tag:blogger.com,1999:blog-19048105564228960092024-03-13T02:31:36.083-07:00A patir que són dos diesJaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.comBlogger44125tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-79992760898381204132011-09-02T12:21:00.001-07:002011-09-03T18:14:06.109-07:00El dinar que mai no seràHi ha dies tristos, dies molt tristos i dies que millor seria que mai no haguesen existit. El de hui pertany per dret propi a l'últim grup.
<br />
<br />De la mateixa manera, hi ha fets normals, fets estranys i fets que semblen impossibles, coses que mai no han de succeir. El que ha passat hui és d'estos últims. Ho pense i ho re-pense, li pegue voltes i li les torne a pegar, ho raone i ho medite... i no em faig a la idea. Sembla una història de ficció, un malson del que en qualsevol puga despertar, una idea loca que voldria vore de lluny i que no estaguera passant-me a mi, inverosímil i ridícula, una broma pesada, la idea d'un boig.
<br />
<br />Ens has deixat i serà difícil que en algun moment les coses puguen acostar-se a ser com eren abans. Una presència que sempre estava, un fet per descomptat, una companyia llunyana, de vegades distant, però constant. Algú que havia estat ahí durant tota la meua vida, amb qui havia jugat de xicotet, compartit festa en alguna ocasió de jovenets, i ara ja d'homes, alguns sopars, xarrades, rises, il·lusions per riure més encara i allargar estones i vetllades, i clar que sí, per què no, una bona casalleta.
<br />
<br />Caguen la sombra, hauria d'estar enfadat amb tu. No ens pots fer açò, és molta la gent que et trobarà a faltar i molt gran el buit que deixes. Tant gran és el forat que no l'hauries d'haver deixat, hauria d'estar prohibit fer açò, és una mala faena la que ens fas.
<br />
<br />Quan vaja pel carrer Major, no podré evitar recodar-te veient-te allà a lo lluny, amb la risa a la boca, al mateix lloc on et vaig vore per darrera vegada. Quan me'n vaja de sopar, no podré evitar recordar l'últim sopar que vam fer junts, amb bon ambient, rises i promeses de tornar. Quan veja a determinades persones, serà impossible que no em vingues a la ment, allí al seu costat, amb la teua gràcia, la teua alegria.
<br />
<br />Vaig a trobar-te a faltar, estic ja trobant-te a faltar amb força, més del que mai haguera pensat, i vull que açò passe prompte. Hauries d'estar ací i esborrar-me esta penosa sensació de damunt. Quina putada ens has fet!
<br />
<br />Serà impossible que el món torne a ser el mateix, però ací ens quedem, sols i tristos, amb la somniada esperança de que vas a aparéixer quan girem un cantó, i ens digues entre risotades que tot era una broma. Qué gran seria això! Què no donaria per fer-ho realitat!
<br />
<br />Gustavo, allà on estigues, recorda, tenim un dinar pendent. Així vam quedar i ens el deus.
<br />
<br />Fins sempre, primo!JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-37175233803080702212011-06-18T12:43:00.000-07:002011-06-22T15:20:36.246-07:00La "sentella de la Safor" triomfa al Real de GandiaÉs un cohet? És un avió? No, és la "sentella" de la Safor, que en triomfal passejada s'ha desplaçat a la velocitat de la llum per la cursa de Penya Real al Real de Gandia, a una velocitat tal que l'ull humà no ha estat capaç de vore'l...<br /><br />Dissabte 18 de juny, jornada calorosa ubicada a un període de l'any que és possiblement dels més bonics que hi ha: El dia és llarg, la nit és curta (òbviament, donat que els dies continuen tenint 24 hores malgrat la crisi...), s'acosten les vacances de pares i fills, el clima és agraït, tot és alegria, felicitat i presagis de temps millors. <br /><br />La setmana passada no vaig anar a Benissa. No podia, donat que era l'aniversari de la meua dona i li queia un número d'anys redó que no puc dir si vull mantindre la pau familiar, i l'esdeveniment mereixia una festa sorpresa "por todo lo alto" i la va tindre. <br /><br />Així que tenia "mono" de córrer, donat que l'entrenament que estic seguint sembla ser l'apropiat i de l'enfonsament al qual estava clavat fa un parell de mesos estic escapant amb força, qual Au Fènix que resorgeix de les cendres amb esplendor i glòria. <br /><br />Mire el calendari de carreraspopulares.com i el primer que trobe és la cursa de Penya Real, ací al costat de casa. A més són 8 kilòmetres, i damunt planets... Vamos, un caremelet... Així que pose "manos a la obra", i tire a apuntar-me per Internet. En això estic, i encara que no és la primera vegada que em passa, em sorpren el preu de la cursa: 4 euros i 40 cèntims, és a dir, per a que ens entenem, 740 pesetes. Invoque a tots els dimonis, trenque la connexió a meitat del procés d'inscripció i decidisc que passe de pagar eixe dineral per córrer una cursa. Ja ho he dit altres vegades: Damunt que córrec, encara he de pagar? Per a qué? Per a que em donen una samarreta? Però si tinc el calaix desbordat de semarretes (literalment, no puc ni tancar-lo...)! I últimament ja no donen ni per a beure...<br /><br />En fi, que així estan les coses, decidit a no anar, quan pel treball comencen a fer-me goleta: "Xe, com que no vas al Real?". "Això és tens por que et guanyem"... I patatin, i patatan... Total, que al final acabe apuntant-me. Dic jo que si pagues 700 i pico peles, segur que en acabar almenys donaran Coca-Cola per refrescar-te i eixes coses, al final tampoc és tan car, xe....<br /><br />Arriba el dia de l'efemèride. Com tantes altres vegades en dia de cursa, toca dinar a casa dels "welos". Quan hi arribem estan tots dos amb portes i finestres tancades, i la màquina de l'aire condicionat "a tot ometer". Per cert, que he buscat l'expressió per diccionaris i Webs i no l'he trobada, així que supose que deu ser un xascarrillo de Gandia, que per a que ens entenem, vol dir "a todo trapo". <br /><br />Entrem a casa i agraïm la geloreta que ens acarona la pell i ens convida al relax. I és que el dia és realment calorós. "Mamà, fes el dinar prompte que hui tinc cursa i no vull anar amb la panxa plena". Ma mare em mira amb cara d'incredulitat, i sense canviar l'expressió m'amolla a la cara: "Tu estàs com una xota. On vas a córrer amb esta calor?". No faig cas, perquè sé que al fons té raó. Des de luego, igual quan ho veja amb perspectiva d'ací a uns anys, pegaré cabotada i jo també pensaré el mateix. Però de moment encara estic boig i m'agrada patir, suar, morir i rebentar pel mig de caminals aguantant un calor sofocant... I aixó que jo sóc de geloreta, ja ho he dit moltes vegades, però els que correm tenim una capacitat de sacrifi gran, això no ens ho pot negar ningú...<br /><br />Total, que dinem a hora adequada el menjaret de la mamà, que com sempre està deliciós, i després de bambar una miqueta per allí abandone xiquetes i dona i tire cap a casa per a engalanar-me com cal per a estes coses. Dubte, davant la calor que fa, si posar-me els mitjons llargs, però al final me'ls dire damunt, i amb esta pinta me'n puge a la moto i em presente al Real sobrat de temps.<br /><br />Tire cap a la zona d'eixida i arreplegue dorsal, i també veig que hui no hi ha xip. Xe, tant que m'agrada que em diguen el temps real en lloc de l'oficial! M'hauré de posar per davant si després vull que la mitja m'isca bé.<br /><br />Xarre quatre coses amb dos amics que trobe per allí, i comence a trotar pel Real per tal de calfar una miqueta. Faig cosa d'un kilometret, i després, com si pensara guanyar la cursa o alguna cosa així, em marque cinc o sis sèries progressives que supose m'ajudaran a eixir amb força. A més, així faig una miqueta el pavo per allí i me les done d'atleta professional, encara que vegent-me la pinta no crec que ningú s'ho crega en sèrio.<br /><br />S'acosta l'hora de l'arranc, així que tire cap a la zona des de la qual començarà hui l'aventura supose que patidora. Pegue quatre colçades per ací i per all'a i m'arrime una miqueta a la pancarta d'eixida, però així i tot no és que em quede baix precissament. Tant és així que quan per fi es posa en marxa la cursa, jo tarde uns 25 segons encara en efectivament començar a fer-ho.<br /><br />Ja estem corrent!. Pose una marxeta forta ja des del principi, sempre per baix de cinc. Estic confiat, tot el que he vingut entrenant al llarg dels darrers dies s'ha de notar, i espere poder mantindre un ritme viu durant tota la cursa sense arribar a morir de pena. Tanmateix, ahir vaig estar de festa i em van caure dins com qui no vol la cosa un parell de Gin Tonics, a més de la cervessa de sopar, i no sé si al final això m'haurà de passar factura. El primer kilòmetre em passa volant, perquè en realitat vaig volant: 4:40<br /><br />Comencem el segon. Per ara tota l'estona hem estat per dins del poble. No és que siga enorme, però diguem-ne que estem aprofitant bé els carrers que té, girant cap ací i cap allà. Anar per dins del poble té l'avantatge de que en molts carrers no pega el sol, i això s'agraïx. Ara sí, quan per un dels carrers pega el sol, no hi ha escapatòria, cal tragar-se'l. Arribem ja a la marca del segon kilòmetre. Hala, vinga, ara l'he fet en 4:37.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-vd8P7fbuP68/TgJo4-7mEMI/AAAAAAAAAM8/wBIvaF44FpY/s1600/real_km_2_bis.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-vd8P7fbuP68/TgJo4-7mEMI/AAAAAAAAAM8/wBIvaF44FpY/s320/real_km_2_bis.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5621170613086720194" /></a><br /><br />Tercer kilòmetre, encara per carrers. Al principi d'este kilòmetre, mira tu per on, ja tenim ací el primer avituallament d'aigua. I és que fa calor, i esta gent ha decidit donar-nos aigua dues vegades en un traçat que només té hui kilòmetres. Igual tenen por que algú caiga enrollat amb un telele de deshidratació. Mentre m'arrime dubte si agarrar-ne o no. Apenes portem deu minuts corrent, encara no tinc sed i a més a més a mi beure sol trencar-me el ritme. Però mira, xe, agarre una botella i faig quatre glops, i ahí està el resultat: Em trenca el ritme, quina sorpresa! (de que no, clar) Durant uns segons incerts no tinc clar si em recuperaré d'este baixó repentí, però ahí està la cosa dels entrenaments, el cos està fort i en quatre o cinc segons ja rode igual que abans. Eixim per fi del Real, travessant un barranquet. Veig una mànega que arruixa i passe per baix, encara no vaig totalment acalorat però no ve malament. I ja, per fi, la fi del tercer kilòmetre: 4:48<br /><br />Anem ara fent un tomb per les rodalies del poble, per una carretereta asfaltada i estreta que primer passa per baix de l'autopista per després passar per dalt tornant, ara ja per damunt d'un pont. Seguisc trobant-me bé, encara que la caloreta comença a pesar una miqueta. En anar per damunt del pont, com era d'esperar, escoltem la melodia de l'orquestra simfònica dels pitos de cotxe. Re-collons, que aneu per l'autopista a 110 km/h, mireu davant i deixeu-se de pitos! Enfilem altra vegada cap al poble. Passem el barranquet de nou, i després d'un parell de xaflans apareix la pancarta de meta, que marca la meitat de cursa. Passem per baix quan el rellotge marca un 19:00 aprox. Faix càlculs mentre rode: De moment vaig a 4:45 de mitja, a vore si aconseguisc no enfonsar-me. En qualsevol cas, el 4 l'he fet en 4:45 també, per arredonir la mitja!<br /><br />Toca fer-ho tot altra vegada. El kilòmetre 4 és el d'escoltar el cos. Estic rondant bé, justet on cal. Anar per espaiet seria bobada, i anar més fort seria rebentar. M'escolte el cos, sembla com si la panxa volgués dir alguna cosa, traduir-se en un doloret que podria esdevindre agonieta. Em mire i em re-mire. En això veig per ahí davant al meu amic Miquel. Ara que Mariet ja no ve a les curses (Mariet sempre m'agarrava all'a pel kilòmetre 4) sembla que la història és repetix, però amb diferent persona i resultat: Ara sóc jo qui normalment agarre a Miquel allà per meitat de cursa! Li dic mentre li passe: "Xe, mira, hui t'he agarrat al quatre". Des de darrere sent la seua veu: "No, estem al 4 i mig!" Em gire, i li dic: "Tens raó, ja tinc alguna cosa per contar-la al blog, que t'he agarrat i que m'has corregit el punt on això ha passat". El cos torna al puesto, el tema de la panxa semblava una falsa alarma. S'acaba el 5, amb un temps de 4:40, a lo campió!<br /><br />El kilòmetre sis, pegant voltes per dins del poble, és el de començar a estar una miqueta cansat. I és hui estic rondant com un llam! En eixes sent una veu de dona que m'anima: "Vinga, el de blau, que ja falta menys" Redell, ja he lligat. Alce el cap i veig una xicota d'uns 75 anys que em sonriu. Li agraïsc l'ànim, però no és el meu tipo. Jo també li faig un somriure i tire cap avant, a vore si vaig acabant ja la cursa de hui i aconseguisc mantindre el tipo fins el final. El que sí que veu el seu final és el kilòmetre sis, que s'ha endut un total de 4:55. Ai mare, que estic posant el ralentí! Aprete les dents i intente augmentar el ritme.<br /><br />El kilòmetre set és el de tornar a eixir cap a fora del Real. Primer arrepleguem novament aigua, que ara sí que agarre sense dubtar-ho, i és que ja tinc una calor pegadissa i xorroiosa i necessite líquid per al cos. La meitat va a la boca, l'altra meita me la tire pel cap i encara em sembla poca. El Sol apreta, qualsevol ajuda refrecant és agraïda. Travessem novament el barranquet, baixar-lo un plaer, pujar-lo ja es fa pesadet. En rodar per fora del poble hi ha una manguera que tira aigua cap a dalt. Passe per baix amb els braços escampats. Tota per a mi! Se'ns acaba el kilòmetre, mire el rellotge i veig que l'he completat en 4:58, fregant el cinc. Estic enfonsant-me?<br /><br />No puc llançar per terra la primera bona meitat de cursa. Estem al kilòmetre final d'una de huit, l'entrenament és bo, açò haig de fer-ho bé. Marque un ritme més fort i en este darrer kilòmetre vaig avançant gent que ja va des-fondada. Altra vegada per damunt l'autopista, altra vegada clamor popular de clàxons de conductors distrets per la gent que passar per damunt del seu cap en intens esforç. S'esbrina ja el final de la cursa, ahí està altra vegada el barranquet, per ja reincorporar-nos als carrers del Real. Ufff! Pujar açò costa, i mira que és curteta la costereta! Costera superada, un parell de cantons i es materialitza davant dels meus ulls la recta de meta. Allà al fons l'electrònic, que encara no arriba a 38:00. Creme en una arrancada final qualsevol rescoll que puga quedar-me per dins, i augmente significativament la meua velocitat per a estos darrers 250 metres. Allà vaig, al fi passe per baix la pancarta, xop de dalt a baix de suor i d'aigua de botelles i mangueres. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-qoH0m57muSU/TgJpzN4YvFI/AAAAAAAAANE/Glf6fqOo9KE/s1600/real_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-qoH0m57muSU/TgJpzN4YvFI/AAAAAAAAANE/Glf6fqOo9KE/s320/real_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5621171613532208210" /></a><br /><br />Al final el temsp real ha estat de 38:04, senyores i senyors, he fet una mitja de 4:45. Arrere queden ja els temps, no tant llunyans, als quals no aconseguia baixar de 5 (Verger, Gata, Xàbia...) Els que han aconseguit vore'm, que no són tots donat que la meua velocitat ha fet que haja resultat no visible per a l'ull humà normal, ja han començat a anormenar-me com cal: La Sentella de la Safor! Vorem fins a quan dura la història...<br /><br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-35744437270982350602011-06-05T14:02:00.000-07:002011-06-06T15:31:27.311-07:00Jesús Pobre 2011: Estic fet un bouNo fa massa temps, quan algú em preguntava: "Xe, del Circuit de la Marina Alta, tu quines diries que són les pitjors curses?". Sense dubtar-ho un moment, contestava amb veu seriosa i rictus sec: "Teulada, Benissa i Jesús Pobre"<br /><br />Si això mateix m´ho haguéreu preguntat ahir, la resposta hagués estat la mateixa, encara que haguera matitzat i haguera dit: "Però enguany en Teulada em vaig trobar millor i vaig fer MMP". I si abans de la cursa de Jesús Pobre encara m'ho pregunteu, us respondré que espere no patir massa i simplement acabar-la. En les dues participacions anteriors que hi he fet, les mitges han estat prou tristes: 5:22 i 5:21, i este últim el mateix any que a Ondara, una setmana abans, havia fet 4:49... Així savent que enguany no és el meu any, vaig a Jesús Pobre amb la idea d'aconseguir, tenim molta sort, rodar a 5:20.<br /><br />I és que la cursa de Jesús Pobre és tot un espectable patidor per als que com jo ens trobem a les costeres de la mateixa manera que es troba una serp en un forat: Atrapats i patint i desitjant eixir d'allí, però sense saber com.<br /><br />Si l'any passat déiem que Benissa era comparable a la lletra U, enguany anem a fer una comparació semblant amb Jesús Pobre. Fem una ullada al seua perfil:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-P--uYuZnt9g/Te1TvSWVCfI/AAAAAAAAAM0/9aV6qr_T-RI/s1600/perfil_jesus_pobre.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 76px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-P--uYuZnt9g/Te1TvSWVCfI/AAAAAAAAAM0/9aV6qr_T-RI/s320/perfil_jesus_pobre.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5615236382245325298" /></a><br /><br />A quina lletra ens recorda? Vinga va, no digueu que no, açò és una W com un castell. I és que es donen tres fets impepinables que obliguen a que això siga així:<br />- El primer, Jesús Pobre és un poble que està en alt<br />- El segon, Jesús Pobre és un poblet no massa gran<br />- I el tercer, la cursa és de quasi 10 km i passa per meta dues vegades (una al mig de la cursa i la del final)<br /><br />I clar, la qüestió és: Com fas una cursa llarga en un poblet xicotet que està en alt i a més a més passant dues vegades per allí? I la resposat està clara: Com dirien a Barrio Sésamo: "Abajo, arriba, abajo, y arriba". I efectivament, així és el perfil: Comences dalt, i el primer que has de fer és baixar. I xe, qué bo. A tota pastilla cap avall. Però quan estàs baix... !hala cap a dalt! i travesses el poble, i... !hala cap a baix! I al final... !vinga cap amunt!<br /><br />Molt bé, amb estes perspectives ens presentem al dissabte dia D; este cap de setmana estem passant-lo a l'apartament, així que estic relativament prop del lloc on haig de córrer. Així que faig les coses amb calma i amb cap: Dine a una hora prudent en una quantitat adequada, i després m'allargue al llit per gaudir d'un dels millors moments de la setmana: La migdiada del dissabte. A les 17:30 obric un ull i decidisc que és ja moment d'obrir l'altre també. Vaig content cap a la cuina, i em prepare un bon cafenet, que a més d'acabar de despertar-me, espere que també tindrà el seu efecte dopping i m'ajudarà a la seua manera a suportar millor la cursa que m'espera.<br /><br />Una vegada aviat com cal, i com sempre, després de revissar que no oblide dur el xip que marcarà la meua participació a la cursa allà on hi haja punts de control, me'n puge a la moto i cap allà que me'n vaig. Hui, per no variar, porte els mitjons llargs apreta-cames, i hui per sí variar els porte ja tots estirats des del moment en que isc de casa. Així que quan m'apare a un semàfor, els xiquets que estan dins del cotxe que m'ha quedat al costat em miren encuriosits i em fan quatre carases des del seu refugi mentre es peguen colçades de complicitat. Com que duc un casc integral, l'anonimat m'ajuda a no passar vergonya. <br /><br />Després de pegar-li quatre pitades i dir-li tres coses boniques a un welo que s'ha botat un stop i quasi em tomba, arribe a Jesús Pobre, on l'ambient és ja espectacular. El fet de què el poble siga menudet augmenta la sensació de multitud. Es veuen corredors allà on mires, trotan cap ací uns, aparcant un altres, fents estiraments aquells de més enllà... Deixe la moto a un lloc que em sembla bé, i com que no em sobra el temps comence a trotar jo també. Trotar implica sense remei eixir del poble i baixar, així que el meu entrenament consisteix en baixar i després tornar a pujar per acostar-me ja a la zona de meta, on un marejol multi-color d'infinitat de corredors s'apreten intentant trobar un lloc des del qual arrancar la cursa. Tots apretadets la calor augmenta. Quan crec que no conec ningú, i justet al moment en que es dona l'eixida, em gire a la dreta i veig a Miquel i Sergio, uns amics de Gandia. Als dos segons que tenim per parlar em comenten que solen llegir el blog, així que aprofite per fer-los una salutació des d'ací. Si és de veres que ho lligen, saludats queden, i si no, la salutació es perdrà per l'espai telemàtic cercant un destinatari inexistent...<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-YZZYMWPkh7I/Te1TGF5Y8kI/AAAAAAAAAMk/Aw41pmlwIpU/s1600/jesus_pobre_eixida.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-YZZYMWPkh7I/Te1TGF5Y8kI/AAAAAAAAAMk/Aw41pmlwIpU/s320/jesus_pobre_eixida.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5615235674528084546" /></a><br /><br />Allà anem! Tinc clar que vinc simplement a acabar la cursa, així que quan comencem ja cara amunt per dins del poble, m'ho prenc amb calma i deixe que la gent m'avance com si la cosa no anara amb mi. Acabats estos primers cent metre intra-poble cap amunt, comença la maniobra d'eixida del poble (és impossible córrer molt més de cent metres per ací sense acabar fora del poble) i amb ella el descens del qual parlàvem a l'inici del post. Em deixe dur, no només per la pendent sinó també per la gent, que m'arrossega i em fa rodar sense patir a un ritme viu. Quan acabem el primer kilòmetre, comprobe que l'he fet en 4:48. I això, tenint em compte que l'inici era de pujada, vol dir que estic baixant a molt bon ritme.<br /><br />El segon kilòmetre segueix la tònica del primer. Continuem anant cap a baix, cosa que la gent agraïx, però que al mateix temps comença a crear un sentiment de nerviosisme generalitzat. "Tot el que baixa després puja", diu una veu anònima per ahí. "Massa estem baixant", diu un altre. "Menys mal que hui fa frescoreta per a pujar" diu un tercer, en este cas el típic graciós, donat que hui fa una calor que talva... Acabem el dos igual que l'hem començat, embalats cap a baix: 4:37.<br /><br />A tot i això, jo me conec la cursa, i estic prenent molt bona nota dels comentaris jococos que van sentint-se per ahí, així que encara que ràpid, vaig molt còmode i reservant, reservant i reservant. M'imagine la pujada que ens espera, el retorn al poble, i ja tremole, així que qualsevol precaució és poca. El kilòmetre tres és un mix entre baixada i pujada. El seu començament és de lleugera pujada (jo pense, "ja està això ahí") però a meitat s'ho pensa millor i ens tira cap a baix altra vegada. Acabe este mix trobant-me encara molt bé, i en un temps de 4:54.<br /><br />Estic content perquè no vaig malament, però no vull fer-me ilusions perquè sé que esta cursa no se'm dona bé i que més prompte que tard he d'acabar rebentant com una cigala. El començament del kilòmetre quatre es constituix com el punt d'inflexió definitiu. Ara sí que anem cap amunt, en clar camí de retorn al poble del qual tant contents baixàvem. Reduïsc el ritme i pose una marxeta còmoda per aguantar el millor possible. Em passa algun que altre corredor, però la veritat siga dita, tampoc molts. Estic escalant raonablement bé, i la costereta se les porta, és forta i molt prolongada. Tinc calor, però l'aguante prou bé mentre vaig somiant el moment de ser al poble altra vegada i que comence el descens. Al mig d'este desig passe ja pel lletrero del quatre: 5:01. Re-collons! Estic pujant a cinc i damunt de moment resistint bé. I si açò ha d'acabar bé....?<br /><br />El començament del cinc no suposa cap novetat. Seguim pujant, i si volem buscar alguna diferència, podríem dir que la costera està ara encara més empinada. Acomode encara més el ritme a l'orografia, cosa que estic fent hui prou bé. El cos va cansat però no esgotat, està donant prou bon rendiment. Sembla que els entrenaments que estic fent no són de bades, i vaig menjant carretera a bon ritme. S'acaba el cinc, el poble ja està més a prop però encara queda allà dalt. Este kilòmetre, totalment en pujada important, l'he fet en 4:59. No tinc trellat, este temps no és normal, si no frene moriré, esta alegria i esta frescor no pot durar sempre... Pujant a menys de cinc!<br /><br />Cada vegada més a prop, comencem finalment a endinsar-nos als carrers de Jesús Pobre, pujant i pujant de manera continua. Passem a prop de la zona de meta, trenquem a la dreta, en un fals pla, i trenquem a l'esquerre per enfilar la carretera que travassa el poble. Cap amunt encara! Però ja és quasi el final (temporal) d'este patiment, que he dut prou bé. En trencar novament a la dreta, i ja deixant el poble enrere, comená novament el descens, ara per caminal mal asfaltat i ple de pedres que en un moment determinat a punt estan de fer-me pegar un giró de peu que finalment conseguisc evitar mentre per darrere sent un "Cuidaooooo". Qué bo, cap a baix de nou. I qué por, tornar a baixar per tornar a pujar... Em coloque temporalment amb un grupet que semblen ser del terreny. Un està comentant: "L'altre dia per entrenar vaig fer el recorregut de la cursa i quasi rebente" Bona conversa per donar moral en un moment en que el cansament ja comença a fer acte de presència, encara que mitigat per la baixada que ja ha començat. Pita ja el crono, el sis és aigua passada. Mire el rellotge per vore un 5:13.<br /><br />Estem ja en el set, cada vegada el final està més a prop. Este quilòmetre, que transcorre pel mig de camps i encara per caminal pedregós, és totalment de baixada. Pose un ritme fortet que sempre pensant en el que queda, el retorn cap a dalt. Corrent depressa però reservant. Estic cansat, però em sent fort. No em passa ningú, i poc a poc vaig agarrant a gent i deixant-la enrere. Qué bo baixar, s'ha acabat el set, el cos encara no està apurat i el temps ha estat de 4:40, a lo campió!<br /><br />El kilòmetre huit es converteix en un terreny incert. En realitat no saps si estàs baixant o pujant, així que la conclussió més raonable és que estem rodant per pla, fent una revolta per buscar la pujada de retorn a la localitat. El seu començament coincideix amb que m'agarra per darrere el meu amic Ramonet. Em diu que es queda amb mi una estona (cosa que a mi no m'agrada, preferisc anar a soles i a la meua). El tio encara té ganes de xarrar, i jo lic que parle el que vulga, que jo ja li contestaré quan arribem a Jesús Pobre, no tinc ganes de perdre per la boca ni el més mínim resoll que després em podrà fer falta. Em concentre en administrar les forces, com he vingut fent a la resta de la cursa, en anar soltant les justes i necessàries per rodar adequadament però sabent que podré fer l'esforç final. L'acabament del kilòmetre coincidix amb una aglomeració d'amics. Agarrem per darrere a Miquel i a Loren. Miquel diu: "Tira cap avant, que jo ja estic enfonsat", mentre Loren fa un comentari relatiu a "este ja està recuperant". Comente com puc que no sé si estic recuperant, però que a este alçada ja vaig mig mort; però en realitat no serà tant, perquè me'ls deixe a tots, excepte a Ramon, que em deixa a mi. Mire el crono: 4:53. Es farà realitat la impossible ilusió de fer un resultat digne Jesús Pobre?<br /><br />Açò està acabant-se ja, però el seu remat és una bona traca final. Afrontem el retorn, la pujada. El camí comença a empinar-se, i veig com Ramonet va allunyant-se. Pense que potser podria seguir-li el ritme, pero no vaig malament del tot i, per a qué patir? Així que seguisc a la meua, patint una miqueta però no molt mentre vaig escalant metres i metres. Tenim ja el poble a tir de pedra quan pita el crono per senyala el final del kilòmetre 9, que he fet en 5:07. Siguem raonables: Per estar al final de cursa, ja cansat, i estar pujant, açò és un temps de categoria!<br /><br />Segons es diu per ahí, queden només 800 metres. Fent un esforç escalador me veig ja per dins dels carrers del poble. No ne té massa de carrers, però sembla que volen que els vegem tots. Així que en fan girar cap ací i cap allà, fent un tomb pel poblet, al temps que pregant interiorment que en una d'estes revoltes es veja per fi la pancarta final. Com sempre en estes ocasions, estic ja començant a cremar qualsevol cosa que quede per dins, però estalviant el mínim i necessari per a l'esprint definitiu. Per fi, en girar un cantó s'adivina el final. Una vegada més, i ja ne són moltes, trac d'on no hi ha per fer quatre camallades desgarvades que m'aporten la velocitat final amb la qual arrapar quatre o cinc segons al crono, i de paso avançar a dos o tres corredors. Ja està, açò s'ha acabat i el miracle s'ha produit. He fet un temps real de 48:49, i encara que parega mentira, he baixat de cinc el kilòmetre malgrat que açò és un vertader trenca-cames!<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-rIqVgCZhS-0/Te1TQDi9AvI/AAAAAAAAAMs/XEsVc0xM_ao/s1600/jesus_pobre_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-rIqVgCZhS-0/Te1TQDi9AvI/AAAAAAAAAMs/XEsVc0xM_ao/s320/jesus_pobre_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5615235845695800050" /></a><br /><br />Hui no donen beguda, però em dona igual. Estic feliç i anonadat pel que acabe de fer. Jo crec que ja podem donar per definitivament conclosa la crisi que he patit a l'inici del Circuit enguany, he fet MMP a Jesús Pobre i a més he superat la meua marca anterior en molt! I és que sembla que estic fet un bou!<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-24193025909090178532011-05-30T04:49:00.000-07:002011-06-02T15:23:17.315-07:00Ondara 2011: Mantenint el tipoAcabem ja el Circuit de la Marina (qué vells som, ja ha passat un altre any, i òbviament ja tenim un any més...)<br /><br />De les tres curses que queden, la de hui és ja l'última que em fa gràcia. Després vindran Jesús Pobre i Benissa, la primera un autèntic espectacle trenca-cames on mai vas per pla, o estàs pujant o estàs baixant, amb pujades i baixades curtes que ni et deixen recuperar ni et deixen viure. Després vindra Benissa, amb la seua cassoleta tant adequada per a que te torres i vullgues desaparéixer del mapa allà quan vas pel kilòmetre 5, i amb la seua costera final, indigna per dir alguna cosa, que fa que la gent s'apare, re-bufe, re-negue i re-jure que no torna més.<br /><br />Així que ací estem, davant de la darrera oportunitat de fer una carrera digna dins del circuit, donat que el d'Ondara és un traçat agraït, bàsicament pla i amb un sol obstacle, encara que això sí, molt exigent i dissenyat per fet patir els corredors.<br />Per continuar amb la resurrecció que va començar la setmana passada, he entrenat adequadament al llarg de la setmana. M'he tirat al pap les següents sessions:<br />- Dilluns, 10 km a 5 i mig<br />- Dimecres, quinze minutets al trot, per després començar unes sèries que em fan suar i no precissament gaudir: 8x1000 a 4:30, amb un minutet de descans entre elles<br />- Dijous, 45 minuts al trot, que al final s'han convertit en 8 kilòmetres suaus.<br /><br />Hui és un dia estrany. La meua dona tenia anit sopar de companyes d'escola allà al seu poble, de manera que s'ha quedat a dormir en casa de sa mare. Així que anit les xiquetes i jo vam tindre festa especial (per a elles), és a dir, sopar a McDonalds; després, Alba va dormir al seu llit però Clareta es gita amb mi, de manera que passe la nit al mig d'un partit de futbol al qual jo sóc el baló. Em pega unes quantes patadetes al llarg de tota la nit que curiosament aconsegueixen que no acabe de descansar del tot bé, i a més a més un parell de vegades es desperta i em desperta a mi també. De tota manera, sóc feliç, em costa imaginar cosa més agradable que dormir amb la meua xiqueta. Em desperte quan graciosament la meua filla, una vegada que s'ha despertat, es dedica a jugar a les caniques amb el neu nas, en un intent deseesperat per reclamar la meua atenció...<br /><br />Així que m'alce pel matí mig cansat, mig des-cansat. Vorem si açò té alguna conseqüència per a la cursa...<br /><br />A l'igual que la setmana passada, i una vegada que la meua dona ja ha fet acte de presència a casa, anem a dinar a casa dels meus pares, i per seguir la tradició encetada fa set dies, novament tenim macarrons, que tan bon resultat em van donar a la cursa de Pedreguer. En acabar de dinar intente pegar una becadeta, però hui no ho aconseguisc perquè hi ha lio de xiquetes i iaios per casa. Així que sense haver fet migdiada, i recordant que no he dormit tot el que hagués volgut esta nit, agarre la moto i com si del dia de la Marmota és tractés i encara estaguera pegant-li voltes a la jornada de Pedreguer, tire cap al Carrefour a posar-li gasolina, i d'allí a casa per a aviar-me com cal per a estes ocasions.<br /><br />Hui no he quedat amb ningú. Vaig per lliure perquè vull anar a Ondara i tornar com un llam, que esta nit tenim final de la Champions i no vull perdre'm ni un minut. Novament, em plante en Ondara amb temps de sobra, i això que primer he fet una passadeta per l'apartament, que últimament tenim un poc oblidat per qüestions vàries com comunions d'amiguetes de les xiquetes i altres històries que no venen al cas. Aparque la moto i m'acoste a la plaça del poble, on està l'eixida, per vore si veig algú i xarre una miqueta per matar el temps. A soles no estic (de fet ací hi ha més de mil persones) però pel moment no veig a ningú conegut, així que després de bambar una miqueta per allí, buscant una aixeta on fer quatre glops d'aigua (i és que hui fa calor, sembla que el meu climat estimat, eixe al qual les iaies es que queden a casa pegades a les estufes, ha passat ja definitivament a millor vida fins d'ací uns quants mesos), però no ne trobe cap. En a l'ànim de que no vaig a poder beure, i comence a trotar per ahí per tal d'escalfar una miqueta. Faig entre un i dos kilòmetres, i em pose ja amb la gent.<br /><br />Hui m'he quedat prou enrere; de tota manera, com que porte el xip, al final igual dona, el temps de cursa es medix des de que tu passes per l'eixida, encara que faça ja una bona estona que el primer ha començat a córrer. Així que quan per fi açò es posa en marxa, jo en realitat comence a córrer quan el primer ja porta més d'un minut fent-ho i per tant deu haver fet ja uns tres-cents metre i pico. Esta ja no la guanye!<br />El començament de la cursa és una volta de quasi dos kilòmetres per dins del poble. Enguany han canviat esta primera part de la cursa, de manera que encara que l'eixida està al mateix lloc, eixim en sentit contrari. Allà vaig per la primera corva, un tant desorientat per esta circumstància.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-aBuQ9HlGPzc/Tef-cFtXSTI/AAAAAAAAAMI/gAX6PyCo9Pk/s1600/eixida_ondara.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-aBuQ9HlGPzc/Tef-cFtXSTI/AAAAAAAAAMI/gAX6PyCo9Pk/s320/eixida_ondara.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5613735219062851890" /></a><br /><br />Vaig temerós, les rutes noves no m'agraden, preferisc saber què és el que tinc per davant. Em passa el primer kilòmetre sense adonar-me'n: 4:51. Tenim en compte que l'eixida, amb el maremàgnum de gent, és lenta, això vol dir que la segona part del kilòmetre l'he fet com un cohet!<br /><br />Ens endinsem al segon kilòmetre, encara per dins del poble, i encara en ruta desconeguda. Sé que l'estiu passat van estar d'obres, i estan duent-nos precissament pels carrers que han arreglat. Fem alguna costereta curta i urbana. Després d'un descens en corva, apareix de nou la plaça i passem altra vegada per meta.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-yjUOd2D87Sg/Tef_QcRcjxI/AAAAAAAAAMQ/LpLamoHJKOY/s1600/ondara_1_5.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-yjUOd2D87Sg/Tef_QcRcjxI/AAAAAAAAAMQ/LpLamoHJKOY/s320/ondara_1_5.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5613736118472970002" /></a><br /><br />Ara sí segona part del circuit, ben coneguda, que ja fa uns quants anys que vinc a esta cursa i me la conec bé. Rodem ja per terreny amic, i a més agradable, perquè està en lleuger descens. Comencem a eixir del poble, i ahí està ja el final de segon kilòmetre: 4:36. Xe, a vore si resulta que porte un cohet al cul! Vaig fort i de moment molt bé.<br /><br />Estem ja fora, a un camí asfaltat que va des d'Ondara cap a una carretera que uneix Els Poblets amb Dénia, per la qual transite asíduament a l'estiu. I és que açò està molt a prop del meu apartament! Hui córrec a casa. Amb felicitat i bons pensaments, mirant i re-mirant paisatges que són germans, acabem ja el tercer kilòmetre: 4:46. He alçat una miqueta el peu, vaig molt bé, la veritat, però vull guardar reserves, que esta cursa, encara que agraïda, té un caramelet amarg allà pel kilòmetre 6.<br /><br />Seguim fent el quatre, encara pel mateix camí asfaltat. Quan falta poc per a arribar a la carretera que va a Dénia, trenquem a la dreta. El camí es fa més estret, però això no és problema, a estes altures de cursa l'aglomeració del principi ja no existeix. Cadascú va al seu ritme, i la gent va escampadeta. Pita ja el rellotge: 4:43. I sense estar cansat. De categoria!<br /><br />El kilòmetre cinc és una barreja entre baixar i pujar, amb el seu punt d'inflexió en un barranquet que marca el final de la baixada i començament de la pujada. Al final, com diria un anglés, "fifty-fifty", que deriva en un 4:53. <br /><br />El cinc ha marcat el començament de la pujada, que jo sé que ja no s'ha d'acabar fins que no coronem una costereta punyetera que hi ha allà pel set. Anem en pujada no massa forta però constant. El camí deixa d'estar asfaltat i passa a ser de pols i ameniçat amb diverses pedretes amb les quals can anar amb cura per tal de no fer un giró de peu. Encara me trobe bé, encara que com era d'esperar el que açò no siga precissament pla s'ha de notar al crono quan arribem al final d'este parcial: El sis l'he fet en 5:05. Xe, per a estar pujant, no està malament!<br /><br />El set és el terrorífic. Encara recorde la costereta d'altres anys, amb el seu castellet allà dalt dominant el paisatge. Només comencem el kilòmetre ja me la re-trobe. A meitat de pujada hi ha una xica amb una manguereta ruixant els corredors. "Tiram aigua"-li dic. I me l'enfoca. Xe què bo. Crec recordar que l'any passat li vaig exactament el mateix a la persona que precissament tirava aigua en este mateix lloc, xi, i si no fora diria que era la mateixa xica.<br /><br />Però no tinc temps de pensar en estes coses. Estic escalant les rampes i somiant amb arribar dalt, al peu del castellet que marca el final del calvari. Hi ha dues persones més mirant i xarrant, com que vaig mig clavat em dona temps a sentir la seua conversa sencera. Un diu: "Mira tu, no van cara l'aire". I l'altre contesta: "Home, si portares una hora corrent i t'amollaren esta rampeta, tu tampoc aniries cara l'aire". Agraïsc el comentari comprensiu d'esta segona persona, i encara que no és de veres que portem una hora, sino mitja hora i pico, crec que té tota la raó. <br /><br />Per fi, ja estic dalt! Au, anem allà. Curiosament, açò no va ara de baixada, sino més bé en pla. Com que venint els primers kilòmetres anàvem en lleuger, encara que llarg, descens, amb la pujada constant que acabem de passar rematada amb rampa final el que hem fet bàsicament és recuperar la cota i situar-nos a l'altura del poble, d'Ondara, on hem de tornar. Així que malauradament no hi ha baixada recuperadora i el que resta és bàsicament pla. Vinga, va, ja s'ha acabat el set: 5:20.<br /><br />Curiosament hui era un dia asolejat i calorós, però han aparegut uns núvols que estan mit-tapant el sol, i fins i tot amenaça amb futures pluges. Això hauria de ser una bona notícia, però la realitat és que segueix fent una calor apegalosa i humida. Jo seguisc rodant prou bé i amb sensacions positives, però ja sense la força i el brio de l'inici, la rampa m´ha mort. S'acaba el huit: 5:03.<br /><br />Estem ja fent el nou. Tots els anys posen a estes altures, i enguany no és una excepció, una maquinària que tira baf d'aigua fresquet per a ajudar els corredors a suportar la calor. Travesse l'artefacte amb els braços escampats, per arreplegar quanta més aigua millor. De categoria. Recorde perfectament que tots els anys quan passe per ací vaig mort. Però hui vaig bé, estic fent un bon final de cursa, l'entrenament està donant els seus fruits i ajudant-me a arredonir la fita sense patir massa. Ja estem entrant en Ondara i pita el rellotge. S'ha acabat el nou, i el crono s'ha parat en un altre 5:03, germà bessó del del kilòmetre anterior.<br /><br />I ja estem per dins dels carrers del poble. Ací cal tirar la resta, cremar qualsevol energia que pugar romandre encara per dins del cos. Avive el pas i vaig avançant algun que altre corredor. Estic apretant prou, i comence a resentir-me. Fem girs cap a cí i cap allà, i la meta que no arriba mai. Ai mare, patiment final! Després d'una revolta la veig aparéixer! Quina alegria. Aprete les dents, acurruque els ulls i em dispose a increment el patiment final accelerant més el ritme. Una vegada més, entre en meta embalat, i en els últims metres he passat a set o hui persones més. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-tNZ8LQFdgHU/TegMJSeBm0I/AAAAAAAAAMY/6Dnbxr-48lk/s1600/ondara_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-tNZ8LQFdgHU/TegMJSeBm0I/AAAAAAAAAMY/6Dnbxr-48lk/s320/ondara_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5613750289233451842" /></a><br /><br />Ja està, ja s'ha acabat açò, i el temps real ha estat de 47:57, a una mitja de 4:57. Xe, dos segons per kilòmetre més espaiet que l'any passat! Però tenint en compte l'època fosca de la que vinc, on acostar-me a les marques de l'any passat era una quimera, açò és novament un èxit! <br /><br />I ara, pitant cap a casa, que hui és la Final de la Champions i juga el Barça!<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-55311445358489878782011-05-23T14:00:00.001-07:002011-05-25T10:49:49.088-07:00Pedreguer 2011: El caimà ha tornatPedreguer. Un poblet xicotet i amb encant, ubicat a la Comarca de la Marina Alta. Una localitat ubicada als contraforts del sistema pre-bètic valencià, a les rodalies del riu Girona i que, com curiositat, és creuat pel meridià de Greenwich per la carretera de Benidoleig, a l’altura del camí del Clot. Ai, què bonica és Wikipèdia per fer una bona introducció d’una entrada de blog.<br /><br />I com a curiositat més gran encara: Un poblet on viu el cantant del grup McLan, eixe de melenes llargues i veu melodiosa, a qui els que l’han vist (no és el meu cas) ubiquen dins d’un Dos-Caballs passejant-se pel poble.<br /><br />Destinació idílica per córrer una cursa agraïda que fa fugir el patiment amb un traçat inteligent, com ja déiem fa ara un any (<a href="http://notornemes.blogspot.com/2010/05/pedreger-o-la-cursa-perfecta.html">Pedreguer 2010</a>). Cursa que comença cara cap a baix, en una llarga i empinada costera que permet calfar i anar ràpid sense patir, per continuar per terreny pla al costat de l'autopista amb orquestra de pitos de cotxe incoporada, per després girar i tornar al poble per un altre lloc de tal manera que curiosament, malgrat que puges tot el que has baixat, sembla com si fos menys. I després altra vegada repetició de la jugada, encara que per carrers i camins en alguns casos diferents.<br /><br />El perfil fantàstic (encara que millor seria per mi si fora plana, tot siga dit) i la llumeta que vaig començar a vore la setmana passada a Teulada, on l'infern es va convertir en una pseudo-glòria, em fan encarar la fita amb il·lusions renovades i nova espenta. A més, esta setmana m'he matat a córrer, això sí, de manera ordenada i amb planificació específica, i això, esta vegada sí, em fa anar amb moral i ganes.<br /><br />Com que hui és jornada de reflexió, he aprofitat per reflexionar al llit fins les 11:30h, i m'alce pletòric i agraït a la família perquè m'han deixat dormir. I és que pot ser algú no s'ho creurà i em dirà exagerat, però entre el treball, el dormir poc entre setmana i els entrenaments, quan arriba el divendres ja no sé ni com em diuen...<br /><br />Hui ens toca dinar a casa dels iaios (igual que la setmana passada, però en este cas tota la família). Ma mare ha fet macarrons, i pense satisfet que la dona ha encertat amb la vianda, i que de segur que em vindrà bé per al que em pertoca esta vesprada allà per la Comarca de la Marina Alta. Només acabar de dinar deixe allí dona i xiquetes i vaig fent camí. <br /><br />Amb la moto, el primer que haig de fer és tirar-li gasolina, per a la qual cosa res millor que la gasolinera del Carrefour, que acumula punts amb prou celeritat (no com la Travel Club, que ara fa 15 annys -i no exagere- que la tinc i de moment em dona per a una torradora de pa...) Estic allí barallant-me amb la mànyiga del surtidor i en això que se'm planta al costat un cotxe del qual baixa un xaval vestit de corredor que ha vingut ací a fer el mateix que jo. El mire i li dic: "Xe, vas a Pedreguer?" Faig ací un stop a la crònica, només per comentar una cosa: Li ho puc dir sense problemes perquè és xic, si en lloc de xic fora xica, ja no seria igual, dirigir-me a ella ja hagués tingut matisos d'intentar "lligar" o alguna cosa estranya. Per què som així?<br /><br />Bé, al que anàvem. Com que estem entre cavallers, malgrat no conéixer-nos, podem parlar sense problemes ni coses rares. Ell em mira i em respon: "Xe, bona vesprada. Sí, voy a Pedreguer, aunque creo que hoy habrá poca gente porque también es la Media de Almansa". I això literalment, és a dir, introducció en valencià, la resta en castellà. No sé per quin estrany motiu em ve Canal 9 al cap, però és un pensament fuginer que ràpidament oblide. Canviem quatre comentaris més i ens acomiadem, desitjant-nos mutua sort.<br /><br />Tire cap a casa on em posaré la disfresa típica, revisaré que tinc dorsal i xip, em proveiré amb una tovallola que utilitzaré per mitigar la immensa xopada de suor que de ben segur vaig a agarrar quan còrrega, i pose rumb a la meua destinació, el poblet al peu que està als contraforts del sistema pre-bètic valencià on pot ser per eixa mateixa raó va triar viure el tio aquest de McLan.<br /><br />És moment ara de dir que pràcticament estem ja en estiu, almenys pel que a l'oratge pertoca. Fa calor, així que el viatge en moto, en mànyiga i pantaló curt (l'equipatge de córrer) el gaudiré amb tot l'airet que em recorre el cos i me'l ventila lluitant contra la calina. A diferència del que va ocórrer l'any passat, enguany sé perfectament per on para Pedreguer, on em plante sense dificultat i amb temps de sobra per fer quatre tombs per allí i cercar un bon lloc on aparcar la moto.<br /><br />La deixe, a un lloc que precissament té a prop un descampat que ja està visitant la gent per a alliberar aigües que després podrien ésser molestes durant l'exercici. Jo també seguisc el seu exemple, i després tire ja cap a la zona d'eixida, que queda més amunt, de manera que pugen tant el meu cos com les pulsacions per aconseguir plantar-me allí.<br /><br />No és que m'haja enamorat, però em torba a vindre al cap el xic de la gasolinera, el de Canal9. En la vida havia vist tanta gent per a córrer esta cursa. Igual és que han acabat tots en Almansa i se n'han vingut trotant cap ací per a poder fer esta també... En fi, que la predicció no era massa encertada...<br /><br />Em clave com puc entre la gent, que literalment està com sardines en una llauna esperant que donen l'eixida. Estirar ací és impossible, fins i tot hi ha sèries dificultats quan em pica el cap i vull rascar-me. Amb esta marabunta de gent, hui sí que no veig ningú. Vaig a eixir sol, la qual cosa tampoc em desagrada.<br /><br />Sona un petardo, i ja estem en marxa! Pose en marxa el crono en travessar l'estoreta de l'eixida (més o menys un minut després que ho haja fet el primer) i cap a baix que me'n vaig. Els primers cinc-cents metres reclamen tota la meua atenció. Esta quantitat de gent, tots apretats i tots corrent alhora en terreny descendent, fa que açò siga complicat. Fas per no xafar i per què no et xafen. Malgrat la concentració, detecte que van a fer la foto i faig quatre paiasades amb els braços que a que després em resulte més fàcil trobar-me:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-MFyRdXdEoNw/TdwYTbxZgoI/AAAAAAAAALc/9bKpVEuKFAM/s1600/eixida_pedreguer_1.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-MFyRdXdEoNw/TdwYTbxZgoI/AAAAAAAAALc/9bKpVEuKFAM/s320/eixida_pedreguer_1.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5610385957948326530" /></a><br /><br />Una vegada localitzada la seqüència, ja es més fàcil trobar-ne una altra on se'm veja millor:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-12rjkzswpq0/TdwYhfIje6I/AAAAAAAAALk/OMH4hrPg7g8/s1600/pedreguer_eixida.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-12rjkzswpq0/TdwYhfIje6I/AAAAAAAAALk/OMH4hrPg7g8/s320/pedreguer_eixida.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5610386199368924066" /></a><br /><br />I cap a baix que anem, a tota pastilla, però deixant-nos caure, sense patir. Total, que en un tres i no res ja n'hem fet un de kilòmetre, en un temps que al meu cas és de 4:49. No va mal. Per cert, que l'any passat vaig fer la cursa completa a una mitja de 4:50.<br /><br />El segon kilòmetre està encara parcialment de baixada, i després ja passa a ser pla o en lleuger descens, o almenys així ho sembla per les sensacions que té. Este segon kilòmetre discorre en paral·lel també durant un tros a l'autopista, i això, com no podia ser d'altra manera, implica orquestra d'acompanyament de cláxons de cotxes: Xe, però qui els haurà explicat als conductors que quan veuen una cursa han de pitar? Quan jo em vaig traure el carnet, això no es donava a l'auto-escola. Serà nou d'ara? Lleven punts si no pites? Al mig d'un pitit de cotxe veig el lletrero del kilòmetre 2. Em mire el rellotge i veig que vaig (igual massa) bé: 4:47, i el cor només a 166.<br /><br />El tercer kilòmetre, en transcórrer un tros paral·lel a l'autopista, està també amenitzat per les bocinades que arriben des de la carretera. Trenquem a la dreta, i després d'unes poques maniobres de distracció a dreta i esquerre, açò comença a empinar-se: Estem començant a pujar tot el que hem baixat de manera tant agradable i ràpida. Pita ja el rellotge altra vegada en passar pel milòmetre 3, ara mostrant un 4:45. Massa ràpid!<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-Wd3vTs9A6-Y/Tdwcw_yu9bI/AAAAAAAAALs/wl1z4yq_y2U/s1600/pedreguer_pas_3_3.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-Wd3vTs9A6-Y/Tdwcw_yu9bI/AAAAAAAAALs/wl1z4yq_y2U/s320/pedreguer_pas_3_3.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5610390863880320434" /></a><br /><br />El quart kilòmetre inclou el gros de la pujada de retorn al poble. Tanmateix, no sé per qué, pujar a Pedreguer, per algun estrany motiu, és molt menys pesat que en altres pobles. Seran forces estranyes provinents del centre de la Terra que ens espigen cap a dalt? Haurà estat ja per ací algun científic intentant explicar este fenòmen, o potser només són divagacions meues i simpatia per la cursa?. La pujada acaba, hem recuperat ja quasi tota la quota que havíem baixat, i queda ja només un par de girs del poble i després un llarg carrer que ens ha de dur quasi fins la zona d'eixida. Ja està el quatre fet: 5:06. Per a haver estat pujant, és un temps estupend per a mi!<br /><br />Fem el carrer llarg, un poquet de pujada i un poquet en pla, i arriba una corva tancada a l'esquerre que ens situa a l'avinguda on està la pancarta, que queda en alt. Collons, quina pujada ara, esta sí que és forta! Aprete les dents, passe per baix de l'arc de meta i tire cap avant, pujant més encara. Bones rampes! Girem a la dreta, encara estem pujant però ja no tant. Ara girem a la dreta altra vegada, i ací tenim la muntanya rusa, un carrer que baixa com si d'un gran slam d'eski de muntanya es tractés. Aprofite per recuperar, i veig que ja en tenim cinc fets: 5:04. "Esto marcha"!<br /><br />Baixem com a bojos, encara que jo intente controlar i acumular forces, que estem només a la meitat. Trenquem a la dreta, altra vegada cap a dalt! Un carrer ample i costaner, encara que no tant com aquell on s'ubica la pancarta de meta. Dos-cents metres de pujada, girem a l'esquerre, i cap a baix altra vegada! Ara sí, hem tornat a agarrar la baixada llarga que vam fer a l'eixida, estem començant a repetir circuit. En deixe portar cap a baix, i cap al final de la baixada ja ha caigut també el sis, ara en 4:51.<br /><br />Em veig novament al costat de l'autopista, amb nous conductors que també han estudiat la lliçó dels pitos. Vinga, va, que no pare la fiesta. Em trobe bé, però ja no vole igual que quan he passat per ací la primera vegada. Armonitze respiració i camallades, buscant l'equilibri amb el cor, que de tota manera està portant-se molt bé hui i va a encara a 167 (cal dir que malgrat que hi ha pujades, les baixades ajuden a mantindre el cor acompasat i sense disparar-se). Al lletrero del set el crono mostra un 5:00 redó.<br /><br />Girem a la dreta, per enfilar nova (i definitivament) el poble. En girar, després d'uns cinc-cents metres de lleuger ascens, es tiren per un camí diferent al de la primera volta. L'ascens, encara que present, segueix sent suau. "En algun moment s'haurà d'empinar açò", pense, "perquè si no ja em diràs tu a mi com anem a pujar al poble". Però no s'empina massa, almenys per ara, simplement pujada constant però asequible, per a acabar el kilòmetre 8 en un temps de 5:03.<br /><br />Ja estem als dos últims. Com que l'últim tinc prou clar com és, pense que si queda alguna sorpresa empinada deu estar al caure. Però no, de fet malgrat que este kilòmetre és una miqueta trenca-cames (en alguns punts fins i tot anem cap a baix, i jo em mire el rellotge de reüll i veig que rode a 4:30), arribe al lletrerot del kilòmetre 9 sense haver patit cap pujada important... O pot ser és que estic com un bou! En qualsevol cas, el kilòmetre s'acaba i l'he fet per baix de cinc: 4:59<br /><br />Kilòmetre final. Que comença amb una pendent pronunciada. Sembla que per fi estem reprenent la cota! Però la pujada, encara que intensa, s'acaba prompte, i em veig ja al carrer que conec, llarg, en lleuger ascens però asequible. Allà vaig, cansat però feliç, perquè sembla que per fi, després del Via Crucis i Setmana de Passió, ha arribat la Resurrecció. Complete el carrer, novament gire a l'esquerre i apareix la costera de les costeres, la que duu fins la pancarta de meta. <br /><br />I pose en pràctica el que sempre faig: Cremar qualsevol rescoll d'energia que em puga quedar en un sprint final, cap a dalt, impressionant no tant per la velocitat sino per la pinta desgavellada que segurament faig (voldria vore'm en video per riure'm una estona). I li passe a set o hui corredor que van per la costera clavats, i complete finalment la cursa en un temps real de 49:50, a una mitja de 4:55.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-lYqxUJ59glI/TdwgMx8l3AI/AAAAAAAAAL0/tzpQs53tYBQ/s1600/pedreguer_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-lYqxUJ59glI/TdwgMx8l3AI/AAAAAAAAAL0/tzpQs53tYBQ/s320/pedreguer_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5610394639734791170" /></a><br /><br />El miracle s'ha produit! Quan ningú donava un duro per mi, he tornat a baixar de cinc! Ben content que me'n vaig cap a casa.<br /><br />A més, al remat, hui donen beguda, i no poca. M'unfle a beure Aquarius del del MasyMas, que per cert, està ben bo, i damunt la samarreta que ens donen està ben xula. <br /><br />Hala, felicitat completa, cap a casa, i la setmana que ve Ondara dirà!<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-21525165656361942742011-05-14T16:28:00.001-07:002011-05-22T06:55:59.111-07:00Teulada 2011: "Brotes verdes"Dissabte 14 de maig, una nova oportunitat a Teulada per a continuar el meu Via Crucis a travers de les Curses del Circuit de la Marina Alta, en un any, una maleida temporada esportiva, en la qual en lloc d'anar endavant seguisc enfonsant-me i empijorant, dia a dia, cursa a cursa, els meus resultats de l'any passat.<br /><br />A més a més, a mi Teulada (la cursa que no el poble) mai m'ha agradat. Es tracta d'un traçat dur, caracteritzat per un començament en forta pujada ja per anar fent boca, descens suicida, fals pla i després una costera continuada durant varis quilòmetres de suor i patir, rematada al final pel que seria el Tourmalet de la Marina Alta, un quilometret que sembla no acabar mai de rampa més forta encara. Després mitja volta, i quan estàs en alt, esgotat… Sorpresa!! Allà baix, ben lluny, xicotet, el poble, amb el seu campanar, al peu del qual està la meta. I tu, que estàs que no pots més, penses: "Xe, allà baix haig d'anar jo ara?" I vas. Lo bo és que tornes de baixada, et confies, i quan queda un quilòmetre per acabar... Maldició! La rampa de les rampes, el summum final, el lloc on voldries morir i on per seguir la tradició, per enèsima vegada, penses: "Jo què faig ací patint, en lloc d'estar a casa segut al sofà fent-me una cervesseta?"<br /><br />En fi, amb totes estes perspectives escabroses i amb poca il•lusió ens presentem al dia en qüestió, dia al qual per cert fa calor per arrendonir-lo. Hui resulta que estic sol a casa, i això em fa retornar als meus temps de jovenalla, quan a les 12:00 obria un ull per mirar el rellotge i em quedava un parell d'hores més al llit. No arribe a tant, però sí que és de veres que em faig fort al llit i aguante com un campió fins a les 13:00h. Quin plaer, quin descans! <br /><br />Com que la meua dona i les xiquetes hui han fet fugina, dine a casa dels meues pares, i menge menjar de la mamà, i a les 14:30 ja tinc la panxeta ben pleneta, com si fora un xiquet malcriat. Reste una miqueta més a casa dels iaios a la sobre-taula, i me'n vaig per preparar-me les coses. Em vist com si fos l'Arc de Sant Martí, multi-color com sempre, i me'n vaig en la moto fins Teulada. Qué guai, només amb açò ja em conforme per hui, qué xulo es anar en moto!<br /><br />Arribe al poble i, ja, ja, aparque sense dificultats propet del lloc d'eixida, on ja està ple de gent trotant cap amunt i cap avall (literalment parle, aquest poble és una muntanya rusa...). Pose el cadenat a la moto i m'unisc a la remor popular, faig una costera cap avall ben llarga per escalfar, encara que em sap mal perquè sé que després tocarà pujar-la; però les coses, amb calma, es poden fer totes, no cal rebentar tant prompte.<br /><br />A la marabunta d'eixida, com que estic per la part de darrere, més escampada, trobe a la resta del meu equip NO TORNE MÉS. Fem rises nervioses, comentem lo matadora que és la cursa que anem a fer, xarrem un poc de les eleccions de la propera setmana i quan menys ens n'adonem ja estem corrent. Vinga va, com que ja he acceptat el fet de què no vaig cara l'aire, m'ho agarre amb calma. Patir per a res és bobada, així que hui no patiré! Així que veig com bona part de l'equip tira per davant i passe de tot, els deixe anar. I ja estem a les rampes. No aprete per a res, açò està molt empinat i no és curt, així que no m'ofegue. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-WM-DRTZtbtU/TdWD5rj8leI/AAAAAAAAAK8/yR-mU4Cl5sc/s1600/teulada_1.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-WM-DRTZtbtU/TdWD5rj8leI/AAAAAAAAAK8/yR-mU4Cl5sc/s320/teulada_1.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5608533937929098722" /></a><br /><br />En estes primeres rampes per dins del poble, acompanyades del principi de la baixada suicida també entre cases, passem pel kilòmetre 1, al temps que el meu rellotge mostra 5:21.<br /><br />Completem la baixada, que aprofite per recuperar-me del escàs esforç que he fet pujant, i ja per pla fem el pas per línia de meta altra vegada, on un speaker pesat i amb poca gràcia s'empenya en parlar castellà malgrat tindre un accent valencianot que fa risa... Parla valencià, home, que podent triar és l'eleció correcta! Dos-cents metres més enllà ja en portem dos. Vaig sense apretar, relaxat, sense fer esforços innecessaris, i així i tot aquest l'he fet en 4:59.<br /><br />Eixim de Teulada. Fem un aperitiu cap avall molt pronunciat d'uns tres-cents metres, per ara ja sí començar a rodar per un fals pla. Per cert, que tinc a Pele de manera continua uns cent metres per davant de mi. No estic fent cap esforç, però ell sembla que tampoc, perquè no se me'n va més lluny. I és que esta cursa té molta molla i tots dos ho sabem, sabem el que ens queda per davant, el Tourmalet... Així i tot, encara tinc ganes de fer el mico quan veig que van a tirar-me una foto: <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-UJ5UPP2Qxvg/TdWEJd1ADeI/AAAAAAAAALE/wShD3rYmGsg/s1600/teulada_2.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-UJ5UPP2Qxvg/TdWEJd1ADeI/AAAAAAAAALE/wShD3rYmGsg/s320/teulada_2.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5608534209120439778" /></a><br /><br />Temps per al tercer, 5:03. Per a anar relaxat com vaig, la veritat és que els temps no són roïns. Supose que ja vindrà l'enfonsament de la segona meitat de cursa cap avant, com sempre...<br /><br />Ara rodem pel fals pla, els que ens acosta al lloc que fa por, els dos kilòmetres de pujada fastigosa rematada amb cinc-cents metres de Tourmalet. Seguisc a la meua, hui estic suportant prou bé el sol malgrat que el tio collons apreta, serà perquè el que hui no apreta sóc jo. Lletrero del quatre, 5:04. Xe! Qui ho anava a dir! Però si vaig al trot i damunt acò està lleugerament empinat! Encara no rebente hui?<br /><br />Comencem a pujar de veres! Alce el peu més encara, em reserve, vull tindre el dipòsit ple per a quan arribe el pitjor. Aixì que vaig escalant tranquil, i així i tot cap corredor em passa. A lo millor és que no vaig tant espaiet. Per cert, que alce el cap, i veig que tinc a Pele més prop, estic agarrant-lo sense intentar-ho. Pot ser hui estic millor que els altres dies? Amb estos bons pensaments estic fent metres sense adonar-me'n, sense cansar-me massa, i ja torna a pitar el rellotge. He completat el kilòmetre cinc, ara en 5:20. La pujada li passa factura al crono...<br /><br />Ens donen aigua, que s'agraïx encara que tampoc estava somiant amb què me la donarem. Consumir energies amb dosificació com estic fent-ho hui té també eixe avantatge, no t'acalores tant i per tant pots aguantar més sense aigua. Faig quatre glops, i decidisc que hui no me'n tire pel cap, això serà líquid que es quedarà empastrat a la samarreta, i a més de la sensació al principi refrescant però després ja de xopera desagradable, no vull que el Tourmalet em pille amb cap pes innecessari. <br /><br />Açò s'empina de valent. Reconec el lloc d'anys anteriors. Ja estem a l'infern, les rampes del gran mite. El ritme es reduïx més encara. Però ací ningú va sobrat. Segueix sense passar-me ningú, i a més a Pele ja estic a punt de tocar-li l'esquena, quasi l'he agarrat sense buscar-ho. Corves cap ací i cap allà, rampes que fan l'aparició de manera sincronitzada amb les corves. Identifique la casa que marca le final de les rampes. Encara queda alta, però cada vegada menys. Ja la tinc, ja estic ací! Adéu, Tourmalet, no vull tornar a vore't fins l'any que ve! El kilòmetre sis, el pitjor de la cursa, és ja història, una història que ha tingut una durada de cinc minuts i quaranta-quatre segons.<br /><br />Allà baix, ben lluny, està Teulada, amb el seu campanar que destaca i li dona personalitat al poble. "Fins allà haig d'anar jo ara?" pense primer. I després "Mira, sabia que quan arribara dalt pensaria això!" Pensant i corrent, corrent i pensant, l'ànim està alt perquè ja estic ací i hui sembla que no rebente, i a més sé que el que resta és "quasi" tot de baixada. I marque el quasi perquè a falta d'un kilòmetre hi ha un regalet bo.. Perè bé, ja arribarem. El set és baixada (excepte al part inicial, que queia pujant el Tourmalet) i quan arribe al seu final el rellotge mostra un 5:10.<br /><br />Durant el huit, que també és de baixada, no volent, no volent, vaig i li passe a Pele, que se'm queda per darrere. "Haurà tirat a roda?" pense, però m'oblide de seguida i em concentre al final de cursa. Cal fer atenció, això és baixada a "tumba abierta", i pots esvirar-te i fer-te mal. Ja està, s'acabat el huit també i està vist que hui aguantaré bé el final, està clar que començar espaiet dona els seus fruits. Aquest l'he fet en 4:43.<br /><br />El nou passa a ser pla, encara que jo sé que inclou un regalet. Així que intente reservar, però aixi i tot quan el final està tant a prop u comença ja a tirar a tope i esgotar el que resta dins. Així que em plante al peu del regal, una rampa d'uns tres-cents metres la pendent de la qual és possible que no es pugar mesurar amb el sistema mètric-decimal a l´ús hui en dia. Açò puja tant ràpid que pot ser en acabar deu estar ja el cel. Em quede, i no sóc l'únic, clavat. Des de luego, el graciós que va tindre la idea de posar este troset al final de cursa era un il·luminat. El patiment final. Li busquem el final a esta cosa, final que arriba amb la fi del kilòmetre 9. El temps ha estat de 5 redons. Tant m'ha costat pujar açò, que pense que segurament la rampa de tres-cents metres m'ha ocupat quatre dels cinc minuts, i els altres set-cents metres els he fet en un minut. Pensaments al mig de la boira, clar!<br /><br />I ja estem al poble, a prop del campanar que abans, fa tres kilòmetres, em semblava tant llunyà. Aprete pels carrers de Teulada, que sé que acaben desembocant a la pancarta final, la que senyala el final del patiment. A falta de mig kilòmetre, veig que em passa Pele, que es veu que venia per darrere, o potser m'ha agarrat a la rampa. Em passa però no es despega massa. Tanmateix, em queda l'arma final, sóc el rei de l'esprint final, eixe que es fa demanant energies al banc, perquè tu ja no ne tens. El banc em fa una transferència, i pose les cames en moviment. Vaig com una bala. A falta de vint metres torne a passar a Pele, i traverse la pancarta con una exhalació!<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-DvzqA4cqVF8/TdWMBwhc8UI/AAAAAAAAALM/AE44YodRrUU/s1600/teulada_3.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-DvzqA4cqVF8/TdWMBwhc8UI/AAAAAAAAALM/AE44YodRrUU/s320/teulada_3.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5608542872792789314" /></a><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-gidGbbPYDUM/TdWMKxTDE-I/AAAAAAAAALU/u72okLjwLNY/s1600/teulada_4.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-gidGbbPYDUM/TdWMKxTDE-I/AAAAAAAAALU/u72okLjwLNY/s320/teulada_4.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5608543027619632098" /></a><br /><br />El temps ha estat de 50:41 reals, a una mitja de 5:04. Mira tu per on! A la cursa on menys m'ho esperava, a la cursa odiada i que sempre se m'ha donat fatal, vaig i em sent bé i faig millor temps del que hagués pogut imaginar. Però si és que l'he feta en 5:04, la meua MMP de Teulada! <br /><br />"Brotes verdes", com els que tothom cerca a l'economia en esta època de vaques primes. Estarem el país i jo ja per fi eixint de la crisi?<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-59444540637267554732011-05-13T10:21:00.000-07:002011-05-13T17:10:55.726-07:00Pego 2011: Aigua, fang, suor i llàgrimesPego s'acosta amb il·lusiones renovades i perspectives de triomf. <br /><br />El dia ha eixit fresquet i nuvolós, i de quan en quan ens sorpren amb un ruixat geladet que s'agraïx. D'altra banda, des de fa un parell de setmanes porte un pla d'entrenament assessorat per un amic que enten del tema, i que dia a dia, i sobre la base de les experiències acumulades, ritmes del cor i capacitats recents de resistència, va dient-me què he de fer i com: Que si hui corre quasi com si estagueres passejant, però una bona tirada, que si fes un ratet xino-xano i després tira-li a tope fent sèries, que si açò i que si allò.<br /><br />A més a més, des de fa uns dies sent rumors de què el circuit de Pego l'han canviat, que si ara és una cursa facileta, que si ja no hi han pujades, que si açò i que si allò altra vegada. Mire la WEB de SomEsport i les bones esperances semblen convertir-se en realitat. Literalment, puc llegir: "Nou Circuit! Altura màxima: 65 metres. Altura mínima: 34 metres". Vamos, que 30 metres repartits en 10 km és joc de xiquets per a un planiciero com jo.<br /><br />Açò ha d'eixir hui bé, no hi ha altra. Tot està de cara: El clima, l'entrenament i el circuit. Així que dine a l'hora correcta, el menjar correcte en la quantitat correcta, i faig un repós correcte per a completar la jornada correcta. Tot correcte, tot en ordre. Anem allà!<br /><br />Ens plantem en Pego al mig d'un clima desbaratat. Quan arribem i baixem del cotxe, pega un ruixó que ens obliga a retornar al vehicle. Quin plaer! Falten vint minuts per la cursa, tot correcte encara! <br /><br />Para el ruixó, quatre gotes soltes romanen per l'ambient però més que molestar s'agraïxen. Cerquem un descampat per amollar aigues menors que es barrejen en cordial armonia amb les aigües majors que cauen des de les altures en soltar-se dels núvols que no aconseguixen retindre-les. Qué bonico semblen les coses hui, fins i tot les més mundanes pixarrades pre-cursa!<br /><br />Enfilem cap a la línia d'eixida, on l'organització ha disposat un muntatge especial amb dues línies d'eixida: La dels valents, els que ixen a tota pastilla, i la dels mataos, els que no som tant valents. Trie la segona i ahí que em coloque. Falten cinc minuts, i cosa estranya, ha deixat de ploure i ja no corre el vent...<br /><br />Mentre passa el temps fins les 19:00h, passen també els núvols que corren pel cel. On fa deu minuts hi havia mases nuvoloses, resten només quatre gasos solts que a dures penes aconseguixen tapar el sol. Tant a dures penes que en un moment donat, quan falten dos minuts per a les 19:00h, es veuen finalment superades per la força d'un sol calent que comença a fer acte de presència amb tota la seua ràbia.<br /><br />Dos minuts més tard, quan es dona l'eixida, l'existència de núvols sembla ja un xiste, i qui no ho haguera vist, no s'ho creuria. De la pluja d'abans, de fa tant poquet, queda només un sol de terra totalment xop que agura risc d'esbarons i de caigudes. Una vegada més, per seguir el costum, anem a tindre calor a la cursa.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-m_mqOGZ-48A/Tc22Q_uBZyI/AAAAAAAAAKk/cHxelWuQhis/s1600/eixida_pego.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-m_mqOGZ-48A/Tc22Q_uBZyI/AAAAAAAAAKk/cHxelWuQhis/s320/eixida_pego.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5606337514244761378" /></a><br /><br />Comencem a córrer. L'avinguda inicial és ampla, i a l'estar separat l'arranc en dos eixides diferenciades, no hi ha problemes d'espai. Més tard me n'adonaré, justet quan ens ajuntem amb els lentorros dels que s'han posat a la part dels valents, de que sembla que ells hagen fet menys distància. He triat malament, la meua part és uns 200 metres més llarga, hui no correré 10km, correré 10,2 km. Només trencar per primera vegada a la dreta, el que era un carrer ample de ciutat acabada es convertix en carrer ample descuidat de ciutat en obres. Comença la tasca infernal de xafar fang i esquivar xarcos, que apareixen de repent, a l'anar pegats amb els de davant és fa difícil esbrinar per on paren. I ni un ni dos, a montons. S'acaba este primer estrany kilòmetre, amb Sol calent per dalt i piso banyat per baix. El complete en 5:13.<br /><br />Al segon kilòmetre comencen a eixir de Pego. El que era un ample carrer en obres esdevé un estret caminal entre tarongers banyats. De repent, el que era lògic: Un tapó monumental. La gent s'apreta, els xarcos apereixen més de repent. Comence a tindre en paral·lel a un xaval amb un carro, el que faltava, si no cabíem ara cabem menys. I a més a més, açò està de pujada .Estarem pujant els 30 metres de desnivell de colp? Acabem el segon: 5:18.<br /><br />Per tal de no xafar xarcos, que semblem estar per la part del mig del camí, tire cap a les vores. Acoseguisc esquivar xarcos, i em trobe pel mig del fangueral. Qué bonico! Semblem porcs apretats, i el del carro fent la mà per ací també. Ara sí, tot el que puja baixa, els 30 metres que hem pujat els tornem a baixar. S'acaba el tercer parcial, amb 4:58.<br /><br />Sembla que estem tornant cap a Pego. Amunt i avall, els 30 metres de desnivell estem pujant-los i baixant-los de manera continua. Tinc ganes de pillar al graciós que deia que açò era pla... El Sol s'ha fet l'amo del cel, els núvols han fugit acobardits i no bufa ni una brisna d'aire. Per variar, comence a tindre una calor pegadissa i xorroiosa, tot això potenciat per l'humitat de l'aire i la xopera del pis de terra. Xarco per ací, fang per allà, entrant al poble altra vegada arribem al quatre. El parcial és de cinc redó.<br /><br />Per dins del poble, per seguir el costum, uns trosos son cap amunt, altres cap a baix. La planor brilla per seua absència. Sembla curiós, malgrat el desnivell constant, els xarcos s'han forts i no regolen com caldria suposar. Tanmateix, cada vegada més buits, conforme els xafa la gent i va furtant-los aigua, que va quedant-se xopa a les sabates. El Sol aconseguix calfar el piso xofat, i un baf comença a pujar cap amunt. Qué calor! Acabem el cinc: 4:59<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-YGOi6Zh66Zw/Tc22ge9vkdI/AAAAAAAAAKs/0g76iEaYgu4/s1600/pego_pas_quatre_i_mig.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-YGOi6Zh66Zw/Tc22ge9vkdI/AAAAAAAAAKs/0g76iEaYgu4/s320/pego_pas_quatre_i_mig.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5606337780330238418" /></a><br /><br />I "vuelta a empezar". El circuit consisteix en repetir dues vegades el mateix. Per tant, novament carrers amples més aseats, altres més desastres, lletrero del 6 i 5:05. Vaig ben calent. <br /><br />En estes em passa el meu amic Pele, entre bocanades desesperades provocades per la calor i la cansera del treca-cames que ha resultat ser el circuit li dic que si arribe a saber la KK de circuit que ens havien preparat jo ací no vinc. En això clave el peu dins d'un xarco. Xof, xof, xof, ahí està el set: 5:09.<br /><br />Ja només queden tres. Tant acalorat vaig que fins i tot em sembla vore l'evaporació de l'aigua del terra. Xe, quina calor! No em canse de pensar-ho. Porte la samarreta pegada al cos, xopada, asquerosa. Les cames plenes de fang, sembla que vinc de la guerra. Amunt i avall, costera ve, costera se'n va, complete el huit: 5:20, quin desastre!<br /><br />Vinga va, els dos del final. Ja tornem al poble, eixim de tarongers, els carrers es fan amples, el cor re-bufa cansat, jo renegue mentalment del circuit, de la pluja, del sol i de tot el que es meneja. Hui va a ser un nou fracàs. Vinga va, ja hem acabat el nou: 4:59<br /><br />Desesperat, pregue per arribar a meta. Quines ganes tinc de duxar-me i llevar-me este empastre de damunt. Encara que això haurà d'esperar. Xof, xof, xof, allà vaig, amb el peu empapat, quina sensació més desagradable. Rampeta suau (encara que a mi ja a estes altures em sembla forta), rampeta avall, corva va, corva torna, vaig per fi a acabar. Note una presència per darrere, no sé qui és però és algú que ara, a cent metres escasos de la meta, està intentant avançar-me... A altres coses no, però a tirar la resta no em guanya ningú. Faig un esforç que crec que només jo sé fer i inventar, i pegue un esprint. Sent les xafades amenaçadores cada vegada més lluny. L'he deixat arrere. Passe per fi la pancarta. Temps real: 51:12, a 5:06.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-lV4aEB4WMCg/Tc22okLwnfI/AAAAAAAAAK0/KMTWziVn4D0/s1600/pego_entrada_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-lV4aEB4WMCg/Tc22okLwnfI/AAAAAAAAAK0/KMTWziVn4D0/s320/pego_entrada_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5606337919170158066" /></a><br /><br />Novament, no donen beguda. No passa res, ja estic acostumat, és el de sempre. Entre aigua de ploure i rebotada del terra i suor, vaig xopat i brut. Al mig de la brutícia, trac comptes: Any passat a 4:55, enguany a 5:06. No puc comparar, en realitat el circuit no és el mateix, i si em demanen opinió, diria que el d'enguany és més dur. Per tant, igual al final no ha anat tant malament la cosa, pot ser estic millorant.<br /><br />En qualsevol, felicitacions a qui ha dissenyat el nou circuit de Pego: Ha aconseguit juntar en un sol event una bona quantitat de llocs estrets, firm irregular i desnivells matadors. T'has lluit, matxo.<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-43964386638264234112011-05-07T04:58:00.000-07:002011-05-07T05:01:37.784-07:00A cinc hores de PegoSón les 14:00h. M'asome a la finestra: Núvols, ambient fresquet... <br /><br />Enguany han canviat la cursa de Pego. Segons diuen, ja no té costeres. <br /><br />A més a més, un amic ve donant-me consells des de fa un parell de setmanes sobre la manera en què haig de fer els entrenamets: Sèries, tirades llargues relaxades...<br /><br />Se m'han acabat les excuses, hui haig de triomfar.<br /><br />Vorem en què queda la cosa...JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-5676568871612922392011-04-28T09:23:00.000-07:002011-04-28T09:26:12.274-07:00I hui és un dia feliç!D'una nit trista, a un dia feliç!<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-Qijotc_T2x8/TbmVEl-qpgI/AAAAAAAAAKc/giMBEznxPqY/s1600/escudo-barcelona.gif"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 222px; height: 226px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-Qijotc_T2x8/TbmVEl-qpgI/AAAAAAAAAKc/giMBEznxPqY/s320/escudo-barcelona.gif" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5600671517758891522" /></a>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-75160383256695846232011-04-20T16:36:00.000-07:002011-04-20T16:38:52.917-07:00Hui és una nit tristaEl títol ja ho diu tot...<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-A6I1rZbLzGY/Ta9ud40tK5I/AAAAAAAAAKU/W-wxUzpV1GE/s1600/escudo-barcelona.gif"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 222px; height: 226px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-A6I1rZbLzGY/Ta9ud40tK5I/AAAAAAAAAKU/W-wxUzpV1GE/s320/escudo-barcelona.gif" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5597814321593527186" /></a>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-23113853834531250472011-04-12T13:07:00.000-07:002011-04-14T14:45:47.054-07:00Verger 2011: Patint pel mig del bafEl Verger, un poblet ubicat al cor de la Marina Alta, a 3km de la mar encara que sense platja que porte el seu nom (sembla que entre Dénia i Oliva li l'hagen furtada tota, havent-ne reservats només un xicotet tros per a Els Poblets...), és una de les localitats més avançades de la Comunitat Valenciana, líder indiscutible en màrketing i que va per davant de les empreses més punteres de l'Estat en el qual ens ha tocat viure. <br /><br />La mercadotècnia no té parangó a cap altre lloc conegut; tant és així, tant per davant van, que el Corte Inglés no pot fer-los ni ombra. D'esta manera, atenció, mentre encara és primavera al Corte Inglés, amics i amigues, JA ÉS ESTIU en El Verger. Podem resumir la cursa que ens ocupa amb esta sentència, agradable si es presenta per davant un llarg i relaxat dia de platja però fastigosa si el tema que ens ocupa és, com en aquest cas, una cursa: QUINA CALOR! <br /><br />Dit açò, i amb els antecedents en múltiples ocasions presentats de què quan es tracta de córrer jo sóc persona de gelor que es codeja de manera amistosa amb les més baixes temperatures i els cels més encapotats i grisos, ja quedaria tot dit i es pot intuir quina classe d'exhibició tindré ocasió d'oferir a la dita localitat. Podríem resumir-ho com una rendició abans de començar, com un paset més cap al desastre total al qual van guiant-me, poc a poc però sense pausa, les tres curses que ja he tingut ocasió de "gaudir" enguany a la Marina. Jo, que sóc persona de ciències, semble en esta ocasió marxar de la mà en cordial passejada amb l'estat de l'economia, tots dos anem caiguent sense tocar fons. Sempre queda l'esperança de què el pitjor ja ha passat, però sempre s'imposa la realitat dels fets consumats: De mal en més mal encara...<br /><br />Ai, i podríem parlar ara d'un fidel company del corredor popular, una figura amplament difosa, per tots coneguda i per tots recorrida (per tal de curar-se en salut) als moments previs de les proves, i segons com haja anat la cosa, també al moments posteriors: El grandiós i fastuós món de les EXCUSES diverses, on l'enginy del corredor arriba a tocar amb la punteta dels dits les més altes cotes d'agudesa i d'inspiració. N'he sentit, i per qué no confesar-ho, també n'he utilitzat, de la més diversa natura: Que si esta setmana no he pogut entrenar, que si hui em fa mal la panxa, que si venint he punxat i canviant la roda del cotxe m'he quedat enganxat de l'esquena, que si la meua dóna (o el meu home) hui tenia ganes de marxa (esta és la més difícil de creure, sobretot quan es tracta de la dona, però hi ha qui així i tot l'usa...) En fi, de tots els gustos i colors, i sempre infinites. De segur que si una cursa tingués una competició paral·lela d'excuses, la cosa estaria molt més renyida i la participació seria molt elevada, aconseguint-se elevats graus d'excel·lència.<br /><br />Però no, jo no vaig a tirar d'excuses. I és que Clan TV, que és pràcticament l'únic canal de televisió que es veu a ma casa (en una altra entrada del blog podríem parlar de la "dictatura dels xiquets", un tema que de ben segur donaria molt de sí), és un canal instructiu i que pot orientar-te molt bé a la vida. L'altre dia, sentat al menjador de casa amb la meua xiqueta Clareta mirant els Pingüins de Madagascar (on estiguen sèries com aquesta o Bob Esponja, ja cal que es lleven de davant altres com CSI) vaig tindre ocasió d'obrir els ulls i rendir-me a l'evidència. Un pingüí li contava a un altre -què coses, eh- els quatre graons psiquiàtrics davant d'un fet negatiu: Negació, ira, depressió i per fi, l'acceptació. I allí, davant de ClanTV, mirant uns animals que parlen i que són capaços de manipular amb èxit les màquines més estranyes i diverses, vaig vore la llum i em vaig rendir als fets, vaig traure bandera blanca: Estic a anys llum (concretament, a 20 segons per km) del meu estat de l'any passat... Gràcies, pingüins que parleu, per obrir-me els ulls, i ajudar-me a acceptar la realitat!<br /><br />En fi, esta vist que donat que ja córrec poc, gaste totes les energies escrivint. Estes entrades del blog cada dia són més llargues, igual que la paciència del lector (en este cas, únic lector, Julio, al qual aprofite per salutar novament des d'ací). Anem al que anem, la cursa del Verger, que se'm cansen els dits i encara no he dit res de trellat.<br /><br />Dissabte amaneix amb una ingrata sorpresa: Fa una calor que talva. "Ja ho tenim ahí!" -pense amb amargor-. La mala pata meteorològica sembla estar lluint-se enguany, cebant-se amb la meua pobra persona, que només demana una miqueta de grisor preferiblement acompanyada d'inquietant gelor. Està clar que els favors divins fa temps que se m'han esgotat, i em prepare psicològicament per a una nova debacle pregnada de suors i re-bufits. Prenc poc interés per la cursa, i acabe dinant quan són ja quasi les 16:00h, clarament una hora massa tardana. <br /><br />Em torbe per casa, segurament mirant ClanTV (és estadísticament difícil que fos altra cadena, donat que a eixes hores les meues filles estan despertes), i a les 17:00h, sense moltes ganes per variar, em tire damunt la roba corredora, pose quatre coses en una bossa d'esport i tire cap a El Verger en la moto que em va regalar la meua dona quan vaig complir la quarentena. Com que l'apartament el tenim a una platja que malgrat dir-se de Dénia hauria de ser del Verger, pense que lo millor serà anar allí, posar el termo, deixar trastos i anar al trot fins el lloc d'eixida.<br /><br />I està clar que pitjor no podria haver estat la idea. Només pegue quatre camallades ja me'n penedisc del pla que m'he montat. Quina calor! Els estrangers, que estan sentats a les terrases dels bars fent-se una cerveceta, em miren i es riuen quan em veuen passar, a pas de formiga però ja suant com si estigués cremant-me a l'infern. Aconseguiré arribar al Verger a temps? Em mire el rellotge, calcule la distància que em fa falta i no tinc més remei que apretar una miqueta. La bona qüestió és que quan hi arribe vaig ja banyat de dalt a baix. Açò es suposava que era l'escalfament? I ara què queda doncs, la cremor?<br /><br />Si una característica té el meu cunyat, apart de bona persona, és que és més llarg que un dia sense pa. Així que amb fer una ullada a la marabunta que espera per començar a córrer, ahí que el veig, amb el seu cap per damunt dels de la resta. Em pose amb ell, i en l'espera per començar a patir pels carrers del Verger tinc ocasió de sentir un speaker que la veritat és que ho fa amb prou gràcia. Pujat com està en una tarima alta, en un moment determinat comenta: "Qué bonica es veu la gent des d'ací dalt, si fins i tot quasi m'agrada més que córrer les curses" I jo pense: "Xe, hui precissament estic amb tu". Estic a un pas de furtar-li el micro i dir-li que córrega ell, que jo també vull disfrutar mirant des de dalt. <br /><br />Però no tinc temps. Es dona l'eixida. Caguen la sombra, allà vaig! Altra vegada al mig d'esta bogeria que és córrer en un dia on el millor lloc per estar seria dins d'una piscina, amb el cap ben fresquet i un refresc a la mà! <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-HOb8jPVAYvY/Tadm8QoR46I/AAAAAAAAAJk/V5itWk9wR0I/s1600/verger_1.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-HOb8jPVAYvY/Tadm8QoR46I/AAAAAAAAAJk/V5itWk9wR0I/s320/verger_1.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5595554247473226658" /></a><br /><br />Pense amb anyorança en la cursa de l'any passat. Feia fred, estava núvol i jo la vaig completar a una mitja de 4:44 min/km, la meua MMP en 10K per ara (i pot ser per sempre, visto lo visto). Qué trist és saber lo lluny que queda allò, no tant en el temps sino més bé en les possibilitats. <br /><br />Quina diferència hi ha entre córrer sol i fer-ho amb gent. Si per arribar fins ací des de l'apartament m'ofegava i suava anant al trot, en canvi rodejat de gent em deixe arrossegar sense patir massa, i acabe fent el primer kilòmetre en 4:45 i amb sensacions que no són roïns. Corrobore que no vaig tant mal mirant el pulsòmetre. Tinc el cor a 160, acceptable per mi.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-PPZ6V-d3sRw/TadnF1rnTxI/AAAAAAAAAJs/CFGrWdxsgac/s1600/verger_2.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-PPZ6V-d3sRw/TadnF1rnTxI/AAAAAAAAAJs/CFGrWdxsgac/s320/verger_2.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5595554412038147858" /></a><br /><br />El segon kilòmetre, que inclou una part que va cap a Oliva per l'antiga carretera nacional, volta de 180 graus i des-fer el camí fet, ara en lleugera (apenes perceptible, però existent) pujada, acabe rematant-lo en un temps de 4:46; però amb sensacions ja no tant bones. El Sol castiga, i per si amb ell no teníem prou, un incendi forestal a prop d'ací està aportant el seu granet de sorra a la calentor general que ens envolta. Comence a tindre la boca eixuta. A més, en este segon kilòmetre ja m'emporte una desilusió. Han canviat el circuit respecte al de l'any passat, que a mi em va agradar molt perque tirava per fora del poble. Vorem hui per on ens porten.<br /><br />El tercer kilòmetre serveix per confirmar que el traçat és prou més lleig que el de l'anterior edició. Anant per la carretera ens fan trencar a la dreta, li peguem la volta a una illa de cases amb edifici al mig, i quan estem a punt de tornar a la carretera ens fan pegar-li la volta a una altra illa de cases, es este cas sense edifici. Total, que veus a tots pegant voltes per allí, uns que van i altres que tornen. Realment llejot. A més, comence a estar castigat. He començat massa bé i els fet són els que són. Comence a pagar el ritme massa fort. El tercer kilòmetre l'acabe en 4:55 i amb el cor ja acceleradet per a ser tant prompte: A 174 el tenim.<br /><br />El quart kilòmetre repeteix traçat respecte a l'any passat: Seguir pujant per l'antiga nacional cap a Ondara, i a les afores del Verger, mitja volta i tornar cap al poble pel mateix lloc, creuant-te amb els que van per darrere de tu. Per cert, que la cursa van a ser dues voltes exactament iguals de cinc kilòmetres cadascuna, la qual cosa fa que els lletrerots indicatius per a la primera i segona volta estiguen ubicats exactament al mateix lloc. Per això, quan acabem el quatre, allí està també el lletrerot del nou. Algú, que encara té ganes de fer bromes, diu: "Au, ja estem pel kilòmetre 94". Qui té resoll es riu en veu alta, els altres riem per dins mentre analitzem de manera constant d'on anem a traure la propera bocanada d'aire. Temps per a aquest kilòmetre "94": 4:53, el que constituirà el principi de l'enfonsament de hui.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-hGt4-c6WMjQ/TadnPMlGrZI/AAAAAAAAAJ0/neuaITRqm_Y/s1600/verger_3.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-hGt4-c6WMjQ/TadnPMlGrZI/AAAAAAAAAJ0/neuaITRqm_Y/s320/verger_3.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5595554572803681682" /></a><br /><br />Estem ja quasi per la meitat. Ara estem per dins del poble, carrers amunt i carrers avall. Si una cosa no m'agrada del circuit d'enguany és que estem tota l'estona fent i des-fent, per carrers paral·lels. Això du a pensaments del tipus: "Xe, ara tinc que anar fins allà total per a després tornar..." En estos raonaments estic quan em veig ja a la pancarta de meta, que suposa la meitat de la cursa. En este cas, kilòmetre "105", però molt que ara ningú diu la gràcia en veu alta. Mire l'electrònic i veig que fins ara porte una mitja per baix de cinc el kilòmetre, però les sensacions que tinc no són ja gens bones, comence a trobar-me cansat i fa ja estona que molt, molt, molt, molt acalorat. I només portem el 50% de la fita! Temps en aquest cas: 5:07, el primer kilòmetre que puge de cinc.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-jgQejguMEKo/TadnbjKkqEI/AAAAAAAAAJ8/gwFTH7uYRRc/s1600/verger_5.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-jgQejguMEKo/TadnbjKkqEI/AAAAAAAAAJ8/gwFTH7uYRRc/s320/verger_5.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5595554785024845890" /></a><br /><br />Hala, anem allà, a repetir-ho tot altra vegada! Ens donen aigua i patisc per poder beure, encara que tinc la boca més eixuta que un poll a una perruca. I és que si em pose a beure, em manca l'aire, i si respire, no bec. Estic donant ja bocanades llastimoses. Lluitam amb l'aigua i la botella he arriba ja al kilòmetre "61". Amb pesar comprobe el temps: 5:09, i "subiendo".<br /><br />De nou per la nacional. Al mateix lloc on al principi de cursa em trobava prou bé, ara, només 25 minuts després, voldria ja desaparéixer. El baf brull de la carretera nacional, i tinc la samarreta totalment xopa i apegada al cos. Si no fos que no vull que a ningú li agarre un colapso, agarrava i me la llevava; però hi ha visions que no se li desitgen ni al pitjor enemic. Estirant-me la samarreta passe pel kilòmetre "72". En esta ocasió, un trist 5:20 assoma al meu rellotge. I és que comence a no poder ja més.<br /><br />Em veig altra vegada pegant-li voltes a illes de cases, amb edificis i sense edificis, i pensant lo llejot que és açò. A més, el que a la primera volta era una lleugera pendent apenes perceptible, s'ha convertit en esta segona en una costera de primera categoria. Els meus sentits s'han afilat i sóc ja capaç de detectar sense problemes qualsevol alteració sobre la planície. Per fi arribem al "83". Em fa vergonya fins i tot reconéixer el temps: 5:22.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-xNIMztDku1k/TadnmHR2WrI/AAAAAAAAAKE/dxDWQG6WdD0/s1600/verger_6.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-xNIMztDku1k/TadnmHR2WrI/AAAAAAAAAKE/dxDWQG6WdD0/s320/verger_6.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5595554966517734066" /></a><br /><br />Vinga, va, que ne queden dos. Posarem tota la carn en l'"asador". Apretarem el que es puga, per tal de salvar, si això encara és remotament viable, el poc honor corredor que em queda ja. Entre suors, calentors i bafs, lluitant amb la llengua que al mateix temps lluita per fer-se un lloc en una boca que ha esdevingut un desert socarrat, m'arrastre com puc una miqueta més depresa. Qué lleig és córrer per la nacional, qué dur és fer-ho amb calor, qué negatiu es veu tot quan el cos no respon. Ahí està, kilòmetre "94" altra vegada, amb un preciós, per dir alguna cosa, clar, 5:08 a l'electrònic que m'envolta la munyica.<br /><br />Vinga, va, una miqueta més i açò s'haurà acabat. La proximitat de la meta, amb la possibilitat d'una botelleta d'aigua, em fa avançar amb un mínim d'il·lusió, almeys tinc un objectiu clar: Beure! Fem carrers per desfer-los després i, qué bonica!, la meta. Quan falten 100 metres pegue quatre camallades desgavellades i avance un! corredor. Tota una gesta. Açò s'ha acabat en un temps de 50:41, a una mitja de 5:03. Exactament, 19 segons més per kilòmetre que l'any passat.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-67YTTFNvkas/Tadnu-uk5QI/AAAAAAAAAKM/0TWILq3-87A/s1600/verger_7.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-67YTTFNvkas/Tadnu-uk5QI/AAAAAAAAAKM/0TWILq3-87A/s320/verger_7.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5595555118841128194" /></a><br /><br />Estic malament, però no sóc l'únic. Quan faig cua per arreplegar la samarreta, veig entrar a Màrio, hui també he arribat davant d'ell. "Quién nos ha visto y quién nos ve". Estem bonicos els dos.<br /><br />Almenys, puc comentar un parell de coses bones: La cursa, si el lletrerot no m'ha enganyat, ha estat d'un total de 105 kilòmetres (mai n'havia fet tants), i d'altra banda, hui sí que ens donen Coca-Cola! Alguna cosa bona havia d'haver, home!<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-91742641265932959702011-04-09T04:04:00.000-07:002011-04-09T04:09:11.049-07:00A cinc hores del VergerSón les 13:00h. Encara no he eixit hui de casa. <br /><br />Trac el cap per la finestra, una bofetada d'aire calent m'espenta cap a dins. <br /><br />32 graus a l'ombra. Infern a la terra. La gelor ha fugit, l'estiu té pressa per fer acte de presència. <br /><br />Presagis de patir. Naufragi corredor a l'horitzó.JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-11610521208686028812011-03-27T15:30:00.000-07:002011-04-03T15:50:47.091-07:00Gata 2011: Canvi d'hora, dia de sonDissabte 26 de març, vespra de la cursa de Gata i, això sí i molt més important, dia de canvi d'hora. <br /><br />El canvi d'hora es un fenòmen repetitiu, com tantes i tantes coses en aquesta vida. Encara que crec que mai l'havia esmentada fins ara, sóc ideòleg i autor d'una teoria, la de la vida cíclica, també conegura com teoria de la vida repetitiva. Esta teoria meua mereixeria un llibre, o encara que fos, un ample article a la revista NATURE, on es publiquen els més prestigiosos avanços científics; la teoria en qüestió és amplament coneguda al meu entorn familiar, i més concretament, per la meua dona, a la qual li la raone en moments de feblesa d'esperit. Ella fa com qui sent ploure, i això quan no em posa mala cara, encara que sé que en el fons li agrada. Si finalment publicara el llibre, jo sé que la meua dona ho agrairïa, perquè li vindria molt bé per a tirar-me'l al cap, de farta que està de sentir-me contar-li-la. Potser el tema mereixeria un post, ho pensaré...<br /><br />En qualsevol cas, i al fil del que venia dient, el canvi d'hora es un fenòmen, que com tants i tants i tants altres, es produixen una i altra vegada, donant entre tots forma i sensació de linialitat a una cosa, la nostra existència, que no és més que un bucle recursiu.<br /><br />I algú dirà: "Xe, però si al post anterior deies que tot canviava, que res era per a sempre!" Doncs sí, tot canvia, tot passa; però simplement les coses moren per a donar pas a altres noves que no són més que una nova versió del que ja hi havia... Carai, algun dia ho publicaré, si no ja com article de Nature, almenys com un post d'este blog que crec que només llegim el meu amic Julio (al qual aprofite per salutar des d'ací, com si açò fora un programa de ràdio o de la tele) i jo.<br /><br />Acabada esta primera classe via blog de filosofia, i esperant (jo també) que siga l'última, ens tornem a ubicar al dissabte per la nit, a poques hores de la cursa de Gata i a menys temps encara del canvi d'hora. Sopem a casa d'uns amics a Marxuquera, i al sopar ve també un tercer matrimoni amic. <br /><br />Ho passem molt bé, com sempre que estem amb ells, però tinc una formigueta que em corre per dins la panxa i que va fent presència cada vegada major al centre dels meus pensaments: La cursa es pel matí, a les 10:00, però tenint en compte que canvien l'hora, és com si fos a les 9:00h... Així que a les 00:30h de l'hora antiga, li dic a la meua dona: "Xe, ja és la 1:30h". La gent es mira primer el rellotge i després a mi amb cara desconcertada. Jo sé el que em dic. Vaig per davant del temps i ja pense prenent com a referència l'hora nova. Encara que clar, si és la 1:30h, en realitat la cursa és a les 10:00h i no a les 9:00 que deia abans... Comence a liar-me. Malgrat que com dic estic posant-me nerviós, ens resistim a abandonar l'agradable reunió, així que a la 1:00h que són les 2:00h jo ja dic: "Xe, jo me'n vaig, perquè no tinc clar quina hora és ni a quina hora haig de córrer demà". <br /><br />Tirem cap a casa, i en arribar-hi he perdut ja la noció del temps. A les 2:00 que són les 3:00 ja no sé si són les 4:00h o és la 1:00h. Com a recurs infalible vaig al televisor, per comprobar al teletext que són les 3:00 i pico de l'hora nova (això suposant que estos de la TVE ja l'han canviada). Faig comptes: He quedat a la gasolinera de les Palmeres amb la resta de la gent per a tirar cap a Gata a les 9:00h que eren les 8:00h. Si en posar el cap al coixí aconseguisc dormir-me de seguida, encara podré gaudir d'unes quatre hores i mitja de descans, si no he fet mal els comptes...<br /><br />Però res de res. No sé si és el café que m'he pres a les 18:00h d'ahir (que ara serien les 19:00h), o el nervi de no saber quina hora és en realitat, o què sé jo. Però ahí estic, pegant voltes pel llit. Ne pegue tres que serien quatre de les de ahir, o pot ser dues. Tinc el cap ple de números, i en este pla sé que no vaig a pegar ull. Per tranquilitzar-me m'alce i faig cap a l'ordinador, on veig que són ja les 4:30h que serien les 3:30h. Salveu-me, un escuadró de xifres venen a per mi i volen ofegar-me! Faig comptes altra vegada: Amb sort dormiré 4 hores, que sent absolutes com ho són no necessiten resta ninguna. Aghhhhh! Navegue una miqueta i em torne a gitar, quan ja són les 5:45h que són les 4:45h. Encara tinc temps d'ofegar-me una miqueta més en un mar de comptes abans de, per fi, al fi, caure als braços de Morfeo, un Morfeo que hui és mestre de matemàtiques i em fa explicacions i comptes relacionants amb l'estalvi que ens dona el canvi d'hora. <br /><br />Sona el despertador, em dona un bon susto!. Són les 7:30h (que serien les 6:30h). Si no m'equivoque, i podria ser que sí amb el lio monumental horari que tinc montat, he dormit un màxim de dues hores i un mínim d'hora i mitja. Açò és ja el colmo del destrellat, de l'aventura desmesurada, de la il·lògica i el desgavell que paset a paset, poquet a poquet, van apoderant-se dels meus costums i hàbits de descans: El no-descans. Em prepare per fer una cursa de 10km, a un lloc que està a 30km de casa i fins on haig d'anar conduint, sense apenes haver dormit. Si no fos perquè ja he quedat amb altres persones, romandria a casa gitat com cal; però no puc fer-ho, sóc moltes coses roïns però encara no un complet impresentable. <br /><br />Així que amb ulls unflats i que em costa obrir repte cap a la cuina per a menjar sense gana les torrades de sempre amb la melmelada de sempre, encara que hui amb més son que mai. El café fa un tímid intent per espabilar-me, cosa que finalment sí mig-aconseguixen un bons grapats d'aigua gelada a la cara. Em vist com sonàmbul amb la roba de córrer, i amb mala cara em presente a les Palmeres, on els altres m'esperen.<br /><br />Pel camí cap a Gata tinc temps de sentir en directe la carrera de Formula1 que està corrent-se a Austràlia i de saber en primícia el resultat abans de que el país es desperte. El de Ferrari ha quedat quart, però tenint en compte el canvi d'hora, on tot és igual però sumant-li una unitat, es pot considerar que ha fet tercer?<br /><br />Almenys hui la fortuna em tanca un ull i en entrar a Gata el destí està reservant-me un molt bon lloc per aparcar ràpid mentre els demés peguen voltes i més voltes amb el cotxe sense trobar-ne cap. <br /><br />M'he quedat sol, no sé on han anat a parar els amics amb els quals venia. Amb cara aletargada obric la porta del cotxe, estire les cames i també els braços i pense, com altres vegades encara que hui amb més motiu, que què faig ací en lloc d'estar al llit intentant recuperar la cansera acumulada de la setmana de treball, i hui incrementada per la quasi total absència de descans nocturn. Amb mala gana em coloque els mitjons llargs corredors, revise que porte xip i dorsal i vaig al trot cap a la meta. Pense que hui amb la son ja estic patint prou, no vaig a fer esforços a la cursa, em conformaré amb acabar-la.<br /><br />Al munt de gent que espera per córrer no és possible trobar a ningú, encara que casualment a qui sí que veig és al meu cunyat. Fem junts l'eixida, però el deixe anar a la seua; ell corre de normal més fort que jo, i amb el descontrol biològic que porte hui més encara. Quant més vell més boig, em veig al mig de la gent corrent sense apenes haver dormit. Açò no té trellat, però allà vaig. Pose un ritme tranquilet, encara tinc molt viva la cursa de Xàbia, la del començament del declivi corredor, on vaig patir més que un negre per a no res de bo. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-8_fV4qZ16cs/TZjfgTYEC-I/AAAAAAAAAJM/DU4WkqDVLW8/s1600/gata_1.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-8_fV4qZ16cs/TZjfgTYEC-I/AAAAAAAAAJM/DU4WkqDVLW8/s320/gata_1.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5591464683430480866" /></a><br /><br />Xino xano, sense saber si estic ací corrent i suant o en realitat estic a casa gitat somiant-ho, complete el primer kilòmetre sense haver-me cansat masa. El temps, tenint en compte que vaig xino xano, no està malament: 5:00 minuts redons.<br /><br />La cursa de Gata comença per una zona mig-descampanda per després endinsar-se per dins del poble en un continu gir i re-gir per carrers estrets. Lo bo de la cursa és que comença en lleuger descens, mentre que el segon kilòmetre passa a ser planet. Arribe al lletrerot del segon, i el temps és ara de 4:59. Mira, no va mal la cosa, potser el no dormir és com estar drogat, no te d'adones de la cansera i la resistixes millor...<br /><br />El tercer kilòmetre és bàsicament de pujada, no molt forta però sí constant i llarga. Com no vull patir, aminore el ritme, adequant-lo a l'orografia del traçat i entrant en perfecta simbiosi amb ell. Aquest el complete en 5:11.<br /><br />A meitat del kilòmetre 4, que té part plana i part de baixada, esdevé un clàssic ja comentat en altres entrades del blog: M'agarra per darrere el meu amic Màrio. No ho vaig comentar a la crònica corresponent, però a la cursa de Xàbia, encara que jo vaig patir a més no poder, pareix ser que Màrio no ho va dur molt millor, i per primera vegada en anys li vaig guanyar. Quan el veig arribar li comente: "Veus, Màrio, lo de la setmana passada no era normal, ja m'has agarrat". Tanmateix, si bé és cert que s'ha fet amb mi, no ho és menys que no aconseguix despegar-se, així que anem en paral·lel per un bon ratet. Quan acabem el 4, veig que el temps ha estat de 4:59.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-Z72Yvn_Nl8U/TZjfuxecfQI/AAAAAAAAAJU/9JjHEjvXDVQ/s1600/gata_2.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-Z72Yvn_Nl8U/TZjfuxecfQI/AAAAAAAAAJU/9JjHEjvXDVQ/s320/gata_2.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5591464932028480770" /></a><br /><br />Passem altra vegada per la zona de meta, per fer la segona part de la cursa, que repeteix parcialment el traçat de la primera. Seguisc anant amb Màrio, pero en un moment determinat veig que pareix que estic més fort que ell i que estic deixant-lo, i això que com ja dic no estic apretant, passe de forçar, l'experiència és un grau i hi ha hecatombes ("léase" Xàbia) que no s'obliden. Així que el despenge quasi al mateix punt on ens donen aigua, aigua que hui no ve acompanyada de gel Isostar. He après molt a Xàbia. ¿Per a que gastar temps i diners amb el gel si després no em serveix per a res?<br /><br />Final del kilòmetre 5, amb un temps de 5:00, valga la redundància, encara que un cinc siga distància i l'altre temps. Altra vegada girant i re-girant per dins del poble, aprofite per arrimar-me a les cases i tractar de furtar una miqueta d'ombra, que hui també fa calor i sol, encara que menys que fa dues setmanes, el dia del desficaci.<br /><br />Els kilòmetres 6 i 7 inclouen la costera ja feta en la primera part de la cursa, i si no m'equivoque, i podria ser que sí perquè estic mig dormint al temps que corrent, costeretes adicionals. Jo, com sempre, sense forçar la màquina, els faig en 5:13 i en 5:12, xino xano. En això, al final del 7, veig aparèixer pel meu costat a Màrio. "Xe, ja m'has tornat a agarrar?" li dic. I ell em contesta: "No m'has deixat mai, anava tota l'estona darrere de tu". Mira nyas, i jo sense saber-ho.<br /><br />Estem acabant ja la cursa. Rodem en paral·lel a la carretera. Tanmateix, hui els conductors no tindran oportunitat de posar en pràctica el seu costum més antic, pitar i pitar al pas dels corredors, donat que la carretera queda molt alta i no ens veuen. Hui no estic massa cansat, m'ho estic prenent amb calma, i quan arribe al lletrerot del kilòmetre 8 veig que este l'he fet en 5:16. <br /><br />Anem allà, kilòmetre i pico final. Ens endinsem pel poble. Altra vegada carrers estrets, i això sí, en este nou recorregut per la segona volta, ara amb una certa pendent, que per desgràcia és cap amunt. Vaig amb Màrio, sense ganes de forçar, simplement ganes d'acabar. Travessem un parell de places on un munt de gent anima, i pel mig he vist la pancarta del 9. El meu rellotge m'informa: 5:04. <br /><br />Ens queden 700 metres teòrics. Els primers tres-cents ni m'immute, mantinc el ritme. Ara sí, allà al fons, i en alt, es veu la pancarta final amb el seu electrònic. Queden quatre-cents metres de pujada. Hui sí, per seguir una tradició que no vaig poder acomplir en Xàbia per manca de reserves, esprinte cap a la meta. El primer sorprés és Màrio, que se'm queda clavat. Sembla que la gent ha arribat fatigada, perque vaig com un llam i avance a més de 10 corredors en només 400 metres. Quan travesse la línia final, comprobe que el temps real per a la fita ha estat de 49:03, a una mitja de 5:03 el kilòmetre.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-SnOc92EvBfU/TZjf3xc4HpI/AAAAAAAAAJc/f66gDs7qlJg/s1600/gata_3.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-SnOc92EvBfU/TZjf3xc4HpI/AAAAAAAAAJc/f66gDs7qlJg/s320/gata_3.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5591465086640725650" /></a><br /><br />Ja acabada la prova, tinc temps encara per comprobar que definitivament sembla que al Circuit de la Marina Alta ja no donen beguda en acabar, i que si tens sed no hi ha més remei que gastar-se els diners a un baret portàtil que instal·len a línia de meta. Si ha de ser per mi, rics no es faran. A partir de hui, em duré una botelleta de beguda isotònica al cotxe.<br /><br />En qualsevol cas, a la cursa de Gata he batut un rècord: El de córrer sense dormir.<br /><br />Sóc el guanyador de la cursa en eixa categoria. On està el pòdium, que vull pujar?<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-51658252844056446372011-03-13T12:08:00.000-07:002011-03-17T14:57:54.927-07:00Xàbia 2011: Temps de canvis, caiguda d'ImperisL'Imperi Romà va existir fa ja molt de temps, aproximadament entre el primer segle abans de Crist i el quart després del personatge en qüestió (si ens quedem només amb la part Occidental, donat que la part Oriental, com bé es pot consultar en Wikipèdia -font de sabiesa i manantial de coneixements dels nostres dies- va perdurar més). A la seua època de màxim esplendor, la seua plenitud, era tant poderós, gran i imbatible, que si hagueres agarrat a un romà i li hagueres preguntat quant de temps pensava que anava a durar allò, sense cap dubte t'hagués contestat que per a sempre. Tanmateix, sabem molt bé que Roma, igual que va pujar, va caure, fent bona la dita aquella de "más fuerte será la caída...". I és que tot s'acaba...<br /><br />El món, ho vulguem o no, és un indret caracteritzat pels canvis. Res és per a sempre (ja ho tenien ben clar al seu moment els meus ídols de joventut i vellea, els Héroes del Silencio, que un dia van cantar una cançó que tenia precisament eixe nom ("Parasiempre") i ja no se'ls va tornar a vore pels escenaris). Tot canvia, tot passa, tot es meneja. Passen els governs, passen les religions (sí, les actuals, per molt increíble que ens puga parèixer, tenen els dies comptats, com totes les altres que les han precedides al llarg dels mil•lennis i de les civilitzacions), passen els costums, passen els imperis. L'evolució és constant, la transformació imparable. <br /><br />Moviment, moviment i més moviment. En qualsevol cas, tota transformació ve precedida per signes, senyals inequívoques que ulls experts seran capaços d'identificar i diagnosticar, avançant el que ha de vindre per a que no ens pille sense saber-ho. La Caiguda de Roma es veia vindre, per exemple, quan l'emperador Diocleciano va decidir partir-lo en dos (Wikipèdia dixit). Es veien vindre les revoltes a Líbia o Egipte quan van començar a haver-ne altres en països del voltant. Es veu vindre que d'ací poc anirem tots en bicicleta perquè el preu del petroli és vergonyós. I es veu vindre que el món ha de rebentar perquè el tractem lamentablement fatal, pensant-nos que les coses han de durar per a sempre, com els romans...<br /><br />I tu diràs: Re-collons, quin rotllo està soltant l'individu este, o redirigeix el post o deixe de llegir (si és que no ho has fet ja)! Però la introducció que he fet té el seu fonament i la seua explicació: Dic tot açò perquè hui ha començat el Circuit de la Marina Alta amb la cursa de Xàbia, i he vist tremolar els pilars que sostenen el món corredor que vinc explicant en este blog des de fa un temps. He vist, he percebut senyals de canvi amb claredat i força, i en este cas un canvi a pitjor, pot ser el començament de la fi, la caiguda d'un Imperi... Ho conte i ho vorem.<br /><br />M'alce de bon matí. Per desgràcia la cursa de Xàbia és matutina, i a més a més al ser la primera cal arribar abans per tal d'arreplegar el dorsal i estes coses. Així que allà vaig amb només quatre hores i mitja de son al cos, repetint-me per enèsima vegada que haig de dormir més, que estaria millor i viuria més espavilat i gaudiria més de les coses. <br /><br />Havia proposat quedar amb la resta del super-equip NO TORNE MÉS a les 8:15h a la gasolinera de les Palmeres, però al final el quòrum va quedar fixat a les 8:30h, i jo per fer-ho encara més complicat, m'adorm, de manera que arribe allí a les 8:40, quan la gent ja està posant-se nerviosa d'esperar. Tirem cap allà tots juntets, encara que repartits en diversos vehicles, per tal de contribuir a la despesa de petroli i ja que estem, a la pol•lució ambiental. Fem plàcid viatge (sense passar de 110, eh!), i en arribar aparquem al Lidl, que ens ofereix un pàrking gran i encara buit. <br /><br />Xarrem tranquil•lament mentre passegem cap al Poliesportiu de Xàbia, on es fa el repartiment de dorsals i regals de benvinguda. En arribar, primer warning, primer avís: La cua per arreplegar estes cosetes és llarga com un dia sense pa i més perillosa que Curro Jiménez a la porta d’un banc, i ens fa témer el pitjor: Que no anem a tindre temps d'arreplegar res abans de la cursa! Per sort, l'"organització" (per no dir la des-organització, que seria més adequat en este cas) ha vist el desgavell i ha decidit canviar l'hora d'eixida, que ara serà a les 10:30h en lloc de a les 10:00h. Fem pacient qua, i en el transcurs de la mateixa m’arriba la segona decepció: Veig un lloc on donen café i quan la cua passa pel costat me'n demane un de ben calentet. Al moment en el qual la persona que els fa va a donar-me'l, em demana un euro... Xe, què no és de bades? Pues no el vull! On ha quedat el món desinteressat, fidel company fins no fa massa temps de les curses, on tu corries però et donaven coses?<br /><br />Arribem per fi a la taula d'arreplegada. Em faig amb el dorsal i em donen el regal d'enguany: Una gorreta groga que em ve menuda, però resulta que són totes de la mateixa talla... Tercer desengany! Tants desenganys seguits estan començant a prendre cos i convertir-se en un primer signe clar de que alguna cosa no encaixa, un incipient desencant va obrint-se pas per la meua ment, espentant cap a fora la inicial il•lusió que tots els anys em fa el començament del Circuit. <br /><br />Esborró i compte nou. Anem al trot al cotxe per deixar la roba d'abric i tornem al mateix ritme cap a la zona d'eixida. No em sent massa bé i em mire el pulsòmetre: 155. Xe, que estaré mirant l’hora en lloc de les pulsacions? Però no, són les 10:20h del matí, l’hora no és! És el cor que s’ha tornat turuleta i bota i rebota per dins del pit quan no hauria d’estar fent-ho encara.<br /><br />Mareu meua, un altre senyal perillós, que em fa baixar un graó més la moral amb la qual encare la fita! On va el cor desbocat d'esta manera per quatre camallades tranqui-les? <br /><br />I encara no ho he dit, però ja per rematar la mala pata que està tenint la jornada hui és un dia de molta calor. M'he cansat de repetir en altres entrades del blog que jo sóc persona de gelor, que la calor m'ofega. Esta setmana ha estat de pluges i temps fresc. El cel ha estat molt encapotat des de dilluns passat, i de fet ha estat diluviant des de dimecres. Pero mira tu com són les coses, hui, precissament hui, el cel està ras, no es veu un núvol, i per desgràcia sí que es veu, i amb molta força, a l'astre rei, que em fa suar ja mentre estic fent la cua, i em fa agarrar bona xopera només d'anar al cotxe i tornar...<br /><br />No passa res, em pose amb tots, un munt de gent multi-color que correrà en multitudiària armonia la cursa que ens ocupa.<br /><br />Comença la cursa! Em recorde a mi mateix que l'any passat la vaig fer a 4:46, si vull almenys mantindre el nivell no puc començar massa espaiet. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-6DxyhWx4T-A/TYEM-dlIX9I/AAAAAAAAAI0/aOa-YMCc-pQ/s1600/eixida_xabia.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-6DxyhWx4T-A/TYEM-dlIX9I/AAAAAAAAAI0/aOa-YMCc-pQ/s320/eixida_xabia.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5584759280147914706" /></a><br /><br />Així que, encara que intentant controlar, faig el primer kilòmetre en 4:59, acompanyat per males sensacions i per un pobre cor asustat que s'accelera ja d'entrada més del que ja ho estava. Mire de reüll el pulsòmetre per vore que el tinc ja, al final del kilòmetre 1, a 173 pulsacions. Açò no és normal, què em passa hui?<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-ptQDwPrxI5E/TYEMq1Rb42I/AAAAAAAAAIs/F6CLZxVbv8U/s1600/xabia_kil%25C3%25B2metre_1.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-ptQDwPrxI5E/TYEMq1Rb42I/AAAAAAAAAIs/F6CLZxVbv8U/s320/xabia_kil%25C3%25B2metre_1.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5584758942910374754" /></a><br /><br />No és moment de rendir-se, per a això millor no haver vingut. Em concentre en la respiració, en les camallades, en intentar agarrar un ritme bo, en aconseguir anar fort sense cansar-me massa. En eixes estic i ja veig el lletrerot del kilòmetre 2. Este l'he fet en 4:47, ritme adequat, encara que el que també està marcant-se un dia estrany és el cor. Ara ja va a 175, i acabem de començar. Mala pinta té açò. De tota manera, ell va a la seua i jo a la meua, de moment encara no tinc temors de no poder aguantar bé el que resta de cursa.<br /><br />El tercer kilòmetre és el de començar a fixar-me en el Sol mentre córrec cara a ell en una llarga recta. La mare que l'ha fet, com apreta! Tinc una suada ja espectacular, fa una calor que no és normal. "L'únic bo que vaig a traure d'esta aventura és agarrar una miqueta de color de pell", pense mentre veig ja ahí el kilòmetre 3. Quan pita el rellotge i el mire, comprobe que el temps ha estat de 4:50, i de paso veig també que tinc ja les pulsacions a 178.<br /><br />Ja en el quatre, és el moment de començar, ara ja sí, a tindre els primers símptomes seriosos de que el que queda vaig a patir-ho de valent, per fer bo el títol que li vaig posar al seu dia a este blog. Comence a tindre ganes d'acabar i encara no estem ni a la meitat. El complete en 4:54, i amb el cor aconseguint, ell sí ja que jo no vaig a poder fer-ho, récords dels que es recorden per sempre. A 180 s’ha col•locat ja el tio, si anem així acabaré al Guinness, o més probablement, a una ambulància.<br /><br />El baixó fort m'arriba a meitat del kilòmetre cinc. En estos casos, sempre queda l'esperança del recurs final, el miraculós, el que fa traure d'on no hi ha. Obric la bosseta de Gel Isostar i me'l pose a la boca. Qué calent està, el cabrito! Entre dur-lo a la mà i el Sol que casca, ha adquirit una temperatura que em fa posar cara de fàstic quan me'l note pegant voltes entre les dents i la llengua, amb tota la seua empalagamenta. El tire cap a dins, i amb la botelleta d'aigua que m'acaben de donar rente la boca. El moment de beure és el del desfonde definitiu. Ara sí que ja m'aturaria, estem a la meitat d'una cursa curta (10 km) i estic ja rebentat. Quan el rellotge m'avisa de que he completat el km, veig un 5:05 a la pantalla del temps, i un 181 a la part de les pulsacions. D'esta possiblemente vaig a morir, que algú vaja pensant el meu epitafi!.<br /><br />Tinc temps ara de pensar en el futur, per tal de pensar en alguna cosa que no siga l'infern en el què (voluntàriament, tot siga dit) estic clavat. Em ve al cap la Mitja Marató de Dénia, que és d'ací a un mes. Pense en ella per dir-me i afirmar-me que no vaig ni boig, si ací estic morint, allí ja arribaria a la categoria de màrtir i hauria de vindre la gent en processó per adorar-me i deixar-me donatius. Tatxe mentalment la fita del calendari (encara que sé que al final acabaré anant-hi) i m'alegre de vore que ja he completat el kilòmetre 6, ara en 5:11 i amb el cor a 185!<br /><br />Queden quatre kilòmetres de tortura, de Sol que crema, de cames que no responen, de suor que es clava als ulls, de pensaments d'abandonar ja, de patir com una serp en un forat. El Gel m'ha servit únicament per posar cara de fàstic quan me'l prenia, per a res més. Estic a les últimes. En este Via Crucis particular estic quan m'avança el meu amic Sergio. Li dic conforme m'ho permeten la respiració entretallada i la meua boca que xucla aire d'on pot, que ja no puc més, i em diu el més lògic: “Baixa una miqueta el ritme!” El ritme, amic meu, ja ha baixat tot sol, no cal que ho faça jo voluntàriament, però li conteste que ja pel que queda vaig a tirar el resto, i si és precís, morir com un home. El kilòmetre 7, al mig d'un patiment que no es pot descriure amb paraules conegudes i per al qual caldria crear noves entrades al diccionari, l'acabe en 5:11 i amb les pulsacions a 183.<br /><br />És moment ara de pensar en altres coses. Em ve al cap el meu primer ordinador, un Spectrum de 64k. L'artefacte en qüestió, a poc que intentares fer una operació un poc complicada, es treia el mort de damunt amb un missatge que deia "Number too big", és a dir, que no li cavia el número, que era massa gran. Em ve un rictus a la cara, que vol ser una mitja sonriseta torta però que estic segur que queda con l’estertor que precedeix a la mort al mig d'una cara roja i surcada per rius de suor, pensant que pot ser si la cosa segueix d'esta manera el pulsòmetre em traurà el missatge en qüestió d'ací no res. Pita de nou, he acabat el 8, i em diu que en 5:14, i senyores i senyors, amb la víscera bategadora marcant nous récords. Ara anem ja per 187, pense que si el pit rebenta almenys donaré un bon espectacle i motiu de xarreta per a uns quants dies. Almenys que la gent parle de mi!.<br /><br />Dos kilòmetres finals. Açò no s'acaba mai, voldria morir encara que intente no pensar-ho amb massa intensitat perquè conforme estan les coses igual podria resultar que este pensament retòric es convertira en una realitat i acabe eixint d'ací amb els peus per davant. Quina tortura infinita, tinc el cap entre emboirat pel cansament i cegat per la lluminària del Sol. On estic, qui sóc, què faig ací? M'arrastre cap a la meta mentre va passant-me un corredor darrere d'un altre. Seré ja l'últim? Sóc un autòmata que meneja les cames sense saber molt bé com, el marcador de reserves fa temps que està ja amb les llums roges enceses i amb una sirena pitant, totes les alarmes estan disparades. Al mig de la boira que s'ha apoderat del meu cap veig aparéixer la pancarta de meta. Serà una al•lucinació? Dóna igual, cap allà que vaig, i sembla que és real. Al mig del somni patidor ni he vist el kilòmetre 9. Total, que m'arrastre cap a la pancarta i la creue encara viu. He aconseguit sobreviure, no m'ho explique. Revise el crono, i em diu que el 9 l'he fet en 5:13 i el 10 i final en 5:32, amb uns respectius 188 i 187 per al cor. Temps total: 50:40, a una mitja de 5:04. Qué trist, l'any passat vaig fer esta mateixa cursa en 47:35, és a dir, en tres minuts i pico menys, i patint un 500% menys!!!! Quin desastre!<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-pX---dt4Q2k/TYENL8OqhbI/AAAAAAAAAI8/P4yWXKErjkU/s1600/xabia_entrada_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-pX---dt4Q2k/TYENL8OqhbI/AAAAAAAAAI8/P4yWXKErjkU/s320/xabia_entrada_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5584759511713482162" /></a><br /><br />Estic que no sé ni com em diuen. Arreplegue la bossa amb la samarreta, i em veig atrapat per una marabunta de gent que intenta eixir del pati on ens han clavat per l’única porteta xicoteta existent, passadís per on cap una sola persona. Al mig de cosos suats, amb la calor, amb l'espera, amb el cansament, sent un mareig que pense que vaig a caure. Açò ja és el que faltava. Dos o tres minuts finals d'agobi.<br /><br />Ja estic fora, per fi! Ara beuré uns bons gots de Coca-Cola, Fanta, Aquàrius o el que siga que vulguen donar-nos hui, com al final de totes les curses. Amb la calor és fonamental, hui em faré almenys tres o quatre gots, per fi una cosa que faré ben a gust! Pegue voltes cap ací, cap allà, refaig el camí, el torne a des-fer, mire amunt, avall, a dreta i esquerre, i com que no done crèdit al que està passant acabe per preguntar: “Xe, hui no donen beguda?” Em mirem i note a la seua cara la mateixa decepció que ja comence a tindre jo. Crec que vaig a sentir males notícies. I les escolte: “No, si vols beure has de comprar-la” Novament hauríem de incloure noves expressions al diccionari que permeteren descriure la sensació que m’embarga. “Com que no donen beguda?” Si em quedaren energies pegaria quatre bramits i m’enfrontaria amb algú, però en la situació lamentable en la qual estic, simplement baixe cap i braços i m’allunye pensatiu d’este lloc i cursa tant decebedors...<br /><br />Temps de canvis, signes negatius, declivi ¿momentània, o pot ser perdurable? del meu món corredor. Mala organització, mala forma física, males sensacions, i com alguns ja sabran, genoll adolorit des de temps enrere... <br /><br />Res és per a sempre, ja ho deia al principi del post. Mentre camine cap al cotxe, haig de fer-ho amb cura per tal de no xafar la meua moral, que s’arrossega lentament per davant de mi...<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-wtU7xAjTOY0/TYENaBo1alI/AAAAAAAAAJE/pdMjnIH64rU/s1600/xabia_2011.png"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 160px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-wtU7xAjTOY0/TYENaBo1alI/AAAAAAAAAJE/pdMjnIH64rU/s320/xabia_2011.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5584759753683593810" /></a><br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-56033600216210836072011-03-03T12:32:00.000-08:002011-03-03T13:50:50.268-08:00Estem bojos?Dijous, dia de treball com altre qualsevol, per a aquells que tenim la sort de seguir tenint-ne un... <br /><br />Un company em comenta que xe, ja que diumenge hi ha una cursa a Oliva, que ens queda tant a prop de casa, i que és de 10 km, que per qué no la fem, i anem preparant les cames per al Circuit de la Marina Alta, que comença la setmana que ve i que de ben segur donarà matèria i material per a fer unes quantes entrades a este blog que darrerament semble tindre una miqueta oblidat. <br /><br />Ho pense, i no ho veig mala idea, així que arribat a casa, em connecte "raudo y veloz" a la WEB de SomEsport (www.somesport.com) per enregistrar-me i fer el pagament on-line. Navegue un poc per la pàgina, per investigar traçat, hora i lloc d'eixida, i tots estos detallets que em facen anar a la fita amb la seguretat de qui ho sap tot sobre la cosa a la qual s'enfronta... <br /><br />Ja està tot vist, la cosa està clara, així que allà vaig, a completar el procés de registre. Menege el ratolí cap a la icona que dona començament a tant telemàtic acte, i de sobte, d'una manera que fa uns segons no imaginava, pegue un bot a la cadira. <br /><br />El cor se m'accelera. Una calentor em puja de l'estòmac cap a lo gola i sembla voler ofegar-me. No pot ser veritat el que estic veient!. <br /><br />Hauré caigut en una dimensió desconeguda, com si fos un pobre nàufrag de la sèrie Perdidos? Estaré vivint una realitat paral·lela, allunyada de la realitat que conec i en la qual estic acostumat a viure? Pot ser estic somiant? O és que de cas alguna de les meues dues xiquetes, o fins i tot la meua dona, per fer-me una broma més bé pesada, m'han tirat un parell de metanfetamines al berenar i ara estic navegant en un viatge sideral a travers d'indrets desconeguts dels meus pensaments?<br /><br />Açò no pot ser de veres. M'alce de la cadira, vaig al quarto de bany i em tire quatre grapats d'aigua per la cara. Després vaig a la cuina, on es troba maniobrant la meua dona, i li dic que em pegue una bofetada ben forta per fer-me fora d'este malson que m'abraça. Tire un got al terra i xafe el vidres amb els peus nus, i finalment pose la mà al marc de la porta i me la xaque pegant forta portada. Estic sentint el dolor, no estic doncs somiant, he tornat al món real...<br /><br />Prenc lloc altra vegada front a l'ordinador i el mire novament amb interés. De reüll, amb por pel que puga trobar a la pantalla, vaig acostant la mirada al lloc fatídic, a prop de la icona de registre, el lloc on figura... el PREU d'apuntar-se a la cursa!. Se'm dilaten altra vegada les pupiles, novament em manca l'aire. Fixe la vista per llegir-ho bé i no, no estava equivocat, no em trobava en un malson. Apuntar-se a la cursa d'Oliva, la cursa de 10 km com altra qualsevol, té un preu de 10 euros, és a dir, 1.660 i pico de les antigues pesetes.<br /><br />Quina classe de destrellat és aquest? Voldria que algú em donara una bona explicació que em fera entrar en raó i acostar-me, encara que fos mínimament, a un estat de clarividència en el qual pogués entendre açò. Però crec que això no és en cap cas possible. Anem a vore, fem recompte de situació. Estem dient que:<br />- He de pegar una matinada el diumenge<br />- He d'anar i córrer, i agarrar una bona suada, i possiblement a la part final de la cursa patir una miqueta<br />- He de tornar a casa tot brut, i en certa mesura gelat<br />I a la postre, he de regalar 1.600 pesetes a algú que pot ser està fent negoci amb el meu esforç? Xe, jo crec que açò no té ni peus ni cap. <br /><br />Recorde quan anar a les curses era de bades. Si ho pensem bé, és el més lògic. No dic que hages de cobrar, però home, tampoc pagar.<br /><br />Puc entendre que després, amb alguna excusa benèfica o semblant, fa dos o tres anys van començar a posar una vidriola all lloc d'arreplegada de dorsal, on es posava 1 euro a manera de donatiu semi-voluntari. <br /><br />Puc encara fer un esforç i arribar a donar el vist-i-plau a que després la cosa s'establira com a norma, i ja no d'un euro, sino de tres o quatre, per allò de que et donen una samarreta, que tens beguda a meta i també durant la cursa, i eixes coses...<br /><br />I puc acceptar que una Mitja Marató tinga un preu de més de 15 euros, perquè xe, tens els carrers tres hores tallats, has de donar més aigua, i perque a la fi i a la postre, estàs quasi un parell d'hores corrent i el subconscient per eixe fet no renegue massa per la despesa econòmica.<br /><br />Però home, que ara vinguen estos pardals i em diguen que volen que els done el meu esforç, la meua suor, que siga jo qui done l'espectacle, i que al final, els haig de regalar 10 euros per a "vete-tu-a-saber-que"! Pues mira, perquè queda escrit i no vull perpetuar ací la meua pobra educació, però si fos en paraules d'eixes que el vent s'emporta, els diria no qué vaig a donar-los, sinó per on han de donar-los...<br /><br />Així que, senyores i senyors, a Oliva anirà la figa sa tia.<br /><br />Au pues, ben ample m'he quedat.<br /><br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-20561375595302709052011-01-27T14:42:00.000-08:002011-01-27T07:59:26.607-08:00Santa Pola 2011: MPMComencem l'entrada explicant el títol. Més d'un en llegir-lo deu haver fet mitja sonriseta torta i enrevesada i pensat: Je, je, el pavo este s'ha enganyat, i quan volia posar MMP (de Millor Marca Personal), s'ha fet un lio penós i patètic i ha clavat un lamentable MPM. Doncs espereu, perquè qui riu darrere riu millor... El que posa és correcte, tenia tota la intenció de posar les lletres en eixe ordre, i no he volgut introduir allí mateix el significat en clar perquè ja em pareixia massa fort i de poc gust; però ací dins del text, una miqueta més amagadet, al refugi de la voràgin de lletres que puguen camuflar la meua de vegades curta educació, ho diré amb totes les paraules i sense res que amagar: El títol és "Santa Pola, Molt de Puta Mare". Ahí queda la cosa, qui no s'haja espantat pot seguir llegint, i qui sí, li demane perdó, però d'on no hi ha no se trau i la meua pobra persona i el meu prim esperit no donen més de sí...<br /><br />Per als que heu decidit seguir llegint, us diré que dues vegades que he anat, dues vegades que he gaudit. I és que la Mitja Marató de Santa Pola és l'art de convertir una tirada llarga a bon ritme en una cursa fàcil, la gràcia de transformar un suposat patiment en un cúmul de bones sensacions, l'alegria de pasar-ho bé i fer esport en un ambient immillorable, el miracle de la transformació de l'esforç en glòria, l'escriptura de poesia sobre el papir de l'asfalt al son de milers de cames que traversen els mateixos indrets en acompasada armonia, i al remat, la cursa definitiva que voldria córrer tots els dies de l'any. Ahí queda eso, tota una declaració d'amor pregnada de nyonyeria per a un event esportiu...<br /><br />Enguany, com ja havia insinuat a altres entrades del blog, he preparat esta Mitja fent una còpia del "no pla d'entrenament" que ja vaig estrenar l'any passat: Eixir a córrer sense ordre ni concert, a gaudir sense imposicions, seguir sensacions i fer les tirades que cada dia em vinguesen de gana. Amb este comportament "sobre la marxa", tanmateix, he entrenat de manera regular a base de distàncies llargues a ritme mig i m'ho he passat bé alhora que he posat el cos a to per a poder completar la Mitja de manera satisfactòria.<br /><br />A mesura que s'acosta el dia de la fita, vaig pensant que el millor és passar el cap de setmana a Dénia. Santa Pola està lluny de Gandia, de tal manera que si puc estalviar 30 km de viatge, i de paso guanyar 20 minutets de son, serà perfecte. Així que em sona el despertador a les 6:30 d'un gelat diumenge 23 de gener a l'apartament, amb només cinc hores de son al pap, en principi suficients per a mi, que cada dia m'estic acostumant a dormir menys, fins que arribarà un moment si seguisc per la mateixa senda que no caldrà ni gitar-me.<br /><br />La primera sensació del dia no pot ser pitjor ni més roïn. Del llit vaig directe al sofà. M'he despertat amb agonia, i durant un quart d'hora raone amb mi mateix en un doble i mig-oníric debat: Per un costat, si vomitar o no, per un altre costat, si anar a Santa Pola o directe al metge. Finalment, el cos s'arregla ell solet (quanta saviessa atresora la natura), i després d'estos quinze minuts d'incertessa, tot sembla tornar al puesto i la màquina recupera un funcionament que s'acosta a la normalitat. Vaig a la cuïna per preparar i engolir el de sempre, un parell de torrades de pa amb melmelada de maduixa espentats caps a dins pels habituals glops de Coca-Cola, i rematat tot finalment amb un cafenet ben bo i calentet. Em tire damunt la roba corredora, i enfile cap al cotxe després de revisar per darrera vegada que ho porte tot: Els sobrets de Gel Isostar, el pulsòmetre amb la cinta del pit (alguna vegada m'he posat el rellotge i he oblidat la cinta), un plàtan i un pot de Red Bull (que reservaré per a moments abans de començar a córrer com ja vaig fer l'any passat amb bon resultat) i altres cosetes que ahir abans de dormir em vaig preparar en ordenada disposició.<br /><br />El camí cap a Santa Pola és un ball de gelors i temps glaciar. Quan passe per Ondara el termòmetre del cotxe em marca dos baix zero. Pense que xe, a mi m'agrada córrer amb fred, però potser el clima de hui és potser una miqueta extrem... Pel camí voré el termòtetre pujar i baixar sense parar, i quan finalment faig l'entrada a la destinació final, s'ha capficat en un 5 redó que sembla serà la temperatura amb la qual anem a fer la cursa. <br /><br />A l'igual que l'any passat, el ser matiner m'ajuda a poder aparcar amb molta facilitat. Em tape ben tapat amb un xandall que també he dut i me'n vaig a pel dorsal. Collons, quin fred que fa! Comence a no notar les mans mentre recórrec el kilòmetre que separa el cotxe del lloc d'eixida, i em planteje si hauria de córrer amb mànyiga llarga, cosa que finalment (i afortunadament) no faré. Entre tremolons i raonaments em plante al lloc d'arreplegada, retire el dorsal i la samarreta (que enguany és molt xula) i torne en gelada caminada cap al cotxe, per deixar trastos i fer temps. <br /><br />No tinc cap problema per trobar-lo (en l'anterior ocasió vaig haver de pegar unes voltetes pel poble per localitzar el vehicle), i el destí vestit de casualitat fa la seua aparició en este dia glaciar: Si fa un any vaig haver de vindre sol perquè l'¿amic? que havia de vindre amb mi a última hora va decidir "esborrar-se", enguany i sense haver quedat me'l trobe justament al costat del meu cotxe, on ell també ha aparcat i està canviant-se la roba. Un any sense vore'l, i me'l trobe precissament al lloc on havia d'haver estat 365 dies abans!. En fi, la qüestió és que fem les salutacions de rigor, em posa quatre excuses mal-pensades i ja descafeinades després de tot un any, i m'apreta per a que em canvie despresa i ens n'anem junts a fer-nos un cafenet fins l'hora de començar a córrer. <br /><br />Xarrem en cordial ambient, i quan falten quinze minuts per a l'hora de l'eixida paga ell, clar. Tirem trotant cap a l'eixida, que està a 1 kilometret més o menys, i és a eixe moment que em ve un enlluernament al cap que em fa mirar-me cap als peus: "EL XIP!!", cride nerviós. Amb les preses he oblidat posar-me'l. Pegue mitja volta, deixe de trotar i comence a esprintar com un llam cap al cotxe. Ja no sé si tindré temps d'arribar a l'eixida. Vaig al cotxe, me'l pose, i esprinte cap a la meta, en un escalfament disfressat de sèries (1x300 + parada al cotxe + 1x1000) que em fa suar malgrat la congelada rasca que regna per doquier.<br /><br />He arribat, em pose amb tots, i tinc temps per escoltar encara durant dos o tres minuts a un speaker pesat lligat a uns altaveus que estan a tant gran volum que fan que s'entenga poca cosa de tant distorsionada que ix la veu. El que sí distinguisc és que el parlament està fet en un castellà tancat d'algú que més que de Santa Pola semblaria per l'accent ser de Múrcia capital. El speaker li dóna el micròfon a l'alcalde, que sembla serà l'encarregat de donar l'eixida, que déu ser d'un poblet al costat del del speaker, perquè té un accent similar... Igualment m'he equivocat i me n'he anat a Lorca a córrer, serà això?<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGGD7BdtQI/AAAAAAAAAIg/va21Czk5jTw/s1600/eixida_santa_pola.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 213px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGGD7BdtQI/AAAAAAAAAIg/va21Czk5jTw/s320/eixida_santa_pola.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5566878016348206338" /></a><br /><br />Comencem! Enguany m'he posat més per davant que l'any passat, de manera que quan passe per la línia d'eixida "només" portem 1 minut i 20 segons de cursa. Comence a trotar, recordant-me a mi mateix la màxima que vaig agarrar furtada d'uns altres corredors a la Mitja de l'any passat: "Primeros siete para calentar, segundos siete para apretar un poco, y terceros siete para sacar fuera todo el fruto de tu entrenamiento". Així que intente no apretar massa, i complete el primer km en 5:32... que per a mi és un ritme massa fort d'entrada, però tire endavant. La marabunta m'arrossega, som més de 8000 persones corrent i es veuen caps i cames per tots els llocs allà on mires. Arribem a la pancarta del segon kilòmetre. Curiosament, el pulsòmetre em pita uns 10 metres abans d'arribar-hi. El temps per al segon, 5:16. Estic anant-me'n de mare, el segon kilòmetre hauria d'haver estat en un temps superior als 5:30, però em trobe bé. He d'intentar frenar, sino acabaré rebentant i patint. En estes estic quan ja tinc ací la pancarta del tercer km, i el rellotge que em pita 20 metres abans... Ay mare, que el rellotge comença a regalar-me 10 metres i pico per km... En qualsevol cas, el tercer el faig en 5:21. He alçat el peu, però no lo suficient. Vorem en què queda la cosa. <br /><br />Estem pegant voltes per carrers interiors del poble, rodejats de vivendes per tots el costats i també de gent que anima. Córrec distret basant-me en sensacions i sense mirar el rellotge. Total, que faig el km. 4 en 5:18, altra vegada massa fort, que encara ne queden 17!!! <br /><br />Tornem a passar per la zona de meta, per anar a buscar un braç de mar que hem de fer i des-fer. Hui és el dia de les casualitats, dels fets impossibles. Ara vaig i veig entre la marabunta de gent que anima als meus veïns de Gandia, els que viuen baix de ma casa! Qué coses, entre açò i lo del meu ¿amic? sembla que ja tot és possible. Complete el km. 5, ara he fet 5:22. Ens donen aigua. És curiós, està fresca com si fos de la nevera... però és que clar, la temperatura ambient és possiblement més gelada que la que puga haver dins d'una nevera. Malgrat el fred, s'agraïx l'aigua fresqueta. Faig quatre glops i tres glopejades, i amb la resta practique el llançament de pes i faig arribar la botella ben lluny, per damunt de la gent que mira, a un descampat, on no moleste ningú.<br /><br />Les sensacions que estic tenint són molt bones, estic gaudint de la cursa, corrent a bon ritme (per ser jo) i malgrat això sentint-me en tot moment fort i ple d'energia per continuar endavant. Entre glopejar i pensar que em trobe bé he fet un parell de kilòmetres més. El 6 i el 7, per als quals marque 5:16 i 5:18.A tot això, en qualsevol cas, cal afegir el factor corrector del meu rellotge, que està regalant-me com deia uns quants metres per kilòmetre. Per tant, caldria sumar uns segonets a eixo temps per ser exactes...<br /><br />Anem ja per vora mar, en una llarga recta de tres kilòmetres, que primer per asfalt i després per un passeig lleugerament empinadet es remataran en una curva tancada per des-fer el camí fet ara per una part interior. Arriba el moment de recuperar forces, d'ingerir hidrats de carbó o lo que collons tinga el Gel Isostar que suposadament ajuda a recuperar durant la cursa. Obric la primera de les dues bossetes que durant tota l'estona porte a la mà, i la trague satisfet conscient de què estic portant un pla de cursa encertat i que açò encara em farà millorar. <br /><br />En canviar de l'asfalt al passeig, hi ha un moment en que resulta fàcil desviar-se a la sorra de la platja. Al meu pas tres o quatre corredors s'unixen a un grup de set o huit que ja estan allí pixant. Dubte per uns segons si seguir jo també eixa senda, més com a mesura de prevenció que com necessitat real, pero decidisc que no, em faria trencar el ritme i en realitat no ho necessite. Complete el passeig i arribe a la corva tancada. Temps per a estos kilòmetres, 5:13 per al 8, 5:09 per al 9, i ja amb més trellat, 5:19 per al 10.<br /><br />Després de la corva, toca fer el lògic lleuger descens després de l'anterior lleuger ascens. Això és bo, perquè ajuda a rebaixar polsacions, o almenys a que no pugen més. Tire cap allà content, perquè ja hem superat la meitat de la cursa i la cosa va "viento en popa". És moment d'arreplegar altra botelleta fresca d'aigua i remullar novament la gola. Esta vegada tira la botella dins d'un contenidor que em trobe al meu pas. Qué content vaig, estic aguantant com un jabato, duc un bot ritme i el cos no es resentix, i em distrac mirant el mar, escoltant els crits d'ànim de la gent i també algun que altre grupet que ens toca música en directe mentres passem per allí. Faig tres kilòmetres més per ja re-incorporarme al nucli urbà on anem a rematar la faena. En resum, km. 11 a 5:15, km. 5:16 a XX i km. 13 a 5:01.<br /><br />És moment de buidar les mans, és a dir, de consumir l'altra bosseta de Gel Isostar. Hui no em resulta empalagós ni molest com en altres ocasions, segurament perquè la gelor omnipresent fa que tot em semble millor. Ens donen una esponjeta banyada per rentar cara i coll i de paso refrescar, encara que òbviamente açò no és que siga precissament necessari. Se me gela la mà amb la qual la prenc, la restregue per la cara i la deixe caure a terra. Fem els kilòmetres 14 i 15 per carrers del poble atestats de gent, jo marque uns temps de 5:02 i 5:01 respectivament, fa tras tres kilòmetres que estic apretant i pel que es veu mantenint un ritme bo i constant.<br /><br />El remat final per nucli urbà és pot ser la part més lleja (si és que ho és alguna) de la prova. Després de passar per un carrer pròxim al lloc on està la meta, hem de fer una llarga tirada en línia pràcticament recta i monòtona cap a les Salines, arribar fins a una montanya blanca de sal, pegar mitja volta i des-fer tot per tornar a meta. En esta zona rebem novament aigua, que bec amb moderació i pense que estic ja pròxim a la conclussió de la fita, la part on segons la teoria cal "tirar el resto", o com diria una persona prima d'esperit com jo, "rebentar com una cigala". Així que allà vaig, ja a tope (per ser jo), encara que com que enguany he començat ¿massa? fort, anar a tope en este cas no em supose anar molt de depresa, sino més bé en este cas intentar mantindre el ritme que he dut fins ara. Allà vaig pel carrer recte infinit intentant trobar-li el final allà on s'ajunta amb la muntanya de sal. Faig el kilòmetres 16, 17 i 18, i el rellotge em diu que ha estat en uns temps de 5:02, 4:56 i 5:03.<br /><br />Muntanya de sal, mitja volta, recta amb destinació final la meta. Recta només trencada al kilòmetre final per una corva a dreta i altra a esquerre per buscar la somniada pancarta. En alguns moments, com que anem vora a mar i hui, malgrat que encara no ho havia comentat, fa aire en alguns punts del circuit i este és un d'ells, fins i tot tinc fred, fet que en qualsevol cas a mi particularment m'ajuda a mantindre la màquina engreixada i refrigerada i amb major facilitat per traure-li rendiment. Ara sí, ja vaig desbocat, perdut, amb el cor volent eixir per la boca, desitjant el final però feliç perquè d'una manera estranya gaudisc amb este patiment, que algú m'ho explique! Faig el 19 i el 20, ja estic ahí, i sembla que els temps corresponents són de 5:00 i 4:59, no he millorat registre, però el que és més important, no els he empijorat! Estic fent un bon final sense afonar-me!.<br /><br />Corva a dreta, corva a esquerre, allà està. Hi ha un parell d'arcs, no sé si la meta serà el primer o el segon, que queda cent metres més enllà. Faig l'esprint final, com sempre en estos casos sense saber ben bé d'on ix la força necessària per fer-lo, i passe embalat per la primera pancarta que, maldició!, no era el final. Tanque la boca per que no se me'n vaja la vida per ella, aprete com puc i allargue el desfonde final a bon ritme fins que xafe finalment l'estoreta que marca els temps mentre passe per baix de la pancarta. Faig càlculs mentals emboirats pel cansament del moment que tot ho capgira, mire el que posa a l'electrònic i reste el que he tardat en passar per l'eixida, que era un minut i pico. Quin era el pico? No ho recorde ara, així que no tinc clar el temps real que he fet.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGFugKKZKI/AAAAAAAAAIY/bgVbgTyqvBY/s1600/entrada_meta.png"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 213px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGFugKKZKI/AAAAAAAAAIY/bgVbgTyqvBY/s320/entrada_meta.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5566877648359679138" /></a><br /><br />Em lleve el xip i arreplegue les cosetes com en un núvol mentre recobre l'alé. Quan em donen la bossa, me la donen roja, i li dic a la xica: "Pots donar-me-la blaveta?" Em mira com si fos extra-terrestre i em diu "Qué?", allargant la eeee final. Li ho repetisc en castellà: "¿Puede ser azul?", i al temps que me la canvia em comenta "Si me lo hubieses dicho en castellano..." amb un to que a mi em sembla un tant despectiu. Xe, estem en Santa Pola o en Múrcia capital? He estat un maleducat parlant-li en valencià? Quina classe de xurros viuen ací, entre el speaker, l'alcalde i ara li xiqueta esta dels nassos? En fi, xicoteta taca negra per a una Mitja excel·lent.<br /><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGFOgzeiZI/AAAAAAAAAIQ/hMkt6YuyNIk/s1600/temps_championchip.png"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 140px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGFOgzeiZI/AAAAAAAAAIQ/hMkt6YuyNIk/s320/temps_championchip.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5566877098777151890" /></a><br /><br />Mentre torne cap al cotxe, tinc temps tant per congerlar-me com per fer comptes amb el cap més despejat. Al final, el temps ha estat de 1h 50m 36, a una mitja de 5:14. Collons, per 36 segons no he baixat d'1h50m!<br /><br />De tota manera, i al fil del títol del post, açò ha estat MPM, he aconseguit MMP!<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGEJhxQ-4I/AAAAAAAAAII/-JzKCVFJDys/s1600/estadistiques_santa_pola.png"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 317px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TUGEJhxQ-4I/AAAAAAAAAII/-JzKCVFJDys/s320/estadistiques_santa_pola.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5566875913625336706" /></a>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-36037046379322111392011-01-21T05:13:00.000-08:002011-01-21T05:46:53.673-08:00Cap a Santa PolaL'any passat vaig anar, com qui no vol la cosa i de manera més bé no prevista, a la Mitja Marató de Santa Pola. Em va agradar l'experiència: Molta gent corrent, molta gent mirant, molta animació, molt bon recorregut, millor clima, i de remat millor MMP quan pensava que anava de paxanga.<br /><br />Tot això m'ha animat a voler repetir l'experiència, malgrat una sèrie de 'peros' que podríem associar a l'event, com per exemple que està molt lluny, que cal pegar una bona matinada i damunt que vaig mes sol que la una, la qual cosa fa que arribe allí i no conega ni al tato. <br /><br />No sé si ho he dit alguna vegada, però de vegades fem coses pagant que si ens les hagueren de pagar a nosaltres no les faríem: Si a mí em digueren "alçat de bon matí, ves-te'n tot sol amb dues hores de carretera, corre 21 kilòmetres i torna, i per tot això et done 30 euros", està clar que jo contestaria que "per 30 euros anirà la figa ta tia" (parlant en plata). Tanmateix, com el plantejament és exactament el mateix, però canviant la part on diu "et pague 30 euros" per "paga tu 15 euros", agarre i vaig, i damunt content. Coses de la psicologia humana, que pot ser caldria estudiar...<br /><br />En fi, la bona qüestió es que hi vaig, i per a fer-ho, i com que l'any passat va anar bé la cosa, he agarrat i he copiat "el pla d'entrenament". I ho dic així perquè l'any passat vaig passar de plans, i vaig entrenar com em va vindre de gana, en una espècie de a burro barra que al final va donar bon resultat.<br /><br />D'esta manera, des del començament d'any fins al dia de hui, he eixit a córrer una mitja de 3 vegades per setmana, i en estes eixides he fet de mitja uns 13 ó 14 km. Per donar dades concretes, no n'he fet cap de menys de 10 km, i les més llargues, que han estat dues, han sigut de 18 i 19 km, els dos darrers diumenges. La velocitat mitja de tot això, aprox 5:25 per km, encara que una de 16 km la vaig fer a 5:15, pot ser la més ràpida de totes, fa un parell de setmanes.<br /><br />En tot este maremàgnum de curses i entrenaments, un parell de vegades he fet fartlek (sèries sense arribar a parar), que han estat de 6x800 metres, i en les quals he acabat fatigat i m'han servit per reafirmar-me en el meu convenciment de què fer sèries em resulta fastigós i que les evitaré sempre que la meua conciència em deixe. <br /><br />A tot això, comentar que el meu genoll, el pesat del meu genoll, segueix després de tants mesos sense estar bé. Encara em fa mal, encara. Tant és així que per tercera vegada, dimecres que ve tinc prevista una nova visita (la tercera) a un traumatòleg. Després de les meues aventures amb la Sanitat Pública, m'he apuntat a una assegurança privada. Això sí, li vaig a traure rendiment: La setmana que vé ja tinc dilluns oftalmòleg, dimarts dermatòleg i dimecres traumatòleg. He agarrat el diccionari i he cercat totes les paraules que acaben en "òleg", i pense visitar totes estes persones una darrera de l'altra...<br /><br />Bé, arribats a este punt només queda anar i córrer, així que com diuen per ahí, "Déu provirà". Il·lusionat vaig, vorem com queda la cosa...JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-23899578109235154872010-12-06T08:05:00.000-08:002010-12-15T06:38:53.183-08:00Carrera del Raval: Història d'una apostaEstiu del 2010. Piscina, sol, calor, sudor i quatre persones jugant al pàdel en l'apartament de Dénia. <br /><br />Acaba la partida, el match ha estat igualat i les espases estan per tot lo alt. Cerveces, rises i remat final amb gin tònics a l'ombra d'unes hamaques. Rises. Converses. Piques. La conversa deriva cap a les curses. Dels quatre presents, només un corre habitualment, encara que per temes de genolls està a punt de deixar de fer-ho (a eixe moment ell encara no ho sap). Sorgeix el repte. Els contertulis són gandians, i un d'ells, el més osat, es destapa dient que, encara que no corre des de fa tamps, és capaç de guanyar a la cursa del Raval per a la qual falten encara quatre mesos. Els altres, a excepció d'un que passa, arrepleguen la tovallola. La fita està tirada, el fet ha estat provocat, la lluita està servida. Per davant, quatre intensos mesos de preparació per vore qui guanya.<br /><br />Els noms: <br />- Goyo, el provocador. Ha estat qui ha dit que és capaç de guanyar els altres, assegura que quan hi ha una aposta pel mig es deixa la vida per fer-se amb el triomf, i els altres ho ho dubten, l'experiència al pàdel així ho desmostra.<br />- Edu, l'arreplegador. La tentació del repte és superior a ell mateix. Ha fet la mili en África, és un home de ferro capaç de suportar els dolors i penalitats més intenses, o almenys això diu ell mentre es tira dins tres o quatre cerveses en un temps rècord.<br />- I jo mateix, el corredor habitual, a escasos dies d'un paró de mes i mig, que em prenc el repte amb rises i amb la seguretat de que per lògica haig de ser jo el guanyador.<br /><br />La batalla està servida. Tenim quatre mesos per mirar-nos de refiló (en moltes ocasions a travers de botelletes buides de cervesa i altres de mig plenes d'altres productes no recomanables per menors de 18 anys, i ja que estem, tampoc per als majors) i llançar-nos indirectes insidioses i picadores en relació amb l'aposta que levita latent entre nosaltres com una boira espesa. Tenim tema per xarrar i tema per riure. Quatres mesos per traure i re-traure l'assumpte, amb la fita cada vegada més a prop.<br /><br />Com en moltes ocasions, la realitat supera la ficció. Goyo tarda més d'un mes en començar a entrenar, va retrasant la posada en marxa del pla d'entrenament perquè ell mateix reconeix que li fa gosera. La guinda arriba quan finalment se n'agarra un ja a mitjans de setembre, i amb rises ens conta el cap de setmana anterior que eixa setmana comença el pla, però mira tu quina casualitat, dilluns ja li toca descansar... sense haver encara començat. Però més li val així, perquè quan dimarts i dimecres fa les dues primeres eixides suaus, es demostra que a la postre seran les úniques que va a fer. Segons diu, se li ha posat un dolor insuportable a la cama que el fa anar en repetides ocasions al fisioterapeuta. En dues setmanes, és a dir, a principis d'octubre, ja comença a deixar caure que amb estos dolors ell no pot córrer... Primera baixa. Això sí, se li quedarà ja per sempre la coletilla de lo dels dolors ha estat només una excusa perquè savia que no podia guanyar... Ja, ja, ja. Ara ja tenim tema per a cinc o sis sopars, el provocador ha estat el primer en caure i els altres no ho oblidarem amb facilitat, per a desgràcia seua i jolgori nostre.<br /><br />Edu és d'una altra pasta. Callant callant comença a córrer a burro barra. No té pla d'entrenament, i tampoc té ni idea de quants kilòmetres fa a les seues eixides ni a quina velocitat. Açò també és qüestió de rises. Quan ens juntem ens fa unes explicacions de les seues rutes que acostumen a desconcertar-nos. En un primer cálcul, li contem 5 ó 6 kilòmetres per a la cursa descrita, i ell diu: "Si home, això són per lo menos 12 ó 13 km...". D'ahí no l'anem a traure, serà un tema recurrent. Això sí, ell va a córrer TOTS el dies. Jo li dic que si apreta tant, acabarà fent-se mal. Ell contesta que JA li fa mal tot, però que si ha get la mili en Àfrica és capaç de suportar qualsevol cosa. Ja, ja, ja. Més rises. Durant estos mesos enviarà senyals contradictòries. Ens contarà coses com "ahir vaig fer 10 km en 35 minuts", o "despús ahir vaig anar a Xeraco i vaig tornar a la pata coixa". Ell mateixa diu, entre rises, que es tracta, textualment, de "no donar pistes als contrincants, de despistar tant som sia possible". Més rises. Estem traient-li partit a l'aposta, benaventurat siga el Raval. No sé si correrem o no, però riure'ns, sí que ens riurem.<br /><br />Per la meua banda, la història per qui haja llegit el blog és més que coneguda. A principis d'octubre, després de l'època de lesions, no sóc capaç de completar ni 8 km, i això a no molt més de 6 per minut. Així i tot, pense, xe, haig de guanyar jo, també seria cas...<br /><br />I a base de rises, reptes i explicacions desconcertants de l'Edu, arriba el dia D, dilluns 6 de desembre, festa de la Constitució i carrera del Raval per celebrar tant magnífic text que tots defenen malgrat que ningú se l'ha llegit. <br /><br />Com l'any passat, correrem tota la família, cadascú en la seua categoria. En primer lloc Alba, després Clareta. Totes dues posen cara feliç en acabar (900 metres la primera, 100 metres Clareta, la xicoteta) quan els donen la seua samarreta de la cursa, i també les altres cosetes. Clareta, que és més interesada en les propietats materials que la seua germana, observa atentament tota la zona d'arribada per tal de que no se li quede res per arreplegar: Samarreta, però també una poma, dues taronges, aigua i una bossa amb unes quantes cosetes més. Després totes dues es queden amb els iaios, perque els papàs anem a participar en la cursa gran.<br /><br />Així que arribada l'hora (11:30h) i després d'haver escalfat no tant com hagués volgut per allò d'arreplegar xiquetes a la meta i dur-les amb els "welos", que estan per allí també mirant la cursa, ens coloquem tots junts a la congregació humana que és la gent a l'hora de l'eixida. Ahí està Marian, la meua dona, i també Bea, Myriam i Mònica (la dona de Goyo el provocador, que ella sí que correrà). Però lo bo és que ahí està també Edu, excitat per la fita, sabedor de que la teoria diu que té poques possibilitats de ser el vencedor de l'aposta. Ens mirem amb rises i comencen els comentaris jocosos. Com que Edu es nou en açò de les curses, vaig a prendre-li una miqueta el pèl. "Xe, Edu, això que tens a l'espardenya és el xip?". "Sí"-diu ell. I li conteste: "Home, que ahí no es posa, te l'has de clavar dins del calçotet per a que faça contacte amb les part nobles i li done energia, si no no marcarà". Rises, encara que Edu no té clar si el que estic dient-li és veritat o mentida. "Xe, Edu, el dorsal es posa en el cul, per a que te'l vegen per darrere quan entres a la meta". Més rises. Edu es destapa. Diu que no sé de què em burle, que ell és un especialista, i que fins i tot s'ha comprat uns cordells especials per a les espardenyes, en forma d'espiral (diu ell) que aconsegueixen que disposes d'un nuc perfecte impossible de des-fer, una garantia més per la cursa...<br /><br />Entre rialla i rialla ja han donat l'eixida. Convençut que ja no tornaré a vore a ningú fins que s'acabe la cursa, els dic "Au, ahí es quedeu". I tire cap avant. Som 1300 persones corrent, i com sempre en estes ocasions es fa difícil no xafar a ningú, i cal suar tinta també per evitar que et xafen. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TQOYrlULGfI/AAAAAAAAAHs/sgQaQhgQHN4/s1600/eixida_raval.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TQOYrlULGfI/AAAAAAAAAHs/sgQaQhgQHN4/s320/eixida_raval.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5549447040369105394" /></a><br /><br />Carrers estrets d'eixida que ens fan anar ben apretadets, i teòricament més espaiet. Completem el primer kilòmetre. No veig el lletrero, però el rellotge em pita i me'l mire: Primer km en 4:54, i això que al principi, entre tanta gent, no anava cara a l'aire. Bé està. Fem les primeres voltes per dins de Gandia, i en passar pel Prado el camí es fa novament estret i hi ha una aglomeració important de gent. Això ve bé per a alçar el peu una miqueta. Portem ja tres kilòmetres, el segon a 5:01 i el tercer a 5:00 redó. <br /><br />Com a novetat, no massa graciosa, enguany ens tiren per baix del riu per aprofitar el nou espai vert que ens han montat a Gandia. En els anys que he viscut, he vist este espai en més d'una ocasió totalment ple d'aigua, de manera que no puc deixar de pensar mentres córrec per allí que quan vinga una riuada, i de mitja sol haver una cada sis o set anys, l'espai vert esdevindrà espai marró color fang, això si no es convertix en espai desolat de color fang si l'aigua s'emporta tots els arreglos que han fet per ací baix. En fi, el temp dirà.<br /><br />El problema de baixar al riu és que després hem de tornar a pujar, i es fa pesadet. Completem el km. 4, en el meu cas en 4:57.<br /><br />Ja pel carrer Major, pense que l'aigua ha d'estar a prop, i m'enfile a la boca la clàssica bosseta de Gel Isostar, que hui entra en perfectes condicions, sense embrutar-me les mans. A més, com a novetat, passe pel costat d'una paperera i la tire dins quan ja està buida. Civisme total, fins i tot corrent. És per este punt quan, segons m'he d'enterar després, que Edu, que està fent un esforç que només són capaços de suportar les persones que han fet la mili a Àfrica, em passa sibilinament sense dir ací estic jo i supose que amb un bon sonriure en vore que es posa davant.<br /><br />Jo, que no sé res de que l'individu se m'ha posat per davant, agarre amb tranquilitat i serenitat la botelleta d'aigua que ens donen apenes tres-cents metres després. La gent es veu que beu poc i llança molt. El piso de terra està completament xop i cal anar amb cura per no pegar un esbiró i anar a terra. Faig com tots, apenes pegue dos glopets però rente la boca i ho tire a terra per contribuir a la xopera general i augmentar el perill d'esbaró per als que venen darrere. <br /><br />Altra vegada per la pasarel·la, completem el kilòmetre 5, en el meu cas en 5:00 clavats. En este punt em criden, i veig que són les meues xiquetes i mon pare i ma mare, que estan a la punta del pont i m'animen. M'alegre de vore'ls, córrer al teu poble dona estes satisfaccions. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TQOY5-4RRKI/AAAAAAAAAH0/tb2-77Lv1wA/s1600/raval_pasarela.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TQOY5-4RRKI/AAAAAAAAAH0/tb2-77Lv1wA/s320/raval_pasarela.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5549447287749559458" /></a><br /><br />Tirem cap a la part final, el tram més lleig i més pesat de la cursa, quan anem fins al Leroy Merlin per després tornar. Este tram inclou els kilòmetres 6 i 7, per als quals marquen uns temps de 5:05 i 4:57.<br /><br />Cinc-cents metres més i ahí està la tenda en qüestió. Ací anem a girar i tornar ja cara a Gandia, queden tres kilòmetres per a completar açò. I és en este punt on veig un fenòmen para-normal. Ahí davant hi ha una cosa roja parada que la gent ha d'esquivar mentres corre. Conforme m'arrime vaig distingint nous colors, i veig que això roig és blau per baix, i més encara, que té braços i cames. És un persona! Ja a dos metres, verifique que la bola roja és el cap de la persona, i que l'invidu en qüestió és el meu amic Edu que està tot emponnat lligant-se l'espandenya. De la pallisa que està pegant-se té el cap roig com l'infern. Em pregunte d'on ha eixit este, que suposadament anava per darrere! No és moment de dubtes, el prestigi i l'aposta corren perill, així que jo també haig de córrer més encara del que ja estic fent-ho. No li dic res (igual que ell tampoc m'ho ha dit a mi quan fa tres kilòmetres m'ha passat) i aprete les dents. Estic segur que m'ha detecta i deu estar matant-se per darrere per intentar agarrar-me. No vull girar-me, em concentre només en fugir, en tirar cap avant.<br /><br />Complete el kilòmetre 8 en 4:57, i el kilòmetre 9 en 4:53. M'agradaria córrer més, però no estic tant fort com abans de l'estiu, este estiu tant fastigós que m'ho fa fet perdre tot i m'ha obligat a començar pràcticament des de zero. <br /><br />Passem el pont de ferro, a l'igual que l'any passat en este punt no puc evitar témer que açò es vinga avall amb tants peuets xafant-lo al mateix temps. Com era d'esperar, el pont aguanta. La punta del pont coincidex amb l'institut on vaig fer el BUP i COU. Des d'allí fins la meta, en línia recta, hi ha uns set-cents metres. Per tant, alguna cosa no me quadra, la cursa és suposadament de 10,4 kilòmetres. Immediatament me n'adone del que passa. Maldició! Maldita zona verda del riu! Altra vegada cap a baix, tant a prop que estàvem ja del final del patiment! Amb resignació baixé, córrec vora a l'aigua i torne a pujar, allà prop del párking municipal. Em mire el rellotge, he fet el 10 en 5:04, pujar i baixar em mata, i més encara ara que ja estic tant cansat...<br /><br />Queden 400 metres teòrics (la realitat demostrarà que són 550 metres, el que ha dit que la cursa és de 10,4 s'equivocava...). Tire la resta, que no és molta. Em desfonde cap a la meta, mentre pense per on pararà Màrio, que hui no m'ha avançat al darrer terç de cursa. Quan ja tinc la meta a tir de pedra, i fent un esforç que va més enllà del que és comprensible (i això que jo la mili la vaig fer a Granada, no Àfrica) faig un esprint final i passe a deu o dotze corredors per completar finalment l'odisea en un temps real de 52:34, a una mitja de 4:59.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TQOZI4li5VI/AAAAAAAAAH8/WGYZVudi2So/s1600/raval_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TQOZI4li5VI/AAAAAAAAAH8/WGYZVudi2So/s320/raval_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5549447543758447954" /></a><br /><br />Quan ja estic parat, mentre em lleve el xip i arreplegue beguda, veig a Edu que ha vingut 30 segons per darrere de mi, i am rises em diu: "Fair play, fair play! M'has vist parat i no m'has preguntat si volia alguna cosa!". "Xe, però re-cabrito! Si tu m'has avançat callat com una zorra!" Rises finals. Ha estat bé, quatre mesos de caxondeo rematats amb un bon esforç compartit i gaudit. Reptarem a Edu a fer la Mitja de Santa Pola...<br /><iframe src="http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http%3A%2F%2Fnotornemes.blogspot.com&layout=standard&show_faces=true&width=450&action=like&font=arial&colorscheme=light&height=80" scrolling="no" frameborder="0" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px;" allowtransparency="true"></iframe>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-87743507188556059082010-11-21T09:46:00.000-08:002010-11-24T11:34:37.316-08:00Mitja Marató Ciutat de Gandia 2010: El meu dia de la MarmotaHi ha una pel·lícula protagonitzada per Bill Murray anomenada "Atrapado en el tiempo", que possiblement haveu vist, i que si heu vist possiblement recordareu. Tracta sobre un locutor de televisió que va a un poblet on hi ha una marmota amb habilitats per a fer prediccions del temps; concretament, és capaçde dir quan s'ha d'acabar l'estació de gelor per donar pas al desgel i joia primaveral. En este contexte, i una vegada fet el seu treball, el reporter es queda a passar la nit al poble amb la idea de tornar al dia següent al seu lloc d'origen. La gràcia de la película és que, per a sorpresa seua i de totes les persones que estan mirant el film, succeïx que quan desperta és exactament el dia anterior i tot es torna a repetir. I així una i altra vegada, sempre es repeteix el Dia de la Marmota, en un cicle que no acaba mai i on tots el dies són iguals...<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TO1ovB00dwI/AAAAAAAAAHk/lPsi9sTG758/s1600/Atrapado_en_el_tiempo-782177460-large.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 180px; height: 262px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TO1ovB00dwI/AAAAAAAAAHk/lPsi9sTG758/s320/Atrapado_en_el_tiempo-782177460-large.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5543201873516066562" /></a><br /><br />I conte açò perque hui, diumenge 21 de novembre, he corregut la Mitja Marató Ciutat de Gandia 2010 i no he pogut evitar pensar que per gràcia del destí i per a desgràcia meua jo també m'havia vist atrapat en el meu Dia de la Marmota particular. A mesura que han passat les coses, he pensat en repetides ocasiones allò de... "xe, però si açò és el mateix que em va passar l'any passat!". Tal ha estat el calco del dia (i nit anterior) que fins i tot en un moment determinat, concretament quan estava corrent pel kilòmetre 14 i he hagut d'abandonar la cursa per fer una incursió en un hort de taronges per tal d'alliberar pressions relacionades amb líquids sobrants, ja quasi he decidit que esta entrada del blog no calia ni escriure-la, i que seria suficient amb posar un hipervincle a l'explicació ja escrita de la Mitja de l'any passat. És curiós vore, i això ho pense ara, com al mig del patiment (perquè jo al km. 14 he començat ja a patir) u encara té ganes d'anar pensant en blogs i històries... Eixa és la gràcia de les curses, entre d'altres... <br /><br />Però bueno, tampoc es tracta de seguir la senda que marquen els alumnes d'instituts i universitats amb el "Rincón del Vago", lloc d'on trauen tots el treballs amb un simple corta / pega, i donat que el blog el faig perquè vull, almenys anem a contar les coses per molt que siguen tant i tant paregudes (per desgràcia) a les de l'any passat.<br /><br />D'esta manera, començarem fent una ullada a la nit anterior. Dissabte per la nit, falten 12 hores llargues per començar a córrer i encara no he sopat. Comença a ser ja tard tenim en compte el que m'espera, així que pose remei a la situació amb un parell de pizzes que hem comprat a última hora al Vidal que tenim baix de casa. En eixe moment, pense que l'any passat la situació va ser semblant: Gran quantitat de pizza per sopar, i pot ser massa tard. Tanmateix, bé és cert que enguany sope mitja hora abans. Jo, persona de manies, si sope tard em gite tard; a més, hui m'enganxe mirant la Noria (quina vida més trista, ¿no?, dissabte per la nit a casa mirant la Nória, m'ho conten quan tenia dihuit anys i no m'ho crec...) i acabe per ficar-me al llit quan són les dos de la matinada llargues (més be les dos i mitja).<br /><br />Agarre el fil de la son de seguida, però lamentablement quatre hores i mitja després ja està el pesat del despertador recordant-me que haig d'alçar-me per omplir la panxa de cara a la gesta que començarà a les 10:30. M'alce com puc, procurant que sia de bon humor (em recorde a mi mateix que m'alce perque vull, seria tan fàcil com tornar a gitar-me i oblidar-me de Mitges i d'històries), i vaig a la cuina per tirar-me dins un clàssic del desdejuny de corredor popular: Dos rebanades grans de pa torrat untades amb melmelada (que vaig comprar ahir també del Vidal), dues barretes energètiques, quatres tragos llargs de Coca-Cola i un bon café matiner. Hala pues, panxa ben plena. La sort de córrer a casa és que després d'açò puc tornar a gitar-me. Novament al sobre fins a les 9h i pico. En esta horeta adicional en que m'he permés escampar el ossos, he aconseguit dormir pot ser un quart d'hora més, però s'agraïx: Quatre hores i mitja més un quart d'hora, al final hauré dormit quasi cinc hores... Patètic. Em promet a mi mateix que açò de dormir tant poc abans d'una Mitja no em tornarà a passar, però em conec des de fa temps i sé que seré incapaç d'acomplir-ho...<br /><br />Lo de córrer a casa, a part de l'avantatge esmentat, té altres inconvenients. Un d'ells, que no l'únic, és que et relaxes. Em vist com cal (tot de negre en esta ocasió) i bambe per casa deixant córrer el temps amb xorrades fins que veig que ja no me'n queda. Ja vaig a fer tard. Mira tu, igual que l'any passat. Faig brollir la moto mentre casualment, mira tu quina mala pata, em trobe amb tots el semàfors de Gandia en roig, i arribe amb el temps justet per posar-li el cadenat a l'artefacte i pràcticament començar a córrer una Mitja Marató sense haver escalfat i molt menys estirat. Au pues, de categoria per al meu genoll, ara vorem qué passa.<br /><br />M'he posat per la part de davant (realment m'he colat per una valla mal tancada) i arranque la cursa amb les màquines que fan un temps per a mi sobre-natural, inalcançable i inexplicable. Em contagie d'estes presses pre-matures i ja me tens el primer kilòmetre a tota pastilla; això, sense escalfar ni estirar, és pot ser el pitjor que podia fer, però mira, és el que hi ha, sóc un borinot cabut i destrellatat. <br /><br />Arribe al lletrero del kilòmetre 1 i el rellotge no pita. El mire i veig que ell encara està marcant 940 metres. Si l'any passat marcava massa, enguany resulta que es queda curt. Quan finalment pita (interpretant erròniament que he completat un kilòmetre quan en realitat porte uns 80 metres més) m'amostra un temps de 5:18. En altres paraules, pot ser he fet 5:10 ja per començar i sense haver escalfat ni estirat, i encara ne queden uns altres vint per davant! <br /><br />Però a cabut i trompellot no se me guanya. Sé el que hi ha, vinc d'un paró de mes i mig per culpa del genoll, i he preparat la Mitja amb molt poc de temps, però tire sense peus ni cap i complete el segon kilòmetre en 5:07. Sóc un inconscient, acabaré pagant-ho... Per cert, el genoll dona durant este segon kilòmetre senyals de vida (les úniques que donarà en tota la cursa) i em pega tres o quatre punxades... Xafe fort per anestesiar-lo a garrotades... Sóc un corredor popular o un boig solt per la cursa? Apallisant el genoll, apretant el ritme sense trellat...<br /><br />Hui tenim la sort de que el dia és tirant a gelat, però la mala pata de que fa un aire que tomba d'esquena. Complete els kilòmetres tres i quatre pensant que eixe airet, que de moment no m'ha donat de ple, en algun moment vindrà de cara amb esplendor. Pensant pensant en estes coses he alçat una miqueta el peu, el rellotge em diu que els he fet en 5:19 i 5:18 respectivament.<br /><br />A tot i això, m'agarre a pensar per on pararan els globus. Per a mi la referència és el d'una hora i cinquanta minuts, però ni sé on està eixe, ni per on para tampoc de l'hora i quaranta-cinc minuts. En estos pensaments estic, ja entrant al Grau després d'haver completat el kilòmetre cinc, quan em pasa el globus d'1h45min, amb tota la seua comitiva. I és que resulta graciós com es capaç de congregar el seu pelotó particular cadascuna de les persones que serveixen de referència de temps finals. M'aparte una miqueta per a que pase tota la comandilla, i ni se'm passa pel cap seguir-li el ritme, ja només faltaria... Passem el lletrero del kilòmetre cinc, este l'he fet en 5:16. <br /><br />Ens plantem ja a la primera fila de la platja de Gandia. Arrea, ara ja comença a notar-se l'aire, que en alguns punts et tira de costat, amb eixa força bufa... Hui és un dia no calorós (tampoc es pot dir que gelat), però l'aire aconseguix que el clima no siga el millor per córrer (nyas, una altra casualitat amb l'any passat, clima inadequat). Jo encara vaig content i sonrient, alié al patiment que ha d'arribar més tard, quan el meu amic Rafa, un maquinon corredor que hui està lesionat, em tira una foto:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOzNN1HMazI/AAAAAAAAAHc/3ui4xFQOTnQ/s1600/per_la_platja_mitja_gandia_2010.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOzNN1HMazI/AAAAAAAAAHc/3ui4xFQOTnQ/s320/per_la_platja_mitja_gandia_2010.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5543030878865484594" /></a><br /><br />Ací tenim el primer punt d'aigua. Agarre la botella i bec amb moderació, de moment malgrat el ritme massa fort d'entrada encara estic aguantant bé, i tant ingenu sóc que pense que potser ho aguantaré els 16 km que queden per davant. En eixes estic quan arriba el summum del Dia de la Marmota: Novament, i exclussivament (açò només em passa ací a la Mitja de Gandia) m'agarra pixera, com l'any passat. Hala pues, a cercar un lloc on aliviar les penes. Però clar, això rodant per la platja és pràcticament impossible (a no ser que a: Sigues molt guarro b: Siga dissabte per la nit i estigues bufat). Com que no s'acomplix cap de les dues premises, em faig a la idea de que hauré de conviure amb la pixera almenys fins tornar als caminals entre la platja i Gandia. Aprete doncs, i complete els kilòmetres 6 i 7 cercant el final de la platja, tots dos a ritme calcat de 5:15.<br /><br />Arribem al final entre bufades d'aire infernal, fem quatre voltes per allí i reprenem la primera fila, per tornar a "gaudir" de l'aire altra vegada. És bon moment per tirar-me dins la primera bosseta de Gel Isostar. Amb l'aire, la cansera i la ansietat, se m'empastra per les mans, encara que la major part va dins de la boca. Faig status de situació: Estic rondant a ritme constant de 5:15 i de moment vaig relativament bé, amb el cor al voltant de les 165 polsacions, encara que ja volent pujar a les 170. Complete el kilòmetre 8 a 5:11, que a la postre serà el millor registre al que queda de cursa. En eixes veig que m'avacen el globus d'una hora i cinquanta i la seua corresponent comitiva. Em mire el rellotge i pense: "Este tio va massa fort, a eixe ritme acaba en 1h45min", així que passe d'ells i seguisc a la meua. Es despenja un xic de la comitiva en qüestió, i en passar pel seu costat veig que està comentant-li a un altre corredor al que sembla conéixer: "Me cague en la p..., anava darrere d'este cab... del globus i quasi em desfonde, eixe no va a 1h50, eixe va fent la m...à, au i que se'n vaja a paseo". Faig un sonriure satisfet pel comentari, que a a part de confirmar les meues sospites m'ha fet gràcia, i tire cap avant.<br /><br />Novament aigua (bec mitja botella) i se'ns acaba la primera fila. La foto correspon a eixe moment més o menys:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsHWoxTkII/AAAAAAAAAG0/eIVBhBhLWXk/s1600/per_la_platja.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsHWoxTkII/AAAAAAAAAG0/eIVBhBhLWXk/s320/per_la_platja.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5542531851892265090" /></a><br /><br />Tirem cap a Gandia i faig el km 9 a 5:15. Done els primers signes de fatiga: Hi ha uns tambors animant a l'altura del Grau, i entre els músics arribe a distingir el meu amic Pedro, al qual fa més de vint anys que conec. Animadament el cride: "Pepe, Pepe". Ell, clar, ni cas, però al final sembla reconéixer la veu (el nom està clar que no, donat que no és el seu) i m'alça la mà per fer-me una salutació, mentre segurament deu estar pensant que amb l'aire que fa el nom "Pedro" que ha d'haver eixit de la meua boca ha semblat sentir-se com un "Pepe"... Tire cap a Gandia fent-me creus a mi mateix ("xe, com collons l'has cridat Pepe?") i pense que ja comence a donar les primeres senyals estranyes, açò acabarà en un desgabell...<br /><br />Enfilem per fi els caminals per tornar a Gandia. Enguany, en lloc de tornar pel camí Fondo, ens tiren pel camí de l'Alqueria del Duc, pot ser per allò del cinqué Centenari i per passar per llocs emblemàtics de la Vila. Anant pel caminal passe a un xaval que està fent la cursa vestit com si fos l'any 1500 i que porta una bandera del Cinqué Centenari que fa dos d'ell, i que a més a més amb el vent que bufa deu estar fent-li la punyeta de valent. La foto és de quan el xaval anava per la platja:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsH-Dmk0_I/AAAAAAAAAG8/POBcbzUqL1Q/s1600/el_de_la_bandera.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsH-Dmk0_I/AAAAAAAAAG8/POBcbzUqL1Q/s320/el_de_la_bandera.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5542532529109914610" /></a><br /><br />Li passe amb llàstima per ell (espere que algú li pague alguna cosa per la gràcia, perquè si damunt és voluntari quan acabe la cursa me'l trobaré pegant-se cabotades contra la pared) i pense que és el lloc i el moment de manipular les parts nobles per soliviantar la pixera que ha estat la meua companya des de fa ja més de 6 km. Em debatisc entre parar i no parar, si pare em trencarà el ritme, si no pare em pixaré damunt... Opte per la primera opció i em tire dins d'un hort de tarongers. Faig el que havia de fer i retorne al caminal, i veig que el pobre xaval de la bandera ja m'ha passat altra vegada. Tire darrere, notant el paronet. En eixes arribem a un barranquet que travessa el caminal, i que sense ser molt gran implica primer baixar i després pujar. Agraïsc la baixada (estic segur de què el de la bandera també) i maleïsc la pujada entre rebufits per completar-la. Pense per a mi: "Comença l'infern, principi de cursa massa fort, final de cursa patit...".<br /><br />Ja estem pel kilòmetre 15. Entre pixarrades, banderes i pensaments he fet uns temps de 5:12 per al 10, 5:26 per al 11, 5:25 per al 12, 5:28 per al 13 i 5:59!!! per al 14, el de la paradeta a l'hort de taronges.<br /><br />Entrem en Gandia i ens donen aigua. Bec el que puc entre bocanades, i el fet de beure em trenca més encara el ritme. Estem ja en la part final, del 15 en avant, el punt on hauria de començar a apretar segons el meu pla de carrera però punt on en realitat l'única cosa que apreta és la idea que em ronda pel cap de parar i descansar. Tanmateix, avance ja que enguany no faré tal cosa, resistiré fins el final com un campió (campió per no parar, que si fos pel ritme no podríem dir el mateix).<br /><br />A hores d'ara estic ja desfondat. Pense el que queda per davant i maleïsc el mal plantejament de carrera. Perdré en 6 kilòmetres tot el que suposadament he guanyat a la primera part, i damunt patiré de valent. Ens clavem ja als carrers de Gandia, lamentablement ara que hauria d'estar mostrant velocitat estic mostrant arrastramenta. El kilòmetre 15 el faig en 5:28 i el 16 en 5:35, i patint com una serp en un forat. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsIsBlg2TI/AAAAAAAAAHE/pa7UAgIHIxc/s1600/dins_de_gandia.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsIsBlg2TI/AAAAAAAAAHE/pa7UAgIHIxc/s320/dins_de_gandia.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5542533318842571058" /></a><br /><br />Passem pel Parc del País Valencià i es produïx el que ha esdevingut ja tot un clàssic de les meues curses, un fet que es repeteix una cursa darrere d'una altra, ja sien de 10km, de 15km ó de 21km: M'agarra per darrere el meu amic Màrio. Sempre igual, dos terços de carrera per davant i quan queda la part final arriba Màrio i amb mitja sonriseta a la cara i dos comentaris graciosos em passa. Em fa quatre salutacions, però no és moment de cortesies i ell segueix al seu ritme. Entrem a Benirredrà, ja no sé ni com estic menejant les cames, d'on ix la força i la voluntat per fer-ho. Resum de situació: Km 17 en 5:36, km. 18 ja en 5:44 i no sé ni com. <br /><br />Ara sí, s'acaba Benirredrà i posem direcció al que ha de ser el final de cursa. Carrers per ací i per allà, i ahí tenim la Plaça del Prado. Quina pena tu, tanta gent mirant i jo pitjor que mai. Ens donen per última vegada aigua i pense que vaig a ofegar-me mentres intente beure algun glopet, açò ja és un show, una tortura.<br /><br />Però trac esperit de la misèria per amillorar el ritme, si he arribat fins ací no vaig a rendir-me ara. Millorar el ritme no significa gran cosa, però sí que vol dir que complete el 19 i el 20 en 5:21 i 5:22 respectivament.<br /><br />Per fi, kilòmetre final, Passeig, Ajuntament, Màquina del Tren, i allà al fons la pista d'atletisme, el final de l'agonia. M'agradaria esprintar, però prou faig amb mantindre el ritme i no caure redó. Falten ja 100 metres, ahí està la meta, i encara em falta el susto final: M'agarren del muscle per darrere, el meu amic del col·legi Mataix ("Moroco Toco", com solíem dir-li de menuts) també m'ha agarrat! <br /><br />Entrem junts a meta, per fi s'ha acabat açò! <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOvfn4hm7dI/AAAAAAAAAHU/K5XBo3ruj_s/s1600/entrada_meta_mitja_gandia.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 212px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOvfn4hm7dI/AAAAAAAAAHU/K5XBo3ruj_s/s320/entrada_meta_mitja_gandia.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5542769642690768338" /></a><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsJPMqDNJI/AAAAAAAAAHM/JXzrP_h0PAA/s1600/mitja_gandia_entrada_meta.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 214px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TOsJPMqDNJI/AAAAAAAAAHM/JXzrP_h0PAA/s320/mitja_gandia_entrada_meta.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5542533923109811346" /></a><br /><br />Al final, el temps real ha estat d'una hora, cinquanta-un minuts i cinquanta-un segons. Ben mirat, tampoc ha estat tant malament. La meua MMP, de Santa Pola d'enguany, és d'1h51m06. Realment, tan sols he tardat 45 segons més, i si tenim en compte que tinc la cama malament i que vinc d'una etapa de paró, fins i tot ho podríem considerar com un èxit. Però la gran diferència és que Santa Pola va estar una cursa ben plantejada, de menys a més, i en ella no vaig patir en cap moment i vaig acabar a molt bon ritme, i podria haver tirat uns kilòmetres més. Hui a Gandia, tanmateix, he fet pijor temps i he patit infinitament més. <br /><br />Espere que siga un lliçó per a recordar: No començar fort, patixes menys i corres més. A l'any que ve Gandia em vorà rodar com un llam!JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-7454765914928249382010-11-08T03:09:00.000-08:002010-11-08T04:31:56.267-08:00Xe, ja està això ahí. Ai mare quina por!Ha passat un mes des de la darrera entrada al blog, i ja va sent hora d'escriure alguna cosa, que el món veja que tots dos (blog i jo mateix) som vius i cuejant (açò últim, només quan ens deixen, clar).<br /><br />Intentaré no parlar del genoll, que sempre hi haurà algú que diga que no pense en altra cosa. De tota manera serà inevitable al·ludir a l'articulació en qüestió, està ahí i emet senyals, llavors caldrà contar-ho, que si no és per contar les coses, que em diga algú per a qué és un blog...<br /><br />Anem allà. Fa un mes deia que la situació era la següent: Aconseguia completar amb sofriment 10 km a un ritme més bé miseriós i patètic, i em plantejava si tan sols tenia sentit intentar adequar el cos per poder completar una Mitja Marató (la de Gandia) el 21 de novembre, i molt menys per intentar baixar de la meua obsesió, l'hora i cinquanta minuts.<br /><br />Però quan una cosa es fa a gust, està clar que es fa encara no se tinga massa clar el seu sentit. Al llarg del mes d'octubre i el que portem de novembre, podem resumir la cosa en que he completat un recorregut de 221 km en un total de 16 eixidites. Això, amb un simple càlcul d'eixos que quan érem xicotets feiem amb paper i boli però que ara som incapaços de traure sense una calculadora (o mòbil que ens faça eixe paper) ens dirà que la distància mitja d'estes eixides ha estat de 13,81 km, i si em pregunteu i volguera respondre, us diria que la velocidad mitjana de tot este recorregut ha sigut aproximadament de 5 min 40 segons per kilòmetre. Però això seria una visió massa simplista de la situació, reflexada en unes estadístiques que poden dur a confusió per generalistes. <br /><br />Per concretar, començaré per mostrar un quadre amb les distàncies i dies exactes:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TNfdH9a15pI/AAAAAAAAAGs/bgtR8lVS9-0/s1600/entrenament_mitja_gandia.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 192px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TNfdH9a15pI/AAAAAAAAAGs/bgtR8lVS9-0/s320/entrenament_mitja_gandia.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5537137395691284114" /></a><br /><br />Si mirem fixament el quadre durant cinc minuts... Està clar que acabarem amb mal de cap i mig borratxos, i tampoc tindria cal utilitat haver-ho fet.<br /><br />No, fora bromes. Comence el mes amb les consabudes eixides, que són les primeres després de l'etapa estiuenca àmpliament descrita de dolors, queixes, parada esportiva i vellea pre-matura que m'ha dut de cap durant els mesos de calina. També és cert que s'ha d'agraïr que esta mala ratxa haja estat en estiu, estació roïnota per córrer no pels turistes (dels quals també es podria parlar, pot ser ho farem un altre dia) sinò per lo poc agraït que és fer esport quan estàs més pensant en la calor que tens que en altra cosa. <br /><br />Estes primeres eixides són bones perque en donen l'alegria de tornar a trotar per caminals, camins, carreteres i carrils-bici, però són decebedores perque veig que tots aquells als quals jo abans passava com un raig ara es rieun mentre m'avancen per la carretera del Grau, mentre s'aparten per no tropeçar amb els 'mitxelins' que m'ha regalat el sedentarisme transitori i forçat.<br /><br />Complete els entrenaments de les primeres dues setmanes a una mitja que està més prop dels 6 km per minut que d'altra cosa, si bé he d'admetre que el pulsòmetre, del qual també he parlat en altres entrades del blog, que tant bé m'ha anat durant els dos primers anys de funcionament, ara està fallant-me més que una escopeta de fira i està marcant el que vol, i també quan vol, perquè de quan en quan s'apara (igual també està lesionat, qui sap...), aixì que no em refie un pel ni de les distàncies ni de les velocitats que mostra.<br /><br />En estes setmanes, i fins al dia d'avui, el genoll ha estat, com no podia ser d'altra manera, el meu company de viatge, i el tio està crescut i vol ser protagonista allà on vaig. Vaig pensant en ell continuament, no perque el vulga molt, sinò perquè m'envia senyals perquè no l'oblide. En les curses ha volgut estar present, i m'ha fet mal abans, durant i mira tu per on, normalment NO després de córrer. Ara per ara, si un dia no córrec, comença a fer-me mal, aixì que ja tinc clar el que haig de fer: Haig d'educar-lo "a la vieja usanza". Qué tu em fas mal? Doncs jo et pegue una bona pallisa. Per els que no correu, us diré que poques coses hi ha tan roïns pels genolls com les curses sobre asfalt. Cada camallada és una martellada allà on s'ajunta la tíbia i el fémur, lloc on gràcilment s'ubica el menisc per amortiguar fins on pot eixe desgabell. Però el menics no és Déu, i arriba un moment que el pobre es fa vellet i es cansa de que el tracten d'eixa manera, i és quan comença a fer mal. Bé, després d'esta explicació per a doctorats en Medicina (ojo, tincs els drets, que ningú la còpie per incloure-la en una inclopédia), i reprenent el fil del que estava dient, quan el genoll comença a fer-me mal, decidisc anestesiar-lo amb els mètodes tradicionals: A garrotades. Me'n vaig a córrer, i quant més córrec i més trompades va rebent, més se m'amansa i es retira de la brega.<br /><br />Acabades les dues setmanes de resistència i apallisament genollil, m'enfronte a la velocitat. Es guanya en velocitat a base de fer sèries. Si corrent ja maltracte el genoll, en fer sèries del que es tracta és de tornar boig el cor. Així que s'ha de córrer a tota pastilla, asustar el cor, i quan ja es pense que se'n va a rebentar, parar i donar-li vidilla. I així unes quantes vegades, per a que al final no sàpiga ni qui és ni com li diuen, ni si ha de bategar ràpid o espaiet. I en no saber i pensar-se que estàs enganyant-lo, quan comences a córrer fort ell decidix no bategar depresa, perque es pensa que no farà falta perque vas a parar, i així aconseguixes córrer ràpid amb el cor pausat. Qué malos som, eh! Com enganyem el cos!<br /><br />Faig sèries la tercera setmana. Tenint em compte el poc temps que tinc per preparar la Mitja de Gandia, comence per fer-ne cinc de 800 metres ja el primer dia. Mareje el cor a base de bé i acabe marejat jo també. No faig sèries estrictament parlant, sinò fartlek, de manera que no arribe mai a parar del tot, encara que ganes no me'n falten...<br /><br />Les sèries són agoixes, pesades, desagradables, terrífiques, horribles i espantoses, però al menys és indubtable que donen els seues resultats. D'esta manera, la següent eixida que faré és de 13 kilòmetres, i ja baixe de cinc i mig, quan estàvem dient que anava vora a 6. <br /><br />Faig després la primera ben llarga un divendres, quan estem a l'apartament de Dénia. Vaig pels llocs més insòlits, sobretot ara que la zona està desolada per l'espantada d'estiuejants, i fins i tot passe per la porta d'un parell de llocs d'eixos on hi ha xiques molt simpàtiques (diuen, clar, que jo no he comprovat). Vaig per l'antiga nacional que travessa el Verger, i en arribar novament a l'apartament, me'l passe de llarg i complete quasi 19 kilòmetres, envoltat per la foscor i acompanyat per tota la suor que se m'acumula a la samarreta i ja pesa lo seu.<br /><br />Faig una altra de curteta, i novament sèries, ara 3 de mil sis-cents, i altra vegada a l'apartament una altra de llarga, ara ja de 21 km. Me'n vaig a Dénia i torne, dos hores corrent. Hui, que li he pegat un bon apallisament al genoll, el so fastigós renaix de les seues cendres amb esplendor i decidix fer-me mal. Però si ell es cabut, jo cabut i mig, i tres dies després em llance a pegar-li una altra bona tunda, ara en forma de 4 per mil sis-cents. I dos eixidetes més, amb una de setze a cinc i mig, i ja ens plantem en el dia de hui, a dues setmanes vista de la Mitja. <br /><br />Ai mare quina por, que jo em conec i malgrat que l'estat no és el que pertocaria per a la gesta, em llançaré a córrer com un boig per intentar baixar d'1:50h i ho passaré malament...<br /><br />Situación doncs: Aguante la distància, i no quedaré l'últim, però veig difícil millorar la meua marca de Santa Pola, no estic bé del tot. Però bueno, estic apuntat i m'agrada patir, que ja ho diu el títol del blog. 21 km m'esperen!JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-40119216443482304472010-10-05T04:19:00.001-07:002010-10-05T04:29:36.979-07:00Sembla que açò ja va de bo...Estic feliç i vull contar-ho. <br /><br />Està bé escriure per parlar de coses bones i que no tot siguen queixes i penes. La felicitat, quan és present (i hauria de ser-ho sempre, però malauradament per unes coses o altres no és així) és un estat que cal compartir i gaudir, més per intentar escampar-la que no per provocar enveja, encara que de ben segur això és una cosa que no es pot evitar en algun que altre cas, en funció tant del tipus de felicitat com de la personalitat del receptor de la notícia; però deixem estes disquisicions per a psicòlegs, i anem al que anem.<br /><br />Com alguns pot ser ja saben, he passat quatre mesos complicats com a conseqüència d’un parell de lesions: Una primera de més senzilla, menys perillosa i menys preocupant, radicada al meu turmell, i amb un origen conegut i concret: Un giró de peu allà pel mes de juny, quan encara estava en marxa el Circuit de la Marina Alta, la calor començava a estar present sense ofegar i jo em preparava il•lusionat per fer la cursa d’Ondara. Lesió que malgrat ser-hi, em permetia fer entrenaments i curses de manera més o menys normal, amb por però amb eficiència i sempre en companyia d’un doloret que si el peu no feia moviments estranys era una molèstia però no anava a més.<br /><br />La segona lesió era, i ho ha segut fins ahir mateix (i confie en que haja quedat ja com una anècdota més d’esta vida meua que ja comença a estar madura), la seriosa, preocupant i si més no inexplicable, per no tindre un origen clar i romandre al limb dels misteris de la vida i del cos.<br /><br />I és que un bon dia del mes d’agost, sense motiu aparent ni causa que ho justifiqués, el meu genoll de la cama esquerre va decidir unflar-se com una bota sense donar més explicacions, evitant d’esta manera que jo puguera girar la cama amb normalitat i molt menys, per exemple, que puguera adoptar postures si no per poc habituals innecessàries, com ara la de la gatzoneta (“cuclillas”, per als no iniciats al món lingüístic de les paraules normalitzades, com jo mateix que he hagut de cercar-ho al diccionari). I òbviament, evitant que puguera desenvolupar amb normalitat el leitmotiv d’este blog que m’ocupa: Les meues curses i els meus entrenaments, i les sensacions i experiències que en són associades.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TKsKH68IrUI/AAAAAAAAAGU/MTHrBHcGWF4/s1600/dolor_genoll.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 272px; height: 184px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TKsKH68IrUI/AAAAAAAAAGU/MTHrBHcGWF4/s320/dolor_genoll.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5524520499096890690" /></a><br /><br />De les lesions ja n’he parlat. Tant i tant les he explicades i m’he centrat en elles a les meues darreres entrades en esta pàgina, que en un moment determinat de les últimes setmanes em vaig plantejar si hauria de canviar-li el nom al blog, i que en lloc de ser “A patir que són dos dies” esdevingués “La WEB del pupas. Historia de una agonía”. Un bon lloc per donar tota classe d’explicacions sobre tots el meus dolors i totes les meues tecles, que de ben segur es dispararan d’ací uns mesos quan entre en quarantena i passen a escena totes les misèries físiques i psíquiques que tradicionalment venes associades als 40 anys. <br /><br />El genoll m’ha tingut mes i mig parat pel que a curses fa referència, però en moviment en quant a ampliació del meu perímetre a l’altura de la cintura. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TKsJ9wZAQNI/AAAAAAAAAGM/rAsZzbQKZHQ/s1600/michelin.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 198px; height: 149px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TKsJ9wZAQNI/AAAAAAAAAGM/rAsZzbQKZHQ/s320/michelin.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5524520324466491602" /></a><br /><br />Eixa aturada va tindre el seu final fa un parell de setmanes, quan pensant que el tema ja estava solucionat me’n vaig anar a córrer per fi, com bé s’explica en altres llocs d’este mateix blog, dins de la part del mateix que podríem considerar com “Las entradas del pupas”. <br /><br />Tanmateix, malgrat que la primera eixida va ser prou normal (encara que matadora des del punt de vista físic, donat que el flotador que m’ha aportat la falta d’activitat sembla pesar i evitar que puga córrer de la manera que ho feia), la segona eixida, que vaig fer un parell de dies després, va tindre conseqüències dràstiques: En acabar de córrer, i ja passades unes hores, la cama va començar a fer-me mal altra vegada, i encara que no es va unflar, el dolor va anar in crescendo, arribant al seu punt culminant el dissabte 25 de setembre, aniversari de la meua xiqueta Clara (que ja té cinc anyets, per cert, i és la llum de la meua vida, juntament amb la seua germaneta Alba, que ja en té huit), i dia en que vaig haver de pujar i baixar escales una i altra vegada com a conseqüència de la festeta (molt boniqueta, per cert) que li vam fer a la xiqueta al terrat de casa. Eixe dia vaig vore les estrelles de prop sense telescopi, el genoll per la part de dins semblava tindre punxes i em va deixar en un estat anímic prou penós. Vaig arribar a la conclusió de que lo meu és un tema de menisc, que com possiblement sabreu té prou mala pata (mai millor dit) i sol tindre dues conseqüències: D’una banda intervenció quirúrgica, d’altra banda prohibició vitalícia d’anar a córrer.<br /><br />El metge, un palestí que parla valencià, a diferència de molts valencians que parlen castellà, em va fer unes plaques i com era d’esperar no va trobar res, donat que el menisc es veu amb una ressonància magnètica, que li vaig demanar i per a la qual estic esperant data, si és que me la donen.<br /><br />Tot i això, dimarts 28 de setembre, amb dolors i punxades, me’n vaig anar a fer mèrits per seguir atresorant avals per rebre el premi a la inconsciència i el poc-trellat. Em vaig col•locar les malles, les espandenyes, una samarreta xillona que em van donar a la cursa de Benissa i allà que vaig tirar. Vaig fer sis kilòmetres amb mal de cama, que ara ja s’estenia no sols al genoll, sinó també als músculs de la part de damunt, que segons he pogut investigar per Internet són el “vasto” i el “bíceps femoral”. Vaig fer sis kilòmetres patint prou, per dolors i per falta de forma física, i vaig tornar a casa totalment abatut, convençut de què potser era la darrera vegada que eixia a córrer...<br /><br />La setmana es va rematar amb la Fira i Festes de Gandia. Les xiquetes, la meua dóna i jo hem passejat prou per Gandia, a part de gaudir de bons espectacles, que no per ser realitzats per gent desconeguda manquen de qualitat, ni molt menys. Tanta patejada pels carrers va fer divendres passat que la cama en qüestió es resentira, i que el genoll presentara bio-queixes al cervell en forma de dolor i incapacitat per a estar molta estona de peu. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TKsKYk_lFpI/AAAAAAAAAGk/YJwfN9LyIzs/s1600/fira_gandia.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 237px; height: 320px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TKsKYk_lFpI/AAAAAAAAAGk/YJwfN9LyIzs/s320/fira_gandia.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5524520785263531666" /></a><br /><br />Però amb la Fira tot és festa i alegria, i el genoll es va contagiar d’este ambient jovial i dissabte va decidir portar-se bé. Ni un dolor, ni un record de que hi és. Sorprés, diumenge vam continuar cap ací i cap allà, passejada va, atraccions tornen, euros volen, xiquetes disfruten, i vaig comprobar que el genoll havia decidit seguir portant-se bé, situació que es va repetir ahir, ja dia laborable.<br /><br />Arribades les 20:00h de dilluns, el repte es presentava de nou. Anar al carrer i posar el genoll a prova, ara no ja caminant sinó corrent com cal. Així que novament m’avie de la manera que estos esdeveniments requerixen, amb roba multicolor i espardenyes corredores, estire al balcó mentre el xiquet de la casa del costat em mira i li diu a sa mare que cride a Bétera i em reserve lloc, i tire cap a baix expectant pel que puga passar. I el que passa es que comence a córrer i no hi ha res que em faça mal. I seguisc corrent i arribe a la platja i encara no me fa mal res. I gire i torne a Gandia amb cara de felicitat perque seguisc sense tindre dolors. I he fet 10 km a 5:48 per km (sí, ja ho sé, un ritme patètic) i tot ha anat bé. I em dutxe i sope feliç perquè sembla que açò funciona. I al remat passe bona nit i hui estic amb una cama com la d’un xicon de dihuit anys.<br /><br />Per fi sembla que el malson ha acabat.<br /><br />Ara queda l’altra: La Mitja Marató de Gandia, a mitjans de novembre i jo que estic apuntat. La faig o no la faig? Ara mateix acabe 10 km cansat i a poc menys de 6 per km. L’objectiu és fer-ne 21 de km. a poc més de 5 per km, idealment en menys d’una hora i cinquanta minuts. Tot un repte. Tinc un mes i pico per fer un bot qualitatiu i quantitatiu ¿massa? important. Però així és la vida, o almenys la vida del corredor popular: Et marques un objectiu i has d’acomplir-lo. <br /><br />El repte és important i pot ser impossible amb tant poc de temps, però això em motiva més encara. Comença el compte enrere! A CÓRRER!JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-78468249289927991862010-09-21T03:42:00.000-07:002010-09-23T10:04:50.333-07:00Altra vegada en marxaJa estic ací, després d'haver viscut una experiència única al llarg dels dos darrers mesos, i una altra també de novedosa justet abans d'ahir.<br /><br />La primera és que, per primera vegada en uns cinc o sis anys, he estat més d'un mes (el primer amb accent, adverbi de quantitat, el segon sense accent, substantiu que identifica un període de temps de 28, 29, 30 ó 31 dies, segons una sèrie de variables que ja ens van explicar a Barrios Sésamo i al cole) sense pegar una sola camallada, vamos, sense anar a córrer. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuG7tc4uwI/AAAAAAAAAFg/3ttZC5TBh_8/s1600/calendario.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 226px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuG7tc4uwI/AAAAAAAAAFg/3ttZC5TBh_8/s320/calendario.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5520154128643832578" /></a><br /><br />Concretament, l'agonia, perquè això ha estat, una agonia, ha durat des del 8 d'agost fins al 19 de setembre. El meu cos, mal amic al qual conec des de fa prop de quaranta anys, fet un cromo, lesionat i com ja deia en una altra entrada, fet a banderes, m'ha obligat a un fer un insidiós període de repós que d'altra banda ha comportat, a més de malhumor, una lògica pèrdua de estat de forma, pèrdua compensada amb un guany, mira tu per on: El d'uns quilets (cinc o sis, toma ya) que molt graciosament s'han ubicat sobretot al voltant de la meua cintura..<br /><br />I és que el tema no era per a bromes. El genoll, eixa part del cos amb la qual val més no jugar (entre d'altres parts amb les quals tampoc es juga, ja m'enteneu...), va decidir començar a unflar-se per algun motiu més bé desconegut. El que va començar com una anècdota inexplicable va esdevindre un problema igual d'inexplicable però ja seriós en vore que l'unflamenta no baixava, i que sense fer-me mal, no em deixava doblar la cama. Eixe genoll, que m'ha dut de cap, ha passat durant este mes i pico per les mans de fisioterapeutes, s'ha vist ornamentat amb estranys vendatges post-moderns de tipus kinesiològics -que, sincerament, fan bonico però arreglen poca cosa- i ha hagut de suportar intenses sessions de gel congelat i congelador, teòricament reparador, i tot per a aconseguir un resultat final decebedor: Res, amb majúscules. Al final, la millor recepta és el repòs, i a base de caminar poc i seure molt, ha retornat a tindre quasi el aspecte que se li suposa a un genoll normal. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuHaAOSw2I/AAAAAAAAAFo/JyGiHXp0iEk/s1600/descanso.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 230px; height: 320px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuHaAOSw2I/AAAAAAAAAFo/JyGiHXp0iEk/s320/descanso.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5520154649078973282" /></a><br /><br />Tot i això, i que dilluns passat ja tenia bona pinta, vaig decidir "anar fent camí" a la Seguretat Social, i acudir al metge de capçalera per a que al mateix temps m'enviara a un traumatòleg per a que al mateix temps m'enviara a fer-me una resonància per a que al mateix temps, al final de l'odisea, em diguera qué collons tinc al genoll. Enveje en estos casos els futbolistes: Hui es casquen, demà ja els ho han fet tot el que els hagueren de fer (radiografies, resonàncies, masatges, visites mèdiques, posar-los a un parell d'esbirros a ventar-los... En canvi, la gent normal, entre la qual m'incloc, aconseguim molt menys, i damunt en molt més de temps. En el meu cas, supose que estem parlant de mesos...<br /><br />De tota manera, la meua experiència amb el metge també mereix ser explicada. Resulta que si fins ara, i des de ja fa anys, el metge que tenia era un argentí d'exòtic cognom identificatiu del seu origen, ara vaig i em trobe que aquell s'ha jubitat i que me l'han canviat per un, senyores i senyors, qui anava a dir-ho, palestí, de cognom Abderraman. Açò d'anar al metge, al menys, té una cosa positiva: Primer un argentí, este estiu en Dénia tota classe de sudamericans, i ara també un àrab, constituixen una successió d'experiències que m'han dut a incloure ja al meu C.V., sense cap tipus de rubor i dins de l'apartat "Otras cualidades", la de "Experto en relaciones internacionales. Experiencia acreditada". <br /><br />Però anècdotes apart, i tornant a lo que anem, quan arriba el dia en què haig de visitar el meu nou metge de capçalera, en primer lloc pense que quina sort no ser israelià, per evitar que em recepte cicuta. En segon lloc em preocupa la manera en què anem a relacionar-nos i explicar-nos: Per estrany que parega, jo no parle palestí, espere doncs que ell parlé castellà! Així que entre un poc confós i sense saber si hauré de començar a fer el ridícul, una vegada més, intentant explicar-me en anglés. Però xe, vaig i em trobe que, encara que amb dificultat, el meu metge va i em parla en valencià! He de reconéixer, arribat este punt de la narració, que els palestins em cauen bé per defecte. Però després de sentir-lo parlant en valencià, el meu nou metge és ja el meu ídol. Té collons la cosa, hi ha qui vivint ací tota la vida i sobretot i el que més em crema, presumint de lo valencià que és i de defendre "lo nuestro, lo valenciano", no en dispara una en la llengua pròpia (ni ganes ni interés que té en fer-ho), i han de vindre de fora a demostrar-nos com s'han de fer les coses, encara que no siguen "tuyas". <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuH9-isFUI/AAAAAAAAAFw/bHZ-JpndEQ8/s1600/medico.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 302px; height: 309px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuH9-isFUI/AAAAAAAAAFw/bHZ-JpndEQ8/s320/medico.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5520155267102938434" /></a><br /><br />Pues bé, li explique al metge el que em passa, i també li dic, suplantant el seu paper, passant-me de llest i tractant de trobar un camí més curt a la llarga història a la qual sé que m'enfronte amb la Salut Pública, el que jo crec que ha de fer. Li dic que vull una resonància magnètica per vore els lligaments i el menisc. Tanmateix, aquest home té ben clares les coses, i em conta que el procediment, d'altra banda inamobible, comença per fer unes plaques al ossos, plaques per a les que ara mateix encara no tinc data i que, sincerament, crec que no van a donar cap tipus d'informació, perquè açò no és tema d'ossos. <br /><br />De tota manera, isc d'allí amb la satisfacció d'haver començat el camí de llarg recorregut sanitari, i amb el convenciment de què, donat l'estat quasi bo del genoll, puc reprende ja l'activitat corredora. Així que espere encara uns dies més, i diumenge 19 de setembre, dia D dins de la meua història recent, decidisc ja per fi tirar-me al carrer a retrobar-me a mi mateix fent allò que m'agrada i que m'ajuda a sentir-me bé. Si el genoll respon bé, aleshores de categoria, i si el tio collons es torna a unflar qual globus terrenal, pues mira, ja estic en mans de metges, millor si està unflat per a que l'estudien millor. <br /><br />Així que ahí estic, nerviós per la fita, pel retrobament, per la repressa, per la tornada a la normalitat, per la por de fer-me mal, per l'alegria de córrer, per la preocupació per la lesió... Em vist la roba que feia ja uns 45 dies que no lluïa, isc al balcó de casa on feia tant de temps que no escalfava, i m'agarre molt seriosament el tema dels estiraments. Si el genoll es fot, almenys que no siga per desidía meua. Estire cap ací i cap allà, més estona de l'habitual, i quan crec que ja he estirat prou, agarre i torne a estirar altra vegada.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuITdboKpI/AAAAAAAAAF4/fv1V7J2I5Ug/s1600/tabla_estiramientos1.gif"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 229px; height: 320px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TJuITdboKpI/AAAAAAAAAF4/fv1V7J2I5Ug/s320/tabla_estiramientos1.gif" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5520155636172073618" /></a><br /><br />Bé, ja hi ja prou, no puc passar-me la vida al balcó fent volantins. Me'n vaig cap a baix molt ben estirat. Obric la porta del carrer, mire cap a un costat, mire cap a l'altre. Ja havia oblidat esta sensació. Pose en marxa el pulsòmetre, tanque els ulls i pegue la primera camallada, asustat. No va malament. Seguisc, això sí, a pas de tortuga, amb precaució. Note un doloret remanent a la part del genoll, res que no es puga suportar i res que parega que vaja a convertir-se en un dolor continu. Allà vaig, atent a les sensacions, concentrat com mai, content com sempre. Porte dos-cents metres, i com que hui és el primer dia, pense que amb un quart d'hora ha de ser prou, dos kilòmetres i pico han de ser suficients i fins i tot massa.<br /><br />Passe pel barranc de Beniopa, vaig pensant que el genoll en qüestió pareix anar bé, però certament tem el que puga passar quan pare. Podré girar la cama? Hauria de ser que sí, però estes trivialitats són un misteri. Revisse la situació de la resta del cos, que no tot ha de ser genoll. Òbviament, la pèrdua del meu antic estat de forma és un fet. Encara que vaig al trot, sempre per damunt de 6 minuts al kilòmetre, a les primeres de canvi el cor se m'ha colocat per damunt de les 150 polsacions, quan en condicions "normals" no hauria d'anar més enllà de les 135. La respiració és acompasada i tranquila, però les cames van pesades, malgrat la baixa velocitat i escasa distància feta.<br /><br />Quan porte kilòmetre i mig, pense que hauria de girar. Però bueno, xe, anem a fer una miqueta més. Així que xino xano, xino xano, escrutant la cama i revivint sensacions antigues, em plante a la carretera del Grau. Una vegada allí, em sap malament no tirar una miqueta més, i quan me n'adone porte ja més de 3 km, i encara he de tornar. Gire, ara sí, quan estic a punt d'arribar a la rodona que tira cap a Daimús. Encara que el cor està desbocat (va ja a 170), en realitat jo no estic massa cansat, encara que sí molt preocupat pensant en què acabarà tot açò. Serà la primera i última vegada de córrer? Se m'unflarà el genoll com una bota esta nit dormint? Podré tornar hui mateix a casa? Açò de córrer es un patir, quan no per cansera, per pensament, com en esta ocasió, però m'agrada.<br /><br />Torne cap a Gandia, el genoll un tant molest però sembla que acceptablement bé. La velocitat segueix sent patètica (com cal, d'altra banda, després de tant de temps d'inactivitat i a més lessió recent), encara que en alguna ocasió arribe a baixar fins al 5 i mig per km. Corrent i pensant em plante a la Tele de Gandia. Porte quasi cinc kilòmetres (!!més del doble dels que volia fer!!) , i pense que xe, una vegada posats, vaig a completar i fer número redó; així que quan porte cinc, allà pel Centre de Salut de Corea on treballa el meu palestí de capçalera, m'apare i em dispose analitzar la cama: Sembla que gira bé i em permet caminar en condicions normals. Faig estiraments per posar el genoll al puesto, i torne passejant els dos kilòmetres que em queden fins a casa.<br /><br />Quan açò escric han passat ja dos dies d'aquesta retrouvé amb l'esport. He constatat que el genoll no s'ha unflat en cap moment, i que sembla que la cosa funciona. Així que, si no passa res, !tremoleu! El caimà retorna.JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-6041076097305579162010-08-06T03:43:00.000-07:002010-08-06T04:45:27.748-07:00Un cos fet a banderesSi una cosa tinc (a part d'una dona, dos xiquetes, dos cotxes, una moto i un lloc on viure), és força de voluntat. No tinc cap dubte al respecte.<br /><br />Vaig a córrer ploga o neve, i si una cosa m'agrada, la faré encara que em vaja la vida i encara que qualsevol lògica normal indique que hauria de comportar-me en sentit contrari.<br /><br />I dic açò perque este estiu estic fent tota una demostració d'actuar "contra viento y marea" i en molt casos amb molt poc de trellat. Si fa poc, i per continuar ja tota una tradició bloguera de referències al turmell ferit que tinc, deia que miraculosament se m'havia curat la dita part del cos en una partida de pàdel -vore entrada "El meu amic em sorpren"-, al dia següent i fent-ne una altra de partideta vaig tindre la "sort" de fer un nou, grandiós, dolorós, fastigós i tot lo roïn que acabe en "ós" giró de peu afectant exactament al mateix lloc de la meua anatomia, resultat del qual pensava (i no es broma) que em quedava invàlid i hauria de començar a viure de la Seguretat Social.<br /><br />Tant, tant i tant de mal em vaig fer que me'n vaig anar fins i tot al metge, que després de dues plaques (i de paso sia dit, cinc hores a la sala d'espera en l'Hospital de Dénia), em va dir exactament i amb accent peruà de la part de Lima, disticte de Miraflores, "el hueso está bien, la lesión la tienes en los tejidos blandos del tobillo, tómate estas pastillas y ponte esta crema, además de hacer resposo".<br /><br />Jo, xiquet responsable i obedient, ni em vaig comprar la crema ni em vaig prendre les pastilles, amb saber que no tenia res trencat em vaig donar per satisfet i vaig confiar a la saviesa de la natura i del meu cos la prompta recuperació per mitjans propis. Il·lusió d'altra banda poc realista, donada la lesió remanent, fastigosa i ja pesada que no acaba d'anar-se'n.<br /><br />El que sí vaig notar, en començar a oblidar-me del turmell al dia següent, va ser que al bac del giró de peu m'havia fet mal també al genoll, que hui per hui tinc una miqueta unflat i puc doblar amb relativa normalitat, a més d'emetre un característic "cloc, cloc" quan el gire.<br /><br />Per rematar la faena i glorificar definitivament el meu físic, ahir quan em vaig alçar de dormir ho vaig fer amb l'esquena totalment enganxada, de manera tal que girar-me per mirar cap a un altre costat m'implica ara per ara doblar no sols el coll sino tota la part superior del meu cos, aconseguint que cada vegada m'asemble més a un perfecte robot cibernètic de moviments cuadrats i toscos.<br /><br />Amb este panorama, amb dolors, enganxons i lensions per tots els puestos, amb un cos fet a banderes i fent gala de la responsabilitat que em caracteritza, res millor ahir per la nit que anar a fer una eixideta de 10 km., i així d'esta manera ja no fer cas tampoc de la darrera recomanació del metge ("reposo" amb accent peruà). Ni curt ni gos (per cert, qué mal queda la traducció a la nostra llengua de l'expressió castellana "ni corto ni perezoso") em pose les meues espardenyes (de les quals parlaré prompte, perquè tenen 1.900 km i supose que va sent hora de retirar-les), les malles i au, a la carretera de les Marines a trotar. <br /><br />Mai la carretera en qüestió havia vist persona més baldada fent footing per allí.<br /><br />Tanmateix, ja dic que si una cosa tinc és força de voluntat. Lluitant contra dolors i com no, contra la maleïda calor omnipresent de nit i de dia tot l'estiu, comence a córrer per constatar que puc fer-ho, i xe, no malament. En eixir de l'apartament (al km. 9 de l'esmentada carretera), gire cap a la dreta i tire direcció a Gandia, trotant de manera suau, i sense adonar-me'n ni patir massa complete el primer km en menys de cinc i mig.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvAWGlCTLI/AAAAAAAAAEU/dAXXnsvx8UM/s1600/eixida.JPG"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 320px; height: 179px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvAWGlCTLI/AAAAAAAAAEU/dAXXnsvx8UM/s320/eixida.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5502202855718800562" border="0" /></a><br /><br />Obviàment, quan es va fer la foto del Google Maps, el meu apartament encara no existia, a vore si es penseu que estiueje en un descampat...<br /><br />Agarrat el gustet, i sentint que el genoll va unflant-se però per ara no molesta, travesse el creuament que tira cap al Verger, on la gent que hi està parada al semàfor em mira i se'n fa creus, mentre li tiren mà al seu aire condicionat per donar-li més potència. Em creue amb bicis, altres corredors i també una ambulància, que de ben segur hagués parat en cas de tindre coneixement del conjunt de dolors i lesions que atesore.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvBkNRZPGI/AAAAAAAAAEc/BnJ25bkHLL4/s1600/intermig_1.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 182px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvBkNRZPGI/AAAAAAAAAEc/BnJ25bkHLL4/s320/intermig_1.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5502204197545262178" /></a><br /><br />Seguisc, al km 2,5, com sempre, passe per l'Autocine de Dénia un poc ofegat pel calor però amb sensacions millors de les esperades. Fregue el camping que hi ha prop, ara ja pràcticament fosc, i a punt estic de tirar-me damunt d'uns vianants (possiblement campingtes a la recerca de marxa) que, al igual que jo, van per la vora de la carretera.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvQFC-EwVI/AAAAAAAAAEk/ZBW8yH1cZ2Q/s1600/intermig_2.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 222px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvQFC-EwVI/AAAAAAAAAEk/ZBW8yH1cZ2Q/s320/intermig_2.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5502220154878345554" /></a><br /><br />Ja vaig totalment xopat de suor, si vull vore si ve algun cotxe haig de girar el cos sencer per allò del mal de coll, el genoll comença a fer el seu cata-crock (encara que no mal) però allà vaig. Arribe al punt intermig del "circuit" (km. 4,65), lloc on hi ha un cúmul de restaurant plagats d'estrangers que em miren encuriosits mentre sopen al temps que comenten quatre coses en llengües estranyes. Punt on la carretera de les Marines s'acaba en vore's tallada radicalment pel Riu dels Racons. <br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvQx3FaKDI/AAAAAAAAAEs/jyTitzSMasQ/s1600/final.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 199px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_vNw8q-8-970/TFvQx3FaKDI/AAAAAAAAAEs/jyTitzSMasQ/s320/final.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5502220924781996082" /></a><br /><br />Gire veloç i desfaig el camí fet des de que he eixit de casa. Els estrangers tornen a mirar, em creue novament amb els campingtes, que en este cas tenen un detall amb mi i criden "Vamos, que tú puedes" entre rialles. Em gire (bo, gire tot el cos) i els conteste entre bocanades caloroses: "Y vosotros también, sólo es cuestión de ponerse..." (mentre em guarde per a mi la resta de la frase que m'ha faltat un bufit per què se m'escapés, i que era "...en lugar de estar haciendo el vago por la carretera y tocando los huevos y haciendo guasa de los que hacemos deporte").<br /><br />Passe altra vegada pel semàfor del creuament amb el Verger, on nous vehicles parats a eixe punt, sense saber que no són els primers en fer-ho, tiren mà de l'aire condicionat per donar-li força quan em veuen (és un dir, perquè està fosc) acalorat. No puc soportar més la samarreta, xopada i pegada al cos. Me la lleve mentres córrec i amague un gest de dolor en alçar els braços per culpa de l'enganxament d'esquena.<br /><br />Finalment, ja he arribat novament a l'apartament. Com que vull arredonir els 10km, tire una miqueta més, ara ja a ritme paxanguero, al temps que escórrec la samarreta i no m'acabe de creure encara que estic veient-ho la quantitat de líquid que pot arribar a contindre una prenda de vestir.<br /><br />Ja està, objectiu acomplit: Una bona tiradeta a un ritme que tenint en compte les circunstàncies no ha estat malament, cinc minuts i pico per km.<br /><br />Ara a la piscina, a baixar la calorada i xarrar amb el veïnat. I és que no tot ha de ser patir...JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-74399691618644593322010-08-02T05:53:00.000-07:002010-08-06T04:26:52.138-07:00El meu amic em sorprenTinc un amic al que fa quasi quaranta anys que conec, i encara no l'acabe de comprendre. Vaig amb ells a totes parts i m'ajuda, dia a dia, en qualsevol cosa que vulga fer, però així i tot no deixa de sorprendre'm.<br /><br />Me l'estime i me'l cuide (encara que de vegades no tant com deuria) però em desconcerta. Quan d'ell pense una cosa, m'ix per una altra banda, i quan menys m'ho espere, em dona sorpresetes, unes vegades agradables, i d'altres més bé penoses.<br /><br />La nosta relació és d'amor-odi, tant de temps junts al final fa que ens tinguem una mica avorrits, però ho duguem bé, donat que no hi ha solució per al nostre cas. Estem condemnats a entendre'ns, no som res l'u sense l'altre, ens necessitem mútuament i no concevisc la meua existència sense la seua presència constant amb mi. Ha crescut amb mi, som inseparables qual siamesos i la vida sempre ens durà pels mateixos camins, ho volguem o no.<br /><br />De matí m'alce amb ell, m'acompanya al treball matí i vesprada, es gita amb mi a fer la migdiada i torna per la vesprada novament a l'actividad amb mi. Per la nit sopem junts, i ja posats, anem ben apretadets cap al catre, on compartim hores de somni i emocions oníriques.<br /><br />Parle, com no, del meu cos, el mateix que uns dies estime i altres, mentre em revisse al mirall, odie. El mateix que un dia travessa curses a velocitat del raig i d'altres no és capaç de dur-me més enllà de quatre o cinc quilòmetres sense fer-me patir i re-bufar. El meu cos, lesionat des del dia 1 de juny al turmell, quan vaig eixir content al carrer per preparar-me la cursa d'Ondara, allà pels temps no tant llunyans on, encara que fent calor, l'ambient no cremava com estos dies on anar a córrer és només per valents resistents a la calina.<br /><br />Des de que estem a l'apartament estiuejant, per les rodalies de la carretera de les Marines, prop de la mar i de la felicitat, el meu cos i jo hem vingut lluitant contra el turmell en qüestió i tractant-lo amb molt de respecte. Hem vingut fent algunes eixidites ocasionals, per vora la carretera (no hi ha altre lloc on córrer per allí, o almenys jo encara no l'he descobert), on hem estat atents a com reaccionava la dita part del cos. I no es pot dir que no s'explicara: Per seguir el costum ja convertit en hàbit des del primer dia de juny, el final de la cursa ha estat acompanyat amb regularitat per un doloret sord a la part superior del peu, on s'ajunta amb la cama, "o séase", al turmell. Un costum que ja començava a pensar si anava a convertir-se ja en una tradició fins el final dels temps (al menys, dels meus temps) i esdevindre una sensació crònica amb la qual conviure por el jamás de los jamases.<br /><br />El turmell en qüestió m'havia (ens havia, al meu cos i a mi) fet perdre oportunitats interessants, com ara per algunes partidetes de pàdel, i fins i tot clavar-me en lios maritals, quan la meua senyora em deia si jugàvem al dit esport i jo li deia que no, que tenia el peu tocat i que, si corrent en línia recta ja em feia mal en acabar la gesta, no volia ni pensar qué podria passar si el forçava fent un exercici on anava a exigir-li girs bruscos, contra-peus forçats i tota una sèrie de postures i moviments inverosímils que podrien dur-nos (al meu cos i a mi) a situacions físiques peueres ja més complicades que les presents...<br /><br />Però l'altre dia ja em vaig cansar. Va vindre a vore'ns el meu amic Edu amb la seua xiqueta Anna per la vesprada. Vam xarrar i riure, i en un moment donat, quan estàvem pegant quatre bots i fent tres cabrioles per la piscina, un raig de locura em va agarrar i li vaig dir: "Xe, fem un pàdel?". La meua dóna em va mirar amb mala o molt mala cara (després per la nit ja em va fer el raonament complet, del tipus "tantes vegades que m'has dit a mi que no, i ara ve este i te'n vas de cap a la pista"), però vaig desviar la meua mirada d'eixa seua que cremava, em vaig vestir (tècnicament parlant, em vaig posar les espardenyes, donat que em vaig quedar amb el banyador xopat que diua) i vam tirar cap allà. La partideta, de risa, va ser una molt bona competició per vore qui dels dos era més roïn. Al final, no ho vam saber dil·lucidar, perquè ho vam deixar amb un 1-1, i vam tornar a la piscina per remullar (prèvia dutxa, tot sia dit) la calorada que havíem agarrat.<br /><br />I ahí va ser quan el meu cos va començar a sorprendre'm. Mentre em tirava el primer escabuçó, mentre volava cap a l'aigua en pirueta angelical, vaig tindre temps de pensar que havia botat per tirar-me a la piscina i no havia notat el turmellet dels collons. Sorprés, vaig eixir de l'aigua i vaig caminar per vora de la piscina, per constatar què, de manera imprevista, inesperada i també il·lògica, ja no em feia mal.<br /><br />Mira tu per on, ara resulta que el turmell s'ha curat ¿definitivament? fent precissament allò que en teoria pitjor li havia de vindre. Però açò qué és? El regnat del despropòsit i el món del revés? A vore si a partir d'ara m'hauré de donar a la beguda per millorar l'estat del meu fetge i fumar com un carreter per tindre major capacitat pulmonar....<br /><br />En fi, viure'm per contar-ho, i per ací ho contarem.JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1904810556422896009.post-82227787778113514002010-07-12T16:13:00.000-07:002010-07-13T02:00:17.678-07:00Poques curses, moltes converses<div>El despertador sona a les 7:00h. És dilluns i ahir diumenge vaig eixir a córrer pel mig del baf calorós que tant poc m'agrada i que m'aprecaça al llarg de tot l'estiu. Estic encara cansat, i més a estes hores del matí. Sense obrir el ulls, trac els peus del llit, cerque les espardenyes i m'arrossegue cap al quarto de bany. Mig obric un ull mentre entre la primera cama a la dutxa, i una vegada ubicat el torne a tancar. Obric l'aixeta i espere a que l'aigüa isca calenta. Me la tire damunt, en lloc de despertar-me em convida a que em gite altra vegada. Resistisc com puc, i després d'ensabonar-me i rentar-me, ara ja amb ulls com plats, m'eixugue a tota pressa al temps que em desplace cap a l'armari per vestir-me. Una vegada més, vaig amb retard.<br /><br />He d'anar a una reunió massa matinera i en un lloc massa llunyà. L'humor no és doncs el millor. La meua dona em deixa a la porta de la Renfe amb el temps justet per traure el bitllet i baixar trotant les escales per llençar-me dins del tren al precís moment en que les portes es tanquen. Consideraré tota esta acció com un xicotet entrenament per a les meues carreres: Esprint, recuperació, suadeta matutina...<br /><br />Ja dins del tren, faig com tot el món (bo, tot el món que entra a la categoria de "normal" o situat al 90% de percentatge de població que fa el mateix que la resta dins d'eixe grup): Cerque un conjunt de quatre seients buits; u sempre prefereix, i més de bon matí, estar sol i no haver de sentar-se prop de gent a la qual no coneix. De tota manera, estem de sort: Són les 7:55 del matí i estem a l'estació de cap de trajecte, tinc doncs on triar. A mesura que vaja pujant gent, segur que ja se'm seurà algú al costat (quan no li quede altre remei si la persona en qüestió entra dins del 90% de població esmentat, i si no només puga).<br /><br />Comencem el trajecte. La comoditat dels seients és sols comparable a la llum que hi ha en una cova fosca: Si la cerques i esperes, al final et creuràs que veus alguna cosa. Doncs ací és igual. Menege el cos amunt i avall, i finalment pareix que el cul encaixa en un xicotet recovec que fa el seient. L'esquena tropesa més que s'acomoda al respatller, coloque un braç a una baraneta que té la finestra i l'altre braç el reballe damunt del seient del costat. Les cames les estire i tracte de fer palanca per a aguantar mínimament la difícil (i única possible) posició en que m'he colocat. Comence a "dormitar".<br /><br />El tren para a Xeraco. Pregue interiorment que els tres seients que m'envolten no li facen goig a ningú. De tota manera, en Xeraco pugen quatre gats i hi ha lloc suficient per a repartiment generalitzat del personal en solitari amb un grup de quatre seients per a cadascun. Sospire aliviat i seguisc dormitant. </div><br /><div>Paregudes sensacions tindré en arribar a Tavernes i Cullera, les dos següents parades. En tots dos casos, em prepare pel pitjor i agraïsc quan es tanquen les portes i continue sol i ample (que no precissament còmode). Però en Sueca ja no em salve. L'andana està negra de gent que puja en tromba al tren i arrassa amb els llocs lliures. </div><br /><div></div>La rifa de la vida fa que davant de mi es pose un senyor major que em fa un somriure i un Bon Dia quan al seure les nostres mirades es creuen; la seua entrada provoca que ja no puga fer més palanca amb el seient de davant, i he de re-configurar tota la meua posició. A més, fan també incursió al que fins ara era la meua zona privada un parell de xiques d'entre 30 i 50 anys (l'edat de les dones és un misteri, sempre amagades baix una capa més o menys grosa de pintures...). S'acaba definitivament la meua pau. La que seu directament al meu costat porta una bossa de tamany prou important que amb els traquetejos del tren va tocant-me la cameta. Eixa mateixa bossa provoca que el seu braç dret, amb el qual l'abraça, amb els mateixos traquetejos vaja pegant-me colçadetes... Comence a posar-me nerviós, mentre vaig pensant qué fer amb les cames, que no em caben i no sé on posar-les.<br /><div></div><br /><div>Quan pareixia que no podia ser pitjor, arriba un nou atac cap a la meua pau: Les dues dones, malgrat ser un hora més propícia per a la reflexió, ulls tancats i acostament místic al món oníric que per a altra cosa, pareix que han arribat amb ganes de xarrar. I no callen. Jo voldria poder dormitar, però entre les bossadetes a la cama, les colçadetes i que les tinc al costat de l'orella al final acabe escoltant el que diuen... </div><br /><div>Pot ser ho provoque el mal humor i la son que tinc de bon matí, però tot el que els sent dir em sembla banal i perfectament estalviable. Comentaris sense trellat i que no conduixen enlloc, és a dir, informació irrelevant. L'èxtasi de la conversa arriba quan comencen a parlar del que van vore la nit anterior a la tele. Em quede sobretot amb la que va vore CSI en no sé quin canal (o pot ser video?), la qual expressa la seua opinió sobre la sèrie amb un "Xe quina sèrie més bona" i sense pensar-s'ho dues vegades passa a contar-li a l'amiga (i de paso a tots els que l'envoltem) l'episodi corresponent. Al·lucine. Sembla ser que es tractava d'un violador-assassí-lladre que regalava a les següents víctimes les joies que havia furtat a les anteriors. I clar: La policia el "sampa". No m'estranya, cal ser un assassí molt roïn per anar per ahí repartint proves; i cal ser un televident poc exigent per tragar-s´ho. I cal ser molt bona amiga per sentir la història i fer com que t'interessa... </div><br /><div>Tot això em duu a pensar en les conversacions banals. Se poden tindre amb amics, però normalment se tenen amb desconeguts o gent poc coneguda en llocs tancats de reduïda amplària. Són les que es produeixen quan no se té altra cosa que dir. El seu exponent màxim i insubstituible és la conversa d'ascensor: </div>- "Hui s'ha girat aire"<br /><div>- Sí, menys mal perquè el sol calfa de valent i ens fa suar.<br /><br />I dic jo, per dir estes xorrades, no seria millor estar callat? </div><br />Pensant en estes coses mentre em peguen colçadetes i bossaetes a la cameta, el tren se m'ha plantat en València. Agraïsc quan la gent comença a desfillar i puc escampar els ossos.<br /><div> </div><br /><div>Isc del tren i me'n vaig a la reunió. Espere que no parlem de xorrades...</div>JaMdhttp://www.blogger.com/profile/06962993374431852666noreply@blogger.com0