La "sentella de la Safor" triomfa al Real de Gandia

És un cohet? És un avió? No, és la "sentella" de la Safor, que en triomfal passejada s'ha desplaçat a la velocitat de la llum per la cursa de Penya Real al Real de Gandia, a una velocitat tal que l'ull humà no ha estat capaç de vore'l...

Dissabte 18 de juny, jornada calorosa ubicada a un període de l'any que és possiblement dels més bonics que hi ha: El dia és llarg, la nit és curta (òbviament, donat que els dies continuen tenint 24 hores malgrat la crisi...), s'acosten les vacances de pares i fills, el clima és agraït, tot és alegria, felicitat i presagis de temps millors.

La setmana passada no vaig anar a Benissa. No podia, donat que era l'aniversari de la meua dona i li queia un número d'anys redó que no puc dir si vull mantindre la pau familiar, i l'esdeveniment mereixia una festa sorpresa "por todo lo alto" i la va tindre.

Així que tenia "mono" de córrer, donat que l'entrenament que estic seguint sembla ser l'apropiat i de l'enfonsament al qual estava clavat fa un parell de mesos estic escapant amb força, qual Au Fènix que resorgeix de les cendres amb esplendor i glòria.

Mire el calendari de carreraspopulares.com i el primer que trobe és la cursa de Penya Real, ací al costat de casa. A més són 8 kilòmetres, i damunt planets... Vamos, un caremelet... Així que pose "manos a la obra", i tire a apuntar-me per Internet. En això estic, i encara que no és la primera vegada que em passa, em sorpren el preu de la cursa: 4 euros i 40 cèntims, és a dir, per a que ens entenem, 740 pesetes. Invoque a tots els dimonis, trenque la connexió a meitat del procés d'inscripció i decidisc que passe de pagar eixe dineral per córrer una cursa. Ja ho he dit altres vegades: Damunt que córrec, encara he de pagar? Per a qué? Per a que em donen una samarreta? Però si tinc el calaix desbordat de semarretes (literalment, no puc ni tancar-lo...)! I últimament ja no donen ni per a beure...

En fi, que així estan les coses, decidit a no anar, quan pel treball comencen a fer-me goleta: "Xe, com que no vas al Real?". "Això és tens por que et guanyem"... I patatin, i patatan... Total, que al final acabe apuntant-me. Dic jo que si pagues 700 i pico peles, segur que en acabar almenys donaran Coca-Cola per refrescar-te i eixes coses, al final tampoc és tan car, xe....

Arriba el dia de l'efemèride. Com tantes altres vegades en dia de cursa, toca dinar a casa dels "welos". Quan hi arribem estan tots dos amb portes i finestres tancades, i la màquina de l'aire condicionat "a tot ometer". Per cert, que he buscat l'expressió per diccionaris i Webs i no l'he trobada, així que supose que deu ser un xascarrillo de Gandia, que per a que ens entenem, vol dir "a todo trapo".

Entrem a casa i agraïm la geloreta que ens acarona la pell i ens convida al relax. I és que el dia és realment calorós. "Mamà, fes el dinar prompte que hui tinc cursa i no vull anar amb la panxa plena". Ma mare em mira amb cara d'incredulitat, i sense canviar l'expressió m'amolla a la cara: "Tu estàs com una xota. On vas a córrer amb esta calor?". No faig cas, perquè sé que al fons té raó. Des de luego, igual quan ho veja amb perspectiva d'ací a uns anys, pegaré cabotada i jo també pensaré el mateix. Però de moment encara estic boig i m'agrada patir, suar, morir i rebentar pel mig de caminals aguantant un calor sofocant... I aixó que jo sóc de geloreta, ja ho he dit moltes vegades, però els que correm tenim una capacitat de sacrifi gran, això no ens ho pot negar ningú...

Total, que dinem a hora adequada el menjaret de la mamà, que com sempre està deliciós, i després de bambar una miqueta per allí abandone xiquetes i dona i tire cap a casa per a engalanar-me com cal per a estes coses. Dubte, davant la calor que fa, si posar-me els mitjons llargs, però al final me'ls dire damunt, i amb esta pinta me'n puge a la moto i em presente al Real sobrat de temps.

Tire cap a la zona d'eixida i arreplegue dorsal, i també veig que hui no hi ha xip. Xe, tant que m'agrada que em diguen el temps real en lloc de l'oficial! M'hauré de posar per davant si després vull que la mitja m'isca bé.

Xarre quatre coses amb dos amics que trobe per allí, i comence a trotar pel Real per tal de calfar una miqueta. Faig cosa d'un kilometret, i després, com si pensara guanyar la cursa o alguna cosa així, em marque cinc o sis sèries progressives que supose m'ajudaran a eixir amb força. A més, així faig una miqueta el pavo per allí i me les done d'atleta professional, encara que vegent-me la pinta no crec que ningú s'ho crega en sèrio.

S'acosta l'hora de l'arranc, així que tire cap a la zona des de la qual començarà hui l'aventura supose que patidora. Pegue quatre colçades per ací i per all'a i m'arrime una miqueta a la pancarta d'eixida, però així i tot no és que em quede baix precissament. Tant és així que quan per fi es posa en marxa la cursa, jo tarde uns 25 segons encara en efectivament començar a fer-ho.

Ja estem corrent!. Pose una marxeta forta ja des del principi, sempre per baix de cinc. Estic confiat, tot el que he vingut entrenant al llarg dels darrers dies s'ha de notar, i espere poder mantindre un ritme viu durant tota la cursa sense arribar a morir de pena. Tanmateix, ahir vaig estar de festa i em van caure dins com qui no vol la cosa un parell de Gin Tonics, a més de la cervessa de sopar, i no sé si al final això m'haurà de passar factura. El primer kilòmetre em passa volant, perquè en realitat vaig volant: 4:40

Comencem el segon. Per ara tota l'estona hem estat per dins del poble. No és que siga enorme, però diguem-ne que estem aprofitant bé els carrers que té, girant cap ací i cap allà. Anar per dins del poble té l'avantatge de que en molts carrers no pega el sol, i això s'agraïx. Ara sí, quan per un dels carrers pega el sol, no hi ha escapatòria, cal tragar-se'l. Arribem ja a la marca del segon kilòmetre. Hala, vinga, ara l'he fet en 4:37.



Tercer kilòmetre, encara per carrers. Al principi d'este kilòmetre, mira tu per on, ja tenim ací el primer avituallament d'aigua. I és que fa calor, i esta gent ha decidit donar-nos aigua dues vegades en un traçat que només té hui kilòmetres. Igual tenen por que algú caiga enrollat amb un telele de deshidratació. Mentre m'arrime dubte si agarrar-ne o no. Apenes portem deu minuts corrent, encara no tinc sed i a més a més a mi beure sol trencar-me el ritme. Però mira, xe, agarre una botella i faig quatre glops, i ahí està el resultat: Em trenca el ritme, quina sorpresa! (de que no, clar) Durant uns segons incerts no tinc clar si em recuperaré d'este baixó repentí, però ahí està la cosa dels entrenaments, el cos està fort i en quatre o cinc segons ja rode igual que abans. Eixim per fi del Real, travessant un barranquet. Veig una mànega que arruixa i passe per baix, encara no vaig totalment acalorat però no ve malament. I ja, per fi, la fi del tercer kilòmetre: 4:48

Anem ara fent un tomb per les rodalies del poble, per una carretereta asfaltada i estreta que primer passa per baix de l'autopista per després passar per dalt tornant, ara ja per damunt d'un pont. Seguisc trobant-me bé, encara que la caloreta comença a pesar una miqueta. En anar per damunt del pont, com era d'esperar, escoltem la melodia de l'orquestra simfònica dels pitos de cotxe. Re-collons, que aneu per l'autopista a 110 km/h, mireu davant i deixeu-se de pitos! Enfilem altra vegada cap al poble. Passem el barranquet de nou, i després d'un parell de xaflans apareix la pancarta de meta, que marca la meitat de cursa. Passem per baix quan el rellotge marca un 19:00 aprox. Faix càlculs mentre rode: De moment vaig a 4:45 de mitja, a vore si aconseguisc no enfonsar-me. En qualsevol cas, el 4 l'he fet en 4:45 també, per arredonir la mitja!

Toca fer-ho tot altra vegada. El kilòmetre 4 és el d'escoltar el cos. Estic rondant bé, justet on cal. Anar per espaiet seria bobada, i anar més fort seria rebentar. M'escolte el cos, sembla com si la panxa volgués dir alguna cosa, traduir-se en un doloret que podria esdevindre agonieta. Em mire i em re-mire. En això veig per ahí davant al meu amic Miquel. Ara que Mariet ja no ve a les curses (Mariet sempre m'agarrava all'a pel kilòmetre 4) sembla que la història és repetix, però amb diferent persona i resultat: Ara sóc jo qui normalment agarre a Miquel allà per meitat de cursa! Li dic mentre li passe: "Xe, mira, hui t'he agarrat al quatre". Des de darrere sent la seua veu: "No, estem al 4 i mig!" Em gire, i li dic: "Tens raó, ja tinc alguna cosa per contar-la al blog, que t'he agarrat i que m'has corregit el punt on això ha passat". El cos torna al puesto, el tema de la panxa semblava una falsa alarma. S'acaba el 5, amb un temps de 4:40, a lo campió!

El kilòmetre sis, pegant voltes per dins del poble, és el de començar a estar una miqueta cansat. I és hui estic rondant com un llam! En eixes sent una veu de dona que m'anima: "Vinga, el de blau, que ja falta menys" Redell, ja he lligat. Alce el cap i veig una xicota d'uns 75 anys que em sonriu. Li agraïsc l'ànim, però no és el meu tipo. Jo també li faig un somriure i tire cap avant, a vore si vaig acabant ja la cursa de hui i aconseguisc mantindre el tipo fins el final. El que sí que veu el seu final és el kilòmetre sis, que s'ha endut un total de 4:55. Ai mare, que estic posant el ralentí! Aprete les dents i intente augmentar el ritme.

El kilòmetre set és el de tornar a eixir cap a fora del Real. Primer arrepleguem novament aigua, que ara sí que agarre sense dubtar-ho, i és que ja tinc una calor pegadissa i xorroiosa i necessite líquid per al cos. La meitat va a la boca, l'altra meita me la tire pel cap i encara em sembla poca. El Sol apreta, qualsevol ajuda refrecant és agraïda. Travessem novament el barranquet, baixar-lo un plaer, pujar-lo ja es fa pesadet. En rodar per fora del poble hi ha una manguera que tira aigua cap a dalt. Passe per baix amb els braços escampats. Tota per a mi! Se'ns acaba el kilòmetre, mire el rellotge i veig que l'he completat en 4:58, fregant el cinc. Estic enfonsant-me?

No puc llançar per terra la primera bona meitat de cursa. Estem al kilòmetre final d'una de huit, l'entrenament és bo, açò haig de fer-ho bé. Marque un ritme més fort i en este darrer kilòmetre vaig avançant gent que ja va des-fondada. Altra vegada per damunt l'autopista, altra vegada clamor popular de clàxons de conductors distrets per la gent que passar per damunt del seu cap en intens esforç. S'esbrina ja el final de la cursa, ahí està altra vegada el barranquet, per ja reincorporar-nos als carrers del Real. Ufff! Pujar açò costa, i mira que és curteta la costereta! Costera superada, un parell de cantons i es materialitza davant dels meus ulls la recta de meta. Allà al fons l'electrònic, que encara no arriba a 38:00. Creme en una arrancada final qualsevol rescoll que puga quedar-me per dins, i augmente significativament la meua velocitat per a estos darrers 250 metres. Allà vaig, al fi passe per baix la pancarta, xop de dalt a baix de suor i d'aigua de botelles i mangueres.



Al final el temsp real ha estat de 38:04, senyores i senyors, he fet una mitja de 4:45. Arrere queden ja els temps, no tant llunyans, als quals no aconseguia baixar de 5 (Verger, Gata, Xàbia...) Els que han aconseguit vore'm, que no són tots donat que la meua velocitat ha fet que haja resultat no visible per a l'ull humà normal, ja han començat a anormenar-me com cal: La Sentella de la Safor! Vorem fins a quan dura la història...