diumenge, 27 de març de 2011

Gata 2011: Canvi d'hora, dia de son

Dissabte 26 de març, vespra de la cursa de Gata i, això sí i molt més important, dia de canvi d'hora.

El canvi d'hora es un fenòmen repetitiu, com tantes i tantes coses en aquesta vida. Encara que crec que mai l'havia esmentada fins ara, sóc ideòleg i autor d'una teoria, la de la vida cíclica, també conegura com teoria de la vida repetitiva. Esta teoria meua mereixeria un llibre, o encara que fos, un ample article a la revista NATURE, on es publiquen els més prestigiosos avanços científics; la teoria en qüestió és amplament coneguda al meu entorn familiar, i més concretament, per la meua dona, a la qual li la raone en moments de feblesa d'esperit. Ella fa com qui sent ploure, i això quan no em posa mala cara, encara que sé que en el fons li agrada. Si finalment publicara el llibre, jo sé que la meua dona ho agrairïa, perquè li vindria molt bé per a tirar-me'l al cap, de farta que està de sentir-me contar-li-la. Potser el tema mereixeria un post, ho pensaré...

En qualsevol cas, i al fil del que venia dient, el canvi d'hora es un fenòmen, que com tants i tants i tants altres, es produixen una i altra vegada, donant entre tots forma i sensació de linialitat a una cosa, la nostra existència, que no és més que un bucle recursiu.

I algú dirà: "Xe, però si al post anterior deies que tot canviava, que res era per a sempre!" Doncs sí, tot canvia, tot passa; però simplement les coses moren per a donar pas a altres noves que no són més que una nova versió del que ja hi havia... Carai, algun dia ho publicaré, si no ja com article de Nature, almenys com un post d'este blog que crec que només llegim el meu amic Julio (al qual aprofite per salutar des d'ací, com si açò fora un programa de ràdio o de la tele) i jo.

Acabada esta primera classe via blog de filosofia, i esperant (jo també) que siga l'última, ens tornem a ubicar al dissabte per la nit, a poques hores de la cursa de Gata i a menys temps encara del canvi d'hora. Sopem a casa d'uns amics a Marxuquera, i al sopar ve també un tercer matrimoni amic.

Ho passem molt bé, com sempre que estem amb ells, però tinc una formigueta que em corre per dins la panxa i que va fent presència cada vegada major al centre dels meus pensaments: La cursa es pel matí, a les 10:00, però tenint en compte que canvien l'hora, és com si fos a les 9:00h... Així que a les 00:30h de l'hora antiga, li dic a la meua dona: "Xe, ja és la 1:30h". La gent es mira primer el rellotge i després a mi amb cara desconcertada. Jo sé el que em dic. Vaig per davant del temps i ja pense prenent com a referència l'hora nova. Encara que clar, si és la 1:30h, en realitat la cursa és a les 10:00h i no a les 9:00 que deia abans... Comence a liar-me. Malgrat que com dic estic posant-me nerviós, ens resistim a abandonar l'agradable reunió, així que a la 1:00h que són les 2:00h jo ja dic: "Xe, jo me'n vaig, perquè no tinc clar quina hora és ni a quina hora haig de córrer demà".

Tirem cap a casa, i en arribar-hi he perdut ja la noció del temps. A les 2:00 que són les 3:00 ja no sé si són les 4:00h o és la 1:00h. Com a recurs infalible vaig al televisor, per comprobar al teletext que són les 3:00 i pico de l'hora nova (això suposant que estos de la TVE ja l'han canviada). Faig comptes: He quedat a la gasolinera de les Palmeres amb la resta de la gent per a tirar cap a Gata a les 9:00h que eren les 8:00h. Si en posar el cap al coixí aconseguisc dormir-me de seguida, encara podré gaudir d'unes quatre hores i mitja de descans, si no he fet mal els comptes...

Però res de res. No sé si és el café que m'he pres a les 18:00h d'ahir (que ara serien les 19:00h), o el nervi de no saber quina hora és en realitat, o què sé jo. Però ahí estic, pegant voltes pel llit. Ne pegue tres que serien quatre de les de ahir, o pot ser dues. Tinc el cap ple de números, i en este pla sé que no vaig a pegar ull. Per tranquilitzar-me m'alce i faig cap a l'ordinador, on veig que són ja les 4:30h que serien les 3:30h. Salveu-me, un escuadró de xifres venen a per mi i volen ofegar-me! Faig comptes altra vegada: Amb sort dormiré 4 hores, que sent absolutes com ho són no necessiten resta ninguna. Aghhhhh! Navegue una miqueta i em torne a gitar, quan ja són les 5:45h que són les 4:45h. Encara tinc temps d'ofegar-me una miqueta més en un mar de comptes abans de, per fi, al fi, caure als braços de Morfeo, un Morfeo que hui és mestre de matemàtiques i em fa explicacions i comptes relacionants amb l'estalvi que ens dona el canvi d'hora.

Sona el despertador, em dona un bon susto!. Són les 7:30h (que serien les 6:30h). Si no m'equivoque, i podria ser que sí amb el lio monumental horari que tinc montat, he dormit un màxim de dues hores i un mínim d'hora i mitja. Açò és ja el colmo del destrellat, de l'aventura desmesurada, de la il·lògica i el desgavell que paset a paset, poquet a poquet, van apoderant-se dels meus costums i hàbits de descans: El no-descans. Em prepare per fer una cursa de 10km, a un lloc que està a 30km de casa i fins on haig d'anar conduint, sense apenes haver dormit. Si no fos perquè ja he quedat amb altres persones, romandria a casa gitat com cal; però no puc fer-ho, sóc moltes coses roïns però encara no un complet impresentable.

Així que amb ulls unflats i que em costa obrir repte cap a la cuina per a menjar sense gana les torrades de sempre amb la melmelada de sempre, encara que hui amb més son que mai. El café fa un tímid intent per espabilar-me, cosa que finalment sí mig-aconseguixen un bons grapats d'aigua gelada a la cara. Em vist com sonàmbul amb la roba de córrer, i amb mala cara em presente a les Palmeres, on els altres m'esperen.

Pel camí cap a Gata tinc temps de sentir en directe la carrera de Formula1 que està corrent-se a Austràlia i de saber en primícia el resultat abans de que el país es desperte. El de Ferrari ha quedat quart, però tenint en compte el canvi d'hora, on tot és igual però sumant-li una unitat, es pot considerar que ha fet tercer?

Almenys hui la fortuna em tanca un ull i en entrar a Gata el destí està reservant-me un molt bon lloc per aparcar ràpid mentre els demés peguen voltes i més voltes amb el cotxe sense trobar-ne cap.

M'he quedat sol, no sé on han anat a parar els amics amb els quals venia. Amb cara aletargada obric la porta del cotxe, estire les cames i també els braços i pense, com altres vegades encara que hui amb més motiu, que què faig ací en lloc d'estar al llit intentant recuperar la cansera acumulada de la setmana de treball, i hui incrementada per la quasi total absència de descans nocturn. Amb mala gana em coloque els mitjons llargs corredors, revise que porte xip i dorsal i vaig al trot cap a la meta. Pense que hui amb la son ja estic patint prou, no vaig a fer esforços a la cursa, em conformaré amb acabar-la.

Al munt de gent que espera per córrer no és possible trobar a ningú, encara que casualment a qui sí que veig és al meu cunyat. Fem junts l'eixida, però el deixe anar a la seua; ell corre de normal més fort que jo, i amb el descontrol biològic que porte hui més encara. Quant més vell més boig, em veig al mig de la gent corrent sense apenes haver dormit. Açò no té trellat, però allà vaig. Pose un ritme tranquilet, encara tinc molt viva la cursa de Xàbia, la del començament del declivi corredor, on vaig patir més que un negre per a no res de bo.



Xino xano, sense saber si estic ací corrent i suant o en realitat estic a casa gitat somiant-ho, complete el primer kilòmetre sense haver-me cansat masa. El temps, tenint en compte que vaig xino xano, no està malament: 5:00 minuts redons.

La cursa de Gata comença per una zona mig-descampanda per després endinsar-se per dins del poble en un continu gir i re-gir per carrers estrets. Lo bo de la cursa és que comença en lleuger descens, mentre que el segon kilòmetre passa a ser planet. Arribe al lletrerot del segon, i el temps és ara de 4:59. Mira, no va mal la cosa, potser el no dormir és com estar drogat, no te d'adones de la cansera i la resistixes millor...

El tercer kilòmetre és bàsicament de pujada, no molt forta però sí constant i llarga. Com no vull patir, aminore el ritme, adequant-lo a l'orografia del traçat i entrant en perfecta simbiosi amb ell. Aquest el complete en 5:11.

A meitat del kilòmetre 4, que té part plana i part de baixada, esdevé un clàssic ja comentat en altres entrades del blog: M'agarra per darrere el meu amic Màrio. No ho vaig comentar a la crònica corresponent, però a la cursa de Xàbia, encara que jo vaig patir a més no poder, pareix ser que Màrio no ho va dur molt millor, i per primera vegada en anys li vaig guanyar. Quan el veig arribar li comente: "Veus, Màrio, lo de la setmana passada no era normal, ja m'has agarrat". Tanmateix, si bé és cert que s'ha fet amb mi, no ho és menys que no aconseguix despegar-se, així que anem en paral·lel per un bon ratet. Quan acabem el 4, veig que el temps ha estat de 4:59.



Passem altra vegada per la zona de meta, per fer la segona part de la cursa, que repeteix parcialment el traçat de la primera. Seguisc anant amb Màrio, pero en un moment determinat veig que pareix que estic més fort que ell i que estic deixant-lo, i això que com ja dic no estic apretant, passe de forçar, l'experiència és un grau i hi ha hecatombes ("léase" Xàbia) que no s'obliden. Així que el despenge quasi al mateix punt on ens donen aigua, aigua que hui no ve acompanyada de gel Isostar. He après molt a Xàbia. ¿Per a que gastar temps i diners amb el gel si després no em serveix per a res?

Final del kilòmetre 5, amb un temps de 5:00, valga la redundància, encara que un cinc siga distància i l'altre temps. Altra vegada girant i re-girant per dins del poble, aprofite per arrimar-me a les cases i tractar de furtar una miqueta d'ombra, que hui també fa calor i sol, encara que menys que fa dues setmanes, el dia del desficaci.

Els kilòmetres 6 i 7 inclouen la costera ja feta en la primera part de la cursa, i si no m'equivoque, i podria ser que sí perquè estic mig dormint al temps que corrent, costeretes adicionals. Jo, com sempre, sense forçar la màquina, els faig en 5:13 i en 5:12, xino xano. En això, al final del 7, veig aparèixer pel meu costat a Màrio. "Xe, ja m'has tornat a agarrar?" li dic. I ell em contesta: "No m'has deixat mai, anava tota l'estona darrere de tu". Mira nyas, i jo sense saber-ho.

Estem acabant ja la cursa. Rodem en paral·lel a la carretera. Tanmateix, hui els conductors no tindran oportunitat de posar en pràctica el seu costum més antic, pitar i pitar al pas dels corredors, donat que la carretera queda molt alta i no ens veuen. Hui no estic massa cansat, m'ho estic prenent amb calma, i quan arribe al lletrerot del kilòmetre 8 veig que este l'he fet en 5:16.

Anem allà, kilòmetre i pico final. Ens endinsem pel poble. Altra vegada carrers estrets, i això sí, en este nou recorregut per la segona volta, ara amb una certa pendent, que per desgràcia és cap amunt. Vaig amb Màrio, sense ganes de forçar, simplement ganes d'acabar. Travessem un parell de places on un munt de gent anima, i pel mig he vist la pancarta del 9. El meu rellotge m'informa: 5:04.

Ens queden 700 metres teòrics. Els primers tres-cents ni m'immute, mantinc el ritme. Ara sí, allà al fons, i en alt, es veu la pancarta final amb el seu electrònic. Queden quatre-cents metres de pujada. Hui sí, per seguir una tradició que no vaig poder acomplir en Xàbia per manca de reserves, esprinte cap a la meta. El primer sorprés és Màrio, que se'm queda clavat. Sembla que la gent ha arribat fatigada, perque vaig com un llam i avance a més de 10 corredors en només 400 metres. Quan travesse la línia final, comprobe que el temps real per a la fita ha estat de 49:03, a una mitja de 5:03 el kilòmetre.



Ja acabada la prova, tinc temps encara per comprobar que definitivament sembla que al Circuit de la Marina Alta ja no donen beguda en acabar, i que si tens sed no hi ha més remei que gastar-se els diners a un baret portàtil que instal·len a línia de meta. Si ha de ser per mi, rics no es faran. A partir de hui, em duré una botelleta de beguda isotònica al cotxe.

En qualsevol cas, a la cursa de Gata he batut un rècord: El de córrer sense dormir.

Sóc el guanyador de la cursa en eixa categoria. On està el pòdium, que vull pujar?

diumenge, 13 de març de 2011

Xàbia 2011: Temps de canvis, caiguda d'Imperis

L'Imperi Romà va existir fa ja molt de temps, aproximadament entre el primer segle abans de Crist i el quart després del personatge en qüestió (si ens quedem només amb la part Occidental, donat que la part Oriental, com bé es pot consultar en Wikipèdia -font de sabiesa i manantial de coneixements dels nostres dies- va perdurar més). A la seua època de màxim esplendor, la seua plenitud, era tant poderós, gran i imbatible, que si hagueres agarrat a un romà i li hagueres preguntat quant de temps pensava que anava a durar allò, sense cap dubte t'hagués contestat que per a sempre. Tanmateix, sabem molt bé que Roma, igual que va pujar, va caure, fent bona la dita aquella de "más fuerte será la caída...". I és que tot s'acaba...

El món, ho vulguem o no, és un indret caracteritzat pels canvis. Res és per a sempre (ja ho tenien ben clar al seu moment els meus ídols de joventut i vellea, els Héroes del Silencio, que un dia van cantar una cançó que tenia precisament eixe nom ("Parasiempre") i ja no se'ls va tornar a vore pels escenaris). Tot canvia, tot passa, tot es meneja. Passen els governs, passen les religions (sí, les actuals, per molt increíble que ens puga parèixer, tenen els dies comptats, com totes les altres que les han precedides al llarg dels mil•lennis i de les civilitzacions), passen els costums, passen els imperis. L'evolució és constant, la transformació imparable.

Moviment, moviment i més moviment. En qualsevol cas, tota transformació ve precedida per signes, senyals inequívoques que ulls experts seran capaços d'identificar i diagnosticar, avançant el que ha de vindre per a que no ens pille sense saber-ho. La Caiguda de Roma es veia vindre, per exemple, quan l'emperador Diocleciano va decidir partir-lo en dos (Wikipèdia dixit). Es veien vindre les revoltes a Líbia o Egipte quan van començar a haver-ne altres en països del voltant. Es veu vindre que d'ací poc anirem tots en bicicleta perquè el preu del petroli és vergonyós. I es veu vindre que el món ha de rebentar perquè el tractem lamentablement fatal, pensant-nos que les coses han de durar per a sempre, com els romans...

I tu diràs: Re-collons, quin rotllo està soltant l'individu este, o redirigeix el post o deixe de llegir (si és que no ho has fet ja)! Però la introducció que he fet té el seu fonament i la seua explicació: Dic tot açò perquè hui ha començat el Circuit de la Marina Alta amb la cursa de Xàbia, i he vist tremolar els pilars que sostenen el món corredor que vinc explicant en este blog des de fa un temps. He vist, he percebut senyals de canvi amb claredat i força, i en este cas un canvi a pitjor, pot ser el començament de la fi, la caiguda d'un Imperi... Ho conte i ho vorem.

M'alce de bon matí. Per desgràcia la cursa de Xàbia és matutina, i a més a més al ser la primera cal arribar abans per tal d'arreplegar el dorsal i estes coses. Així que allà vaig amb només quatre hores i mitja de son al cos, repetint-me per enèsima vegada que haig de dormir més, que estaria millor i viuria més espavilat i gaudiria més de les coses.

Havia proposat quedar amb la resta del super-equip NO TORNE MÉS a les 8:15h a la gasolinera de les Palmeres, però al final el quòrum va quedar fixat a les 8:30h, i jo per fer-ho encara més complicat, m'adorm, de manera que arribe allí a les 8:40, quan la gent ja està posant-se nerviosa d'esperar. Tirem cap allà tots juntets, encara que repartits en diversos vehicles, per tal de contribuir a la despesa de petroli i ja que estem, a la pol•lució ambiental. Fem plàcid viatge (sense passar de 110, eh!), i en arribar aparquem al Lidl, que ens ofereix un pàrking gran i encara buit.

Xarrem tranquil•lament mentre passegem cap al Poliesportiu de Xàbia, on es fa el repartiment de dorsals i regals de benvinguda. En arribar, primer warning, primer avís: La cua per arreplegar estes cosetes és llarga com un dia sense pa i més perillosa que Curro Jiménez a la porta d’un banc, i ens fa témer el pitjor: Que no anem a tindre temps d'arreplegar res abans de la cursa! Per sort, l'"organització" (per no dir la des-organització, que seria més adequat en este cas) ha vist el desgavell i ha decidit canviar l'hora d'eixida, que ara serà a les 10:30h en lloc de a les 10:00h. Fem pacient qua, i en el transcurs de la mateixa m’arriba la segona decepció: Veig un lloc on donen café i quan la cua passa pel costat me'n demane un de ben calentet. Al moment en el qual la persona que els fa va a donar-me'l, em demana un euro... Xe, què no és de bades? Pues no el vull! On ha quedat el món desinteressat, fidel company fins no fa massa temps de les curses, on tu corries però et donaven coses?

Arribem per fi a la taula d'arreplegada. Em faig amb el dorsal i em donen el regal d'enguany: Una gorreta groga que em ve menuda, però resulta que són totes de la mateixa talla... Tercer desengany! Tants desenganys seguits estan començant a prendre cos i convertir-se en un primer signe clar de que alguna cosa no encaixa, un incipient desencant va obrint-se pas per la meua ment, espentant cap a fora la inicial il•lusió que tots els anys em fa el començament del Circuit.

Esborró i compte nou. Anem al trot al cotxe per deixar la roba d'abric i tornem al mateix ritme cap a la zona d'eixida. No em sent massa bé i em mire el pulsòmetre: 155. Xe, que estaré mirant l’hora en lloc de les pulsacions? Però no, són les 10:20h del matí, l’hora no és! És el cor que s’ha tornat turuleta i bota i rebota per dins del pit quan no hauria d’estar fent-ho encara.

Mareu meua, un altre senyal perillós, que em fa baixar un graó més la moral amb la qual encare la fita! On va el cor desbocat d'esta manera per quatre camallades tranqui-les?

I encara no ho he dit, però ja per rematar la mala pata que està tenint la jornada hui és un dia de molta calor. M'he cansat de repetir en altres entrades del blog que jo sóc persona de gelor, que la calor m'ofega. Esta setmana ha estat de pluges i temps fresc. El cel ha estat molt encapotat des de dilluns passat, i de fet ha estat diluviant des de dimecres. Pero mira tu com són les coses, hui, precissament hui, el cel està ras, no es veu un núvol, i per desgràcia sí que es veu, i amb molta força, a l'astre rei, que em fa suar ja mentre estic fent la cua, i em fa agarrar bona xopera només d'anar al cotxe i tornar...

No passa res, em pose amb tots, un munt de gent multi-color que correrà en multitudiària armonia la cursa que ens ocupa.

Comença la cursa! Em recorde a mi mateix que l'any passat la vaig fer a 4:46, si vull almenys mantindre el nivell no puc començar massa espaiet.



Així que, encara que intentant controlar, faig el primer kilòmetre en 4:59, acompanyat per males sensacions i per un pobre cor asustat que s'accelera ja d'entrada més del que ja ho estava. Mire de reüll el pulsòmetre per vore que el tinc ja, al final del kilòmetre 1, a 173 pulsacions. Açò no és normal, què em passa hui?



No és moment de rendir-se, per a això millor no haver vingut. Em concentre en la respiració, en les camallades, en intentar agarrar un ritme bo, en aconseguir anar fort sense cansar-me massa. En eixes estic i ja veig el lletrerot del kilòmetre 2. Este l'he fet en 4:47, ritme adequat, encara que el que també està marcant-se un dia estrany és el cor. Ara ja va a 175, i acabem de començar. Mala pinta té açò. De tota manera, ell va a la seua i jo a la meua, de moment encara no tinc temors de no poder aguantar bé el que resta de cursa.

El tercer kilòmetre és el de començar a fixar-me en el Sol mentre córrec cara a ell en una llarga recta. La mare que l'ha fet, com apreta! Tinc una suada ja espectacular, fa una calor que no és normal. "L'únic bo que vaig a traure d'esta aventura és agarrar una miqueta de color de pell", pense mentre veig ja ahí el kilòmetre 3. Quan pita el rellotge i el mire, comprobe que el temps ha estat de 4:50, i de paso veig també que tinc ja les pulsacions a 178.

Ja en el quatre, és el moment de començar, ara ja sí, a tindre els primers símptomes seriosos de que el que queda vaig a patir-ho de valent, per fer bo el títol que li vaig posar al seu dia a este blog. Comence a tindre ganes d'acabar i encara no estem ni a la meitat. El complete en 4:54, i amb el cor aconseguint, ell sí ja que jo no vaig a poder fer-ho, récords dels que es recorden per sempre. A 180 s’ha col•locat ja el tio, si anem així acabaré al Guinness, o més probablement, a una ambulància.

El baixó fort m'arriba a meitat del kilòmetre cinc. En estos casos, sempre queda l'esperança del recurs final, el miraculós, el que fa traure d'on no hi ha. Obric la bosseta de Gel Isostar i me'l pose a la boca. Qué calent està, el cabrito! Entre dur-lo a la mà i el Sol que casca, ha adquirit una temperatura que em fa posar cara de fàstic quan me'l note pegant voltes entre les dents i la llengua, amb tota la seua empalagamenta. El tire cap a dins, i amb la botelleta d'aigua que m'acaben de donar rente la boca. El moment de beure és el del desfonde definitiu. Ara sí que ja m'aturaria, estem a la meitat d'una cursa curta (10 km) i estic ja rebentat. Quan el rellotge m'avisa de que he completat el km, veig un 5:05 a la pantalla del temps, i un 181 a la part de les pulsacions. D'esta possiblemente vaig a morir, que algú vaja pensant el meu epitafi!.

Tinc temps ara de pensar en el futur, per tal de pensar en alguna cosa que no siga l'infern en el què (voluntàriament, tot siga dit) estic clavat. Em ve al cap la Mitja Marató de Dénia, que és d'ací a un mes. Pense en ella per dir-me i afirmar-me que no vaig ni boig, si ací estic morint, allí ja arribaria a la categoria de màrtir i hauria de vindre la gent en processó per adorar-me i deixar-me donatius. Tatxe mentalment la fita del calendari (encara que sé que al final acabaré anant-hi) i m'alegre de vore que ja he completat el kilòmetre 6, ara en 5:11 i amb el cor a 185!

Queden quatre kilòmetres de tortura, de Sol que crema, de cames que no responen, de suor que es clava als ulls, de pensaments d'abandonar ja, de patir com una serp en un forat. El Gel m'ha servit únicament per posar cara de fàstic quan me'l prenia, per a res més. Estic a les últimes. En este Via Crucis particular estic quan m'avança el meu amic Sergio. Li dic conforme m'ho permeten la respiració entretallada i la meua boca que xucla aire d'on pot, que ja no puc més, i em diu el més lògic: “Baixa una miqueta el ritme!” El ritme, amic meu, ja ha baixat tot sol, no cal que ho faça jo voluntàriament, però li conteste que ja pel que queda vaig a tirar el resto, i si és precís, morir com un home. El kilòmetre 7, al mig d'un patiment que no es pot descriure amb paraules conegudes i per al qual caldria crear noves entrades al diccionari, l'acabe en 5:11 i amb les pulsacions a 183.

És moment ara de pensar en altres coses. Em ve al cap el meu primer ordinador, un Spectrum de 64k. L'artefacte en qüestió, a poc que intentares fer una operació un poc complicada, es treia el mort de damunt amb un missatge que deia "Number too big", és a dir, que no li cavia el número, que era massa gran. Em ve un rictus a la cara, que vol ser una mitja sonriseta torta però que estic segur que queda con l’estertor que precedeix a la mort al mig d'una cara roja i surcada per rius de suor, pensant que pot ser si la cosa segueix d'esta manera el pulsòmetre em traurà el missatge en qüestió d'ací no res. Pita de nou, he acabat el 8, i em diu que en 5:14, i senyores i senyors, amb la víscera bategadora marcant nous récords. Ara anem ja per 187, pense que si el pit rebenta almenys donaré un bon espectacle i motiu de xarreta per a uns quants dies. Almenys que la gent parle de mi!.

Dos kilòmetres finals. Açò no s'acaba mai, voldria morir encara que intente no pensar-ho amb massa intensitat perquè conforme estan les coses igual podria resultar que este pensament retòric es convertira en una realitat i acabe eixint d'ací amb els peus per davant. Quina tortura infinita, tinc el cap entre emboirat pel cansament i cegat per la lluminària del Sol. On estic, qui sóc, què faig ací? M'arrastre cap a la meta mentre va passant-me un corredor darrere d'un altre. Seré ja l'últim? Sóc un autòmata que meneja les cames sense saber molt bé com, el marcador de reserves fa temps que està ja amb les llums roges enceses i amb una sirena pitant, totes les alarmes estan disparades. Al mig de la boira que s'ha apoderat del meu cap veig aparéixer la pancarta de meta. Serà una al•lucinació? Dóna igual, cap allà que vaig, i sembla que és real. Al mig del somni patidor ni he vist el kilòmetre 9. Total, que m'arrastre cap a la pancarta i la creue encara viu. He aconseguit sobreviure, no m'ho explique. Revise el crono, i em diu que el 9 l'he fet en 5:13 i el 10 i final en 5:32, amb uns respectius 188 i 187 per al cor. Temps total: 50:40, a una mitja de 5:04. Qué trist, l'any passat vaig fer esta mateixa cursa en 47:35, és a dir, en tres minuts i pico menys, i patint un 500% menys!!!! Quin desastre!



Estic que no sé ni com em diuen. Arreplegue la bossa amb la samarreta, i em veig atrapat per una marabunta de gent que intenta eixir del pati on ens han clavat per l’única porteta xicoteta existent, passadís per on cap una sola persona. Al mig de cosos suats, amb la calor, amb l'espera, amb el cansament, sent un mareig que pense que vaig a caure. Açò ja és el que faltava. Dos o tres minuts finals d'agobi.

Ja estic fora, per fi! Ara beuré uns bons gots de Coca-Cola, Fanta, Aquàrius o el que siga que vulguen donar-nos hui, com al final de totes les curses. Amb la calor és fonamental, hui em faré almenys tres o quatre gots, per fi una cosa que faré ben a gust! Pegue voltes cap ací, cap allà, refaig el camí, el torne a des-fer, mire amunt, avall, a dreta i esquerre, i com que no done crèdit al que està passant acabe per preguntar: “Xe, hui no donen beguda?” Em mirem i note a la seua cara la mateixa decepció que ja comence a tindre jo. Crec que vaig a sentir males notícies. I les escolte: “No, si vols beure has de comprar-la” Novament hauríem de incloure noves expressions al diccionari que permeteren descriure la sensació que m’embarga. “Com que no donen beguda?” Si em quedaren energies pegaria quatre bramits i m’enfrontaria amb algú, però en la situació lamentable en la qual estic, simplement baixe cap i braços i m’allunye pensatiu d’este lloc i cursa tant decebedors...

Temps de canvis, signes negatius, declivi ¿momentània, o pot ser perdurable? del meu món corredor. Mala organització, mala forma física, males sensacions, i com alguns ja sabran, genoll adolorit des de temps enrere...

Res és per a sempre, ja ho deia al principi del post. Mentre camine cap al cotxe, haig de fer-ho amb cura per tal de no xafar la meua moral, que s’arrossega lentament per davant de mi...



dijous, 3 de març de 2011

Estem bojos?

Dijous, dia de treball com altre qualsevol, per a aquells que tenim la sort de seguir tenint-ne un...

Un company em comenta que xe, ja que diumenge hi ha una cursa a Oliva, que ens queda tant a prop de casa, i que és de 10 km, que per qué no la fem, i anem preparant les cames per al Circuit de la Marina Alta, que comença la setmana que ve i que de ben segur donarà matèria i material per a fer unes quantes entrades a este blog que darrerament semble tindre una miqueta oblidat.

Ho pense, i no ho veig mala idea, així que arribat a casa, em connecte "raudo y veloz" a la WEB de SomEsport (www.somesport.com) per enregistrar-me i fer el pagament on-line. Navegue un poc per la pàgina, per investigar traçat, hora i lloc d'eixida, i tots estos detallets que em facen anar a la fita amb la seguretat de qui ho sap tot sobre la cosa a la qual s'enfronta...

Ja està tot vist, la cosa està clara, així que allà vaig, a completar el procés de registre. Menege el ratolí cap a la icona que dona començament a tant telemàtic acte, i de sobte, d'una manera que fa uns segons no imaginava, pegue un bot a la cadira.

El cor se m'accelera. Una calentor em puja de l'estòmac cap a lo gola i sembla voler ofegar-me. No pot ser veritat el que estic veient!.

Hauré caigut en una dimensió desconeguda, com si fos un pobre nàufrag de la sèrie Perdidos? Estaré vivint una realitat paral·lela, allunyada de la realitat que conec i en la qual estic acostumat a viure? Pot ser estic somiant? O és que de cas alguna de les meues dues xiquetes, o fins i tot la meua dona, per fer-me una broma més bé pesada, m'han tirat un parell de metanfetamines al berenar i ara estic navegant en un viatge sideral a travers d'indrets desconeguts dels meus pensaments?

Açò no pot ser de veres. M'alce de la cadira, vaig al quarto de bany i em tire quatre grapats d'aigua per la cara. Després vaig a la cuina, on es troba maniobrant la meua dona, i li dic que em pegue una bofetada ben forta per fer-me fora d'este malson que m'abraça. Tire un got al terra i xafe el vidres amb els peus nus, i finalment pose la mà al marc de la porta i me la xaque pegant forta portada. Estic sentint el dolor, no estic doncs somiant, he tornat al món real...

Prenc lloc altra vegada front a l'ordinador i el mire novament amb interés. De reüll, amb por pel que puga trobar a la pantalla, vaig acostant la mirada al lloc fatídic, a prop de la icona de registre, el lloc on figura... el PREU d'apuntar-se a la cursa!. Se'm dilaten altra vegada les pupiles, novament em manca l'aire. Fixe la vista per llegir-ho bé i no, no estava equivocat, no em trobava en un malson. Apuntar-se a la cursa d'Oliva, la cursa de 10 km com altra qualsevol, té un preu de 10 euros, és a dir, 1.660 i pico de les antigues pesetes.

Quina classe de destrellat és aquest? Voldria que algú em donara una bona explicació que em fera entrar en raó i acostar-me, encara que fos mínimament, a un estat de clarividència en el qual pogués entendre açò. Però crec que això no és en cap cas possible. Anem a vore, fem recompte de situació. Estem dient que:
- He de pegar una matinada el diumenge
- He d'anar i córrer, i agarrar una bona suada, i possiblement a la part final de la cursa patir una miqueta
- He de tornar a casa tot brut, i en certa mesura gelat
I a la postre, he de regalar 1.600 pesetes a algú que pot ser està fent negoci amb el meu esforç? Xe, jo crec que açò no té ni peus ni cap.

Recorde quan anar a les curses era de bades. Si ho pensem bé, és el més lògic. No dic que hages de cobrar, però home, tampoc pagar.

Puc entendre que després, amb alguna excusa benèfica o semblant, fa dos o tres anys van començar a posar una vidriola all lloc d'arreplegada de dorsal, on es posava 1 euro a manera de donatiu semi-voluntari.

Puc encara fer un esforç i arribar a donar el vist-i-plau a que després la cosa s'establira com a norma, i ja no d'un euro, sino de tres o quatre, per allò de que et donen una samarreta, que tens beguda a meta i també durant la cursa, i eixes coses...

I puc acceptar que una Mitja Marató tinga un preu de més de 15 euros, perquè xe, tens els carrers tres hores tallats, has de donar més aigua, i perque a la fi i a la postre, estàs quasi un parell d'hores corrent i el subconscient per eixe fet no renegue massa per la despesa econòmica.

Però home, que ara vinguen estos pardals i em diguen que volen que els done el meu esforç, la meua suor, que siga jo qui done l'espectacle, i que al final, els haig de regalar 10 euros per a "vete-tu-a-saber-que"! Pues mira, perquè queda escrit i no vull perpetuar ací la meua pobra educació, però si fos en paraules d'eixes que el vent s'emporta, els diria no qué vaig a donar-los, sinó per on han de donar-los...

Així que, senyores i senyors, a Oliva anirà la figa sa tia.

Au pues, ben ample m'he quedat.