dissabte, 15 de maig del 2010

Pedreger o la cursa perfecta

Dissabte, 19:00h, nova oportunitat per prendre contacte amb el Circuit de la Marina Alta. En aquesta ocasió a la bonica vila de Pedreguer.

Pedreguer, per qui no el conega, és un poblet no massa gran, guapet i acollidor, amb pujades i baixades com cal en un poble que es diu de la Marina. Tots els anys per aquestes dates es celebra la cursa de la localitat, que com bé es deduix s'inclou al Circuit que rep el mateix nom que la Comarca esmentada. Encara que el poble té pujades, es dona la circunstància de què el circuit de la cursa està fet de tal manera que en trau un profit molt d'agraïr per als corredors. I és que el primer km, des del primer metre fins l'últim, és tot de perfecta baixada, la qual cosa és fantàstica per a començar a córrer, perquè aconseguixes dur bon ritme sense cansar-te, i damunt calfar les cames sense patir.

Enguany, com ja ha passat en altres ocasions en que hi havia cursa per les rodalies, estem passant el cap de setmana a l'apartament que vam comprar a Dénia (bo, de Dénia és el terme municipal, perque en realitat està a dos kilòmetres del Verger), la qual cosa vol dir que estic ben a prop del lloc on haig de córrer.

Com sempre en estos casos, em relaxe fent coses improcedents i per no variar pose rumb a Pedreguer quan ja vaig ofegat de temps. No passa res, estic a prop i sé un bon camí per anar... O això pensava jo!. Agarre el cotxe, tire cap al Verger, d'allí gire cap a Ondara, i arribe a la rotonda on suposadament hauria d'haver un lletrero com un sol dient "Pegreguer, x km", sent x la distància fins allí, que jo calculava en 5 ó 6 km. Com que el lletrero no hi és, supose que en lloc de en la rotonda d'abans d'Ondara, el lletrero que estic segur que he vist en alguna ocasió ha d'estar en la rotonda de l'eixida d'Ondara. Així que travese el poble ja posant-me nerviós, i quan arribe a la dita rotonda, li pegue voltes com un bobo sense vore el lletrero per cap de lloc.

Collons! Mira que sóc confiat! Ho havia d'haver mirat al Google Maps abans d'eixir de casa. Així que, ara sí, ja vaig a ull. Me n'isc de la rotonda després de fer un "pito pito gorgorito, dónde vas tu tan bonito" en tota regla, i confie a la sort el fet de poder adreçar-me pel camí correcte. Veig passar cases, pivots km, arbres, pedres, formigues, un parell de bactèries i quatre àtoms perseguits de prop pels electrons que els peguen voltes com a bojos (i és quan vas agobiat, de tot te n'adones, cercant qualsevol tipus de senyal salvatòria que t'oriente i et done ànim) i, MIRACLE DEL CEL, DÉU EXISTEIX I ÉS AMIC MEU, veig un senyal que diu Pedreguer, acompanyat d'una preciosa fletxa que m'indica clarament, sense dubtes, de manera clara i concisa, per on haig de seguir. Em tranquilice, ara ja sé que vaig cara al lloc on vull anar.

Amb estes sensacions de "qué peso me he quitado de encima" arribe al poble. Com sempre, cerque un lloc on aparcar, confiant en que el lloc apareixerà davant de mi com per art de màgia al moment menys esperat. Però eixe moment es fa esperar. Travesse carrers plagats de cotxes i de gent que ja va escalfant, pegant camallades cap al lloc d'eixida. Al final, em plante a l'altre costat del poble, i per fi veig un lloc on des-fer-me temporalment del vehicle que m'ha dut fins ací. Lo pitjor és que estic a la part de baix del poble, i l'eixida està a la part de dalt. Així que ja em tens corrent de pujada per a aconseguir estar a l'hora a l'eixida, i de paso cansar-me com un burro ja abans de començar.

Una vegada allí, el mateix de sempre: Gent coneguda, rises nervioses, espectatives de patiment. Em clave pel mig de la congregació humana, i quan estic allí, me n'adone que la gent que escalfava mentre jo cercava lloc per aparcar ja està ben suada, i com a conseqüència d'això l'ambient inclou un insofrible olor a suor que flota cap ací i cap allà, fent-me pregar que comence ja el moviment per poder fugir de la gent que m'apreta per tots el costat i de paso m'ofega amb els seus efluvis corporals...

Tiren la traca, l'espectacle comença. Tots cap avall, primer kilòmetre senyorial. Gent que corre més i gent que corre menys, aquesta última estorbant i taponant els que volem anar una miqueta més depressa (no molt, eh, una miqueta). Serpentege pel mig del personal mentre la baixada m'arrastra, quin plaer, que bo.



Arribem baix, comença la planície pel costat de l'autopista. La gent que per allí circula aprofita per tocar el pito, la qual cosa em toca els nasos i a ells els deu tocar la fibra graciosa. La qüestió és tocar.

El dia finalment s'ha arreglat i no és tant calorós com em temia. Millor així, qualsevol gelor és sempre ben rebuda pel meu cos, si de córrer parlem. Trote a gust mentre els cotxes segueixen amb el seu festival acústic, i dos kilòmetres després trenquem a la dreta i ens endinsem per camins rodejats de bancals i tarongers, esta vegada sí, empinadets lleugerament cap a dalt. Tanmateix, el trajecte fins ací ha estat tant còmode que la pujada no molesta, i xino xano, ja estem retornant al poble.



Mire el rellotge, vaig que portem quatre kilòmetres, calcule que l'aigua ha d'estar al cinc (meitat de cursa), i em tire al pap el sobret de Get Isostar que porte a la mà. Hala, allà va la dolçor, boca pegalosa i llengua empastrada. Segueix la pujada, entrem al poble i fem el primer pas per meta, estava vegada sí, en rampa ben empinada (la que hem fet a l'eixir, però en sentit contrari...)

Ara anem per dins del poble, girem a la dreta i vinga! Rampa cap a baix. Visca la Fira, visca la muntanya rusa! Cap amunt i cap avall, com la Borsa les darreres setmanes. Ahí davant està l'avituallament d'aigua, sampe la botella, rente la boca, que encara està empastrada del ditxós Gel, mentre m'enfronte a una altra rampeta pujadora, fem un tomb a l'esquerre, i bingo, ja estem de nou a la rampa de baixada del primer kilòmetre.

Novament, sensació fabulosa, baixada llarga, recuperadora, cos a tope, enllestit per enfrontar-me novament a planícies, pitos de cotxes quan passem al costat de l'autopista i retorn pujant cap al poble. Passen els metres, la frescor m'ajuda, i no volent, no volent, em veig novament al mig del poble, passades les pujades de retorn que apenes he patit, i ja enfilat amb la darrera i empinada costera on està el cartell final, el lloc d'arribada, la finalització de l'esforç. Justet al costat de meta, abans d'entrar, encara tinc temp per a saludar amics i coneguts:



El temps ha estat molt bé, a 4:50 el km, he millorat en 11 s per km el temps de l'any passat, i les sensacions han estat bones.

I és que es pot dir que Pedreguer és la cursa perfecte: Comences baixant, i encara que puges i donat el fet que acabes al mateix lloc on has començat puges tant com has baixat, sembla com si les baixades foren més llargues que les pujades, que la major part de la cursa haja estat de baixada. En fi, l'any que ve altra vegada!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada