Dijous, dia de treball com altre qualsevol, per a aquells que tenim la sort de seguir tenint-ne un...
Un company em comenta que xe, ja que diumenge hi ha una cursa a Oliva, que ens queda tant a prop de casa, i que és de 10 km, que per qué no la fem, i anem preparant les cames per al Circuit de la Marina Alta, que comença la setmana que ve i que de ben segur donarà matèria i material per a fer unes quantes entrades a este blog que darrerament semble tindre una miqueta oblidat.
Ho pense, i no ho veig mala idea, així que arribat a casa, em connecte "raudo y veloz" a la WEB de SomEsport (www.somesport.com) per enregistrar-me i fer el pagament on-line. Navegue un poc per la pàgina, per investigar traçat, hora i lloc d'eixida, i tots estos detallets que em facen anar a la fita amb la seguretat de qui ho sap tot sobre la cosa a la qual s'enfronta...
Ja està tot vist, la cosa està clara, així que allà vaig, a completar el procés de registre. Menege el ratolí cap a la icona que dona començament a tant telemàtic acte, i de sobte, d'una manera que fa uns segons no imaginava, pegue un bot a la cadira.
El cor se m'accelera. Una calentor em puja de l'estòmac cap a lo gola i sembla voler ofegar-me. No pot ser veritat el que estic veient!.
Hauré caigut en una dimensió desconeguda, com si fos un pobre nàufrag de la sèrie Perdidos? Estaré vivint una realitat paral·lela, allunyada de la realitat que conec i en la qual estic acostumat a viure? Pot ser estic somiant? O és que de cas alguna de les meues dues xiquetes, o fins i tot la meua dona, per fer-me una broma més bé pesada, m'han tirat un parell de metanfetamines al berenar i ara estic navegant en un viatge sideral a travers d'indrets desconeguts dels meus pensaments?
Açò no pot ser de veres. M'alce de la cadira, vaig al quarto de bany i em tire quatre grapats d'aigua per la cara. Després vaig a la cuina, on es troba maniobrant la meua dona, i li dic que em pegue una bofetada ben forta per fer-me fora d'este malson que m'abraça. Tire un got al terra i xafe el vidres amb els peus nus, i finalment pose la mà al marc de la porta i me la xaque pegant forta portada. Estic sentint el dolor, no estic doncs somiant, he tornat al món real...
Prenc lloc altra vegada front a l'ordinador i el mire novament amb interés. De reüll, amb por pel que puga trobar a la pantalla, vaig acostant la mirada al lloc fatídic, a prop de la icona de registre, el lloc on figura... el PREU d'apuntar-se a la cursa!. Se'm dilaten altra vegada les pupiles, novament em manca l'aire. Fixe la vista per llegir-ho bé i no, no estava equivocat, no em trobava en un malson. Apuntar-se a la cursa d'Oliva, la cursa de 10 km com altra qualsevol, té un preu de 10 euros, és a dir, 1.660 i pico de les antigues pesetes.
Quina classe de destrellat és aquest? Voldria que algú em donara una bona explicació que em fera entrar en raó i acostar-me, encara que fos mínimament, a un estat de clarividència en el qual pogués entendre açò. Però crec que això no és en cap cas possible. Anem a vore, fem recompte de situació. Estem dient que:
- He de pegar una matinada el diumenge
- He d'anar i córrer, i agarrar una bona suada, i possiblement a la part final de la cursa patir una miqueta
- He de tornar a casa tot brut, i en certa mesura gelat
I a la postre, he de regalar 1.600 pesetes a algú que pot ser està fent negoci amb el meu esforç? Xe, jo crec que açò no té ni peus ni cap.
Recorde quan anar a les curses era de bades. Si ho pensem bé, és el més lògic. No dic que hages de cobrar, però home, tampoc pagar.
Puc entendre que després, amb alguna excusa benèfica o semblant, fa dos o tres anys van començar a posar una vidriola all lloc d'arreplegada de dorsal, on es posava 1 euro a manera de donatiu semi-voluntari.
Puc encara fer un esforç i arribar a donar el vist-i-plau a que després la cosa s'establira com a norma, i ja no d'un euro, sino de tres o quatre, per allò de que et donen una samarreta, que tens beguda a meta i també durant la cursa, i eixes coses...
I puc acceptar que una Mitja Marató tinga un preu de més de 15 euros, perquè xe, tens els carrers tres hores tallats, has de donar més aigua, i perque a la fi i a la postre, estàs quasi un parell d'hores corrent i el subconscient per eixe fet no renegue massa per la despesa econòmica.
Però home, que ara vinguen estos pardals i em diguen que volen que els done el meu esforç, la meua suor, que siga jo qui done l'espectacle, i que al final, els haig de regalar 10 euros per a "vete-tu-a-saber-que"! Pues mira, perquè queda escrit i no vull perpetuar ací la meua pobra educació, però si fos en paraules d'eixes que el vent s'emporta, els diria no qué vaig a donar-los, sinó per on han de donar-los...
Així que, senyores i senyors, a Oliva anirà la figa sa tia.
Au pues, ben ample m'he quedat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada