diumenge, 24 de gener de 2010

Mitja Marató Vila de Santa Pola: La confirmació de què haig de canviar el nom del blog

Diumenge 24 de gener, s'acosta l'hora de la revanxa. L'espineta de la Mitja de Gandia segueix clavada allà al dintre del meu coret i ha arribat l'hora de fer alguna cosa per traure-la de lloc tant molest. Santa Pola m'espera amb els seus 21 km bàsicament plans i vora mar, un espectacle pels sentits i un repte important per a les condicions físiques.

Després de l'experiència de Gandia, ara vaig a fer les coses a la meua manera. Passe de plans d'entrenament, passe del que em diguen. Faré el que vulga i quan vulga. Total, ha estat pensat i fet, tampoc es pot pensar en un pla a llarg termini, estructurat i contrastat.

Així que faig la preparació que em ve de gana. Tirades llargues i angoixoses. En les dues setmanes anteriors, he fet tots els entrenaments de més de 12 km, i a més en la primera setmana en condicions molt adverses. Dilluns em trobe malament, però em pose el món per montera i trote pel carrer cara a la platja. Pel camí el mal de panxa em fa parar tres o quatre vegades, i quan hi arribe haig de parar definitivament. Després d'un quart d'hora de repòs vora mar, m'agarre el camí de tornada i faig els 7 km a prop de 5 per km. Dimecres em trobe millor, i isc il·lusionat al carrer. En començar a córrer comencen a caure les primeres gotes, enfile de tota manera cap a la platja. Quant més m'allunye, més plou, i a mitjan entrenament ja dil·luvia. No passa res, vaig fins el final de la platja i torne a Gandia, totalment xopat i gelat. Les demés eixides abans de la Mitja són també llargues, però en millors condicions de salut i climatològiques. Un dels dies faig fartlek, per variar una miqueta.



I arriba el dia de Santa Pola. Al final l'¿amic? que havia de vindre amb mi, el mateix que em va convollar, m'ha fallat, i me n'haig d'anar tot sol. M'alce de bon matí, a les 6:30h, havent dormit només cinc hores però sentint-me fresc de tota manera. Faig el desdejuny de rigor (tostades, melmelada, café i barretes energètiques), però decidisc passar per ara del Red Bull, no siga cosa que la panxa renegue ja de bon matí. Em vist com cal per a l'ocasió (samarreta, malles, calcetins curts que abans de començar a córrer canviaré pels llargs elàstics agarra-cames), i quan estic a punt d'eixir per la porta torne enrere i agarre el Red Bull i un plàtan. Puge al cotxe, i li dic al GPS on vull anar. Em deixe guiar per ell, i sentint les seues instruccions barrejades amb musiqueta del meu gust (no recorde ara quina amb seguretat, pero juraria que Depeche Mode) sense adonar-me'n apareisc als carrers de Santa Pola, que m'esperen reptadors. Tinc sort, he arribat promptet i trobe lloc per aparcar sense massa dificultats. Baixe del cotxe i m'alegre: Fa un fred que pela, je, je, geloreta, com a mi m'agrada. De tota manera està eixint un cel ras i un solet per claret que potser en unes horetes serà molest. Ja vorem.

Deixe el cotxe de manera provisional, encara aviat amb talla-vents i motxila a la mà, i vaig a arreplegar el dorsal. Em sobra temps. L'agarre i torne cap al cotxe. Encara falta una horeta per començar a córrer, temps de sobra... A mitjan camí me n'adona que estic perdut i no tinc ni idea on he deixat el cotxe. Comence a agobiar-me, no conec Santa Pola i una opressió comença a ofegar-me per l'estòmac. Mira que si no el trobe i encara faig tard! Al final decidisc fer de Paco Martínez Soria en "Perdidos en Madrid" (no sé si realment eixe és el títol de la pel·lícula que em ve al cap on es veu a l'al·ludit amb dues gallines a les mans, barret de poble i cara de bobo preguntant a un municipal) i m'encare amb dos xavals que pareixen "lugareños". Els explique la situació, i després de fer quatre explicacions de per on he entrat a Santa Pola i quant he tardat en trobar lloc per aparcar, em fan uns càlculs de per quina zona deu estar el cotxe. Les explicacions em són molt valioses, i deu minuts després respire aliviat quan el veig allí aparcadet. Em pose calcentins llargs, em menge el plàtan i em bec el Red Bull (al final, ha estat una sort agarrar-los). Faig quatre estiraments al costat del cotxe, i me'n vaig trotant cap a la línia de meta, que està aprox a 1,5 km d'on estic. Això em ve bé per calfar...

L'eixida, impressionant. Un carrer ample i llarg ple de gom a gom de corredors. Més que una cursa, sembla una manifestació, potser gay perque hi ha molts globus de colors que la gent espenta cap a dalt. En som 7.000. Mire cap ací i cap allà. No conec a ningú. Estic més sol que el tato; tant millor, sense cap pressió, faré el que vulga i a la meua manera...



Amb tanta gent, quan es dona l'eixida jo estic encara lluny de començar a córrer. Amb unes pantalles gegants es veu el cap de cursa, que van llançats ja des del primer metre. Encara estic parat i amb poques possibilitats de començar, i els primers (africans la majoria) ja estan uns quants carrers més cap allà, embalats. Aquesta cursa ja no la guanye! :-)

Comence a córrer per fi quan els negres atlètics i els pocs blancs atrevits que van amb ells ja porten 1 km, fa més de 3 minuts que corren... Amb tanta gent, més que córrer lluites per no tropeçar i anar a terra. I això també ajuda per a no eixir disparat i començar amb mal peu. Hui vaig a fer-ho bé: Espaiet al principi, a ritme per la meitat i llançat al final.

Passem el primer km. Em mire el rellotge i veig que he fet 5:45. Bé està, començament relaxat. Apretarem una miqueta. El segon el faig en 5:34 i el tercer en 5:29. Estic contenint bé el ritme. Als tres kilòmetres que hem fet ja constate que em trobe bé, i a més l'ambient és fantàstic. Molta gent corrent, entusiasme, públic que anima i sorpresetes pel camí: Que si una banda de rock, que si uns tabalets i dolçaines, que si uns guaions tocant tambors...

Seguisc corrent, vaig apretant el ritme poc a poc, em trobe fort i vull traure'n profit. Vist i no vist, ja estem al km 5 i ens donen aigua procedent de la desaladora. He sentit abans algú que deia literalment "yo no voy a beber ese agua que reparten porque me da cagaleras", així que l'agarre amb por i dubte per un segons mentre córrec. Qué faig? Bec o no bec? Decidisc que no hi ha discussió possible, a la Mitja és precís beure, així que me la tire a la boca i em faig amb mitja botelleta en una serie de glopets discontinus. L'altra mitja, per als serveis de neteja: A terra va.

Seguisc corrent. Estic content perque segueix fent fred, i això em va bé. Em mire el rellotge, que per cert tinc ben calibrat. Pita quasi de manera sincronitzada al meu pas pels punt km senyalitzats. Km 6, en 5:24, km 7, en 5:24. Mentre córrec vaig sentint converses alienes en les quals no puc evitar introduir-me de manera clandestina. Ara sent a un altre que comenta "en los primeros 7 km de la media, calentamiento. En el km del 7 al 14, a apretar el paso, y en los últimos 7, a sacar fuera a tope el rendimiento de tu entrenamiento". En altres paraules, de menys a més, però de tal manera que rebentes només al final. Així que aprete, i el km 8 el faig a 5:13, encara que m'asuste i els tres següents els faré a més de 5:20.

Al km 8, per cert, decidisc que és hora de fer-me amb la primera bosseta de gel. En porte dues a les mans tota l'estona, així que fer-me amb ella només em comporta trencar-li el precinte a una i tirar-me-la a la boca. Buf! No recordava esta dolçor, menys mal que no fa calor i l'empalagameta es soporta millor. A més, al poquet està el segon punt d'aigua, que m'ajuda a tirar la cosa esta cap a baix. I la veritat és que li note l'efecte. Si ja em trobava bé, ara em note més fort. Així que faig el km 12 en 5:16, i ja d'ahí no pujaré. Estic embalant-me, seguint l'argument escoltat, estem al punt en el qual cal començar a "tirar el resto". Així que el 13 el faig en 5:10 i el 14 en 5:08, i "subiendo".

Arribats a este punt, i trobant-me encara molt bé, trague l'altra bosseta de gel isostar. I continue tirant: El 15 el faig en 5:08, i també el 16. Ritme constant, això és bo. I aprete més encara, el gel m'anima. Faig el 17 en 4:54 (ja estic corrent de valent per ser jo), i ací s'acaba la història documentada perque se li acaba la pila al sensor de velocitat que porte incorporat a l'espardenya. Ara vaig a ull, encara que al menys vaig controlant-me les pulsacions.

De tota manera, faig tots els que queden a prou menys de cinc. Tot un èxit, més tenint en compte que porte ja molts km a les cames. Em trobe bé (¿ja ho he dit?) i entre eufòric i embalat a la meta.



Bo, no he aconseguit el que hagués volgut (baixar d'1:50), però en realitat només m'han faltat 63 segons per fer-ho (el meu temps real és de 1:51:03), a una mitja de 5:15 el km. És la meua millor marca en una Mitja, i tenint en compte que he vingut a Santa Pola en un pensat i fet, sense haver entrenat com cal, per a mi és tot un èxit. I més encara si tenim en compte que he sabut controlar molt bé, i en realitat quan he arribat a meta no estava esgotat i hagués pogut tirar a bon ritme encara uns quants km més.






En fi, l'espineta s'ha quedat a Santa Pola, ara a mirar cap a Dénia, on a principis d'abril m'espera una altra Mitja!

I "visto lo visto" (pareix que les curses ja no són per patir sino per disfrutar), ¿hauré de canviar el nom del blog?

dimecres, 13 de gener de 2010

Pensat i fet, a Santa Pola

Nadal, festa, menjar i baixa forma... Al llarg d'aquestos dies he corregut poc i mal, tenia pensat anar a la cursa de DivinaPastora de València el dia 6, però entre la mala forma, l'hora, el lloc i també el preu, al final pense que és millor déixar-ho córrer (es a dir, i valga la contradicció amb la frase, no córrer).
Torne als entrenaments xabacanos el tercer dia de l'any, i he de reconéixer que els disfrute perquè fa un fred que pela i com ja he dit en alguna ocasió jo sóc de geloreta. Per agarrar l'any amb alegria, el primer dia ja faig 12 km, i dissabte per la nit, en lloc d'anar la discoteca, cosa que ja deixe per a generacions posteriors, me'n vaig a córrer i ne faig 15 de km.
Diumenge dinem a la Visteta, esperant vore neu que finalment ja no hi és. Aquest mateix dia s'ha fet el Km. Vertical de Gandia i coincidim dalt amb uns amics que l'han fet. Em convollen: Xe, la Mitja de Santa Pola, que està molt bonica, que patatin, que patatan i que xim pum, i al final, pensat i fet, la vaig a córrer.
Així que ací estic, patint ja de pensament intuïnt l'altre patiment, el físic que m'espera als 21 km de cursa. Sense pla d'entrenament, i quasi sense esperar-m'ho, allà vaig, a demostrar a tot el món que no carbure bé i que coses que si me les pagaren no les faria, com que són de bades em tire de cap.
No hi ha remei...