Gata 2011: Canvi d'hora, dia de son

Dissabte 26 de març, vespra de la cursa de Gata i, això sí i molt més important, dia de canvi d'hora.

El canvi d'hora es un fenòmen repetitiu, com tantes i tantes coses en aquesta vida. Encara que crec que mai l'havia esmentada fins ara, sóc ideòleg i autor d'una teoria, la de la vida cíclica, també conegura com teoria de la vida repetitiva. Esta teoria meua mereixeria un llibre, o encara que fos, un ample article a la revista NATURE, on es publiquen els més prestigiosos avanços científics; la teoria en qüestió és amplament coneguda al meu entorn familiar, i més concretament, per la meua dona, a la qual li la raone en moments de feblesa d'esperit. Ella fa com qui sent ploure, i això quan no em posa mala cara, encara que sé que en el fons li agrada. Si finalment publicara el llibre, jo sé que la meua dona ho agrairïa, perquè li vindria molt bé per a tirar-me'l al cap, de farta que està de sentir-me contar-li-la. Potser el tema mereixeria un post, ho pensaré...

En qualsevol cas, i al fil del que venia dient, el canvi d'hora es un fenòmen, que com tants i tants i tants altres, es produixen una i altra vegada, donant entre tots forma i sensació de linialitat a una cosa, la nostra existència, que no és més que un bucle recursiu.

I algú dirà: "Xe, però si al post anterior deies que tot canviava, que res era per a sempre!" Doncs sí, tot canvia, tot passa; però simplement les coses moren per a donar pas a altres noves que no són més que una nova versió del que ja hi havia... Carai, algun dia ho publicaré, si no ja com article de Nature, almenys com un post d'este blog que crec que només llegim el meu amic Julio (al qual aprofite per salutar des d'ací, com si açò fora un programa de ràdio o de la tele) i jo.

Acabada esta primera classe via blog de filosofia, i esperant (jo també) que siga l'última, ens tornem a ubicar al dissabte per la nit, a poques hores de la cursa de Gata i a menys temps encara del canvi d'hora. Sopem a casa d'uns amics a Marxuquera, i al sopar ve també un tercer matrimoni amic.

Ho passem molt bé, com sempre que estem amb ells, però tinc una formigueta que em corre per dins la panxa i que va fent presència cada vegada major al centre dels meus pensaments: La cursa es pel matí, a les 10:00, però tenint en compte que canvien l'hora, és com si fos a les 9:00h... Així que a les 00:30h de l'hora antiga, li dic a la meua dona: "Xe, ja és la 1:30h". La gent es mira primer el rellotge i després a mi amb cara desconcertada. Jo sé el que em dic. Vaig per davant del temps i ja pense prenent com a referència l'hora nova. Encara que clar, si és la 1:30h, en realitat la cursa és a les 10:00h i no a les 9:00 que deia abans... Comence a liar-me. Malgrat que com dic estic posant-me nerviós, ens resistim a abandonar l'agradable reunió, així que a la 1:00h que són les 2:00h jo ja dic: "Xe, jo me'n vaig, perquè no tinc clar quina hora és ni a quina hora haig de córrer demà".

Tirem cap a casa, i en arribar-hi he perdut ja la noció del temps. A les 2:00 que són les 3:00 ja no sé si són les 4:00h o és la 1:00h. Com a recurs infalible vaig al televisor, per comprobar al teletext que són les 3:00 i pico de l'hora nova (això suposant que estos de la TVE ja l'han canviada). Faig comptes: He quedat a la gasolinera de les Palmeres amb la resta de la gent per a tirar cap a Gata a les 9:00h que eren les 8:00h. Si en posar el cap al coixí aconseguisc dormir-me de seguida, encara podré gaudir d'unes quatre hores i mitja de descans, si no he fet mal els comptes...

Però res de res. No sé si és el café que m'he pres a les 18:00h d'ahir (que ara serien les 19:00h), o el nervi de no saber quina hora és en realitat, o què sé jo. Però ahí estic, pegant voltes pel llit. Ne pegue tres que serien quatre de les de ahir, o pot ser dues. Tinc el cap ple de números, i en este pla sé que no vaig a pegar ull. Per tranquilitzar-me m'alce i faig cap a l'ordinador, on veig que són ja les 4:30h que serien les 3:30h. Salveu-me, un escuadró de xifres venen a per mi i volen ofegar-me! Faig comptes altra vegada: Amb sort dormiré 4 hores, que sent absolutes com ho són no necessiten resta ninguna. Aghhhhh! Navegue una miqueta i em torne a gitar, quan ja són les 5:45h que són les 4:45h. Encara tinc temps d'ofegar-me una miqueta més en un mar de comptes abans de, per fi, al fi, caure als braços de Morfeo, un Morfeo que hui és mestre de matemàtiques i em fa explicacions i comptes relacionants amb l'estalvi que ens dona el canvi d'hora.

Sona el despertador, em dona un bon susto!. Són les 7:30h (que serien les 6:30h). Si no m'equivoque, i podria ser que sí amb el lio monumental horari que tinc montat, he dormit un màxim de dues hores i un mínim d'hora i mitja. Açò és ja el colmo del destrellat, de l'aventura desmesurada, de la il·lògica i el desgavell que paset a paset, poquet a poquet, van apoderant-se dels meus costums i hàbits de descans: El no-descans. Em prepare per fer una cursa de 10km, a un lloc que està a 30km de casa i fins on haig d'anar conduint, sense apenes haver dormit. Si no fos perquè ja he quedat amb altres persones, romandria a casa gitat com cal; però no puc fer-ho, sóc moltes coses roïns però encara no un complet impresentable.

Així que amb ulls unflats i que em costa obrir repte cap a la cuina per a menjar sense gana les torrades de sempre amb la melmelada de sempre, encara que hui amb més son que mai. El café fa un tímid intent per espabilar-me, cosa que finalment sí mig-aconseguixen un bons grapats d'aigua gelada a la cara. Em vist com sonàmbul amb la roba de córrer, i amb mala cara em presente a les Palmeres, on els altres m'esperen.

Pel camí cap a Gata tinc temps de sentir en directe la carrera de Formula1 que està corrent-se a Austràlia i de saber en primícia el resultat abans de que el país es desperte. El de Ferrari ha quedat quart, però tenint en compte el canvi d'hora, on tot és igual però sumant-li una unitat, es pot considerar que ha fet tercer?

Almenys hui la fortuna em tanca un ull i en entrar a Gata el destí està reservant-me un molt bon lloc per aparcar ràpid mentre els demés peguen voltes i més voltes amb el cotxe sense trobar-ne cap.

M'he quedat sol, no sé on han anat a parar els amics amb els quals venia. Amb cara aletargada obric la porta del cotxe, estire les cames i també els braços i pense, com altres vegades encara que hui amb més motiu, que què faig ací en lloc d'estar al llit intentant recuperar la cansera acumulada de la setmana de treball, i hui incrementada per la quasi total absència de descans nocturn. Amb mala gana em coloque els mitjons llargs corredors, revise que porte xip i dorsal i vaig al trot cap a la meta. Pense que hui amb la son ja estic patint prou, no vaig a fer esforços a la cursa, em conformaré amb acabar-la.

Al munt de gent que espera per córrer no és possible trobar a ningú, encara que casualment a qui sí que veig és al meu cunyat. Fem junts l'eixida, però el deixe anar a la seua; ell corre de normal més fort que jo, i amb el descontrol biològic que porte hui més encara. Quant més vell més boig, em veig al mig de la gent corrent sense apenes haver dormit. Açò no té trellat, però allà vaig. Pose un ritme tranquilet, encara tinc molt viva la cursa de Xàbia, la del començament del declivi corredor, on vaig patir més que un negre per a no res de bo.



Xino xano, sense saber si estic ací corrent i suant o en realitat estic a casa gitat somiant-ho, complete el primer kilòmetre sense haver-me cansat masa. El temps, tenint en compte que vaig xino xano, no està malament: 5:00 minuts redons.

La cursa de Gata comença per una zona mig-descampanda per després endinsar-se per dins del poble en un continu gir i re-gir per carrers estrets. Lo bo de la cursa és que comença en lleuger descens, mentre que el segon kilòmetre passa a ser planet. Arribe al lletrerot del segon, i el temps és ara de 4:59. Mira, no va mal la cosa, potser el no dormir és com estar drogat, no te d'adones de la cansera i la resistixes millor...

El tercer kilòmetre és bàsicament de pujada, no molt forta però sí constant i llarga. Com no vull patir, aminore el ritme, adequant-lo a l'orografia del traçat i entrant en perfecta simbiosi amb ell. Aquest el complete en 5:11.

A meitat del kilòmetre 4, que té part plana i part de baixada, esdevé un clàssic ja comentat en altres entrades del blog: M'agarra per darrere el meu amic Màrio. No ho vaig comentar a la crònica corresponent, però a la cursa de Xàbia, encara que jo vaig patir a més no poder, pareix ser que Màrio no ho va dur molt millor, i per primera vegada en anys li vaig guanyar. Quan el veig arribar li comente: "Veus, Màrio, lo de la setmana passada no era normal, ja m'has agarrat". Tanmateix, si bé és cert que s'ha fet amb mi, no ho és menys que no aconseguix despegar-se, així que anem en paral·lel per un bon ratet. Quan acabem el 4, veig que el temps ha estat de 4:59.



Passem altra vegada per la zona de meta, per fer la segona part de la cursa, que repeteix parcialment el traçat de la primera. Seguisc anant amb Màrio, pero en un moment determinat veig que pareix que estic més fort que ell i que estic deixant-lo, i això que com ja dic no estic apretant, passe de forçar, l'experiència és un grau i hi ha hecatombes ("léase" Xàbia) que no s'obliden. Així que el despenge quasi al mateix punt on ens donen aigua, aigua que hui no ve acompanyada de gel Isostar. He après molt a Xàbia. ¿Per a que gastar temps i diners amb el gel si després no em serveix per a res?

Final del kilòmetre 5, amb un temps de 5:00, valga la redundància, encara que un cinc siga distància i l'altre temps. Altra vegada girant i re-girant per dins del poble, aprofite per arrimar-me a les cases i tractar de furtar una miqueta d'ombra, que hui també fa calor i sol, encara que menys que fa dues setmanes, el dia del desficaci.

Els kilòmetres 6 i 7 inclouen la costera ja feta en la primera part de la cursa, i si no m'equivoque, i podria ser que sí perquè estic mig dormint al temps que corrent, costeretes adicionals. Jo, com sempre, sense forçar la màquina, els faig en 5:13 i en 5:12, xino xano. En això, al final del 7, veig aparèixer pel meu costat a Màrio. "Xe, ja m'has tornat a agarrar?" li dic. I ell em contesta: "No m'has deixat mai, anava tota l'estona darrere de tu". Mira nyas, i jo sense saber-ho.

Estem acabant ja la cursa. Rodem en paral·lel a la carretera. Tanmateix, hui els conductors no tindran oportunitat de posar en pràctica el seu costum més antic, pitar i pitar al pas dels corredors, donat que la carretera queda molt alta i no ens veuen. Hui no estic massa cansat, m'ho estic prenent amb calma, i quan arribe al lletrerot del kilòmetre 8 veig que este l'he fet en 5:16.

Anem allà, kilòmetre i pico final. Ens endinsem pel poble. Altra vegada carrers estrets, i això sí, en este nou recorregut per la segona volta, ara amb una certa pendent, que per desgràcia és cap amunt. Vaig amb Màrio, sense ganes de forçar, simplement ganes d'acabar. Travessem un parell de places on un munt de gent anima, i pel mig he vist la pancarta del 9. El meu rellotge m'informa: 5:04.

Ens queden 700 metres teòrics. Els primers tres-cents ni m'immute, mantinc el ritme. Ara sí, allà al fons, i en alt, es veu la pancarta final amb el seu electrònic. Queden quatre-cents metres de pujada. Hui sí, per seguir una tradició que no vaig poder acomplir en Xàbia per manca de reserves, esprinte cap a la meta. El primer sorprés és Màrio, que se'm queda clavat. Sembla que la gent ha arribat fatigada, perque vaig com un llam i avance a més de 10 corredors en només 400 metres. Quan travesse la línia final, comprobe que el temps real per a la fita ha estat de 49:03, a una mitja de 5:03 el kilòmetre.



Ja acabada la prova, tinc temps encara per comprobar que definitivament sembla que al Circuit de la Marina Alta ja no donen beguda en acabar, i que si tens sed no hi ha més remei que gastar-se els diners a un baret portàtil que instal·len a línia de meta. Si ha de ser per mi, rics no es faran. A partir de hui, em duré una botelleta de beguda isotònica al cotxe.

En qualsevol cas, a la cursa de Gata he batut un rècord: El de córrer sense dormir.

Sóc el guanyador de la cursa en eixa categoria. On està el pòdium, que vull pujar?