Per a preparar tant maleïda fita, vaig fer un parell d'eixides dimarts i dijous, totes dues penoses. En la del dimarts, només eixir de casa ja vaig vore que la temperatura anava a fer-me la punyeta. Ofegat des del primer metre, per a remat quan anava pel carril bici cara al Grau vaig pegar un grandiós giró de peu que em va fer vore les estreles. I és que per culpa d'unes obres que estaven fent vaig xafar allà on el pis no era pla. Vaig seguir corrent, però en arribar a casa, quan es va gelar el peu, vaig poder comprobar que alguna cosa m'havia fet, de manera que vaig dormir poc del dolor de turmell que tenia. Tanmateix, dijous vaig tornar a eixir, però eixe dia ja començava a notar una sensació general de malestar que vaig atribuir en primer terme al omnipresent calor. Amb el peu mal i cansanci generalitzat, així i tot vaig decidir que dissabte havia de córrer, així de cabut sóc jo... Però arribat el dia i hora de l'esdeveniment esportiu, estava tombat al sofà de casa amb calentura i un bon refredat, així que finalment no vaig anar a la cursa.
El refredat i mal de peu van persistir amb fortalessa fins dimarts passat. Ahí estava el límit: Havia de tornar a córrer ja si no volia perdre definitivament qualsevol resta d'entrenament que em quedara per dins i haver de començar altra vegada des de zero. Però les malalties i períodes d'inactivitat no perdonen: Vaig anar cansat des del primer pas, vaig patir per fer 10 km i vaig tornar a casa conforme vaig poder, convençut que dissabte, a Ondara, si acabava la cursa ja faria prou, tan malament ho veia. Dijous vaig fer una altra eixideta, i eixe dia ja em vaig trobar millor, encara que amb un mal de peu remanent que comence a pensar que té mala solució i fent només uns pocs km., donat que només faltaven dos dies per a Ondara.
Així que ahí em tens, dissabte, amb la moral per terra, la por al cos i el peu al cap, amb desànim per enfrontar-me definitivament al traçat ondarenc, pla en bona part però condimentat amb un parell de costeretes, una de les quals no mereix aquest adjectiu sinò més bé el de port de primera categoria.
He pensat que hui me'n vaig en moto. Així que arribades les cinc, em comiade com cal i tire cap a Dénia. Faré una parada a l'apartament per posar el termo, i després cap allà. Esta vegada sí, no tinc cap dubte d'on està Ondara ni de com arribar-hi, no com el dia de Pedreguer...
L'avantatge d'anar en moto és que tens una preocupació menys: Buscar lloc per aparcar. La moto la pots deixar al primer forat que trobes, i això és el que faig. Parar pràcticament al costat del lloc d'eixida de la cursa. Baixe tranquilament, deixe les coses al forat que hi ha baix del seient, i em lligue la clau al cordell de les malles de córrer. M'unisc a la riudada humana que escalfa trotant amunt i avall pel poble, mentre escrute el cel i me n'alegre en vore uns núbols que afortunadament estan tapant el sol i ajudant a que el dia no siga tant calurós com tot feia preveure...
Hora d'eixida, marabunta humana. Com que portem el xip, l'animador sap quanta gent participa a mesura que una vegada donada l'eixida anem travessant la ratlla de començament. Més o menys quan passe jo sent la seua veu dient "...i ja portem 800 corredors", i quan estic uns metres més enllà, ja n'han passat 200 més i sent com diu que hui correm més d'un miler de persones. Faig els meus comptes mentals, tenint en compte que sempre quede per la meitat, en un dia normal hui hauria d'arribar el 550 més o menys, però tenint en compte que estic fatal entre poc entrenament, constipats i peus, pense que espere almenys no quedar l'últim...
Embotit en estos pensaments ja hem fet el primer kilòmetre. Resulta que l'inesperada frescor m'ha vingut bé, i el faig en 4:50. I això, tenint em compte que els primers dos-cents metres el que feia era més intentar no xafar a ningú que córrer, està molt bé. No vull fer-me falses il·lusions, estic mig malalt i açò no pot acabar bé.
Seguim corrent, per completar el primer minicircuit per tornar a passar per meta després d'haver fet quatre tombs pel poble. Portem ja uns 3 kilòmetres, i en tots ells he baixat de cinc. Els miracles existeixen? A hores d'ara hauria d'estar l'últim de la cursa, amb el peu com una bota i el nas tapat, però estic aguantant el tipo molt bé. No fa sol, regal del cel, i això està ajudant-me. Salude al fotògraf amb il·lusió!
Eixim definitivament d'Ondara per enfilar el camí que va cap a Els Poblets, que tantes vegades he fet l'estiu passat en moto o cotxe, en sentit contrari, per anar a comprar a Mercadona. Me'l conec, i amb la sombreta que ens dónen els núbols i la seguretat de qui sap per on xafa, continue rondant rapidet, el peu re-sentit però fent bé la seua funció. Allà al fons veig el punt on girem a la dreta i ens clavem per caminals, mire el rellotge i veig que encara estic per baix de cinc. Molt bé.
Ja en el caminal, prepare el cos i la ment pel que m'espera. El cos prenent-me la bosseta de Gel que ha esdevingut ja companya inseparable a les curses en què participe, la ment repassant amb la imaginació el traçat immediat, el pitjor d'esta cursa: Primer travessar un bosquet per camí no asfaltat i lleugerament de pujada. Després desaparició d'arbres i continuació per camí de pedres, ara pla. I remat amb la "pujada de les pujades", una costera inhumana que remata en un torreó que faria nosequi en nosequina època, això sí, de ben segur inspirat en l'altitud del lloc...
Mentre travesse el recorregut que prèviament he repassat amb la ment, vaig cercant l'aigua. El gel m'ha deixat, per no variar, la boca empastrada, i per sí variar, hui també les mans. Però l'aigua es fa d'esperar: Bosc empinat, caminal pla... Tota l'estona pensant en la boca i en el peu, ja posant-me nerviós perquè estem al sis i l'aigua no arriba...
Finalment, s'ajunta tot: Justet on comença la pujada cap al cel, ens donen la botelleta d'aigua. Mal lloc, perquè el fet de beure acostuma a trencar-me el ritme. Això per no parlar d'haver de pujar esta paret amb el pes de la botelleta... Total, que bec uns glops amb les primeres estribacions i em quede clavat, el peu es desperta i em fa mal, el cos se'm resentix i comence a patir. Em tire l'aigua pel cap en un intent de fugir del patiment. Em mire el rellotge i no puc creure el que veig: Estic rodant a 3:15 el km, com en la vida... I es que es veu que s'ha banyat el sensor de velocitat, i ja tenim el rellotge com sempre, falsejant-me les dades...
Puge com puc fins al castellet dels collons (amb perdó). Pel camí una xicota estan banyant amb una manguera a aquell que li ho demana. "Tira'm aigua!"- li dic amb un resquill de veu, i m'enfoca el xorro. Qué bo, però que curt! Una vegada dalt en lloc de llançar-me, intente recuperar una miqueta l'alé. En eixes em criden per darrere, i veig passar el meu amic Màrio com una bala... Qui puguera seguir-lo...
Em queden 3 kilòmetres, faig un esforç mentre tire cap al poble; a punt d'entrar dins, trenquem cap a la dreta i ens allunyem per finalment fer mitja volta i enfilar el darrer kilòmetre i mig. Estic rondant a cinc, diu el rellotge, però no em fie un pèl de l'artefacte després de la demostració que m'ha fet a la pujada. Passem per una espècie de corredor amb xorros d'aigua, que s'agraïxen però novament resulten escasos. Cinc-cents metres, ja està quasi. Quan finalment veig el lletrero final, faig l'esprint que acostume, traent velocitat d'on pensava que només quedava misèria, i avance catorze o quinze corredors que em miren amb cara d'incredulitat.
El miracle s'ha produït: Quan no donava un duro per aquesta cursa, he aconseguit completar-la en 46:53 reals (47:32 oficials), a una mitja de 4:55 el kilòmetre. Més espaiet que l'any passat, però tenint en compte totes les desgràcies físiques que m'han apercaçat les dues darreres setmanes, un gran èxit!
Ja només queda Benissa. El Circuit, un any més, toca a la seua fi. Segur que el meu peu i el turmell que sempre l'ha acompanyat ho agraïxen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada