dijous, 19 de novembre del 2009

La represa

Dijous, 20:00h. Isc de treballar i me'n vaig a casa, després de passar pel Continente (Carrefour per als més joves) a mirar unes cosetes. La intenció hui és re-prendre la meua activitat corredora, en punt mort després del merescut repòs post-Mitja-Marató.

Arribe a casa. Xarre quatre coses amb la meua dona, jugue amb les xiquetes, em pose a l'ordinador a mirar no sé qué, bambe pel corredor, m'asome al balcó... Pareix que el meu subconscient vol retardar quant més millor el moment de tornar a posar el cos al trot. Són les 21:00h, em plantege que ja millor ho deixe per a un altre dia. Però alehores, quan pareix que ja tot està perdut, recorde el meu vell crit de guerra, el que em mou els dies de vent, fred o pluja a tirar-me al carrer qual boig i començar a córrer mentre la gent em mira i pensa que en Bétera "ni son todos los que están si están todos los que son". Aquell grit és "De los cobardes nada se ha escrito", li'l recorde a la meua dona (sempre li ho dic els dies que vaig a córrer sense gana o que les condicions no acompanyen, és ja una costum).

Em vist doncs: Les malles per a evitar escaldamentes, mitjons del Decathlon, les meues Asics Gel Nimbus que em van costar un rinyó i que ja comencen a demanar un canvi, el pulsòmetre, i com a remat, la samarreta tècnica de manyiga llarga que em van donar per fer la Mitja. Faig quatre estimaraments al balcó (els veïns tornen a enrecordar-se'n en eixe moment de Bétera), i tire cap a baix sense molta gana.

Isc al carrer i comence a trotar. Els primers metres no vaig sol. M'acompanya la meua panxa, que va pegant bots per davant de mi, com per fer la broma i tocar els nassos. La note cap ací i cap allà, i pense si no haguera segut millor quedar-me a casa; al mateix temps, també note que la cansera de l'altre dia encara dura una miqueta.

Passe pel Joan Martorell i enfile el barranc de Beniopa. Al passar per allí, veig vindre de lluny un altre runner que porta la mateixa samarreta que jo; pareix que també ha fet la Mitja... Ens estudiem en la distància mentre anem acostant-nos. En creuar-nos, es nota tensió esportiva en l'ambient mentre ens mirem de reüll fent com si nos ens veiésim. "A la propera cursa només em voràs l'esquena", pensem els dos mentre seguim corrent.

Ara que la panxa ja ha adoptat una posició queta entre el fetge i la melsa, he posat una marxeta no massa apretadora, 5:40 el minut. Amb aquesta marxeta arribe a la BMW, passe pel Centre Social de Corea i acabe a la carretera del Grau.

Pareix que estic agarrant-li el gustet. Com sempre, em marque auto-reptes que acaben passant-me factura. Allà davant veig a dos corredors que no pareixen anar molt ràpid, decidisc que he d'agarrar-los i passar-los. Aprete el ritme, i comence a rodar a 5 per minut. Faig ullades al pulsòmetre i el que veig m'agrada, el ritme es manté cap a les 150 pulsacions per minut, que per ser jo està molt bé. Abans de la rotonda de Daimús que ja m'he fet amb els dos xavalets, i ja posats, decidisc mantindre el ritme.

Em torbe mirant les marques de terra (la carretera del Grau té una marca cada 100m, la qual cosa va molt bé per fer sèries) i confirmar que el meu rellotge està regalant-me 30 metres per cada kilòmetre. Encara que la intenció era calibrar-li hui la velocitat i distància (després d'haver constatat a la Mitja que se'n va de mare), això implica parar, per una carrera d'un km i tornar a parar, i decidisc que hui no és el dia. Ja vaig llançat.

Arribe a la gasolinera del Grau, vaig suant a xorros però encara em trobe bé. M'agarre del senyal de trànsit que hi ha on acaba la vorera i faig ràpidament mitja volta com si estagués a l'atracció del "Làtigo" a la fira. En girar, veig vindre allà lluny els dos xavals que he passat abans, i això m'anima i aprete encara més la marxa. Comence a rodar a 4:30 i em creue amb ells deixant-los un ventall que els desfà el cabell. Ja vaig llançat, és que no escarmente. Hui serà un altre dia patidor, ho veig vindre...

Em faig la carretera del Grau a tota pastilla i arribe a la tele de Gandia, suant i ja amb el cor a 165. Tire cap al Parc, i en creuar el pas de piatons un cotxe no s'apara i quasi em xafa. Mentre escape corrent, li faig un parell de gestos llejos i li dic dos coses boniques. Em queden dos km. per arribar a casa, ja acuse el ritme i una vegada més comence a patir, com sempre. Vaig veient els espais coneguts mentre m'acoste al final del que em pertoca per hui: Centre de Corea, BMW, barranc de Beniopa, Natzaret, Joan Martorell. Tanque la boca per si el cor intenta fugir per ella, i em plante baix de casa satisfet.

No sé per qué, però és que patir m'agrada...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada