En Pego s'apeguen

Ja estem en maig. Arriba el bon temps, que si general m'agrada molt, per contra per a les curses em resulta sumament desagradable. Ha estat tota la setmana fent calor, i per tant ja estic anímicament preparat per a fer una cursa a Pego pel mig del baf calent, amb manca d'aire i sensació general de pesadesa.

Tanmateix, els miracles existeixen, i quan dissabte m'alce pel matí puc comprobar que una sèrie de núvols amenacen amb convertir el dia, encara asolejat, en una festa de la pluja i del temps desbaratat.

Hui tenim convoll a Marxuquera a casa d'uns amics. Pugem cap a dalt quan són més o menys les 12:00h, i allí xarrem i fem quatre cabrioles jugant al badmington (per cert, qué difícil és encertar-li a la pilota en aquest joc) i al ping-pong, i dinem (jo abans, amb els xiquets, perquè no vull omplir la panxa massa tard). El dia ha anat tapant-se, i abans de marxar cap a la carrera ja tinc oportunitat de vore caure quatre gotes que, sense arribar a quallar a terra, refresquen l'ambient. Qué bé!

A les cinc m'excuse i baixe cap a Gandia. Una vegada en casa, m'avie com cal mentre a fora comença a diluviar. Comence a tindre dubtes de si la cursa es farà o no, però en qualsevol cas com que Pego està prop agarre el cotxe i vaig cap allà.

Arribe sobrat de temps, i veig un espectacle estrany i un tant surrealista: Encara no ha parat de diluviar, els carrers de Pego són uns aigüerals abundants, i els corredor, que ja hi ha molts quan faig l'entrada al poble amb el meu cotxe, estan tots refugiats per ací i per allà, uns a l'entrant d'una escala, altres a les portes de negocis tancats, altres dintre del bars. Estan tots a l'expectativa, ningú sap si realment anem a córrer o no. Pregunte a tres o quatre persones en diferents llocs que he anat recorrent amb el cotxe (per no banyar-me) i tots em contesten el mateix: "De moment, diuen que sí que hi ha cursa".

Així que sense massa fe i pensant encara que no anem a competir, aparque el cotxe allà on trobe lloc i em decidisc a baixar i començar a trotar cap a l'eixida. Misteriosament, la meua eixida del cotxe coincideix amb la parada sobtosa de la pluja, i sortejant xarcos i aigüerals que encara baixen pels empinats carrers de Pego, aconseguisc plantar-me al lloc on comença la cursa pràcticament eixut i havent escalfat ja una miqueta. Així i tot, faig un parell de voltes a la pista d'atletisme que hi ha justet al costat.

Em pose a la línia d'eixida. Amb la tromba d'aigua, pareix que no han tingut temps de montar res, i comencem les camallades des d'un indret que se sap que és l'eixida simplement perque estem tots allí. No hi ha control d'eixida, de manera que en aquesta ocasió no anem a saber els temps real (que es controla per una espècie d'estoreta que quan hi és serveix per a detectar el teu pas i marcar el moment exacte en què has travessat la ratlla d'eixida).

Com dic, comencen a córrer. L'ambient és estrany: Gent xopada abans de començar, carrers banyats (encara que ja no plou gens), xarcos pel terra que et trobes quan ja no pots evitar clavar-te dins... A més, hui hauré d'estar especialment atent a les meues sensacions, perquè a casa he agarrat el pulsòmetre, però he oblidat posar-me la banda que va pel pit i controla les pulsacions, de manera que encara que sí que sé a quina velocitat vaig i quanta distància porte, no tinc ni idea de quantes polsacions té el meu cor a cada moment. Això em fa ser molt prudent, i no forçar en absolut, al menys per ara.




Amb les primeres rampetes, presents en aquesta cursa encara que sense arribar a ser com les de Teulada, note que no estic tant bé com em pensava. Tanmateix, la frescoreta s'agraix, encara que amb el piso calent i banyat com està, hi ha una sensació de baf calent que destorba una miqueta. El primer km és prou planet, i sense voler-ho, l'he fet a menys de cinc per km.

Els següent km és més bé de baixadeta, de manera que altra vegada, sense forçar, baixe de cinc. Xe, açò va bé! De tota manera, prudència, em conec la cursa i sé que hem de pujar unes quantes rampetes.

Xino xano fer el tercer i ja estem al Calvari. Per qui no sàpiga, el lloc fa mèrits per a tindre el nom que té, i consisteix en una pujada no molt pronunciada però llarga que es fa notar a les cames. És una espècie de passeig empinat; en arribar dalt, mitja volta i cap a baix, altra vegada la recta llarga però esta vegada de baixada.



No volent, no volent, ja quasi hem completat la primera meitat de la cursa. Passem per la pista d'atletisme, on es troba la meta, i veig que porte 22 minuts i pico. No és encara la meitat exacta, de manera que pense que als cinc km portaré 25 minuts i que per tant estic rondant a cinc minuts per km.

En la segona volta del Circuit, en principi tot controlat. Es tracta de re-fer el mateix recorregut per segona vegada, i acabar. Tanmateix, la meua tranquilitat s'evapora com l'aigua que està al terra. De repent, quan havíem de girar a la dreta per tornar a fer el mateix traçat, ens tiren cap a l'esquerre. Xe! Lo que faltava! No tinc ni idea de qué ens espera en aquest nou recorregut. Hi haura rampes fortes? M'asuste, però com que no vull empitjorar el temps mantenc el ritme. Entrem per dins del poble per un carrer diferent, llarg i de moment de baixada. Bé està per ara. Fem quatre corves cap ací i cap allà, i després d'uns dos kilòmetres i mig per terrenys inexplorats torne a camí conegut, malauradament de pujada. Al final de la pujada, i després d'una planície de 200 metres per respirar, hala, altra vegada el Calvari. Quin calvari!

Ja estic dalt del Calvari, el que queda ja, llevant d'un parell de pujades, és tot pla o cap a baix, així que aprete però sense ofegar-me, tampoc és qüestió de caure enrollat amb el cor eixint per la boca. Córrec i trote, trote i córrec, i ja veig des de dalt la pista d'atletisme altra vegada, on està la meta. Ara sí que cal apretar. Faig el darrer km traent el que em queda dins, i els darrers cinc cinquanta metres tipo sprint en el qual passe a deu o dotze corredors que s'arroseguen cap al final.



Mire el rellotge oficial: 49 minuts i pico. Pare el meu i el mire: 48 minuts i 40 segons. Mira tu per on, he aconseguit baixar de cinc per km en la cursa de Pego (4:52, temps oficiós del meu rellotge). Nou record doncs. Vaig millorant poc a poc, superant-me cursa a cursa. A este pas, a lo millor quan tinga 120 anys fins i tot aconseguisc guanyar-ne una!