S'acaba lo bo...

Dimarts, 21:00h. Fa tres dies que vaig córrer la cursa de Teulada, on vaig patir de valent i de la qual una vegada més vaig renegar i jurar i perjurar que no tornaré més.

Les cames i el cos, tres dies després, encara estan resentits, però toca ja per una eixideta per no perdre el to i continuar lluitant contra mi mateix i contra el crono a les curses que encara resten del Circuit de la Marina Alta, que per cert no en soc poques.

Així que me'n vaig cap al carrer vestit com cal per a l'ocasió després d'haver fet dos volantins calfadors al balcó de casa. Comence a córrer, i circunstàncies de la vida entre unes coses i altres que no venen al cas agarre ritme fort des del primer moment.

Els que corren ho saben, quan comences fort des del principi després et sap mal baixar el ritme, així que me'n vaig cap a la platja a tota pastilla matant-me a mi mateix.

A part del cansanci que ja arrastre des del dissabte, he notat promptet un detall adicional. La sensació tèrmica ha canviat respecte al que havia vingut sient habitual els darrers mesos (eixa geloreta que tant m'agrada) i ja fa calor. A més del cansanci físic, cal lluitar contra el calor, que fa que comence a banyar de suor la samarreta, sensació prou desagradable amb la qual haig de conviure a totes del curses i entrenaments d'estiu.

A més, en esta època de l'any, primavera, on torna a florir la vida i el camp desperta als colors i els olors, s'escampa per l'ambient l'aroma de les gramínees a les quals malauradament sóc alèrgic. Així que, a més del cansanci i el calor, també vaig notant que em costa respirar l'aire calent que fluix per l'entorn.

Amb estos pensaments, sensacions i males vibracions m'he plantat xop de suor i amb manca d'alé a l'Hotel Bayren, a primera fila de la platja. Pegue la volta i trote a ritme lleuger cap a Gandia, des-fent el camí fet.

Arribe a casa mort, banyat i amb una miqueta de tristesa: S'ha acabat lo bo, quan jo corria tant a gust pel mig del fred glaciar que m'abraçava a les meues hores de trot.