dijous, 25 de febrer de 2010

La vida passa (danger: Aquesta no és de carreres)

Vaig nàixer allà pel febrer de l'any 1971. Si fem quatre comptes amb els dits i el cap, vorem de seguida que al moment en què açò escric tinc 39 anys.

Encara que em considere jove, comence a prendre consciència de què realment estic ja en edat madura, i cada dia més. Ja no em resulta (malauradament) estrany que la gent em parle de vosté, i ni tan sols recorde quan va ser la primera vegada que això em va passar.

En aquest curta - llarga vida, pel davant dels meus ulls han passat infinitat de persones allà pels diversos llocs on m'he mogut i viscut: En Gandia joventut, València estudis, Granada i Tarragona la mili, Madrid treballant, Bilbao també treballant... Tots ells llocs de llarga durada, acompanyats per incomptables altres llocs on he estat de passada o estància curta arreu del món, en viatges de treball o de plaer

En totes aquestes peripècies viscudes, sóc totalment incapaç de donar un nombre, ni tan sols aproximat, d'altres ésser humans amb els quals em puga haver relacionat, encara que siga per un segon fuginer d'intercanvi de mirades.

Tanmateix, el nostre món, el que recordem i ens defineix, els que ens diu qui som i per qué, el que constituieix la nostra esència, es fonamenta sobre la base d'una quantitat molt menor de persones, que són les que marquen les nostres vides, les que recordem, les què normalment som capaços de donar-los nom (encara que siga un mal-nom) i normalment associem a determinats àmbits geogràfics o fins i tot a llocs específics i concrets: El panader de tota la vida, el barber de tota la vida...

L'altre dia, no fa massa temps, vaig passar per la caseta dels meus pares, a la Marjal de Gandia, a l'hora d'esmorçar. Em va sorprendre molt gratament trobar-me'ls en animada conversa, sentats en derredor de la taula del menjador, amb una d'estes persones que formen part de la meua vida. No sé (savia) ni com li diuen, però el conec de sempre: Per a mi "el barbas", l'home que té la terra en front de l'hort que va ser del meu "welo" i que ara mateix és de mon pare. Eixe mateix dia vaig aprendre que el seu nom és Pepe, i vaig aprendre també que és un home bondadós, amb el qual dona gust raonar i compartir una estona de xarrades. Vaig gaudir els quinze minuts que vaig passar allí, i fins i tot vam compartir un culet de cognac en cordial ambient.

Esta vesprada, en eixir de treballar, he tornat a passar per casa dels meus pares. I m'he enterat que Pepe ja no està. Dos dies després de conéixer-lo, dos dies després de xarrar i raonar amb ell per primera vegada després de tota una vida veient-lo de lluny, el cor de Pepe, un cor que duia 72 anys bategant, va dir prou. Pel matí va a anar a la terra, com sempre. A migdia em conta ma mare que va passar per davant de la caseta i va pitar, com sempre. Ningú no savia, ni tan sols ell, que era el comiat definitiu. En arribar a casa va seure al sofà, i d'allí ja no s'havia d'alçar mai més.

Una petita part de la meua vida se n'ha anat amb ell, una presència que sempre hi era i ja no hi és. Apenes el coneixia, però la seua falta em causa un enorme malestar.

I m'apare a pensar quantes d'aquestes parts han fugit ja, qué queda del que he sigut i sóc: He vist ja morir a tres "welos" meus (l'altre va faltar abans de que jo nasqués). Tots ells estaven i ja no estan. He tingut cinc gosos, amb els quals he compartit moments i sensacions inoblidables. Tampoc ells estan ja. La vida, que d'entrada està plena, va a poc a poc omplint-se de buits que no poden ser coberts per altres presències. Recorde un amiguet, Ramonet, el fill de Ramon de Castellana. Recorde com plorava Ramon pare el dia que Ramonet també ens va deixar, mentre dormia. Ramon, que tant plorava la falta del fill, ara ja no hi és tampoc, va morir sol. Recorde el Rubio, que tocava la guitarra al Passeig de Gandia, una figura de sempre. Va faltar fa un parell d'anys, encara que jo em vaig enterar fa prou menys de temps. El trobava a falta i vaig preguntar per ell, i així em vaig enterar. I recorde Mario el Borratxo i El Cabo, altres dos figures conegudes de Gandia, que també van partir per no tornar...

El meu món de sempre ja no és el de sempre. A poc a poc el temps i la vida van arrancant-li parts i peces, en un procés continu que no té final i que acabarà consumint-nos a nosaltres també.

I fins ací arribe, tampoc sé on vull anar a parar. Simplement estava en un moment de baixò i volia escriure-ho.

Ja està, espere no haver-li amargat el dia a ningú.

La pròxima serà de córrer.

.
.
.
.
.