diumenge, 5 de juny de 2011

Jesús Pobre 2011: Estic fet un bou

No fa massa temps, quan algú em preguntava: "Xe, del Circuit de la Marina Alta, tu quines diries que són les pitjors curses?". Sense dubtar-ho un moment, contestava amb veu seriosa i rictus sec: "Teulada, Benissa i Jesús Pobre"

Si això mateix m´ho haguéreu preguntat ahir, la resposta hagués estat la mateixa, encara que haguera matitzat i haguera dit: "Però enguany en Teulada em vaig trobar millor i vaig fer MMP". I si abans de la cursa de Jesús Pobre encara m'ho pregunteu, us respondré que espere no patir massa i simplement acabar-la. En les dues participacions anteriors que hi he fet, les mitges han estat prou tristes: 5:22 i 5:21, i este últim el mateix any que a Ondara, una setmana abans, havia fet 4:49... Així savent que enguany no és el meu any, vaig a Jesús Pobre amb la idea d'aconseguir, tenim molta sort, rodar a 5:20.

I és que la cursa de Jesús Pobre és tot un espectable patidor per als que com jo ens trobem a les costeres de la mateixa manera que es troba una serp en un forat: Atrapats i patint i desitjant eixir d'allí, però sense saber com.

Si l'any passat déiem que Benissa era comparable a la lletra U, enguany anem a fer una comparació semblant amb Jesús Pobre. Fem una ullada al seua perfil:



A quina lletra ens recorda? Vinga va, no digueu que no, açò és una W com un castell. I és que es donen tres fets impepinables que obliguen a que això siga així:
- El primer, Jesús Pobre és un poble que està en alt
- El segon, Jesús Pobre és un poblet no massa gran
- I el tercer, la cursa és de quasi 10 km i passa per meta dues vegades (una al mig de la cursa i la del final)

I clar, la qüestió és: Com fas una cursa llarga en un poblet xicotet que està en alt i a més a més passant dues vegades per allí? I la resposat està clara: Com dirien a Barrio Sésamo: "Abajo, arriba, abajo, y arriba". I efectivament, així és el perfil: Comences dalt, i el primer que has de fer és baixar. I xe, qué bo. A tota pastilla cap avall. Però quan estàs baix... !hala cap a dalt! i travesses el poble, i... !hala cap a baix! I al final... !vinga cap amunt!

Molt bé, amb estes perspectives ens presentem al dissabte dia D; este cap de setmana estem passant-lo a l'apartament, així que estic relativament prop del lloc on haig de córrer. Així que faig les coses amb calma i amb cap: Dine a una hora prudent en una quantitat adequada, i després m'allargue al llit per gaudir d'un dels millors moments de la setmana: La migdiada del dissabte. A les 17:30 obric un ull i decidisc que és ja moment d'obrir l'altre també. Vaig content cap a la cuina, i em prepare un bon cafenet, que a més d'acabar de despertar-me, espere que també tindrà el seu efecte dopping i m'ajudarà a la seua manera a suportar millor la cursa que m'espera.

Una vegada aviat com cal, i com sempre, després de revissar que no oblide dur el xip que marcarà la meua participació a la cursa allà on hi haja punts de control, me'n puge a la moto i cap allà que me'n vaig. Hui, per no variar, porte els mitjons llargs apreta-cames, i hui per sí variar els porte ja tots estirats des del moment en que isc de casa. Així que quan m'apare a un semàfor, els xiquets que estan dins del cotxe que m'ha quedat al costat em miren encuriosits i em fan quatre carases des del seu refugi mentre es peguen colçades de complicitat. Com que duc un casc integral, l'anonimat m'ajuda a no passar vergonya.

Després de pegar-li quatre pitades i dir-li tres coses boniques a un welo que s'ha botat un stop i quasi em tomba, arribe a Jesús Pobre, on l'ambient és ja espectacular. El fet de què el poble siga menudet augmenta la sensació de multitud. Es veuen corredors allà on mires, trotan cap ací uns, aparcant un altres, fents estiraments aquells de més enllà... Deixe la moto a un lloc que em sembla bé, i com que no em sobra el temps comence a trotar jo també. Trotar implica sense remei eixir del poble i baixar, així que el meu entrenament consisteix en baixar i després tornar a pujar per acostar-me ja a la zona de meta, on un marejol multi-color d'infinitat de corredors s'apreten intentant trobar un lloc des del qual arrancar la cursa. Tots apretadets la calor augmenta. Quan crec que no conec ningú, i justet al moment en que es dona l'eixida, em gire a la dreta i veig a Miquel i Sergio, uns amics de Gandia. Als dos segons que tenim per parlar em comenten que solen llegir el blog, així que aprofite per fer-los una salutació des d'ací. Si és de veres que ho lligen, saludats queden, i si no, la salutació es perdrà per l'espai telemàtic cercant un destinatari inexistent...



Allà anem! Tinc clar que vinc simplement a acabar la cursa, així que quan comencem ja cara amunt per dins del poble, m'ho prenc amb calma i deixe que la gent m'avance com si la cosa no anara amb mi. Acabats estos primers cent metre intra-poble cap amunt, comença la maniobra d'eixida del poble (és impossible córrer molt més de cent metres per ací sense acabar fora del poble) i amb ella el descens del qual parlàvem a l'inici del post. Em deixe dur, no només per la pendent sinó també per la gent, que m'arrossega i em fa rodar sense patir a un ritme viu. Quan acabem el primer kilòmetre, comprobe que l'he fet en 4:48. I això, tenint em compte que l'inici era de pujada, vol dir que estic baixant a molt bon ritme.

El segon kilòmetre segueix la tònica del primer. Continuem anant cap a baix, cosa que la gent agraïx, però que al mateix temps comença a crear un sentiment de nerviosisme generalitzat. "Tot el que baixa després puja", diu una veu anònima per ahí. "Massa estem baixant", diu un altre. "Menys mal que hui fa frescoreta per a pujar" diu un tercer, en este cas el típic graciós, donat que hui fa una calor que talva... Acabem el dos igual que l'hem començat, embalats cap a baix: 4:37.

A tot i això, jo me conec la cursa, i estic prenent molt bona nota dels comentaris jococos que van sentint-se per ahí, així que encara que ràpid, vaig molt còmode i reservant, reservant i reservant. M'imagine la pujada que ens espera, el retorn al poble, i ja tremole, així que qualsevol precaució és poca. El kilòmetre tres és un mix entre baixada i pujada. El seu començament és de lleugera pujada (jo pense, "ja està això ahí") però a meitat s'ho pensa millor i ens tira cap a baix altra vegada. Acabe este mix trobant-me encara molt bé, i en un temps de 4:54.

Estic content perquè no vaig malament, però no vull fer-me ilusions perquè sé que esta cursa no se'm dona bé i que més prompte que tard he d'acabar rebentant com una cigala. El començament del kilòmetre quatre es constituix com el punt d'inflexió definitiu. Ara sí que anem cap amunt, en clar camí de retorn al poble del qual tant contents baixàvem. Reduïsc el ritme i pose una marxeta còmoda per aguantar el millor possible. Em passa algun que altre corredor, però la veritat siga dita, tampoc molts. Estic escalant raonablement bé, i la costereta se les porta, és forta i molt prolongada. Tinc calor, però l'aguante prou bé mentre vaig somiant el moment de ser al poble altra vegada i que comence el descens. Al mig d'este desig passe ja pel lletrero del quatre: 5:01. Re-collons! Estic pujant a cinc i damunt de moment resistint bé. I si açò ha d'acabar bé....?

El començament del cinc no suposa cap novetat. Seguim pujant, i si volem buscar alguna diferència, podríem dir que la costera està ara encara més empinada. Acomode encara més el ritme a l'orografia, cosa que estic fent hui prou bé. El cos va cansat però no esgotat, està donant prou bon rendiment. Sembla que els entrenaments que estic fent no són de bades, i vaig menjant carretera a bon ritme. S'acaba el cinc, el poble ja està més a prop però encara queda allà dalt. Este kilòmetre, totalment en pujada important, l'he fet en 4:59. No tinc trellat, este temps no és normal, si no frene moriré, esta alegria i esta frescor no pot durar sempre... Pujant a menys de cinc!

Cada vegada més a prop, comencem finalment a endinsar-nos als carrers de Jesús Pobre, pujant i pujant de manera continua. Passem a prop de la zona de meta, trenquem a la dreta, en un fals pla, i trenquem a l'esquerre per enfilar la carretera que travassa el poble. Cap amunt encara! Però ja és quasi el final (temporal) d'este patiment, que he dut prou bé. En trencar novament a la dreta, i ja deixant el poble enrere, comená novament el descens, ara per caminal mal asfaltat i ple de pedres que en un moment determinat a punt estan de fer-me pegar un giró de peu que finalment conseguisc evitar mentre per darrere sent un "Cuidaooooo". Qué bo, cap a baix de nou. I qué por, tornar a baixar per tornar a pujar... Em coloque temporalment amb un grupet que semblen ser del terreny. Un està comentant: "L'altre dia per entrenar vaig fer el recorregut de la cursa i quasi rebente" Bona conversa per donar moral en un moment en que el cansament ja comença a fer acte de presència, encara que mitigat per la baixada que ja ha començat. Pita ja el crono, el sis és aigua passada. Mire el rellotge per vore un 5:13.

Estem ja en el set, cada vegada el final està més a prop. Este quilòmetre, que transcorre pel mig de camps i encara per caminal pedregós, és totalment de baixada. Pose un ritme fortet que sempre pensant en el que queda, el retorn cap a dalt. Corrent depressa però reservant. Estic cansat, però em sent fort. No em passa ningú, i poc a poc vaig agarrant a gent i deixant-la enrere. Qué bo baixar, s'ha acabat el set, el cos encara no està apurat i el temps ha estat de 4:40, a lo campió!

El kilòmetre huit es converteix en un terreny incert. En realitat no saps si estàs baixant o pujant, així que la conclussió més raonable és que estem rodant per pla, fent una revolta per buscar la pujada de retorn a la localitat. El seu començament coincideix amb que m'agarra per darrere el meu amic Ramonet. Em diu que es queda amb mi una estona (cosa que a mi no m'agrada, preferisc anar a soles i a la meua). El tio encara té ganes de xarrar, i jo lic que parle el que vulga, que jo ja li contestaré quan arribem a Jesús Pobre, no tinc ganes de perdre per la boca ni el més mínim resoll que després em podrà fer falta. Em concentre en administrar les forces, com he vingut fent a la resta de la cursa, en anar soltant les justes i necessàries per rodar adequadament però sabent que podré fer l'esforç final. L'acabament del kilòmetre coincidix amb una aglomeració d'amics. Agarrem per darrere a Miquel i a Loren. Miquel diu: "Tira cap avant, que jo ja estic enfonsat", mentre Loren fa un comentari relatiu a "este ja està recuperant". Comente com puc que no sé si estic recuperant, però que a este alçada ja vaig mig mort; però en realitat no serà tant, perquè me'ls deixe a tots, excepte a Ramon, que em deixa a mi. Mire el crono: 4:53. Es farà realitat la impossible ilusió de fer un resultat digne Jesús Pobre?

Açò està acabant-se ja, però el seu remat és una bona traca final. Afrontem el retorn, la pujada. El camí comença a empinar-se, i veig com Ramonet va allunyant-se. Pense que potser podria seguir-li el ritme, pero no vaig malament del tot i, per a qué patir? Així que seguisc a la meua, patint una miqueta però no molt mentre vaig escalant metres i metres. Tenim ja el poble a tir de pedra quan pita el crono per senyala el final del kilòmetre 9, que he fet en 5:07. Siguem raonables: Per estar al final de cursa, ja cansat, i estar pujant, açò és un temps de categoria!

Segons es diu per ahí, queden només 800 metres. Fent un esforç escalador me veig ja per dins dels carrers del poble. No ne té massa de carrers, però sembla que volen que els vegem tots. Així que en fan girar cap ací i cap allà, fent un tomb pel poblet, al temps que pregant interiorment que en una d'estes revoltes es veja per fi la pancarta final. Com sempre en estes ocasions, estic ja començant a cremar qualsevol cosa que quede per dins, però estalviant el mínim i necessari per a l'esprint definitiu. Per fi, en girar un cantó s'adivina el final. Una vegada més, i ja ne són moltes, trac d'on no hi ha per fer quatre camallades desgarvades que m'aporten la velocitat final amb la qual arrapar quatre o cinc segons al crono, i de paso avançar a dos o tres corredors. Ja està, açò s'ha acabat i el miracle s'ha produit. He fet un temps real de 48:49, i encara que parega mentira, he baixat de cinc el kilòmetre malgrat que açò és un vertader trenca-cames!



Hui no donen beguda, però em dona igual. Estic feliç i anonadat pel que acabe de fer. Jo crec que ja podem donar per definitivament conclosa la crisi que he patit a l'inici del Circuit enguany, he fet MMP a Jesús Pobre i a més he superat la meua marca anterior en molt! I és que sembla que estic fet un bou!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada