divendres, 2 de setembre de 2011

El dinar que mai no serà

Hi ha dies tristos, dies molt tristos i dies que millor seria que mai no haguesen existit. El de hui pertany per dret propi a l'últim grup.

De la mateixa manera, hi ha fets normals, fets estranys i fets que semblen impossibles, coses que mai no han de succeir. El que ha passat hui és d'estos últims. Ho pense i ho re-pense, li pegue voltes i li les torne a pegar, ho raone i ho medite... i no em faig a la idea. Sembla una història de ficció, un malson del que en qualsevol puga despertar, una idea loca que voldria vore de lluny i que no estaguera passant-me a mi, inverosímil i ridícula, una broma pesada, la idea d'un boig.

Ens has deixat i serà difícil que en algun moment les coses puguen acostar-se a ser com eren abans. Una presència que sempre estava, un fet per descomptat, una companyia llunyana, de vegades distant, però constant. Algú que havia estat ahí durant tota la meua vida, amb qui havia jugat de xicotet, compartit festa en alguna ocasió de jovenets, i ara ja d'homes, alguns sopars, xarrades, rises, il·lusions per riure més encara i allargar estones i vetllades, i clar que sí, per què no, una bona casalleta.

Caguen la sombra, hauria d'estar enfadat amb tu. No ens pots fer açò, és molta la gent que et trobarà a faltar i molt gran el buit que deixes. Tant gran és el forat que no l'hauries d'haver deixat, hauria d'estar prohibit fer açò, és una mala faena la que ens fas.

Quan vaja pel carrer Major, no podré evitar recodar-te veient-te allà a lo lluny, amb la risa a la boca, al mateix lloc on et vaig vore per darrera vegada. Quan me'n vaja de sopar, no podré evitar recordar l'últim sopar que vam fer junts, amb bon ambient, rises i promeses de tornar. Quan veja a determinades persones, serà impossible que no em vingues a la ment, allí al seu costat, amb la teua gràcia, la teua alegria.

Vaig a trobar-te a faltar, estic ja trobant-te a faltar amb força, més del que mai haguera pensat, i vull que açò passe prompte. Hauries d'estar ací i esborrar-me esta penosa sensació de damunt. Quina putada ens has fet!

Serà impossible que el món torne a ser el mateix, però ací ens quedem, sols i tristos, amb la somniada esperança de que vas a aparéixer quan girem un cantó, i ens digues entre risotades que tot era una broma. Qué gran seria això! Què no donaria per fer-ho realitat!

Gustavo, allà on estigues, recorda, tenim un dinar pendent. Així vam quedar i ens el deus.

Fins sempre, primo!

dissabte, 18 de juny de 2011

La "sentella de la Safor" triomfa al Real de Gandia

És un cohet? És un avió? No, és la "sentella" de la Safor, que en triomfal passejada s'ha desplaçat a la velocitat de la llum per la cursa de Penya Real al Real de Gandia, a una velocitat tal que l'ull humà no ha estat capaç de vore'l...

Dissabte 18 de juny, jornada calorosa ubicada a un període de l'any que és possiblement dels més bonics que hi ha: El dia és llarg, la nit és curta (òbviament, donat que els dies continuen tenint 24 hores malgrat la crisi...), s'acosten les vacances de pares i fills, el clima és agraït, tot és alegria, felicitat i presagis de temps millors.

La setmana passada no vaig anar a Benissa. No podia, donat que era l'aniversari de la meua dona i li queia un número d'anys redó que no puc dir si vull mantindre la pau familiar, i l'esdeveniment mereixia una festa sorpresa "por todo lo alto" i la va tindre.

Així que tenia "mono" de córrer, donat que l'entrenament que estic seguint sembla ser l'apropiat i de l'enfonsament al qual estava clavat fa un parell de mesos estic escapant amb força, qual Au Fènix que resorgeix de les cendres amb esplendor i glòria.

Mire el calendari de carreraspopulares.com i el primer que trobe és la cursa de Penya Real, ací al costat de casa. A més són 8 kilòmetres, i damunt planets... Vamos, un caremelet... Així que pose "manos a la obra", i tire a apuntar-me per Internet. En això estic, i encara que no és la primera vegada que em passa, em sorpren el preu de la cursa: 4 euros i 40 cèntims, és a dir, per a que ens entenem, 740 pesetes. Invoque a tots els dimonis, trenque la connexió a meitat del procés d'inscripció i decidisc que passe de pagar eixe dineral per córrer una cursa. Ja ho he dit altres vegades: Damunt que córrec, encara he de pagar? Per a qué? Per a que em donen una samarreta? Però si tinc el calaix desbordat de semarretes (literalment, no puc ni tancar-lo...)! I últimament ja no donen ni per a beure...

En fi, que així estan les coses, decidit a no anar, quan pel treball comencen a fer-me goleta: "Xe, com que no vas al Real?". "Això és tens por que et guanyem"... I patatin, i patatan... Total, que al final acabe apuntant-me. Dic jo que si pagues 700 i pico peles, segur que en acabar almenys donaran Coca-Cola per refrescar-te i eixes coses, al final tampoc és tan car, xe....

Arriba el dia de l'efemèride. Com tantes altres vegades en dia de cursa, toca dinar a casa dels "welos". Quan hi arribem estan tots dos amb portes i finestres tancades, i la màquina de l'aire condicionat "a tot ometer". Per cert, que he buscat l'expressió per diccionaris i Webs i no l'he trobada, així que supose que deu ser un xascarrillo de Gandia, que per a que ens entenem, vol dir "a todo trapo".

Entrem a casa i agraïm la geloreta que ens acarona la pell i ens convida al relax. I és que el dia és realment calorós. "Mamà, fes el dinar prompte que hui tinc cursa i no vull anar amb la panxa plena". Ma mare em mira amb cara d'incredulitat, i sense canviar l'expressió m'amolla a la cara: "Tu estàs com una xota. On vas a córrer amb esta calor?". No faig cas, perquè sé que al fons té raó. Des de luego, igual quan ho veja amb perspectiva d'ací a uns anys, pegaré cabotada i jo també pensaré el mateix. Però de moment encara estic boig i m'agrada patir, suar, morir i rebentar pel mig de caminals aguantant un calor sofocant... I aixó que jo sóc de geloreta, ja ho he dit moltes vegades, però els que correm tenim una capacitat de sacrifi gran, això no ens ho pot negar ningú...

Total, que dinem a hora adequada el menjaret de la mamà, que com sempre està deliciós, i després de bambar una miqueta per allí abandone xiquetes i dona i tire cap a casa per a engalanar-me com cal per a estes coses. Dubte, davant la calor que fa, si posar-me els mitjons llargs, però al final me'ls dire damunt, i amb esta pinta me'n puge a la moto i em presente al Real sobrat de temps.

Tire cap a la zona d'eixida i arreplegue dorsal, i també veig que hui no hi ha xip. Xe, tant que m'agrada que em diguen el temps real en lloc de l'oficial! M'hauré de posar per davant si després vull que la mitja m'isca bé.

Xarre quatre coses amb dos amics que trobe per allí, i comence a trotar pel Real per tal de calfar una miqueta. Faig cosa d'un kilometret, i després, com si pensara guanyar la cursa o alguna cosa així, em marque cinc o sis sèries progressives que supose m'ajudaran a eixir amb força. A més, així faig una miqueta el pavo per allí i me les done d'atleta professional, encara que vegent-me la pinta no crec que ningú s'ho crega en sèrio.

S'acosta l'hora de l'arranc, així que tire cap a la zona des de la qual començarà hui l'aventura supose que patidora. Pegue quatre colçades per ací i per all'a i m'arrime una miqueta a la pancarta d'eixida, però així i tot no és que em quede baix precissament. Tant és així que quan per fi es posa en marxa la cursa, jo tarde uns 25 segons encara en efectivament començar a fer-ho.

Ja estem corrent!. Pose una marxeta forta ja des del principi, sempre per baix de cinc. Estic confiat, tot el que he vingut entrenant al llarg dels darrers dies s'ha de notar, i espere poder mantindre un ritme viu durant tota la cursa sense arribar a morir de pena. Tanmateix, ahir vaig estar de festa i em van caure dins com qui no vol la cosa un parell de Gin Tonics, a més de la cervessa de sopar, i no sé si al final això m'haurà de passar factura. El primer kilòmetre em passa volant, perquè en realitat vaig volant: 4:40

Comencem el segon. Per ara tota l'estona hem estat per dins del poble. No és que siga enorme, però diguem-ne que estem aprofitant bé els carrers que té, girant cap ací i cap allà. Anar per dins del poble té l'avantatge de que en molts carrers no pega el sol, i això s'agraïx. Ara sí, quan per un dels carrers pega el sol, no hi ha escapatòria, cal tragar-se'l. Arribem ja a la marca del segon kilòmetre. Hala, vinga, ara l'he fet en 4:37.



Tercer kilòmetre, encara per carrers. Al principi d'este kilòmetre, mira tu per on, ja tenim ací el primer avituallament d'aigua. I és que fa calor, i esta gent ha decidit donar-nos aigua dues vegades en un traçat que només té hui kilòmetres. Igual tenen por que algú caiga enrollat amb un telele de deshidratació. Mentre m'arrime dubte si agarrar-ne o no. Apenes portem deu minuts corrent, encara no tinc sed i a més a més a mi beure sol trencar-me el ritme. Però mira, xe, agarre una botella i faig quatre glops, i ahí està el resultat: Em trenca el ritme, quina sorpresa! (de que no, clar) Durant uns segons incerts no tinc clar si em recuperaré d'este baixó repentí, però ahí està la cosa dels entrenaments, el cos està fort i en quatre o cinc segons ja rode igual que abans. Eixim per fi del Real, travessant un barranquet. Veig una mànega que arruixa i passe per baix, encara no vaig totalment acalorat però no ve malament. I ja, per fi, la fi del tercer kilòmetre: 4:48

Anem ara fent un tomb per les rodalies del poble, per una carretereta asfaltada i estreta que primer passa per baix de l'autopista per després passar per dalt tornant, ara ja per damunt d'un pont. Seguisc trobant-me bé, encara que la caloreta comença a pesar una miqueta. En anar per damunt del pont, com era d'esperar, escoltem la melodia de l'orquestra simfònica dels pitos de cotxe. Re-collons, que aneu per l'autopista a 110 km/h, mireu davant i deixeu-se de pitos! Enfilem altra vegada cap al poble. Passem el barranquet de nou, i després d'un parell de xaflans apareix la pancarta de meta, que marca la meitat de cursa. Passem per baix quan el rellotge marca un 19:00 aprox. Faix càlculs mentre rode: De moment vaig a 4:45 de mitja, a vore si aconseguisc no enfonsar-me. En qualsevol cas, el 4 l'he fet en 4:45 també, per arredonir la mitja!

Toca fer-ho tot altra vegada. El kilòmetre 4 és el d'escoltar el cos. Estic rondant bé, justet on cal. Anar per espaiet seria bobada, i anar més fort seria rebentar. M'escolte el cos, sembla com si la panxa volgués dir alguna cosa, traduir-se en un doloret que podria esdevindre agonieta. Em mire i em re-mire. En això veig per ahí davant al meu amic Miquel. Ara que Mariet ja no ve a les curses (Mariet sempre m'agarrava all'a pel kilòmetre 4) sembla que la història és repetix, però amb diferent persona i resultat: Ara sóc jo qui normalment agarre a Miquel allà per meitat de cursa! Li dic mentre li passe: "Xe, mira, hui t'he agarrat al quatre". Des de darrere sent la seua veu: "No, estem al 4 i mig!" Em gire, i li dic: "Tens raó, ja tinc alguna cosa per contar-la al blog, que t'he agarrat i que m'has corregit el punt on això ha passat". El cos torna al puesto, el tema de la panxa semblava una falsa alarma. S'acaba el 5, amb un temps de 4:40, a lo campió!

El kilòmetre sis, pegant voltes per dins del poble, és el de començar a estar una miqueta cansat. I és hui estic rondant com un llam! En eixes sent una veu de dona que m'anima: "Vinga, el de blau, que ja falta menys" Redell, ja he lligat. Alce el cap i veig una xicota d'uns 75 anys que em sonriu. Li agraïsc l'ànim, però no és el meu tipo. Jo també li faig un somriure i tire cap avant, a vore si vaig acabant ja la cursa de hui i aconseguisc mantindre el tipo fins el final. El que sí que veu el seu final és el kilòmetre sis, que s'ha endut un total de 4:55. Ai mare, que estic posant el ralentí! Aprete les dents i intente augmentar el ritme.

El kilòmetre set és el de tornar a eixir cap a fora del Real. Primer arrepleguem novament aigua, que ara sí que agarre sense dubtar-ho, i és que ja tinc una calor pegadissa i xorroiosa i necessite líquid per al cos. La meitat va a la boca, l'altra meita me la tire pel cap i encara em sembla poca. El Sol apreta, qualsevol ajuda refrecant és agraïda. Travessem novament el barranquet, baixar-lo un plaer, pujar-lo ja es fa pesadet. En rodar per fora del poble hi ha una manguera que tira aigua cap a dalt. Passe per baix amb els braços escampats. Tota per a mi! Se'ns acaba el kilòmetre, mire el rellotge i veig que l'he completat en 4:58, fregant el cinc. Estic enfonsant-me?

No puc llançar per terra la primera bona meitat de cursa. Estem al kilòmetre final d'una de huit, l'entrenament és bo, açò haig de fer-ho bé. Marque un ritme més fort i en este darrer kilòmetre vaig avançant gent que ja va des-fondada. Altra vegada per damunt l'autopista, altra vegada clamor popular de clàxons de conductors distrets per la gent que passar per damunt del seu cap en intens esforç. S'esbrina ja el final de la cursa, ahí està altra vegada el barranquet, per ja reincorporar-nos als carrers del Real. Ufff! Pujar açò costa, i mira que és curteta la costereta! Costera superada, un parell de cantons i es materialitza davant dels meus ulls la recta de meta. Allà al fons l'electrònic, que encara no arriba a 38:00. Creme en una arrancada final qualsevol rescoll que puga quedar-me per dins, i augmente significativament la meua velocitat per a estos darrers 250 metres. Allà vaig, al fi passe per baix la pancarta, xop de dalt a baix de suor i d'aigua de botelles i mangueres.



Al final el temsp real ha estat de 38:04, senyores i senyors, he fet una mitja de 4:45. Arrere queden ja els temps, no tant llunyans, als quals no aconseguia baixar de 5 (Verger, Gata, Xàbia...) Els que han aconseguit vore'm, que no són tots donat que la meua velocitat ha fet que haja resultat no visible per a l'ull humà normal, ja han començat a anormenar-me com cal: La Sentella de la Safor! Vorem fins a quan dura la història...


diumenge, 5 de juny de 2011

Jesús Pobre 2011: Estic fet un bou

No fa massa temps, quan algú em preguntava: "Xe, del Circuit de la Marina Alta, tu quines diries que són les pitjors curses?". Sense dubtar-ho un moment, contestava amb veu seriosa i rictus sec: "Teulada, Benissa i Jesús Pobre"

Si això mateix m´ho haguéreu preguntat ahir, la resposta hagués estat la mateixa, encara que haguera matitzat i haguera dit: "Però enguany en Teulada em vaig trobar millor i vaig fer MMP". I si abans de la cursa de Jesús Pobre encara m'ho pregunteu, us respondré que espere no patir massa i simplement acabar-la. En les dues participacions anteriors que hi he fet, les mitges han estat prou tristes: 5:22 i 5:21, i este últim el mateix any que a Ondara, una setmana abans, havia fet 4:49... Així savent que enguany no és el meu any, vaig a Jesús Pobre amb la idea d'aconseguir, tenim molta sort, rodar a 5:20.

I és que la cursa de Jesús Pobre és tot un espectable patidor per als que com jo ens trobem a les costeres de la mateixa manera que es troba una serp en un forat: Atrapats i patint i desitjant eixir d'allí, però sense saber com.

Si l'any passat déiem que Benissa era comparable a la lletra U, enguany anem a fer una comparació semblant amb Jesús Pobre. Fem una ullada al seua perfil:



A quina lletra ens recorda? Vinga va, no digueu que no, açò és una W com un castell. I és que es donen tres fets impepinables que obliguen a que això siga així:
- El primer, Jesús Pobre és un poble que està en alt
- El segon, Jesús Pobre és un poblet no massa gran
- I el tercer, la cursa és de quasi 10 km i passa per meta dues vegades (una al mig de la cursa i la del final)

I clar, la qüestió és: Com fas una cursa llarga en un poblet xicotet que està en alt i a més a més passant dues vegades per allí? I la resposat està clara: Com dirien a Barrio Sésamo: "Abajo, arriba, abajo, y arriba". I efectivament, així és el perfil: Comences dalt, i el primer que has de fer és baixar. I xe, qué bo. A tota pastilla cap avall. Però quan estàs baix... !hala cap a dalt! i travesses el poble, i... !hala cap a baix! I al final... !vinga cap amunt!

Molt bé, amb estes perspectives ens presentem al dissabte dia D; este cap de setmana estem passant-lo a l'apartament, així que estic relativament prop del lloc on haig de córrer. Així que faig les coses amb calma i amb cap: Dine a una hora prudent en una quantitat adequada, i després m'allargue al llit per gaudir d'un dels millors moments de la setmana: La migdiada del dissabte. A les 17:30 obric un ull i decidisc que és ja moment d'obrir l'altre també. Vaig content cap a la cuina, i em prepare un bon cafenet, que a més d'acabar de despertar-me, espere que també tindrà el seu efecte dopping i m'ajudarà a la seua manera a suportar millor la cursa que m'espera.

Una vegada aviat com cal, i com sempre, després de revissar que no oblide dur el xip que marcarà la meua participació a la cursa allà on hi haja punts de control, me'n puge a la moto i cap allà que me'n vaig. Hui, per no variar, porte els mitjons llargs apreta-cames, i hui per sí variar els porte ja tots estirats des del moment en que isc de casa. Així que quan m'apare a un semàfor, els xiquets que estan dins del cotxe que m'ha quedat al costat em miren encuriosits i em fan quatre carases des del seu refugi mentre es peguen colçades de complicitat. Com que duc un casc integral, l'anonimat m'ajuda a no passar vergonya.

Després de pegar-li quatre pitades i dir-li tres coses boniques a un welo que s'ha botat un stop i quasi em tomba, arribe a Jesús Pobre, on l'ambient és ja espectacular. El fet de què el poble siga menudet augmenta la sensació de multitud. Es veuen corredors allà on mires, trotan cap ací uns, aparcant un altres, fents estiraments aquells de més enllà... Deixe la moto a un lloc que em sembla bé, i com que no em sobra el temps comence a trotar jo també. Trotar implica sense remei eixir del poble i baixar, així que el meu entrenament consisteix en baixar i després tornar a pujar per acostar-me ja a la zona de meta, on un marejol multi-color d'infinitat de corredors s'apreten intentant trobar un lloc des del qual arrancar la cursa. Tots apretadets la calor augmenta. Quan crec que no conec ningú, i justet al moment en que es dona l'eixida, em gire a la dreta i veig a Miquel i Sergio, uns amics de Gandia. Als dos segons que tenim per parlar em comenten que solen llegir el blog, així que aprofite per fer-los una salutació des d'ací. Si és de veres que ho lligen, saludats queden, i si no, la salutació es perdrà per l'espai telemàtic cercant un destinatari inexistent...



Allà anem! Tinc clar que vinc simplement a acabar la cursa, així que quan comencem ja cara amunt per dins del poble, m'ho prenc amb calma i deixe que la gent m'avance com si la cosa no anara amb mi. Acabats estos primers cent metre intra-poble cap amunt, comença la maniobra d'eixida del poble (és impossible córrer molt més de cent metres per ací sense acabar fora del poble) i amb ella el descens del qual parlàvem a l'inici del post. Em deixe dur, no només per la pendent sinó també per la gent, que m'arrossega i em fa rodar sense patir a un ritme viu. Quan acabem el primer kilòmetre, comprobe que l'he fet en 4:48. I això, tenint em compte que l'inici era de pujada, vol dir que estic baixant a molt bon ritme.

El segon kilòmetre segueix la tònica del primer. Continuem anant cap a baix, cosa que la gent agraïx, però que al mateix temps comença a crear un sentiment de nerviosisme generalitzat. "Tot el que baixa després puja", diu una veu anònima per ahí. "Massa estem baixant", diu un altre. "Menys mal que hui fa frescoreta per a pujar" diu un tercer, en este cas el típic graciós, donat que hui fa una calor que talva... Acabem el dos igual que l'hem començat, embalats cap a baix: 4:37.

A tot i això, jo me conec la cursa, i estic prenent molt bona nota dels comentaris jococos que van sentint-se per ahí, així que encara que ràpid, vaig molt còmode i reservant, reservant i reservant. M'imagine la pujada que ens espera, el retorn al poble, i ja tremole, així que qualsevol precaució és poca. El kilòmetre tres és un mix entre baixada i pujada. El seu començament és de lleugera pujada (jo pense, "ja està això ahí") però a meitat s'ho pensa millor i ens tira cap a baix altra vegada. Acabe este mix trobant-me encara molt bé, i en un temps de 4:54.

Estic content perquè no vaig malament, però no vull fer-me ilusions perquè sé que esta cursa no se'm dona bé i que més prompte que tard he d'acabar rebentant com una cigala. El començament del kilòmetre quatre es constituix com el punt d'inflexió definitiu. Ara sí que anem cap amunt, en clar camí de retorn al poble del qual tant contents baixàvem. Reduïsc el ritme i pose una marxeta còmoda per aguantar el millor possible. Em passa algun que altre corredor, però la veritat siga dita, tampoc molts. Estic escalant raonablement bé, i la costereta se les porta, és forta i molt prolongada. Tinc calor, però l'aguante prou bé mentre vaig somiant el moment de ser al poble altra vegada i que comence el descens. Al mig d'este desig passe ja pel lletrero del quatre: 5:01. Re-collons! Estic pujant a cinc i damunt de moment resistint bé. I si açò ha d'acabar bé....?

El començament del cinc no suposa cap novetat. Seguim pujant, i si volem buscar alguna diferència, podríem dir que la costera està ara encara més empinada. Acomode encara més el ritme a l'orografia, cosa que estic fent hui prou bé. El cos va cansat però no esgotat, està donant prou bon rendiment. Sembla que els entrenaments que estic fent no són de bades, i vaig menjant carretera a bon ritme. S'acaba el cinc, el poble ja està més a prop però encara queda allà dalt. Este kilòmetre, totalment en pujada important, l'he fet en 4:59. No tinc trellat, este temps no és normal, si no frene moriré, esta alegria i esta frescor no pot durar sempre... Pujant a menys de cinc!

Cada vegada més a prop, comencem finalment a endinsar-nos als carrers de Jesús Pobre, pujant i pujant de manera continua. Passem a prop de la zona de meta, trenquem a la dreta, en un fals pla, i trenquem a l'esquerre per enfilar la carretera que travassa el poble. Cap amunt encara! Però ja és quasi el final (temporal) d'este patiment, que he dut prou bé. En trencar novament a la dreta, i ja deixant el poble enrere, comená novament el descens, ara per caminal mal asfaltat i ple de pedres que en un moment determinat a punt estan de fer-me pegar un giró de peu que finalment conseguisc evitar mentre per darrere sent un "Cuidaooooo". Qué bo, cap a baix de nou. I qué por, tornar a baixar per tornar a pujar... Em coloque temporalment amb un grupet que semblen ser del terreny. Un està comentant: "L'altre dia per entrenar vaig fer el recorregut de la cursa i quasi rebente" Bona conversa per donar moral en un moment en que el cansament ja comença a fer acte de presència, encara que mitigat per la baixada que ja ha començat. Pita ja el crono, el sis és aigua passada. Mire el rellotge per vore un 5:13.

Estem ja en el set, cada vegada el final està més a prop. Este quilòmetre, que transcorre pel mig de camps i encara per caminal pedregós, és totalment de baixada. Pose un ritme fortet que sempre pensant en el que queda, el retorn cap a dalt. Corrent depressa però reservant. Estic cansat, però em sent fort. No em passa ningú, i poc a poc vaig agarrant a gent i deixant-la enrere. Qué bo baixar, s'ha acabat el set, el cos encara no està apurat i el temps ha estat de 4:40, a lo campió!

El kilòmetre huit es converteix en un terreny incert. En realitat no saps si estàs baixant o pujant, així que la conclussió més raonable és que estem rodant per pla, fent una revolta per buscar la pujada de retorn a la localitat. El seu començament coincideix amb que m'agarra per darrere el meu amic Ramonet. Em diu que es queda amb mi una estona (cosa que a mi no m'agrada, preferisc anar a soles i a la meua). El tio encara té ganes de xarrar, i jo lic que parle el que vulga, que jo ja li contestaré quan arribem a Jesús Pobre, no tinc ganes de perdre per la boca ni el més mínim resoll que després em podrà fer falta. Em concentre en administrar les forces, com he vingut fent a la resta de la cursa, en anar soltant les justes i necessàries per rodar adequadament però sabent que podré fer l'esforç final. L'acabament del kilòmetre coincidix amb una aglomeració d'amics. Agarrem per darrere a Miquel i a Loren. Miquel diu: "Tira cap avant, que jo ja estic enfonsat", mentre Loren fa un comentari relatiu a "este ja està recuperant". Comente com puc que no sé si estic recuperant, però que a este alçada ja vaig mig mort; però en realitat no serà tant, perquè me'ls deixe a tots, excepte a Ramon, que em deixa a mi. Mire el crono: 4:53. Es farà realitat la impossible ilusió de fer un resultat digne Jesús Pobre?

Açò està acabant-se ja, però el seu remat és una bona traca final. Afrontem el retorn, la pujada. El camí comença a empinar-se, i veig com Ramonet va allunyant-se. Pense que potser podria seguir-li el ritme, pero no vaig malament del tot i, per a qué patir? Així que seguisc a la meua, patint una miqueta però no molt mentre vaig escalant metres i metres. Tenim ja el poble a tir de pedra quan pita el crono per senyala el final del kilòmetre 9, que he fet en 5:07. Siguem raonables: Per estar al final de cursa, ja cansat, i estar pujant, açò és un temps de categoria!

Segons es diu per ahí, queden només 800 metres. Fent un esforç escalador me veig ja per dins dels carrers del poble. No ne té massa de carrers, però sembla que volen que els vegem tots. Així que en fan girar cap ací i cap allà, fent un tomb pel poblet, al temps que pregant interiorment que en una d'estes revoltes es veja per fi la pancarta final. Com sempre en estes ocasions, estic ja començant a cremar qualsevol cosa que quede per dins, però estalviant el mínim i necessari per a l'esprint definitiu. Per fi, en girar un cantó s'adivina el final. Una vegada més, i ja ne són moltes, trac d'on no hi ha per fer quatre camallades desgarvades que m'aporten la velocitat final amb la qual arrapar quatre o cinc segons al crono, i de paso avançar a dos o tres corredors. Ja està, açò s'ha acabat i el miracle s'ha produit. He fet un temps real de 48:49, i encara que parega mentira, he baixat de cinc el kilòmetre malgrat que açò és un vertader trenca-cames!



Hui no donen beguda, però em dona igual. Estic feliç i anonadat pel que acabe de fer. Jo crec que ja podem donar per definitivament conclosa la crisi que he patit a l'inici del Circuit enguany, he fet MMP a Jesús Pobre i a més he superat la meua marca anterior en molt! I és que sembla que estic fet un bou!

dilluns, 30 de maig de 2011

Ondara 2011: Mantenint el tipo

Acabem ja el Circuit de la Marina (qué vells som, ja ha passat un altre any, i òbviament ja tenim un any més...)

De les tres curses que queden, la de hui és ja l'última que em fa gràcia. Després vindran Jesús Pobre i Benissa, la primera un autèntic espectacle trenca-cames on mai vas per pla, o estàs pujant o estàs baixant, amb pujades i baixades curtes que ni et deixen recuperar ni et deixen viure. Després vindra Benissa, amb la seua cassoleta tant adequada per a que te torres i vullgues desaparéixer del mapa allà quan vas pel kilòmetre 5, i amb la seua costera final, indigna per dir alguna cosa, que fa que la gent s'apare, re-bufe, re-negue i re-jure que no torna més.

Així que ací estem, davant de la darrera oportunitat de fer una carrera digna dins del circuit, donat que el d'Ondara és un traçat agraït, bàsicament pla i amb un sol obstacle, encara que això sí, molt exigent i dissenyat per fet patir els corredors.
Per continuar amb la resurrecció que va començar la setmana passada, he entrenat adequadament al llarg de la setmana. M'he tirat al pap les següents sessions:
- Dilluns, 10 km a 5 i mig
- Dimecres, quinze minutets al trot, per després començar unes sèries que em fan suar i no precissament gaudir: 8x1000 a 4:30, amb un minutet de descans entre elles
- Dijous, 45 minuts al trot, que al final s'han convertit en 8 kilòmetres suaus.

Hui és un dia estrany. La meua dona tenia anit sopar de companyes d'escola allà al seu poble, de manera que s'ha quedat a dormir en casa de sa mare. Així que anit les xiquetes i jo vam tindre festa especial (per a elles), és a dir, sopar a McDonalds; després, Alba va dormir al seu llit però Clareta es gita amb mi, de manera que passe la nit al mig d'un partit de futbol al qual jo sóc el baló. Em pega unes quantes patadetes al llarg de tota la nit que curiosament aconsegueixen que no acabe de descansar del tot bé, i a més a més un parell de vegades es desperta i em desperta a mi també. De tota manera, sóc feliç, em costa imaginar cosa més agradable que dormir amb la meua xiqueta. Em desperte quan graciosament la meua filla, una vegada que s'ha despertat, es dedica a jugar a les caniques amb el neu nas, en un intent deseesperat per reclamar la meua atenció...

Així que m'alce pel matí mig cansat, mig des-cansat. Vorem si açò té alguna conseqüència per a la cursa...

A l'igual que la setmana passada, i una vegada que la meua dona ja ha fet acte de presència a casa, anem a dinar a casa dels meus pares, i per seguir la tradició encetada fa set dies, novament tenim macarrons, que tan bon resultat em van donar a la cursa de Pedreguer. En acabar de dinar intente pegar una becadeta, però hui no ho aconseguisc perquè hi ha lio de xiquetes i iaios per casa. Així que sense haver fet migdiada, i recordant que no he dormit tot el que hagués volgut esta nit, agarre la moto i com si del dia de la Marmota és tractés i encara estaguera pegant-li voltes a la jornada de Pedreguer, tire cap al Carrefour a posar-li gasolina, i d'allí a casa per a aviar-me com cal per a estes ocasions.

Hui no he quedat amb ningú. Vaig per lliure perquè vull anar a Ondara i tornar com un llam, que esta nit tenim final de la Champions i no vull perdre'm ni un minut. Novament, em plante en Ondara amb temps de sobra, i això que primer he fet una passadeta per l'apartament, que últimament tenim un poc oblidat per qüestions vàries com comunions d'amiguetes de les xiquetes i altres històries que no venen al cas. Aparque la moto i m'acoste a la plaça del poble, on està l'eixida, per vore si veig algú i xarre una miqueta per matar el temps. A soles no estic (de fet ací hi ha més de mil persones) però pel moment no veig a ningú conegut, així que després de bambar una miqueta per allí, buscant una aixeta on fer quatre glops d'aigua (i és que hui fa calor, sembla que el meu climat estimat, eixe al qual les iaies es que queden a casa pegades a les estufes, ha passat ja definitivament a millor vida fins d'ací uns quants mesos), però no ne trobe cap. En a l'ànim de que no vaig a poder beure, i comence a trotar per ahí per tal d'escalfar una miqueta. Faig entre un i dos kilòmetres, i em pose ja amb la gent.

Hui m'he quedat prou enrere; de tota manera, com que porte el xip, al final igual dona, el temps de cursa es medix des de que tu passes per l'eixida, encara que faça ja una bona estona que el primer ha començat a córrer. Així que quan per fi açò es posa en marxa, jo en realitat comence a córrer quan el primer ja porta més d'un minut fent-ho i per tant deu haver fet ja uns tres-cents metre i pico. Esta ja no la guanye!
El començament de la cursa és una volta de quasi dos kilòmetres per dins del poble. Enguany han canviat esta primera part de la cursa, de manera que encara que l'eixida està al mateix lloc, eixim en sentit contrari. Allà vaig per la primera corva, un tant desorientat per esta circumstància.



Vaig temerós, les rutes noves no m'agraden, preferisc saber què és el que tinc per davant. Em passa el primer kilòmetre sense adonar-me'n: 4:51. Tenim en compte que l'eixida, amb el maremàgnum de gent, és lenta, això vol dir que la segona part del kilòmetre l'he fet com un cohet!

Ens endinsem al segon kilòmetre, encara per dins del poble, i encara en ruta desconeguda. Sé que l'estiu passat van estar d'obres, i estan duent-nos precissament pels carrers que han arreglat. Fem alguna costereta curta i urbana. Després d'un descens en corva, apareix de nou la plaça i passem altra vegada per meta.



Ara sí segona part del circuit, ben coneguda, que ja fa uns quants anys que vinc a esta cursa i me la conec bé. Rodem ja per terreny amic, i a més agradable, perquè està en lleuger descens. Comencem a eixir del poble, i ahí està ja el final de segon kilòmetre: 4:36. Xe, a vore si resulta que porte un cohet al cul! Vaig fort i de moment molt bé.

Estem ja fora, a un camí asfaltat que va des d'Ondara cap a una carretera que uneix Els Poblets amb Dénia, per la qual transite asíduament a l'estiu. I és que açò està molt a prop del meu apartament! Hui córrec a casa. Amb felicitat i bons pensaments, mirant i re-mirant paisatges que són germans, acabem ja el tercer kilòmetre: 4:46. He alçat una miqueta el peu, vaig molt bé, la veritat, però vull guardar reserves, que esta cursa, encara que agraïda, té un caramelet amarg allà pel kilòmetre 6.

Seguim fent el quatre, encara pel mateix camí asfaltat. Quan falta poc per a arribar a la carretera que va a Dénia, trenquem a la dreta. El camí es fa més estret, però això no és problema, a estes altures de cursa l'aglomeració del principi ja no existeix. Cadascú va al seu ritme, i la gent va escampadeta. Pita ja el rellotge: 4:43. I sense estar cansat. De categoria!

El kilòmetre cinc és una barreja entre baixar i pujar, amb el seu punt d'inflexió en un barranquet que marca el final de la baixada i començament de la pujada. Al final, com diria un anglés, "fifty-fifty", que deriva en un 4:53.

El cinc ha marcat el començament de la pujada, que jo sé que ja no s'ha d'acabar fins que no coronem una costereta punyetera que hi ha allà pel set. Anem en pujada no massa forta però constant. El camí deixa d'estar asfaltat i passa a ser de pols i ameniçat amb diverses pedretes amb les quals can anar amb cura per tal de no fer un giró de peu. Encara me trobe bé, encara que com era d'esperar el que açò no siga precissament pla s'ha de notar al crono quan arribem al final d'este parcial: El sis l'he fet en 5:05. Xe, per a estar pujant, no està malament!

El set és el terrorífic. Encara recorde la costereta d'altres anys, amb el seu castellet allà dalt dominant el paisatge. Només comencem el kilòmetre ja me la re-trobe. A meitat de pujada hi ha una xica amb una manguereta ruixant els corredors. "Tiram aigua"-li dic. I me l'enfoca. Xe què bo. Crec recordar que l'any passat li vaig exactament el mateix a la persona que precissament tirava aigua en este mateix lloc, xi, i si no fora diria que era la mateixa xica.

Però no tinc temps de pensar en estes coses. Estic escalant les rampes i somiant amb arribar dalt, al peu del castellet que marca el final del calvari. Hi ha dues persones més mirant i xarrant, com que vaig mig clavat em dona temps a sentir la seua conversa sencera. Un diu: "Mira tu, no van cara l'aire". I l'altre contesta: "Home, si portares una hora corrent i t'amollaren esta rampeta, tu tampoc aniries cara l'aire". Agraïsc el comentari comprensiu d'esta segona persona, i encara que no és de veres que portem una hora, sino mitja hora i pico, crec que té tota la raó.

Per fi, ja estic dalt! Au, anem allà. Curiosament, açò no va ara de baixada, sino més bé en pla. Com que venint els primers kilòmetres anàvem en lleuger, encara que llarg, descens, amb la pujada constant que acabem de passar rematada amb rampa final el que hem fet bàsicament és recuperar la cota i situar-nos a l'altura del poble, d'Ondara, on hem de tornar. Així que malauradament no hi ha baixada recuperadora i el que resta és bàsicament pla. Vinga, va, ja s'ha acabat el set: 5:20.

Curiosament hui era un dia asolejat i calorós, però han aparegut uns núvols que estan mit-tapant el sol, i fins i tot amenaça amb futures pluges. Això hauria de ser una bona notícia, però la realitat és que segueix fent una calor apegalosa i humida. Jo seguisc rodant prou bé i amb sensacions positives, però ja sense la força i el brio de l'inici, la rampa m´ha mort. S'acaba el huit: 5:03.

Estem ja fent el nou. Tots els anys posen a estes altures, i enguany no és una excepció, una maquinària que tira baf d'aigua fresquet per a ajudar els corredors a suportar la calor. Travesse l'artefacte amb els braços escampats, per arreplegar quanta més aigua millor. De categoria. Recorde perfectament que tots els anys quan passe per ací vaig mort. Però hui vaig bé, estic fent un bon final de cursa, l'entrenament està donant els seus fruits i ajudant-me a arredonir la fita sense patir massa. Ja estem entrant en Ondara i pita el rellotge. S'ha acabat el nou, i el crono s'ha parat en un altre 5:03, germà bessó del del kilòmetre anterior.

I ja estem per dins dels carrers del poble. Ací cal tirar la resta, cremar qualsevol energia que pugar romandre encara per dins del cos. Avive el pas i vaig avançant algun que altre corredor. Estic apretant prou, i comence a resentir-me. Fem girs cap a cí i cap allà, i la meta que no arriba mai. Ai mare, patiment final! Després d'una revolta la veig aparéixer! Quina alegria. Aprete les dents, acurruque els ulls i em dispose a increment el patiment final accelerant més el ritme. Una vegada més, entre en meta embalat, i en els últims metres he passat a set o hui persones més.



Ja està, ja s'ha acabat açò, i el temps real ha estat de 47:57, a una mitja de 4:57. Xe, dos segons per kilòmetre més espaiet que l'any passat! Però tenint en compte l'època fosca de la que vinc, on acostar-me a les marques de l'any passat era una quimera, açò és novament un èxit!

I ara, pitant cap a casa, que hui és la Final de la Champions i juga el Barça!

dilluns, 23 de maig de 2011

Pedreguer 2011: El caimà ha tornat

Pedreguer. Un poblet xicotet i amb encant, ubicat a la Comarca de la Marina Alta. Una localitat ubicada als contraforts del sistema pre-bètic valencià, a les rodalies del riu Girona i que, com curiositat, és creuat pel meridià de Greenwich per la carretera de Benidoleig, a l’altura del camí del Clot. Ai, què bonica és Wikipèdia per fer una bona introducció d’una entrada de blog.

I com a curiositat més gran encara: Un poblet on viu el cantant del grup McLan, eixe de melenes llargues i veu melodiosa, a qui els que l’han vist (no és el meu cas) ubiquen dins d’un Dos-Caballs passejant-se pel poble.

Destinació idílica per córrer una cursa agraïda que fa fugir el patiment amb un traçat inteligent, com ja déiem fa ara un any (Pedreguer 2010). Cursa que comença cara cap a baix, en una llarga i empinada costera que permet calfar i anar ràpid sense patir, per continuar per terreny pla al costat de l'autopista amb orquestra de pitos de cotxe incoporada, per després girar i tornar al poble per un altre lloc de tal manera que curiosament, malgrat que puges tot el que has baixat, sembla com si fos menys. I després altra vegada repetició de la jugada, encara que per carrers i camins en alguns casos diferents.

El perfil fantàstic (encara que millor seria per mi si fora plana, tot siga dit) i la llumeta que vaig començar a vore la setmana passada a Teulada, on l'infern es va convertir en una pseudo-glòria, em fan encarar la fita amb il·lusions renovades i nova espenta. A més, esta setmana m'he matat a córrer, això sí, de manera ordenada i amb planificació específica, i això, esta vegada sí, em fa anar amb moral i ganes.

Com que hui és jornada de reflexió, he aprofitat per reflexionar al llit fins les 11:30h, i m'alce pletòric i agraït a la família perquè m'han deixat dormir. I és que pot ser algú no s'ho creurà i em dirà exagerat, però entre el treball, el dormir poc entre setmana i els entrenaments, quan arriba el divendres ja no sé ni com em diuen...

Hui ens toca dinar a casa dels iaios (igual que la setmana passada, però en este cas tota la família). Ma mare ha fet macarrons, i pense satisfet que la dona ha encertat amb la vianda, i que de segur que em vindrà bé per al que em pertoca esta vesprada allà per la Comarca de la Marina Alta. Només acabar de dinar deixe allí dona i xiquetes i vaig fent camí.

Amb la moto, el primer que haig de fer és tirar-li gasolina, per a la qual cosa res millor que la gasolinera del Carrefour, que acumula punts amb prou celeritat (no com la Travel Club, que ara fa 15 annys -i no exagere- que la tinc i de moment em dona per a una torradora de pa...) Estic allí barallant-me amb la mànyiga del surtidor i en això que se'm planta al costat un cotxe del qual baixa un xaval vestit de corredor que ha vingut ací a fer el mateix que jo. El mire i li dic: "Xe, vas a Pedreguer?" Faig ací un stop a la crònica, només per comentar una cosa: Li ho puc dir sense problemes perquè és xic, si en lloc de xic fora xica, ja no seria igual, dirigir-me a ella ja hagués tingut matisos d'intentar "lligar" o alguna cosa estranya. Per què som així?

Bé, al que anàvem. Com que estem entre cavallers, malgrat no conéixer-nos, podem parlar sense problemes ni coses rares. Ell em mira i em respon: "Xe, bona vesprada. Sí, voy a Pedreguer, aunque creo que hoy habrá poca gente porque también es la Media de Almansa". I això literalment, és a dir, introducció en valencià, la resta en castellà. No sé per quin estrany motiu em ve Canal 9 al cap, però és un pensament fuginer que ràpidament oblide. Canviem quatre comentaris més i ens acomiadem, desitjant-nos mutua sort.

Tire cap a casa on em posaré la disfresa típica, revisaré que tinc dorsal i xip, em proveiré amb una tovallola que utilitzaré per mitigar la immensa xopada de suor que de ben segur vaig a agarrar quan còrrega, i pose rumb a la meua destinació, el poblet al peu que està als contraforts del sistema pre-bètic valencià on pot ser per eixa mateixa raó va triar viure el tio aquest de McLan.

És moment ara de dir que pràcticament estem ja en estiu, almenys pel que a l'oratge pertoca. Fa calor, així que el viatge en moto, en mànyiga i pantaló curt (l'equipatge de córrer) el gaudiré amb tot l'airet que em recorre el cos i me'l ventila lluitant contra la calina. A diferència del que va ocórrer l'any passat, enguany sé perfectament per on para Pedreguer, on em plante sense dificultat i amb temps de sobra per fer quatre tombs per allí i cercar un bon lloc on aparcar la moto.

La deixe, a un lloc que precissament té a prop un descampat que ja està visitant la gent per a alliberar aigües que després podrien ésser molestes durant l'exercici. Jo també seguisc el seu exemple, i després tire ja cap a la zona d'eixida, que queda més amunt, de manera que pugen tant el meu cos com les pulsacions per aconseguir plantar-me allí.

No és que m'haja enamorat, però em torba a vindre al cap el xic de la gasolinera, el de Canal9. En la vida havia vist tanta gent per a córrer esta cursa. Igual és que han acabat tots en Almansa i se n'han vingut trotant cap ací per a poder fer esta també... En fi, que la predicció no era massa encertada...

Em clave com puc entre la gent, que literalment està com sardines en una llauna esperant que donen l'eixida. Estirar ací és impossible, fins i tot hi ha sèries dificultats quan em pica el cap i vull rascar-me. Amb esta marabunta de gent, hui sí que no veig ningú. Vaig a eixir sol, la qual cosa tampoc em desagrada.

Sona un petardo, i ja estem en marxa! Pose en marxa el crono en travessar l'estoreta de l'eixida (més o menys un minut després que ho haja fet el primer) i cap a baix que me'n vaig. Els primers cinc-cents metres reclamen tota la meua atenció. Esta quantitat de gent, tots apretats i tots corrent alhora en terreny descendent, fa que açò siga complicat. Fas per no xafar i per què no et xafen. Malgrat la concentració, detecte que van a fer la foto i faig quatre paiasades amb els braços que a que després em resulte més fàcil trobar-me:



Una vegada localitzada la seqüència, ja es més fàcil trobar-ne una altra on se'm veja millor:



I cap a baix que anem, a tota pastilla, però deixant-nos caure, sense patir. Total, que en un tres i no res ja n'hem fet un de kilòmetre, en un temps que al meu cas és de 4:49. No va mal. Per cert, que l'any passat vaig fer la cursa completa a una mitja de 4:50.

El segon kilòmetre està encara parcialment de baixada, i després ja passa a ser pla o en lleuger descens, o almenys així ho sembla per les sensacions que té. Este segon kilòmetre discorre en paral·lel també durant un tros a l'autopista, i això, com no podia ser d'altra manera, implica orquestra d'acompanyament de cláxons de cotxes: Xe, però qui els haurà explicat als conductors que quan veuen una cursa han de pitar? Quan jo em vaig traure el carnet, això no es donava a l'auto-escola. Serà nou d'ara? Lleven punts si no pites? Al mig d'un pitit de cotxe veig el lletrero del kilòmetre 2. Em mire el rellotge i veig que vaig (igual massa) bé: 4:47, i el cor només a 166.

El tercer kilòmetre, en transcórrer un tros paral·lel a l'autopista, està també amenitzat per les bocinades que arriben des de la carretera. Trenquem a la dreta, i després d'unes poques maniobres de distracció a dreta i esquerre, açò comença a empinar-se: Estem començant a pujar tot el que hem baixat de manera tant agradable i ràpida. Pita ja el rellotge altra vegada en passar pel milòmetre 3, ara mostrant un 4:45. Massa ràpid!



El quart kilòmetre inclou el gros de la pujada de retorn al poble. Tanmateix, no sé per qué, pujar a Pedreguer, per algun estrany motiu, és molt menys pesat que en altres pobles. Seran forces estranyes provinents del centre de la Terra que ens espigen cap a dalt? Haurà estat ja per ací algun científic intentant explicar este fenòmen, o potser només són divagacions meues i simpatia per la cursa?. La pujada acaba, hem recuperat ja quasi tota la quota que havíem baixat, i queda ja només un par de girs del poble i després un llarg carrer que ens ha de dur quasi fins la zona d'eixida. Ja està el quatre fet: 5:06. Per a haver estat pujant, és un temps estupend per a mi!

Fem el carrer llarg, un poquet de pujada i un poquet en pla, i arriba una corva tancada a l'esquerre que ens situa a l'avinguda on està la pancarta, que queda en alt. Collons, quina pujada ara, esta sí que és forta! Aprete les dents, passe per baix de l'arc de meta i tire cap avant, pujant més encara. Bones rampes! Girem a la dreta, encara estem pujant però ja no tant. Ara girem a la dreta altra vegada, i ací tenim la muntanya rusa, un carrer que baixa com si d'un gran slam d'eski de muntanya es tractés. Aprofite per recuperar, i veig que ja en tenim cinc fets: 5:04. "Esto marcha"!

Baixem com a bojos, encara que jo intente controlar i acumular forces, que estem només a la meitat. Trenquem a la dreta, altra vegada cap a dalt! Un carrer ample i costaner, encara que no tant com aquell on s'ubica la pancarta de meta. Dos-cents metres de pujada, girem a l'esquerre, i cap a baix altra vegada! Ara sí, hem tornat a agarrar la baixada llarga que vam fer a l'eixida, estem començant a repetir circuit. En deixe portar cap a baix, i cap al final de la baixada ja ha caigut també el sis, ara en 4:51.

Em veig novament al costat de l'autopista, amb nous conductors que també han estudiat la lliçó dels pitos. Vinga, va, que no pare la fiesta. Em trobe bé, però ja no vole igual que quan he passat per ací la primera vegada. Armonitze respiració i camallades, buscant l'equilibri amb el cor, que de tota manera està portant-se molt bé hui i va a encara a 167 (cal dir que malgrat que hi ha pujades, les baixades ajuden a mantindre el cor acompasat i sense disparar-se). Al lletrero del set el crono mostra un 5:00 redó.

Girem a la dreta, per enfilar nova (i definitivament) el poble. En girar, després d'uns cinc-cents metres de lleuger ascens, es tiren per un camí diferent al de la primera volta. L'ascens, encara que present, segueix sent suau. "En algun moment s'haurà d'empinar açò", pense, "perquè si no ja em diràs tu a mi com anem a pujar al poble". Però no s'empina massa, almenys per ara, simplement pujada constant però asequible, per a acabar el kilòmetre 8 en un temps de 5:03.

Ja estem als dos últims. Com que l'últim tinc prou clar com és, pense que si queda alguna sorpresa empinada deu estar al caure. Però no, de fet malgrat que este kilòmetre és una miqueta trenca-cames (en alguns punts fins i tot anem cap a baix, i jo em mire el rellotge de reüll i veig que rode a 4:30), arribe al lletrerot del kilòmetre 9 sense haver patit cap pujada important... O pot ser és que estic com un bou! En qualsevol cas, el kilòmetre s'acaba i l'he fet per baix de cinc: 4:59

Kilòmetre final. Que comença amb una pendent pronunciada. Sembla que per fi estem reprenent la cota! Però la pujada, encara que intensa, s'acaba prompte, i em veig ja al carrer que conec, llarg, en lleuger ascens però asequible. Allà vaig, cansat però feliç, perquè sembla que per fi, després del Via Crucis i Setmana de Passió, ha arribat la Resurrecció. Complete el carrer, novament gire a l'esquerre i apareix la costera de les costeres, la que duu fins la pancarta de meta.

I pose en pràctica el que sempre faig: Cremar qualsevol rescoll d'energia que em puga quedar en un sprint final, cap a dalt, impressionant no tant per la velocitat sino per la pinta desgavellada que segurament faig (voldria vore'm en video per riure'm una estona). I li passe a set o hui corredor que van per la costera clavats, i complete finalment la cursa en un temps real de 49:50, a una mitja de 4:55.



El miracle s'ha produit! Quan ningú donava un duro per mi, he tornat a baixar de cinc! Ben content que me'n vaig cap a casa.

A més, al remat, hui donen beguda, i no poca. M'unfle a beure Aquarius del del MasyMas, que per cert, està ben bo, i damunt la samarreta que ens donen està ben xula.

Hala, felicitat completa, cap a casa, i la setmana que ve Ondara dirà!

dissabte, 14 de maig de 2011

Teulada 2011: "Brotes verdes"

Dissabte 14 de maig, una nova oportunitat a Teulada per a continuar el meu Via Crucis a travers de les Curses del Circuit de la Marina Alta, en un any, una maleida temporada esportiva, en la qual en lloc d'anar endavant seguisc enfonsant-me i empijorant, dia a dia, cursa a cursa, els meus resultats de l'any passat.

A més a més, a mi Teulada (la cursa que no el poble) mai m'ha agradat. Es tracta d'un traçat dur, caracteritzat per un començament en forta pujada ja per anar fent boca, descens suicida, fals pla i després una costera continuada durant varis quilòmetres de suor i patir, rematada al final pel que seria el Tourmalet de la Marina Alta, un quilometret que sembla no acabar mai de rampa més forta encara. Després mitja volta, i quan estàs en alt, esgotat… Sorpresa!! Allà baix, ben lluny, xicotet, el poble, amb el seu campanar, al peu del qual està la meta. I tu, que estàs que no pots més, penses: "Xe, allà baix haig d'anar jo ara?" I vas. Lo bo és que tornes de baixada, et confies, i quan queda un quilòmetre per acabar... Maldició! La rampa de les rampes, el summum final, el lloc on voldries morir i on per seguir la tradició, per enèsima vegada, penses: "Jo què faig ací patint, en lloc d'estar a casa segut al sofà fent-me una cervesseta?"

En fi, amb totes estes perspectives escabroses i amb poca il•lusió ens presentem al dia en qüestió, dia al qual per cert fa calor per arrendonir-lo. Hui resulta que estic sol a casa, i això em fa retornar als meus temps de jovenalla, quan a les 12:00 obria un ull per mirar el rellotge i em quedava un parell d'hores més al llit. No arribe a tant, però sí que és de veres que em faig fort al llit i aguante com un campió fins a les 13:00h. Quin plaer, quin descans!

Com que la meua dona i les xiquetes hui han fet fugina, dine a casa dels meues pares, i menge menjar de la mamà, i a les 14:30 ja tinc la panxeta ben pleneta, com si fora un xiquet malcriat. Reste una miqueta més a casa dels iaios a la sobre-taula, i me'n vaig per preparar-me les coses. Em vist com si fos l'Arc de Sant Martí, multi-color com sempre, i me'n vaig en la moto fins Teulada. Qué guai, només amb açò ja em conforme per hui, qué xulo es anar en moto!

Arribe al poble i, ja, ja, aparque sense dificultats propet del lloc d'eixida, on ja està ple de gent trotant cap amunt i cap avall (literalment parle, aquest poble és una muntanya rusa...). Pose el cadenat a la moto i m'unisc a la remor popular, faig una costera cap avall ben llarga per escalfar, encara que em sap mal perquè sé que després tocarà pujar-la; però les coses, amb calma, es poden fer totes, no cal rebentar tant prompte.

A la marabunta d'eixida, com que estic per la part de darrere, més escampada, trobe a la resta del meu equip NO TORNE MÉS. Fem rises nervioses, comentem lo matadora que és la cursa que anem a fer, xarrem un poc de les eleccions de la propera setmana i quan menys ens n'adonem ja estem corrent. Vinga va, com que ja he acceptat el fet de què no vaig cara l'aire, m'ho agarre amb calma. Patir per a res és bobada, així que hui no patiré! Així que veig com bona part de l'equip tira per davant i passe de tot, els deixe anar. I ja estem a les rampes. No aprete per a res, açò està molt empinat i no és curt, així que no m'ofegue.



En estes primeres rampes per dins del poble, acompanyades del principi de la baixada suicida també entre cases, passem pel kilòmetre 1, al temps que el meu rellotge mostra 5:21.

Completem la baixada, que aprofite per recuperar-me del escàs esforç que he fet pujant, i ja per pla fem el pas per línia de meta altra vegada, on un speaker pesat i amb poca gràcia s'empenya en parlar castellà malgrat tindre un accent valencianot que fa risa... Parla valencià, home, que podent triar és l'eleció correcta! Dos-cents metres més enllà ja en portem dos. Vaig sense apretar, relaxat, sense fer esforços innecessaris, i així i tot aquest l'he fet en 4:59.

Eixim de Teulada. Fem un aperitiu cap avall molt pronunciat d'uns tres-cents metres, per ara ja sí començar a rodar per un fals pla. Per cert, que tinc a Pele de manera continua uns cent metres per davant de mi. No estic fent cap esforç, però ell sembla que tampoc, perquè no se me'n va més lluny. I és que esta cursa té molta molla i tots dos ho sabem, sabem el que ens queda per davant, el Tourmalet... Així i tot, encara tinc ganes de fer el mico quan veig que van a tirar-me una foto:



Temps per al tercer, 5:03. Per a anar relaxat com vaig, la veritat és que els temps no són roïns. Supose que ja vindrà l'enfonsament de la segona meitat de cursa cap avant, com sempre...

Ara rodem pel fals pla, els que ens acosta al lloc que fa por, els dos kilòmetres de pujada fastigosa rematada amb cinc-cents metres de Tourmalet. Seguisc a la meua, hui estic suportant prou bé el sol malgrat que el tio collons apreta, serà perquè el que hui no apreta sóc jo. Lletrero del quatre, 5:04. Xe! Qui ho anava a dir! Però si vaig al trot i damunt acò està lleugerament empinat! Encara no rebente hui?

Comencem a pujar de veres! Alce el peu més encara, em reserve, vull tindre el dipòsit ple per a quan arribe el pitjor. Aixì que vaig escalant tranquil, i així i tot cap corredor em passa. A lo millor és que no vaig tant espaiet. Per cert, que alce el cap, i veig que tinc a Pele més prop, estic agarrant-lo sense intentar-ho. Pot ser hui estic millor que els altres dies? Amb estos bons pensaments estic fent metres sense adonar-me'n, sense cansar-me massa, i ja torna a pitar el rellotge. He completat el kilòmetre cinc, ara en 5:20. La pujada li passa factura al crono...

Ens donen aigua, que s'agraïx encara que tampoc estava somiant amb què me la donarem. Consumir energies amb dosificació com estic fent-ho hui té també eixe avantatge, no t'acalores tant i per tant pots aguantar més sense aigua. Faig quatre glops, i decidisc que hui no me'n tire pel cap, això serà líquid que es quedarà empastrat a la samarreta, i a més de la sensació al principi refrescant però després ja de xopera desagradable, no vull que el Tourmalet em pille amb cap pes innecessari.

Açò s'empina de valent. Reconec el lloc d'anys anteriors. Ja estem a l'infern, les rampes del gran mite. El ritme es reduïx més encara. Però ací ningú va sobrat. Segueix sense passar-me ningú, i a més a Pele ja estic a punt de tocar-li l'esquena, quasi l'he agarrat sense buscar-ho. Corves cap ací i cap allà, rampes que fan l'aparició de manera sincronitzada amb les corves. Identifique la casa que marca le final de les rampes. Encara queda alta, però cada vegada menys. Ja la tinc, ja estic ací! Adéu, Tourmalet, no vull tornar a vore't fins l'any que ve! El kilòmetre sis, el pitjor de la cursa, és ja història, una història que ha tingut una durada de cinc minuts i quaranta-quatre segons.

Allà baix, ben lluny, està Teulada, amb el seu campanar que destaca i li dona personalitat al poble. "Fins allà haig d'anar jo ara?" pense primer. I després "Mira, sabia que quan arribara dalt pensaria això!" Pensant i corrent, corrent i pensant, l'ànim està alt perquè ja estic ací i hui sembla que no rebente, i a més sé que el que resta és "quasi" tot de baixada. I marque el quasi perquè a falta d'un kilòmetre hi ha un regalet bo.. Perè bé, ja arribarem. El set és baixada (excepte al part inicial, que queia pujant el Tourmalet) i quan arribe al seu final el rellotge mostra un 5:10.

Durant el huit, que també és de baixada, no volent, no volent, vaig i li passe a Pele, que se'm queda per darrere. "Haurà tirat a roda?" pense, però m'oblide de seguida i em concentre al final de cursa. Cal fer atenció, això és baixada a "tumba abierta", i pots esvirar-te i fer-te mal. Ja està, s'acabat el huit també i està vist que hui aguantaré bé el final, està clar que començar espaiet dona els seus fruits. Aquest l'he fet en 4:43.

El nou passa a ser pla, encara que jo sé que inclou un regalet. Així que intente reservar, però aixi i tot quan el final està tant a prop u comença ja a tirar a tope i esgotar el que resta dins. Així que em plante al peu del regal, una rampa d'uns tres-cents metres la pendent de la qual és possible que no es pugar mesurar amb el sistema mètric-decimal a l´ús hui en dia. Açò puja tant ràpid que pot ser en acabar deu estar ja el cel. Em quede, i no sóc l'únic, clavat. Des de luego, el graciós que va tindre la idea de posar este troset al final de cursa era un il·luminat. El patiment final. Li busquem el final a esta cosa, final que arriba amb la fi del kilòmetre 9. El temps ha estat de 5 redons. Tant m'ha costat pujar açò, que pense que segurament la rampa de tres-cents metres m'ha ocupat quatre dels cinc minuts, i els altres set-cents metres els he fet en un minut. Pensaments al mig de la boira, clar!

I ja estem al poble, a prop del campanar que abans, fa tres kilòmetres, em semblava tant llunyà. Aprete pels carrers de Teulada, que sé que acaben desembocant a la pancarta final, la que senyala el final del patiment. A falta de mig kilòmetre, veig que em passa Pele, que es veu que venia per darrere, o potser m'ha agarrat a la rampa. Em passa però no es despega massa. Tanmateix, em queda l'arma final, sóc el rei de l'esprint final, eixe que es fa demanant energies al banc, perquè tu ja no ne tens. El banc em fa una transferència, i pose les cames en moviment. Vaig com una bala. A falta de vint metres torne a passar a Pele, i traverse la pancarta con una exhalació!





El temps ha estat de 50:41 reals, a una mitja de 5:04. Mira tu per on! A la cursa on menys m'ho esperava, a la cursa odiada i que sempre se m'ha donat fatal, vaig i em sent bé i faig millor temps del que hagués pogut imaginar. Però si és que l'he feta en 5:04, la meua MMP de Teulada!

"Brotes verdes", com els que tothom cerca a l'economia en esta època de vaques primes. Estarem el país i jo ja per fi eixint de la crisi?

divendres, 13 de maig de 2011

Pego 2011: Aigua, fang, suor i llàgrimes

Pego s'acosta amb il·lusiones renovades i perspectives de triomf.

El dia ha eixit fresquet i nuvolós, i de quan en quan ens sorpren amb un ruixat geladet que s'agraïx. D'altra banda, des de fa un parell de setmanes porte un pla d'entrenament assessorat per un amic que enten del tema, i que dia a dia, i sobre la base de les experiències acumulades, ritmes del cor i capacitats recents de resistència, va dient-me què he de fer i com: Que si hui corre quasi com si estagueres passejant, però una bona tirada, que si fes un ratet xino-xano i després tira-li a tope fent sèries, que si açò i que si allò.

A més a més, des de fa uns dies sent rumors de què el circuit de Pego l'han canviat, que si ara és una cursa facileta, que si ja no hi han pujades, que si açò i que si allò altra vegada. Mire la WEB de SomEsport i les bones esperances semblen convertir-se en realitat. Literalment, puc llegir: "Nou Circuit! Altura màxima: 65 metres. Altura mínima: 34 metres". Vamos, que 30 metres repartits en 10 km és joc de xiquets per a un planiciero com jo.

Açò ha d'eixir hui bé, no hi ha altra. Tot està de cara: El clima, l'entrenament i el circuit. Així que dine a l'hora correcta, el menjar correcte en la quantitat correcta, i faig un repós correcte per a completar la jornada correcta. Tot correcte, tot en ordre. Anem allà!

Ens plantem en Pego al mig d'un clima desbaratat. Quan arribem i baixem del cotxe, pega un ruixó que ens obliga a retornar al vehicle. Quin plaer! Falten vint minuts per la cursa, tot correcte encara!

Para el ruixó, quatre gotes soltes romanen per l'ambient però més que molestar s'agraïxen. Cerquem un descampat per amollar aigues menors que es barrejen en cordial armonia amb les aigües majors que cauen des de les altures en soltar-se dels núvols que no aconseguixen retindre-les. Qué bonico semblen les coses hui, fins i tot les més mundanes pixarrades pre-cursa!

Enfilem cap a la línia d'eixida, on l'organització ha disposat un muntatge especial amb dues línies d'eixida: La dels valents, els que ixen a tota pastilla, i la dels mataos, els que no som tant valents. Trie la segona i ahí que em coloque. Falten cinc minuts, i cosa estranya, ha deixat de ploure i ja no corre el vent...

Mentre passa el temps fins les 19:00h, passen també els núvols que corren pel cel. On fa deu minuts hi havia mases nuvoloses, resten només quatre gasos solts que a dures penes aconseguixen tapar el sol. Tant a dures penes que en un moment donat, quan falten dos minuts per a les 19:00h, es veuen finalment superades per la força d'un sol calent que comença a fer acte de presència amb tota la seua ràbia.

Dos minuts més tard, quan es dona l'eixida, l'existència de núvols sembla ja un xiste, i qui no ho haguera vist, no s'ho creuria. De la pluja d'abans, de fa tant poquet, queda només un sol de terra totalment xop que agura risc d'esbarons i de caigudes. Una vegada més, per seguir el costum, anem a tindre calor a la cursa.



Comencem a córrer. L'avinguda inicial és ampla, i a l'estar separat l'arranc en dos eixides diferenciades, no hi ha problemes d'espai. Més tard me n'adonaré, justet quan ens ajuntem amb els lentorros dels que s'han posat a la part dels valents, de que sembla que ells hagen fet menys distància. He triat malament, la meua part és uns 200 metres més llarga, hui no correré 10km, correré 10,2 km. Només trencar per primera vegada a la dreta, el que era un carrer ample de ciutat acabada es convertix en carrer ample descuidat de ciutat en obres. Comença la tasca infernal de xafar fang i esquivar xarcos, que apareixen de repent, a l'anar pegats amb els de davant és fa difícil esbrinar per on paren. I ni un ni dos, a montons. S'acaba este primer estrany kilòmetre, amb Sol calent per dalt i piso banyat per baix. El complete en 5:13.

Al segon kilòmetre comencen a eixir de Pego. El que era un ample carrer en obres esdevé un estret caminal entre tarongers banyats. De repent, el que era lògic: Un tapó monumental. La gent s'apreta, els xarcos apereixen més de repent. Comence a tindre en paral·lel a un xaval amb un carro, el que faltava, si no cabíem ara cabem menys. I a més a més, açò està de pujada .Estarem pujant els 30 metres de desnivell de colp? Acabem el segon: 5:18.

Per tal de no xafar xarcos, que semblem estar per la part del mig del camí, tire cap a les vores. Acoseguisc esquivar xarcos, i em trobe pel mig del fangueral. Qué bonico! Semblem porcs apretats, i el del carro fent la mà per ací també. Ara sí, tot el que puja baixa, els 30 metres que hem pujat els tornem a baixar. S'acaba el tercer parcial, amb 4:58.

Sembla que estem tornant cap a Pego. Amunt i avall, els 30 metres de desnivell estem pujant-los i baixant-los de manera continua. Tinc ganes de pillar al graciós que deia que açò era pla... El Sol s'ha fet l'amo del cel, els núvols han fugit acobardits i no bufa ni una brisna d'aire. Per variar, comence a tindre una calor pegadissa i xorroiosa, tot això potenciat per l'humitat de l'aire i la xopera del pis de terra. Xarco per ací, fang per allà, entrant al poble altra vegada arribem al quatre. El parcial és de cinc redó.

Per dins del poble, per seguir el costum, uns trosos son cap amunt, altres cap a baix. La planor brilla per seua absència. Sembla curiós, malgrat el desnivell constant, els xarcos s'han forts i no regolen com caldria suposar. Tanmateix, cada vegada més buits, conforme els xafa la gent i va furtant-los aigua, que va quedant-se xopa a les sabates. El Sol aconseguix calfar el piso xofat, i un baf comença a pujar cap amunt. Qué calor! Acabem el cinc: 4:59



I "vuelta a empezar". El circuit consisteix en repetir dues vegades el mateix. Per tant, novament carrers amples més aseats, altres més desastres, lletrero del 6 i 5:05. Vaig ben calent.

En estes em passa el meu amic Pele, entre bocanades desesperades provocades per la calor i la cansera del treca-cames que ha resultat ser el circuit li dic que si arribe a saber la KK de circuit que ens havien preparat jo ací no vinc. En això clave el peu dins d'un xarco. Xof, xof, xof, ahí està el set: 5:09.

Ja només queden tres. Tant acalorat vaig que fins i tot em sembla vore l'evaporació de l'aigua del terra. Xe, quina calor! No em canse de pensar-ho. Porte la samarreta pegada al cos, xopada, asquerosa. Les cames plenes de fang, sembla que vinc de la guerra. Amunt i avall, costera ve, costera se'n va, complete el huit: 5:20, quin desastre!

Vinga va, els dos del final. Ja tornem al poble, eixim de tarongers, els carrers es fan amples, el cor re-bufa cansat, jo renegue mentalment del circuit, de la pluja, del sol i de tot el que es meneja. Hui va a ser un nou fracàs. Vinga va, ja hem acabat el nou: 4:59

Desesperat, pregue per arribar a meta. Quines ganes tinc de duxar-me i llevar-me este empastre de damunt. Encara que això haurà d'esperar. Xof, xof, xof, allà vaig, amb el peu empapat, quina sensació més desagradable. Rampeta suau (encara que a mi ja a estes altures em sembla forta), rampeta avall, corva va, corva torna, vaig per fi a acabar. Note una presència per darrere, no sé qui és però és algú que ara, a cent metres escasos de la meta, està intentant avançar-me... A altres coses no, però a tirar la resta no em guanya ningú. Faig un esforç que crec que només jo sé fer i inventar, i pegue un esprint. Sent les xafades amenaçadores cada vegada més lluny. L'he deixat arrere. Passe per fi la pancarta. Temps real: 51:12, a 5:06.



Novament, no donen beguda. No passa res, ja estic acostumat, és el de sempre. Entre aigua de ploure i rebotada del terra i suor, vaig xopat i brut. Al mig de la brutícia, trac comptes: Any passat a 4:55, enguany a 5:06. No puc comparar, en realitat el circuit no és el mateix, i si em demanen opinió, diria que el d'enguany és més dur. Per tant, igual al final no ha anat tant malament la cosa, pot ser estic millorant.

En qualsevol, felicitacions a qui ha dissenyat el nou circuit de Pego: Ha aconseguit juntar en un sol event una bona quantitat de llocs estrets, firm irregular i desnivells matadors. T'has lluit, matxo.

dissabte, 7 de maig de 2011

A cinc hores de Pego

Són les 14:00h. M'asome a la finestra: Núvols, ambient fresquet...

Enguany han canviat la cursa de Pego. Segons diuen, ja no té costeres.

A més a més, un amic ve donant-me consells des de fa un parell de setmanes sobre la manera en què haig de fer els entrenamets: Sèries, tirades llargues relaxades...

Se m'han acabat les excuses, hui haig de triomfar.

Vorem en què queda la cosa...

dimarts, 12 d’abril de 2011

Verger 2011: Patint pel mig del baf

El Verger, un poblet ubicat al cor de la Marina Alta, a 3km de la mar encara que sense platja que porte el seu nom (sembla que entre Dénia i Oliva li l'hagen furtada tota, havent-ne reservats només un xicotet tros per a Els Poblets...), és una de les localitats més avançades de la Comunitat Valenciana, líder indiscutible en màrketing i que va per davant de les empreses més punteres de l'Estat en el qual ens ha tocat viure.

La mercadotècnia no té parangó a cap altre lloc conegut; tant és així, tant per davant van, que el Corte Inglés no pot fer-los ni ombra. D'esta manera, atenció, mentre encara és primavera al Corte Inglés, amics i amigues, JA ÉS ESTIU en El Verger. Podem resumir la cursa que ens ocupa amb esta sentència, agradable si es presenta per davant un llarg i relaxat dia de platja però fastigosa si el tema que ens ocupa és, com en aquest cas, una cursa: QUINA CALOR!

Dit açò, i amb els antecedents en múltiples ocasions presentats de què quan es tracta de córrer jo sóc persona de gelor que es codeja de manera amistosa amb les més baixes temperatures i els cels més encapotats i grisos, ja quedaria tot dit i es pot intuir quina classe d'exhibició tindré ocasió d'oferir a la dita localitat. Podríem resumir-ho com una rendició abans de començar, com un paset més cap al desastre total al qual van guiant-me, poc a poc però sense pausa, les tres curses que ja he tingut ocasió de "gaudir" enguany a la Marina. Jo, que sóc persona de ciències, semble en esta ocasió marxar de la mà en cordial passejada amb l'estat de l'economia, tots dos anem caiguent sense tocar fons. Sempre queda l'esperança de què el pitjor ja ha passat, però sempre s'imposa la realitat dels fets consumats: De mal en més mal encara...

Ai, i podríem parlar ara d'un fidel company del corredor popular, una figura amplament difosa, per tots coneguda i per tots recorrida (per tal de curar-se en salut) als moments previs de les proves, i segons com haja anat la cosa, també al moments posteriors: El grandiós i fastuós món de les EXCUSES diverses, on l'enginy del corredor arriba a tocar amb la punteta dels dits les més altes cotes d'agudesa i d'inspiració. N'he sentit, i per qué no confesar-ho, també n'he utilitzat, de la més diversa natura: Que si esta setmana no he pogut entrenar, que si hui em fa mal la panxa, que si venint he punxat i canviant la roda del cotxe m'he quedat enganxat de l'esquena, que si la meua dóna (o el meu home) hui tenia ganes de marxa (esta és la més difícil de creure, sobretot quan es tracta de la dona, però hi ha qui així i tot l'usa...) En fi, de tots els gustos i colors, i sempre infinites. De segur que si una cursa tingués una competició paral·lela d'excuses, la cosa estaria molt més renyida i la participació seria molt elevada, aconseguint-se elevats graus d'excel·lència.

Però no, jo no vaig a tirar d'excuses. I és que Clan TV, que és pràcticament l'únic canal de televisió que es veu a ma casa (en una altra entrada del blog podríem parlar de la "dictatura dels xiquets", un tema que de ben segur donaria molt de sí), és un canal instructiu i que pot orientar-te molt bé a la vida. L'altre dia, sentat al menjador de casa amb la meua xiqueta Clareta mirant els Pingüins de Madagascar (on estiguen sèries com aquesta o Bob Esponja, ja cal que es lleven de davant altres com CSI) vaig tindre ocasió d'obrir els ulls i rendir-me a l'evidència. Un pingüí li contava a un altre -què coses, eh- els quatre graons psiquiàtrics davant d'un fet negatiu: Negació, ira, depressió i per fi, l'acceptació. I allí, davant de ClanTV, mirant uns animals que parlen i que són capaços de manipular amb èxit les màquines més estranyes i diverses, vaig vore la llum i em vaig rendir als fets, vaig traure bandera blanca: Estic a anys llum (concretament, a 20 segons per km) del meu estat de l'any passat... Gràcies, pingüins que parleu, per obrir-me els ulls, i ajudar-me a acceptar la realitat!

En fi, esta vist que donat que ja córrec poc, gaste totes les energies escrivint. Estes entrades del blog cada dia són més llargues, igual que la paciència del lector (en este cas, únic lector, Julio, al qual aprofite per salutar novament des d'ací). Anem al que anem, la cursa del Verger, que se'm cansen els dits i encara no he dit res de trellat.

Dissabte amaneix amb una ingrata sorpresa: Fa una calor que talva. "Ja ho tenim ahí!" -pense amb amargor-. La mala pata meteorològica sembla estar lluint-se enguany, cebant-se amb la meua pobra persona, que només demana una miqueta de grisor preferiblement acompanyada d'inquietant gelor. Està clar que els favors divins fa temps que se m'han esgotat, i em prepare psicològicament per a una nova debacle pregnada de suors i re-bufits. Prenc poc interés per la cursa, i acabe dinant quan són ja quasi les 16:00h, clarament una hora massa tardana.

Em torbe per casa, segurament mirant ClanTV (és estadísticament difícil que fos altra cadena, donat que a eixes hores les meues filles estan despertes), i a les 17:00h, sense moltes ganes per variar, em tire damunt la roba corredora, pose quatre coses en una bossa d'esport i tire cap a El Verger en la moto que em va regalar la meua dona quan vaig complir la quarentena. Com que l'apartament el tenim a una platja que malgrat dir-se de Dénia hauria de ser del Verger, pense que lo millor serà anar allí, posar el termo, deixar trastos i anar al trot fins el lloc d'eixida.

I està clar que pitjor no podria haver estat la idea. Només pegue quatre camallades ja me'n penedisc del pla que m'he montat. Quina calor! Els estrangers, que estan sentats a les terrases dels bars fent-se una cerveceta, em miren i es riuen quan em veuen passar, a pas de formiga però ja suant com si estigués cremant-me a l'infern. Aconseguiré arribar al Verger a temps? Em mire el rellotge, calcule la distància que em fa falta i no tinc més remei que apretar una miqueta. La bona qüestió és que quan hi arribe vaig ja banyat de dalt a baix. Açò es suposava que era l'escalfament? I ara què queda doncs, la cremor?

Si una característica té el meu cunyat, apart de bona persona, és que és més llarg que un dia sense pa. Així que amb fer una ullada a la marabunta que espera per començar a córrer, ahí que el veig, amb el seu cap per damunt dels de la resta. Em pose amb ell, i en l'espera per començar a patir pels carrers del Verger tinc ocasió de sentir un speaker que la veritat és que ho fa amb prou gràcia. Pujat com està en una tarima alta, en un moment determinat comenta: "Qué bonica es veu la gent des d'ací dalt, si fins i tot quasi m'agrada més que córrer les curses" I jo pense: "Xe, hui precissament estic amb tu". Estic a un pas de furtar-li el micro i dir-li que córrega ell, que jo també vull disfrutar mirant des de dalt.

Però no tinc temps. Es dona l'eixida. Caguen la sombra, allà vaig! Altra vegada al mig d'esta bogeria que és córrer en un dia on el millor lloc per estar seria dins d'una piscina, amb el cap ben fresquet i un refresc a la mà!



Pense amb anyorança en la cursa de l'any passat. Feia fred, estava núvol i jo la vaig completar a una mitja de 4:44 min/km, la meua MMP en 10K per ara (i pot ser per sempre, visto lo visto). Qué trist és saber lo lluny que queda allò, no tant en el temps sino més bé en les possibilitats.

Quina diferència hi ha entre córrer sol i fer-ho amb gent. Si per arribar fins ací des de l'apartament m'ofegava i suava anant al trot, en canvi rodejat de gent em deixe arrossegar sense patir massa, i acabe fent el primer kilòmetre en 4:45 i amb sensacions que no són roïns. Corrobore que no vaig tant mal mirant el pulsòmetre. Tinc el cor a 160, acceptable per mi.



El segon kilòmetre, que inclou una part que va cap a Oliva per l'antiga carretera nacional, volta de 180 graus i des-fer el camí fet, ara en lleugera (apenes perceptible, però existent) pujada, acabe rematant-lo en un temps de 4:46; però amb sensacions ja no tant bones. El Sol castiga, i per si amb ell no teníem prou, un incendi forestal a prop d'ací està aportant el seu granet de sorra a la calentor general que ens envolta. Comence a tindre la boca eixuta. A més, en este segon kilòmetre ja m'emporte una desilusió. Han canviat el circuit respecte al de l'any passat, que a mi em va agradar molt perque tirava per fora del poble. Vorem hui per on ens porten.

El tercer kilòmetre serveix per confirmar que el traçat és prou més lleig que el de l'anterior edició. Anant per la carretera ens fan trencar a la dreta, li peguem la volta a una illa de cases amb edifici al mig, i quan estem a punt de tornar a la carretera ens fan pegar-li la volta a una altra illa de cases, es este cas sense edifici. Total, que veus a tots pegant voltes per allí, uns que van i altres que tornen. Realment llejot. A més, comence a estar castigat. He començat massa bé i els fet són els que són. Comence a pagar el ritme massa fort. El tercer kilòmetre l'acabe en 4:55 i amb el cor ja acceleradet per a ser tant prompte: A 174 el tenim.

El quart kilòmetre repeteix traçat respecte a l'any passat: Seguir pujant per l'antiga nacional cap a Ondara, i a les afores del Verger, mitja volta i tornar cap al poble pel mateix lloc, creuant-te amb els que van per darrere de tu. Per cert, que la cursa van a ser dues voltes exactament iguals de cinc kilòmetres cadascuna, la qual cosa fa que els lletrerots indicatius per a la primera i segona volta estiguen ubicats exactament al mateix lloc. Per això, quan acabem el quatre, allí està també el lletrerot del nou. Algú, que encara té ganes de fer bromes, diu: "Au, ja estem pel kilòmetre 94". Qui té resoll es riu en veu alta, els altres riem per dins mentre analitzem de manera constant d'on anem a traure la propera bocanada d'aire. Temps per a aquest kilòmetre "94": 4:53, el que constituirà el principi de l'enfonsament de hui.



Estem ja quasi per la meitat. Ara estem per dins del poble, carrers amunt i carrers avall. Si una cosa no m'agrada del circuit d'enguany és que estem tota l'estona fent i des-fent, per carrers paral·lels. Això du a pensaments del tipus: "Xe, ara tinc que anar fins allà total per a després tornar..." En estos raonaments estic quan em veig ja a la pancarta de meta, que suposa la meitat de la cursa. En este cas, kilòmetre "105", però molt que ara ningú diu la gràcia en veu alta. Mire l'electrònic i veig que fins ara porte una mitja per baix de cinc el kilòmetre, però les sensacions que tinc no són ja gens bones, comence a trobar-me cansat i fa ja estona que molt, molt, molt, molt acalorat. I només portem el 50% de la fita! Temps en aquest cas: 5:07, el primer kilòmetre que puge de cinc.



Hala, anem allà, a repetir-ho tot altra vegada! Ens donen aigua i patisc per poder beure, encara que tinc la boca més eixuta que un poll a una perruca. I és que si em pose a beure, em manca l'aire, i si respire, no bec. Estic donant ja bocanades llastimoses. Lluitam amb l'aigua i la botella he arriba ja al kilòmetre "61". Amb pesar comprobe el temps: 5:09, i "subiendo".

De nou per la nacional. Al mateix lloc on al principi de cursa em trobava prou bé, ara, només 25 minuts després, voldria ja desaparéixer. El baf brull de la carretera nacional, i tinc la samarreta totalment xopa i apegada al cos. Si no fos que no vull que a ningú li agarre un colapso, agarrava i me la llevava; però hi ha visions que no se li desitgen ni al pitjor enemic. Estirant-me la samarreta passe pel kilòmetre "72". En esta ocasió, un trist 5:20 assoma al meu rellotge. I és que comence a no poder ja més.

Em veig altra vegada pegant-li voltes a illes de cases, amb edificis i sense edificis, i pensant lo llejot que és açò. A més, el que a la primera volta era una lleugera pendent apenes perceptible, s'ha convertit en esta segona en una costera de primera categoria. Els meus sentits s'han afilat i sóc ja capaç de detectar sense problemes qualsevol alteració sobre la planície. Per fi arribem al "83". Em fa vergonya fins i tot reconéixer el temps: 5:22.



Vinga, va, que ne queden dos. Posarem tota la carn en l'"asador". Apretarem el que es puga, per tal de salvar, si això encara és remotament viable, el poc honor corredor que em queda ja. Entre suors, calentors i bafs, lluitant amb la llengua que al mateix temps lluita per fer-se un lloc en una boca que ha esdevingut un desert socarrat, m'arrastre com puc una miqueta més depresa. Qué lleig és córrer per la nacional, qué dur és fer-ho amb calor, qué negatiu es veu tot quan el cos no respon. Ahí està, kilòmetre "94" altra vegada, amb un preciós, per dir alguna cosa, clar, 5:08 a l'electrònic que m'envolta la munyica.

Vinga, va, una miqueta més i açò s'haurà acabat. La proximitat de la meta, amb la possibilitat d'una botelleta d'aigua, em fa avançar amb un mínim d'il·lusió, almeys tinc un objectiu clar: Beure! Fem carrers per desfer-los després i, qué bonica!, la meta. Quan falten 100 metres pegue quatre camallades desgavellades i avance un! corredor. Tota una gesta. Açò s'ha acabat en un temps de 50:41, a una mitja de 5:03. Exactament, 19 segons més per kilòmetre que l'any passat.



Estic malament, però no sóc l'únic. Quan faig cua per arreplegar la samarreta, veig entrar a Màrio, hui també he arribat davant d'ell. "Quién nos ha visto y quién nos ve". Estem bonicos els dos.

Almenys, puc comentar un parell de coses bones: La cursa, si el lletrerot no m'ha enganyat, ha estat d'un total de 105 kilòmetres (mai n'havia fet tants), i d'altra banda, hui sí que ens donen Coca-Cola! Alguna cosa bona havia d'haver, home!

dissabte, 9 d’abril de 2011

A cinc hores del Verger

Són les 13:00h. Encara no he eixit hui de casa.

Trac el cap per la finestra, una bofetada d'aire calent m'espenta cap a dins.

32 graus a l'ombra. Infern a la terra. La gelor ha fugit, l'estiu té pressa per fer acte de presència.

Presagis de patir. Naufragi corredor a l'horitzó.

diumenge, 27 de març de 2011

Gata 2011: Canvi d'hora, dia de son

Dissabte 26 de març, vespra de la cursa de Gata i, això sí i molt més important, dia de canvi d'hora.

El canvi d'hora es un fenòmen repetitiu, com tantes i tantes coses en aquesta vida. Encara que crec que mai l'havia esmentada fins ara, sóc ideòleg i autor d'una teoria, la de la vida cíclica, també conegura com teoria de la vida repetitiva. Esta teoria meua mereixeria un llibre, o encara que fos, un ample article a la revista NATURE, on es publiquen els més prestigiosos avanços científics; la teoria en qüestió és amplament coneguda al meu entorn familiar, i més concretament, per la meua dona, a la qual li la raone en moments de feblesa d'esperit. Ella fa com qui sent ploure, i això quan no em posa mala cara, encara que sé que en el fons li agrada. Si finalment publicara el llibre, jo sé que la meua dona ho agrairïa, perquè li vindria molt bé per a tirar-me'l al cap, de farta que està de sentir-me contar-li-la. Potser el tema mereixeria un post, ho pensaré...

En qualsevol cas, i al fil del que venia dient, el canvi d'hora es un fenòmen, que com tants i tants i tants altres, es produixen una i altra vegada, donant entre tots forma i sensació de linialitat a una cosa, la nostra existència, que no és més que un bucle recursiu.

I algú dirà: "Xe, però si al post anterior deies que tot canviava, que res era per a sempre!" Doncs sí, tot canvia, tot passa; però simplement les coses moren per a donar pas a altres noves que no són més que una nova versió del que ja hi havia... Carai, algun dia ho publicaré, si no ja com article de Nature, almenys com un post d'este blog que crec que només llegim el meu amic Julio (al qual aprofite per salutar des d'ací, com si açò fora un programa de ràdio o de la tele) i jo.

Acabada esta primera classe via blog de filosofia, i esperant (jo també) que siga l'última, ens tornem a ubicar al dissabte per la nit, a poques hores de la cursa de Gata i a menys temps encara del canvi d'hora. Sopem a casa d'uns amics a Marxuquera, i al sopar ve també un tercer matrimoni amic.

Ho passem molt bé, com sempre que estem amb ells, però tinc una formigueta que em corre per dins la panxa i que va fent presència cada vegada major al centre dels meus pensaments: La cursa es pel matí, a les 10:00, però tenint en compte que canvien l'hora, és com si fos a les 9:00h... Així que a les 00:30h de l'hora antiga, li dic a la meua dona: "Xe, ja és la 1:30h". La gent es mira primer el rellotge i després a mi amb cara desconcertada. Jo sé el que em dic. Vaig per davant del temps i ja pense prenent com a referència l'hora nova. Encara que clar, si és la 1:30h, en realitat la cursa és a les 10:00h i no a les 9:00 que deia abans... Comence a liar-me. Malgrat que com dic estic posant-me nerviós, ens resistim a abandonar l'agradable reunió, així que a la 1:00h que són les 2:00h jo ja dic: "Xe, jo me'n vaig, perquè no tinc clar quina hora és ni a quina hora haig de córrer demà".

Tirem cap a casa, i en arribar-hi he perdut ja la noció del temps. A les 2:00 que són les 3:00 ja no sé si són les 4:00h o és la 1:00h. Com a recurs infalible vaig al televisor, per comprobar al teletext que són les 3:00 i pico de l'hora nova (això suposant que estos de la TVE ja l'han canviada). Faig comptes: He quedat a la gasolinera de les Palmeres amb la resta de la gent per a tirar cap a Gata a les 9:00h que eren les 8:00h. Si en posar el cap al coixí aconseguisc dormir-me de seguida, encara podré gaudir d'unes quatre hores i mitja de descans, si no he fet mal els comptes...

Però res de res. No sé si és el café que m'he pres a les 18:00h d'ahir (que ara serien les 19:00h), o el nervi de no saber quina hora és en realitat, o què sé jo. Però ahí estic, pegant voltes pel llit. Ne pegue tres que serien quatre de les de ahir, o pot ser dues. Tinc el cap ple de números, i en este pla sé que no vaig a pegar ull. Per tranquilitzar-me m'alce i faig cap a l'ordinador, on veig que són ja les 4:30h que serien les 3:30h. Salveu-me, un escuadró de xifres venen a per mi i volen ofegar-me! Faig comptes altra vegada: Amb sort dormiré 4 hores, que sent absolutes com ho són no necessiten resta ninguna. Aghhhhh! Navegue una miqueta i em torne a gitar, quan ja són les 5:45h que són les 4:45h. Encara tinc temps d'ofegar-me una miqueta més en un mar de comptes abans de, per fi, al fi, caure als braços de Morfeo, un Morfeo que hui és mestre de matemàtiques i em fa explicacions i comptes relacionants amb l'estalvi que ens dona el canvi d'hora.

Sona el despertador, em dona un bon susto!. Són les 7:30h (que serien les 6:30h). Si no m'equivoque, i podria ser que sí amb el lio monumental horari que tinc montat, he dormit un màxim de dues hores i un mínim d'hora i mitja. Açò és ja el colmo del destrellat, de l'aventura desmesurada, de la il·lògica i el desgavell que paset a paset, poquet a poquet, van apoderant-se dels meus costums i hàbits de descans: El no-descans. Em prepare per fer una cursa de 10km, a un lloc que està a 30km de casa i fins on haig d'anar conduint, sense apenes haver dormit. Si no fos perquè ja he quedat amb altres persones, romandria a casa gitat com cal; però no puc fer-ho, sóc moltes coses roïns però encara no un complet impresentable.

Així que amb ulls unflats i que em costa obrir repte cap a la cuina per a menjar sense gana les torrades de sempre amb la melmelada de sempre, encara que hui amb més son que mai. El café fa un tímid intent per espabilar-me, cosa que finalment sí mig-aconseguixen un bons grapats d'aigua gelada a la cara. Em vist com sonàmbul amb la roba de córrer, i amb mala cara em presente a les Palmeres, on els altres m'esperen.

Pel camí cap a Gata tinc temps de sentir en directe la carrera de Formula1 que està corrent-se a Austràlia i de saber en primícia el resultat abans de que el país es desperte. El de Ferrari ha quedat quart, però tenint en compte el canvi d'hora, on tot és igual però sumant-li una unitat, es pot considerar que ha fet tercer?

Almenys hui la fortuna em tanca un ull i en entrar a Gata el destí està reservant-me un molt bon lloc per aparcar ràpid mentre els demés peguen voltes i més voltes amb el cotxe sense trobar-ne cap.

M'he quedat sol, no sé on han anat a parar els amics amb els quals venia. Amb cara aletargada obric la porta del cotxe, estire les cames i també els braços i pense, com altres vegades encara que hui amb més motiu, que què faig ací en lloc d'estar al llit intentant recuperar la cansera acumulada de la setmana de treball, i hui incrementada per la quasi total absència de descans nocturn. Amb mala gana em coloque els mitjons llargs corredors, revise que porte xip i dorsal i vaig al trot cap a la meta. Pense que hui amb la son ja estic patint prou, no vaig a fer esforços a la cursa, em conformaré amb acabar-la.

Al munt de gent que espera per córrer no és possible trobar a ningú, encara que casualment a qui sí que veig és al meu cunyat. Fem junts l'eixida, però el deixe anar a la seua; ell corre de normal més fort que jo, i amb el descontrol biològic que porte hui més encara. Quant més vell més boig, em veig al mig de la gent corrent sense apenes haver dormit. Açò no té trellat, però allà vaig. Pose un ritme tranquilet, encara tinc molt viva la cursa de Xàbia, la del començament del declivi corredor, on vaig patir més que un negre per a no res de bo.



Xino xano, sense saber si estic ací corrent i suant o en realitat estic a casa gitat somiant-ho, complete el primer kilòmetre sense haver-me cansat masa. El temps, tenint en compte que vaig xino xano, no està malament: 5:00 minuts redons.

La cursa de Gata comença per una zona mig-descampanda per després endinsar-se per dins del poble en un continu gir i re-gir per carrers estrets. Lo bo de la cursa és que comença en lleuger descens, mentre que el segon kilòmetre passa a ser planet. Arribe al lletrerot del segon, i el temps és ara de 4:59. Mira, no va mal la cosa, potser el no dormir és com estar drogat, no te d'adones de la cansera i la resistixes millor...

El tercer kilòmetre és bàsicament de pujada, no molt forta però sí constant i llarga. Com no vull patir, aminore el ritme, adequant-lo a l'orografia del traçat i entrant en perfecta simbiosi amb ell. Aquest el complete en 5:11.

A meitat del kilòmetre 4, que té part plana i part de baixada, esdevé un clàssic ja comentat en altres entrades del blog: M'agarra per darrere el meu amic Màrio. No ho vaig comentar a la crònica corresponent, però a la cursa de Xàbia, encara que jo vaig patir a més no poder, pareix ser que Màrio no ho va dur molt millor, i per primera vegada en anys li vaig guanyar. Quan el veig arribar li comente: "Veus, Màrio, lo de la setmana passada no era normal, ja m'has agarrat". Tanmateix, si bé és cert que s'ha fet amb mi, no ho és menys que no aconseguix despegar-se, així que anem en paral·lel per un bon ratet. Quan acabem el 4, veig que el temps ha estat de 4:59.



Passem altra vegada per la zona de meta, per fer la segona part de la cursa, que repeteix parcialment el traçat de la primera. Seguisc anant amb Màrio, pero en un moment determinat veig que pareix que estic més fort que ell i que estic deixant-lo, i això que com ja dic no estic apretant, passe de forçar, l'experiència és un grau i hi ha hecatombes ("léase" Xàbia) que no s'obliden. Així que el despenge quasi al mateix punt on ens donen aigua, aigua que hui no ve acompanyada de gel Isostar. He après molt a Xàbia. ¿Per a que gastar temps i diners amb el gel si després no em serveix per a res?

Final del kilòmetre 5, amb un temps de 5:00, valga la redundància, encara que un cinc siga distància i l'altre temps. Altra vegada girant i re-girant per dins del poble, aprofite per arrimar-me a les cases i tractar de furtar una miqueta d'ombra, que hui també fa calor i sol, encara que menys que fa dues setmanes, el dia del desficaci.

Els kilòmetres 6 i 7 inclouen la costera ja feta en la primera part de la cursa, i si no m'equivoque, i podria ser que sí perquè estic mig dormint al temps que corrent, costeretes adicionals. Jo, com sempre, sense forçar la màquina, els faig en 5:13 i en 5:12, xino xano. En això, al final del 7, veig aparèixer pel meu costat a Màrio. "Xe, ja m'has tornat a agarrar?" li dic. I ell em contesta: "No m'has deixat mai, anava tota l'estona darrere de tu". Mira nyas, i jo sense saber-ho.

Estem acabant ja la cursa. Rodem en paral·lel a la carretera. Tanmateix, hui els conductors no tindran oportunitat de posar en pràctica el seu costum més antic, pitar i pitar al pas dels corredors, donat que la carretera queda molt alta i no ens veuen. Hui no estic massa cansat, m'ho estic prenent amb calma, i quan arribe al lletrerot del kilòmetre 8 veig que este l'he fet en 5:16.

Anem allà, kilòmetre i pico final. Ens endinsem pel poble. Altra vegada carrers estrets, i això sí, en este nou recorregut per la segona volta, ara amb una certa pendent, que per desgràcia és cap amunt. Vaig amb Màrio, sense ganes de forçar, simplement ganes d'acabar. Travessem un parell de places on un munt de gent anima, i pel mig he vist la pancarta del 9. El meu rellotge m'informa: 5:04.

Ens queden 700 metres teòrics. Els primers tres-cents ni m'immute, mantinc el ritme. Ara sí, allà al fons, i en alt, es veu la pancarta final amb el seu electrònic. Queden quatre-cents metres de pujada. Hui sí, per seguir una tradició que no vaig poder acomplir en Xàbia per manca de reserves, esprinte cap a la meta. El primer sorprés és Màrio, que se'm queda clavat. Sembla que la gent ha arribat fatigada, perque vaig com un llam i avance a més de 10 corredors en només 400 metres. Quan travesse la línia final, comprobe que el temps real per a la fita ha estat de 49:03, a una mitja de 5:03 el kilòmetre.



Ja acabada la prova, tinc temps encara per comprobar que definitivament sembla que al Circuit de la Marina Alta ja no donen beguda en acabar, i que si tens sed no hi ha més remei que gastar-se els diners a un baret portàtil que instal·len a línia de meta. Si ha de ser per mi, rics no es faran. A partir de hui, em duré una botelleta de beguda isotònica al cotxe.

En qualsevol cas, a la cursa de Gata he batut un rècord: El de córrer sense dormir.

Sóc el guanyador de la cursa en eixa categoria. On està el pòdium, que vull pujar?