divendres, 6 d’agost de 2010

Un cos fet a banderes

Si una cosa tinc (a part d'una dona, dos xiquetes, dos cotxes, una moto i un lloc on viure), és força de voluntat. No tinc cap dubte al respecte.

Vaig a córrer ploga o neve, i si una cosa m'agrada, la faré encara que em vaja la vida i encara que qualsevol lògica normal indique que hauria de comportar-me en sentit contrari.

I dic açò perque este estiu estic fent tota una demostració d'actuar "contra viento y marea" i en molt casos amb molt poc de trellat. Si fa poc, i per continuar ja tota una tradició bloguera de referències al turmell ferit que tinc, deia que miraculosament se m'havia curat la dita part del cos en una partida de pàdel -vore entrada "El meu amic em sorpren"-, al dia següent i fent-ne una altra de partideta vaig tindre la "sort" de fer un nou, grandiós, dolorós, fastigós i tot lo roïn que acabe en "ós" giró de peu afectant exactament al mateix lloc de la meua anatomia, resultat del qual pensava (i no es broma) que em quedava invàlid i hauria de començar a viure de la Seguretat Social.

Tant, tant i tant de mal em vaig fer que me'n vaig anar fins i tot al metge, que després de dues plaques (i de paso sia dit, cinc hores a la sala d'espera en l'Hospital de Dénia), em va dir exactament i amb accent peruà de la part de Lima, disticte de Miraflores, "el hueso está bien, la lesión la tienes en los tejidos blandos del tobillo, tómate estas pastillas y ponte esta crema, además de hacer resposo".

Jo, xiquet responsable i obedient, ni em vaig comprar la crema ni em vaig prendre les pastilles, amb saber que no tenia res trencat em vaig donar per satisfet i vaig confiar a la saviesa de la natura i del meu cos la prompta recuperació per mitjans propis. Il·lusió d'altra banda poc realista, donada la lesió remanent, fastigosa i ja pesada que no acaba d'anar-se'n.

El que sí vaig notar, en començar a oblidar-me del turmell al dia següent, va ser que al bac del giró de peu m'havia fet mal també al genoll, que hui per hui tinc una miqueta unflat i puc doblar amb relativa normalitat, a més d'emetre un característic "cloc, cloc" quan el gire.

Per rematar la faena i glorificar definitivament el meu físic, ahir quan em vaig alçar de dormir ho vaig fer amb l'esquena totalment enganxada, de manera tal que girar-me per mirar cap a un altre costat m'implica ara per ara doblar no sols el coll sino tota la part superior del meu cos, aconseguint que cada vegada m'asemble més a un perfecte robot cibernètic de moviments cuadrats i toscos.

Amb este panorama, amb dolors, enganxons i lensions per tots els puestos, amb un cos fet a banderes i fent gala de la responsabilitat que em caracteritza, res millor ahir per la nit que anar a fer una eixideta de 10 km., i així d'esta manera ja no fer cas tampoc de la darrera recomanació del metge ("reposo" amb accent peruà). Ni curt ni gos (per cert, qué mal queda la traducció a la nostra llengua de l'expressió castellana "ni corto ni perezoso") em pose les meues espardenyes (de les quals parlaré prompte, perquè tenen 1.900 km i supose que va sent hora de retirar-les), les malles i au, a la carretera de les Marines a trotar.

Mai la carretera en qüestió havia vist persona més baldada fent footing per allí.

Tanmateix, ja dic que si una cosa tinc és força de voluntat. Lluitant contra dolors i com no, contra la maleïda calor omnipresent de nit i de dia tot l'estiu, comence a córrer per constatar que puc fer-ho, i xe, no malament. En eixir de l'apartament (al km. 9 de l'esmentada carretera), gire cap a la dreta i tire direcció a Gandia, trotant de manera suau, i sense adonar-me'n ni patir massa complete el primer km en menys de cinc i mig.



Obviàment, quan es va fer la foto del Google Maps, el meu apartament encara no existia, a vore si es penseu que estiueje en un descampat...

Agarrat el gustet, i sentint que el genoll va unflant-se però per ara no molesta, travesse el creuament que tira cap al Verger, on la gent que hi està parada al semàfor em mira i se'n fa creus, mentre li tiren mà al seu aire condicionat per donar-li més potència. Em creue amb bicis, altres corredors i també una ambulància, que de ben segur hagués parat en cas de tindre coneixement del conjunt de dolors i lesions que atesore.



Seguisc, al km 2,5, com sempre, passe per l'Autocine de Dénia un poc ofegat pel calor però amb sensacions millors de les esperades. Fregue el camping que hi ha prop, ara ja pràcticament fosc, i a punt estic de tirar-me damunt d'uns vianants (possiblement campingtes a la recerca de marxa) que, al igual que jo, van per la vora de la carretera.



Ja vaig totalment xopat de suor, si vull vore si ve algun cotxe haig de girar el cos sencer per allò del mal de coll, el genoll comença a fer el seu cata-crock (encara que no mal) però allà vaig. Arribe al punt intermig del "circuit" (km. 4,65), lloc on hi ha un cúmul de restaurant plagats d'estrangers que em miren encuriosits mentre sopen al temps que comenten quatre coses en llengües estranyes. Punt on la carretera de les Marines s'acaba en vore's tallada radicalment pel Riu dels Racons.



Gire veloç i desfaig el camí fet des de que he eixit de casa. Els estrangers tornen a mirar, em creue novament amb els campingtes, que en este cas tenen un detall amb mi i criden "Vamos, que tú puedes" entre rialles. Em gire (bo, gire tot el cos) i els conteste entre bocanades caloroses: "Y vosotros también, sólo es cuestión de ponerse..." (mentre em guarde per a mi la resta de la frase que m'ha faltat un bufit per què se m'escapés, i que era "...en lugar de estar haciendo el vago por la carretera y tocando los huevos y haciendo guasa de los que hacemos deporte").

Passe altra vegada pel semàfor del creuament amb el Verger, on nous vehicles parats a eixe punt, sense saber que no són els primers en fer-ho, tiren mà de l'aire condicionat per donar-li força quan em veuen (és un dir, perquè està fosc) acalorat. No puc soportar més la samarreta, xopada i pegada al cos. Me la lleve mentres córrec i amague un gest de dolor en alçar els braços per culpa de l'enganxament d'esquena.

Finalment, ja he arribat novament a l'apartament. Com que vull arredonir els 10km, tire una miqueta més, ara ja a ritme paxanguero, al temps que escórrec la samarreta i no m'acabe de creure encara que estic veient-ho la quantitat de líquid que pot arribar a contindre una prenda de vestir.

Ja està, objectiu acomplit: Una bona tiradeta a un ritme que tenint en compte les circunstàncies no ha estat malament, cinc minuts i pico per km.

Ara a la piscina, a baixar la calorada i xarrar amb el veïnat. I és que no tot ha de ser patir...

dilluns, 2 d’agost de 2010

El meu amic em sorpren

Tinc un amic al que fa quasi quaranta anys que conec, i encara no l'acabe de comprendre. Vaig amb ells a totes parts i m'ajuda, dia a dia, en qualsevol cosa que vulga fer, però així i tot no deixa de sorprendre'm.

Me l'estime i me'l cuide (encara que de vegades no tant com deuria) però em desconcerta. Quan d'ell pense una cosa, m'ix per una altra banda, i quan menys m'ho espere, em dona sorpresetes, unes vegades agradables, i d'altres més bé penoses.

La nosta relació és d'amor-odi, tant de temps junts al final fa que ens tinguem una mica avorrits, però ho duguem bé, donat que no hi ha solució per al nostre cas. Estem condemnats a entendre'ns, no som res l'u sense l'altre, ens necessitem mútuament i no concevisc la meua existència sense la seua presència constant amb mi. Ha crescut amb mi, som inseparables qual siamesos i la vida sempre ens durà pels mateixos camins, ho volguem o no.

De matí m'alce amb ell, m'acompanya al treball matí i vesprada, es gita amb mi a fer la migdiada i torna per la vesprada novament a l'actividad amb mi. Per la nit sopem junts, i ja posats, anem ben apretadets cap al catre, on compartim hores de somni i emocions oníriques.

Parle, com no, del meu cos, el mateix que uns dies estime i altres, mentre em revisse al mirall, odie. El mateix que un dia travessa curses a velocitat del raig i d'altres no és capaç de dur-me més enllà de quatre o cinc quilòmetres sense fer-me patir i re-bufar. El meu cos, lesionat des del dia 1 de juny al turmell, quan vaig eixir content al carrer per preparar-me la cursa d'Ondara, allà pels temps no tant llunyans on, encara que fent calor, l'ambient no cremava com estos dies on anar a córrer és només per valents resistents a la calina.

Des de que estem a l'apartament estiuejant, per les rodalies de la carretera de les Marines, prop de la mar i de la felicitat, el meu cos i jo hem vingut lluitant contra el turmell en qüestió i tractant-lo amb molt de respecte. Hem vingut fent algunes eixidites ocasionals, per vora la carretera (no hi ha altre lloc on córrer per allí, o almenys jo encara no l'he descobert), on hem estat atents a com reaccionava la dita part del cos. I no es pot dir que no s'explicara: Per seguir el costum ja convertit en hàbit des del primer dia de juny, el final de la cursa ha estat acompanyat amb regularitat per un doloret sord a la part superior del peu, on s'ajunta amb la cama, "o séase", al turmell. Un costum que ja començava a pensar si anava a convertir-se ja en una tradició fins el final dels temps (al menys, dels meus temps) i esdevindre una sensació crònica amb la qual conviure por el jamás de los jamases.

El turmell en qüestió m'havia (ens havia, al meu cos i a mi) fet perdre oportunitats interessants, com ara per algunes partidetes de pàdel, i fins i tot clavar-me en lios maritals, quan la meua senyora em deia si jugàvem al dit esport i jo li deia que no, que tenia el peu tocat i que, si corrent en línia recta ja em feia mal en acabar la gesta, no volia ni pensar qué podria passar si el forçava fent un exercici on anava a exigir-li girs bruscos, contra-peus forçats i tota una sèrie de postures i moviments inverosímils que podrien dur-nos (al meu cos i a mi) a situacions físiques peueres ja més complicades que les presents...

Però l'altre dia ja em vaig cansar. Va vindre a vore'ns el meu amic Edu amb la seua xiqueta Anna per la vesprada. Vam xarrar i riure, i en un moment donat, quan estàvem pegant quatre bots i fent tres cabrioles per la piscina, un raig de locura em va agarrar i li vaig dir: "Xe, fem un pàdel?". La meua dóna em va mirar amb mala o molt mala cara (després per la nit ja em va fer el raonament complet, del tipus "tantes vegades que m'has dit a mi que no, i ara ve este i te'n vas de cap a la pista"), però vaig desviar la meua mirada d'eixa seua que cremava, em vaig vestir (tècnicament parlant, em vaig posar les espardenyes, donat que em vaig quedar amb el banyador xopat que diua) i vam tirar cap allà. La partideta, de risa, va ser una molt bona competició per vore qui dels dos era més roïn. Al final, no ho vam saber dil·lucidar, perquè ho vam deixar amb un 1-1, i vam tornar a la piscina per remullar (prèvia dutxa, tot sia dit) la calorada que havíem agarrat.

I ahí va ser quan el meu cos va començar a sorprendre'm. Mentre em tirava el primer escabuçó, mentre volava cap a l'aigua en pirueta angelical, vaig tindre temps de pensar que havia botat per tirar-me a la piscina i no havia notat el turmellet dels collons. Sorprés, vaig eixir de l'aigua i vaig caminar per vora de la piscina, per constatar què, de manera imprevista, inesperada i també il·lògica, ja no em feia mal.

Mira tu per on, ara resulta que el turmell s'ha curat ¿definitivament? fent precissament allò que en teoria pitjor li havia de vindre. Però açò qué és? El regnat del despropòsit i el món del revés? A vore si a partir d'ara m'hauré de donar a la beguda per millorar l'estat del meu fetge i fumar com un carreter per tindre major capacitat pulmonar....

En fi, viure'm per contar-ho, i per ací ho contarem.