Diumenge per la nit. Després del dinarot familiar i berenar solitari, bon dia per a fer exercici.
Dutxe a Clareta i, aprofitant la calorada, pense que és bon moment per continuar suant però ara pel carrer.
Comence amb el ritual vestidor: Malles, espardenyes, pulsòmetre, samarreta de la Mitja. Em coloque els auriculars a les orelles, i amb els fils penjant pegue quatre voltes per casa tractant de recordar on vaig deixar el MP3 mentre de fons escolte una veueta que em diu que amb eixes espardenyes no hauria de patejar tota la casa... Finalment, la mateixa veueta em diu que no cal que cerque més, el MP3 no està disponible per motius que no venen al cas: Hui hauré de córrer sense música.
Així doncs, tire cap a baix després de fer el mico una miqueta al balcó de casa (els quatre estiraments de rigor). Em pose al trot, a vore vindre. Quan vaig pel barranc, tinc bones sensacions, el cor em diu que és diumenge i que s'ho vol prendre amb calma. Ja pel la BMW, el tinc encara a 140, la qual cosa m'alegra i em fa fixar l'auto-repte per a hui: No vull arribar a 160 en cap moment, ja està bé de patir...
Per la carretera del Grau encara està a 145 (també és de veres que estic rodant a 6 per minut). Una vegada allí, i després de comprobar que ja tinc el rellotge ben calibrat (mirant les marques de terra), l'absència de música i el ritme tranquil fa que em pose a pensar.
Pense en les casualitats de la vida: Ahir dissabte Marian i jo teníem previst anar a vore Xavi Castillo (http://www.potdeplom.tv/) a Palmera. Però mira per on, fa un parell de setmanes, quan ja teníem les entrades, ens enterem que el mateix dia a la mateixa hora ve Raimon al Teatre Serrano de Gandia. Qué fem? Entre presses, i tenint en compte que les entrades del Serrano volen amb facilitat i més per vore el mestre Raimon, decidim comprar-ne també d'entrades per al Raimon. Al final, anirem a vore'l, i per sort puc vendre les entrades de Xavi Castillo a un company de treball.
Al concert de Raimon, espectacular com sempre, espere el moment crític. Conec totes les seues cançons, i hi ha una que espere i tem al mateix temps. El recital avança, després d'una xicoteta pausa i sense previ avís, el moment esdevé realitat: Un crit desgarrador i preciós alhora anuncia l'arribada per fi de "Mentre s'acosta la nit". Em remoc inquiet al seient. "Amb més records que projectes, amb més passat que futur..." S'em posa la pell de gallina. "Quina dolçor intangible habitava al meu voltant..." Em pesigue el braç per resistir. "...amb un present prim com sempre, amb una vida que fuig". Ja estic patint de valent. "Alguns records em fan viure, mentre s'acosta la nit". Ja està, no he pogut evitar-ho, un parell de llagrimetes s'asomen als ulls. Pense alguna excusa per si algú se n'adona, i al mateix temps pense que ja van dos de dos: Vaig vore Raimon fa quatre mesos a la UPV, i aquella vegada també em va fer soltar llagrimetes amb la cançoneta de marres... La propera vegada seré més fort!
Mentre vaig pensant estes coses, m'he plantat a la primera fila de la platja de Gandia, el cor a 150. En arribar a l'hotel Bayren, porte 6,5 km i pense que amb això multiplicat per dos ja en tindré prou per hui. Faig mitja volta i torne cap a Gandia, tranquilet. Desfaig tot el camí fet, i amb 13 km a les cames i l'objectiu de hui aconseguit (no he passat de fet en cap moment de 155 ppm) entre a l'escala amb les claus que he dut tota l'estona a la mà.
Hui no he patit, almenys corrent...
Dutxe a Clareta i, aprofitant la calorada, pense que és bon moment per continuar suant però ara pel carrer.
Comence amb el ritual vestidor: Malles, espardenyes, pulsòmetre, samarreta de la Mitja. Em coloque els auriculars a les orelles, i amb els fils penjant pegue quatre voltes per casa tractant de recordar on vaig deixar el MP3 mentre de fons escolte una veueta que em diu que amb eixes espardenyes no hauria de patejar tota la casa... Finalment, la mateixa veueta em diu que no cal que cerque més, el MP3 no està disponible per motius que no venen al cas: Hui hauré de córrer sense música.
Així doncs, tire cap a baix després de fer el mico una miqueta al balcó de casa (els quatre estiraments de rigor). Em pose al trot, a vore vindre. Quan vaig pel barranc, tinc bones sensacions, el cor em diu que és diumenge i que s'ho vol prendre amb calma. Ja pel la BMW, el tinc encara a 140, la qual cosa m'alegra i em fa fixar l'auto-repte per a hui: No vull arribar a 160 en cap moment, ja està bé de patir...
Per la carretera del Grau encara està a 145 (també és de veres que estic rodant a 6 per minut). Una vegada allí, i després de comprobar que ja tinc el rellotge ben calibrat (mirant les marques de terra), l'absència de música i el ritme tranquil fa que em pose a pensar.
Pense en les casualitats de la vida: Ahir dissabte Marian i jo teníem previst anar a vore Xavi Castillo (http://www.potdeplom.tv/) a Palmera. Però mira per on, fa un parell de setmanes, quan ja teníem les entrades, ens enterem que el mateix dia a la mateixa hora ve Raimon al Teatre Serrano de Gandia. Qué fem? Entre presses, i tenint en compte que les entrades del Serrano volen amb facilitat i més per vore el mestre Raimon, decidim comprar-ne també d'entrades per al Raimon. Al final, anirem a vore'l, i per sort puc vendre les entrades de Xavi Castillo a un company de treball.
Al concert de Raimon, espectacular com sempre, espere el moment crític. Conec totes les seues cançons, i hi ha una que espere i tem al mateix temps. El recital avança, després d'una xicoteta pausa i sense previ avís, el moment esdevé realitat: Un crit desgarrador i preciós alhora anuncia l'arribada per fi de "Mentre s'acosta la nit". Em remoc inquiet al seient. "Amb més records que projectes, amb més passat que futur..." S'em posa la pell de gallina. "Quina dolçor intangible habitava al meu voltant..." Em pesigue el braç per resistir. "...amb un present prim com sempre, amb una vida que fuig". Ja estic patint de valent. "Alguns records em fan viure, mentre s'acosta la nit". Ja està, no he pogut evitar-ho, un parell de llagrimetes s'asomen als ulls. Pense alguna excusa per si algú se n'adona, i al mateix temps pense que ja van dos de dos: Vaig vore Raimon fa quatre mesos a la UPV, i aquella vegada també em va fer soltar llagrimetes amb la cançoneta de marres... La propera vegada seré més fort!
Mentre vaig pensant estes coses, m'he plantat a la primera fila de la platja de Gandia, el cor a 150. En arribar a l'hotel Bayren, porte 6,5 km i pense que amb això multiplicat per dos ja en tindré prou per hui. Faig mitja volta i torne cap a Gandia, tranquilet. Desfaig tot el camí fet, i amb 13 km a les cames i l'objectiu de hui aconseguit (no he passat de fet en cap moment de 155 ppm) entre a l'escala amb les claus que he dut tota l'estona a la mà.
Hui no he patit, almenys corrent...
http://www.youtube.com/watch?v=hOPJ74UjUSc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada