que he fet en 5:07. Siguem raonables: Per estar al final de cursa, ja cansat, i estar pujant, açò és un temps de categoria!

Segons es diu per ahí, queden només 800 metres. Fent un esforç escalador me veig ja per dins dels carrers del poble. No ne té massa de carrers, però sembla que volen que els vegem tots. Així que en fan girar cap ací i cap allà, fent un tomb pel poblet, al temps que pregant interiorment que en una d'estes revoltes es veja per fi la pancarta final. Com sempre en estes ocasions, estic ja començant a cremar qualsevol cosa que quede per dins, però estalviant el mínim i necessari per a l'esprint definitiu. Per fi, en girar un cantó s'adivina el final. Una vegada més, i ja ne són moltes, trac d'on no hi ha per fer quatre camallades desgarvades que m'aporten la velocitat final amb la qual arrapar quatre o cinc segons al crono, i de paso avançar a dos o tres corredors. Ja està, açò s'ha acabat i el miracle s'ha produit. He fet un temps real de 48:49, i encara que parega mentira, he baixat de cinc el kilòmetre malgrat que açò és un vertader trenca-cames!



Hui no donen beguda, però em dona igual. Estic feliç i anonadat pel que acabe de fer. Jo crec que ja podem donar per definitivament conclosa la crisi que he patit a l'inici del Circuit enguany, he fet MMP a Jesús Pobre i a més he superat la meua marca anterior en molt! I és que sembla que estic fet un bou!