divendres, 2 de setembre de 2011

El dinar que mai no serà

Hi ha dies tristos, dies molt tristos i dies que millor seria que mai no haguesen existit. El de hui pertany per dret propi a l'últim grup.

De la mateixa manera, hi ha fets normals, fets estranys i fets que semblen impossibles, coses que mai no han de succeir. El que ha passat hui és d'estos últims. Ho pense i ho re-pense, li pegue voltes i li les torne a pegar, ho raone i ho medite... i no em faig a la idea. Sembla una història de ficció, un malson del que en qualsevol puga despertar, una idea loca que voldria vore de lluny i que no estaguera passant-me a mi, inverosímil i ridícula, una broma pesada, la idea d'un boig.

Ens has deixat i serà difícil que en algun moment les coses puguen acostar-se a ser com eren abans. Una presència que sempre estava, un fet per descomptat, una companyia llunyana, de vegades distant, però constant. Algú que havia estat ahí durant tota la meua vida, amb qui havia jugat de xicotet, compartit festa en alguna ocasió de jovenets, i ara ja d'homes, alguns sopars, xarrades, rises, il·lusions per riure més encara i allargar estones i vetllades, i clar que sí, per què no, una bona casalleta.

Caguen la sombra, hauria d'estar enfadat amb tu. No ens pots fer açò, és molta la gent que et trobarà a faltar i molt gran el buit que deixes. Tant gran és el forat que no l'hauries d'haver deixat, hauria d'estar prohibit fer açò, és una mala faena la que ens fas.

Quan vaja pel carrer Major, no podré evitar recodar-te veient-te allà a lo lluny, amb la risa a la boca, al mateix lloc on et vaig vore per darrera vegada. Quan me'n vaja de sopar, no podré evitar recordar l'últim sopar que vam fer junts, amb bon ambient, rises i promeses de tornar. Quan veja a determinades persones, serà impossible que no em vingues a la ment, allí al seu costat, amb la teua gràcia, la teua alegria.

Vaig a trobar-te a faltar, estic ja trobant-te a faltar amb força, més del que mai haguera pensat, i vull que açò passe prompte. Hauries d'estar ací i esborrar-me esta penosa sensació de damunt. Quina putada ens has fet!

Serà impossible que el món torne a ser el mateix, però ací ens quedem, sols i tristos, amb la somniada esperança de que vas a aparéixer quan girem un cantó, i ens digues entre risotades que tot era una broma. Qué gran seria això! Què no donaria per fer-ho realitat!

Gustavo, allà on estigues, recorda, tenim un dinar pendent. Així vam quedar i ens el deus.

Fins sempre, primo!